Singapur ens va donar la benvinguda d’aquesta llarguíssima experiència amb les seves immenses palmeres dels focs artificials del National Day del 9 d’agost del 2012. Ens quedava un camí llarg, molt llarg… Ple de sensacions i vivències; ple de somriures i d’abraçades; ple de jocs i de deures; ple de passejades per la natura i d’atraccions en grans ciutats; ple de petons i de correccions; ple d’experiències noves i de vida familiar; ple en intensitat i en qualitat; ple d’hores de bus i ple de nous hostals; ple de convivències i d’advertències; ple de novetats i de repeticions; ple d’alegria i més alegria; ple!!! Pleníssim!!!
Avui, dia 3 de febrer del 2014, només 3 dies abans de marxar (ara sí que ja ho puc dir, ja que quan es publiqui aquest post, hem d’estar novament al nostre país, Catalunya, i si podem amb sorpresa inclosa als nostres familiars més propers), les palmeres tornen a ser les protagonistes per donar-nos un fort adéu de fi de festa. “A lo grande”, tal i com va fer Singapur, aquest cop però unes palmeres naturals enclavades en l’únic i preciós Valle de Cocora. Tal i com diuen ells, “las Palmeras de Cera” (suposadament les més altes del món) enclavades enmig dels sorprenents prats que trenquen en línies rectes boscos densos de vegetació frondosa. Als peus novament de volcans andins, en un espai que podem batejar-lo com totalment singular. Un dia excepcional amb una caminada de 4 hores amb un desnivell bastant pronunciat, amb un rècord increïble de l’Abril en la fase d’ascens, deixant la seva mare metres i metres enrera. Un petit trekking que s’enfila fins a tocar aquesta boira que dóna un caire tan místic en aquestes valls tan precioses. Cavalls i vaques pasturant, algun burro català perdut per allà, un petit ós formiguer (o animalot semblant) i molts ocells ens han acompanyat en aquest passeig. El Bernat, valent com sempre seguint un ritme lleuger i atrevit que havia marcat la seva germana. La baixada ja més plàcida entre taules de multiplicar, saltironets i massatges capilars per a una mama optimista, decidida, alegra, somrient, carinyosa, wazzapera, valenta, tendra, respectuosa i transparent (espero que m’ho deixi publicar aquest cop…).
Entre aquest dos balls de palmeres els dos petitons s’han anat fent grans… Ara només són petits. Avui em despedeixo d’aquesta llarga redacció que he anat cultivant durant alguns dels 550 vespres, quan finalment ens quedem tranquils amb els nens dormint, esgotats d’intensos dies de noves imatges, olors, tactes, sons i gustos entre la convivència i educació familiar. Un adéu que no el noto amarg, o com a mínim ara que encara estic en ple “eje cafetero”.
Un autèntic privilegiat és com em considero per poder viure i compartir aquesta experiència amb una dona sensacional i dos petitons que em tenen el cor robat. Un privilegiat per haver seguit coneixent part d’aquest món ple de gent preciosa i amable, tan injust com meravellós a la vegada. Un gran privilegiat per haver disfrutat de la família viatjant i del viatge amb la família. Definitivament uns privilegiats que hem tingut la sort d’haver nascut als anys 70 a Catalunya, que amb una bona educació per part dels nostres pares, amb esforç i treball per crear uns estalvis, i amb un punt d’empenta hem pogut fer realitat un desig que ens rondava pel cap. Un privilegiat per poder haver invertit tantes i tantes hores amb els nostres fills, intentant transmetre valors que per nosaltres són primordials. Aprenent del dia-dia, aprenent de la gent que ens anem trobant pel camí, i aprenent sobretot d’aquest parell de rossos que m’ensenyen cada dia més a donar amor, carinyo, optimisme i respecte!!! “Colorín colorado, este cuento sigue por otro lado!”Molta salut!! Albert