La visita a la casa del nen apadrinat és una de les experiències especials que tot visitant al RDT pot viure dins de les activitats organitzades per mostrar els innombrables beneficis socials que ofereix la Fundació Vicenç Ferrer. L’apadrinament és una simbologia personificada que ajuda a sortir de la pobresa a un gran col·lectiu discriminat d’aquesta societat tan sectària i cobrir-los en l’aspecte sanitari, educació, microcrèdits, per tal d’anar millorant les seves inicialment molt precàries condicions de vida. Tot i això, l’apadrinament en sí comporta uns beneficis extres directament al nen i a la seva família, una família que parteix d’unes condicions molt i molt bàsiques. 10 anys després i tornem a entrar al poble (aproximadament d’uns 3000 habitants i situat a uns 40 minuts d’Anantapur), atravessant carrers desestructurats de terra i plens de bots, amb cases precàries, animals per tot arreu, enmig d’una terra seca i desagraïda. Ja a l’arribar, tot un seguit de gent ja estaven a l’espera, drets mig conversant, formant un grup de persones amb més colors vius que l’habitual. Enmig d’ells veiem un rostre conegut, una cara alegre, la seva mare amb la mateixa il·lusió que ens va transmetre durant la nostra primera visita. Al darrera, un Shivakumar fet un home, 17 anys amb salut l’han convertit amb un noi fort i fibrat, i amb un somriure preciós heredat de la seva mare. De la multitud finalment trobem a un pare més tímid i relegat a un segon o inclús tercer pla, curiosos veïns, familiars varis i uns tiets omnipresents. Les abraçades es multiplicaven, i sobretot en aquesta ocasió, que ja érem 4 en aquesta experiència. El Shivakumar entregadíssim i amb una intensitat en els braços que encongia encara més la nostra sensibilitat del moment. Era una sensació que barrejava la pròpia emoció de la visita amb el fet que ja havia passat una dècada d’aquella trobada amb un nen petit i innocent. Una dècada on ell s’ha fet mig home, nosaltres ja del tot, i amb uns patufets rossets que eren aixecats i abraçats per mig poble. Per ells, evidentment, és un moment especial, un dia que sobretot el Bernat que és més gran i conscient de tot el què això representa, tampoc crec que oblidi de la seva ment. Per la família, aquesta simbòlica aportació els ha suposat entrar en aquesta comunitat protegida per la Fundació i directament els ha suposat poder estar coberts mèdicament (gratuïtament per ell i amb un cost de només el 25% de qualsevol assistència per part dels seus pares), haver tingut accés a un microcrèdit per la compra de bestiar, així com el suport en la construcció de la seva senzilla i bàsica vivenda (ja que abans vivien en una barraca). Per a ells aquest dia és com rebre la visita del Vicenç Ferrer i constatar que aquesta ajuda humanitària tan essencial per les seves vides segueix viva. Per nosaltres… per nosaltres… és una prova més d’humilitat, és un nou exemple del què es pot arribar a fer amb tan poc, és un exercici de moralitat increïble que inclús els nostres petits se n’adonen al només entrar a la seva casa. Ells et personalitzen un etern agraïment cap a un gest que no suposa cap esforç especial per a la majoria de catalans. Veus l’entorn on estan, les condicions en les que viuen i t’adoren com a un salvador… És una sensació estranya la que et surt durant els primers minuts. Sense fer gairebé res durant aquests 14 anys d’apadrinament (només 15 euros al mes), per a ells els ha suposat un canvi extraordinari en la seva vida. El Shivakumar va poder estudiar fins als 12 anys (impensable en un passat on la majoria de nens de la casta dels “intocables” no hi tenien accés), una assistència mèdica a una mare que encara es troba amb tractament per un problema de tos crònica, un pare amb diabetis, … Són temes essencials al nostre país, i inclús a data d’avui poc valorats. Aquesta vegada però, la visita va ser molt i molt diferent. No en teníem prou amb els somriures, abraçades, i petons inicials. Volíem saber més, molt i molt més. Assentats a l’estret portxo i asseguts en unes cadires de plàstic amb rotllana vam començar a conversar i conversar… Primer amb un formalisme lògic d’agraïment i d’emocions vàries. Posteriorment vàrem entrar en matèries més personals, fins arribar a temes més profunds i en alguns casos delicats. Amb les ganes de saber molt i molt més sobre la seva vida i el seu futur, no vam parar de fer preguntes. Un cop confirmat aquest primer canvi generacional amb estudis fins als 12 anys, assistència mèdica, … vam seguir profunditzant en temes més rellevants en aquesta complicada societat:
– Tens nòvia?? – li comentem
– No. – confima tot avergonyit
– Però hi ha alguna noia que t’agradi? – Insistim
– No. Faré cas als meus pares i em casaré amb la persona que ells em diguin. – Comenta tranquil·lament i educadament la resposta que tothom vol sentir. Al costat un tiet dominador que va parlant abans i després de cada petita frase del Shivakumar.
Surt doncs un dels temes que tan obstaculitza a aquesta civilització. Amb el pretext que els pares són més adults i tenen més experiència, els fills entren en un “intercanvi de cromos” provocat pel mal més gran del país: “Les dots”. Les dots són una quantitat de diners o en espècies (animals, joies, etc.) que la família de la dona ha de pagar a la família del marit i moltes vegades durant anys (la dona se’n va a viure a casa dels pares del marit) i sol tractar-se d’ una quantitat elevada o una quantitat difícil de pagar per una família pobre, i és font de moltes dificultats i problemes per la família .Arrel de la seva resposta seguim indagant:
– ShivaKumar, quan vas deixar els estudis??
– Fa 5 anys. – Ens comenta en veu baixa.
– I ara vols seguir estudiant oi?
-Sí, tinc ganes d’estudiar.
– Per cert, quan es va casar la teva primera germana?
– Fa uns 5 anys. – Confirma mentres m’estreny més fort la mà. Una mà allargada, negra i preciosa, amb uns dits joves, sans i fibrats plens d’il·lusions frustrades. Una mà que ens tocàvem contínuament (culturalment molt habitual a l’Índia) canviant la intensitat segons el contingut de la conversa, i compartint uns sentiments de complicitat i proximitat curiosos per ser només el segon cop que ens véiem.
És en aquell moment quan comencem a lligar caps… Els seus pares també van demanar durant aquest temps un microcrèdit per comprar dos xais, engreixar-los i vendre’ls per obtenir un benefici. El Shivakumar va deixar els estudis per venir a treballar en un camp que van llogar els seus pares. Tot, tot, per pagar la maleïda dot de les seves germanes apunt de casar-se. Una dot que marca les vides sobretot de les dones, però també dels pares i inclús dels germans que han d’abandonar els estudis per començar a treballar per tal de poder-lo pagar. Unes dots que els obliguen a tots a seguir immersos en una esclavitut autopropulsada per ells mateixos en una cadena difícil d’aturar. Després d’una xerrada intensa amb el Moncho, fill del Vicenç Ferrer i nou cap visible de la Fundació conjuntament amb la seva mare Anna Ferrer, veiem que la seva prioritat, un cop assolits grans objectius en un primer nivell d’assistència mèdica i suport en altres àrees com l’educativa, ecològica, financera, …se centra en un necessari canvi de mentalitat generacional a través de la conscienciació de que la dot no és el camí. Un canvi molt i molt i molt i molt difícil en una societat que durant centenars d’anys de tradició ha castigat els seus cervells amb uns regals desorbitats de casament que hipotequen part o la totalitat de la seva vida. Un Moncho amb un caràcter positivíssim per seguir lluitant per un nou repte igual d’ambiciós: La incansable lluita contra la dot, aquesta és ara la seva prioritat, després d’haver aconseguit erradicar els casaments infantils a la zona. Segurament desconeguda o incomprensible de la seva importància des d’occident, la seva força encara és vigent en la majoria de cases índies. Al darrer any ja han aconseguit aturar els casaments infantils pactats, molt i molt freqüents arreu de l’Índia. Ara voldran lluitar per reduir el 80% de casaments acordats que es produeixen, respecte el 20% que es fan per amor. Un 20% que malhauradament encara segueix practicant-se amb la dot. Segurament, la força de la Fundació Vicenç Ferrer a la província els permetrà començar a ser més agressius contra aquesta activitat tan discriminatòria i a la vegada tan incomprensiblement arrelada en aquest país. Durant aquests dies, els nostres caps encadenen sentiment rera sentiment, canviant el nostre estat anímic segons els inputs que anem rebent: Passes de tristesa a satisfacció, d’impotència a respecte, i sobretot d’admiració contínua davant una feina tan i tan complexa. La incansable lluita contra la dot precisa de molt i molt suport moral per tal d’arribar mica en mica i dia a dia, a consienciar la part més baixa de la població. Un treball menys visible però igual de costós o més. Aquest objectiu passa per recollir un fruit que creix lentament després de regar-lo i regar-lo i regar-lo constantment.Mentrestant, ara al vespre, un ginecòleg voluntari de 63 anys explicava la seva jornada laboral en un dels hospitals de la Fundació. Una feina impressionant, on es compagina l’ensenyament a altres metges locals amb el propi col·lapse de l’atenció diària de pacients. Ens destaca les correctes instal·lacions dels centres de Vicenç Ferrer comparats amb les pobríssimes condicions que estan sotmesos els pacients de la medicina pública del país (com per exemple amb lligadures de trompes de 2 minuts, sense enestèssia i amb període de recuperació estirant a les dones després de l’operació directament al terra d’una sala). També tot i la seva llarga i consolidada experiència reviu amb paraules casos totalment inèdits al nostre país. En general, un desplagament increïble per una obra social impressionant i immensament lloable. Un imperi humà que està canviant pas a pas i mica en mica una vida passada marcada per la pobresa, el dolor, la tristesa i la desil·lusió. Ara, un present amb més salut i educació, … i un futur esperançador per aconseguir un canvi de mentalitat i conscienciació en la desaparació de la dot i altres tradicions que discriminen totalment a la dona i castiguen durament a la seva família. Només tenim paraules d’ADMIRACIÓ per tothom qui treballa i col·labora a la Fundació Vicenc Ferrer i lluita per un futur millor i una vida digne dels indis i índies d’aquesta zona tan castigada. Moltes gràcies Fundació Vicenc Ferrer i cadascuna de les persones que hi treballen i col·laboren o hi posen el seu granet de sorra ja que la suma de tots es converteix en una gran muntanya!!!