Cuenca, una ciutat d’uns 600.000 habitants però amb una atmosfera agradable de ciutat petita. Un lloc colonial, on els espanyols no van passar de llarg, deixant un patrimoni preciós, ple d’esglésies i cases senyorials convertides en preciosos comerços, hotels, restaurants o cafeteries amb un encant especial. Un parèntesis dins de sudamèrica, amb un clima homogeni durant tot l’any que es mou entre els 10º i els 25º. Amb uns ciutadans orgullosos de viure i conviure en aquesta ciutat, segons ells la millor del país. Enclavada als 2500 mts d’altitud i envoltada de muntanyes i rierols, i d’un parc nacional ple de llacs entre les àmplies valls. El Parc Nacional de Cajas, a 20 minuts amb cotxe o a 1 hora i mitja amb el bus local, compartint moments amb dones vestides de forma tradicional, amb un barret, amb trenes llargues, jerseis de llana de colors i faldilles llargues de color estrident. Una llarga i inusual perturbació per a aquesta època de l’any, cobreix bona part de tot el país, provocant novament una jornada grisa entre boires baixes, núvols i vents. Aquest cop dins el Parc Nacional, amb ganes de veure i conèixer aquest nou espai natural. Les llames com a protagonistes, una espècie en perill d’extinció en aquesta zona equatoriana, reintroduida de forma massiva, agradable sorpresa per als nostres ulls i per la memòria dels petitons, després que les poguessin veure per primer cop als altiplans del nord d’Argentina. Una passejada preciosa entre bassals i arbusts, tot vorejant un llac amb una família de llames amb ganes de disfrutar d’un dinar amb espectacle. Un espectacle ofert per a dos rossets saltadors, amb ganes de ballar i de fer-se fotos amb el seu nou públic. El millor però encara havia de venir. Després de perdre un bus de baixada, una jove estudiant de Biologia ens baixa amb el seu cotxe dels 3240 metres on ens trobem fins a una vall preciosa amb vàries cases que ofereixen pesca esportiva. Un paradís per la Karina, una amant de la pesca, tot una bèstia amb una canya entre les mans, la killer dels amfibis, la reina de les pescadores. El seu somriure i caràcter afable es transforma quan una d’aquestes canyes de pescar cauen entre les seves mans. Avui, ha aconseguit sens dubte el nou rècord mundial de pesca ràpida. És una llàstima no tenir cap prova i per tant no podem calcular les mil·lèssimes de segon que ha trigat a caçar la seva primera presa. Sent generós, molt i molt generós, dubto que hagi trigat més de 2 segons a tenir una bona truita enganxada al seu ham. La seva destresa i la seva ambició no han cedit, capturant un nou peixot, i ensenyant les seves millor tècniques al seu progenitor, el Bernat. Ell mateix n’ha capturat dues més en qüestió de minuts, tenint ja un bon àpat pels Solà-Sobré. L’Abril no li acabava de trobar la gràcia quan l’animaló es desvivia intentant sobreviure fora de l’aigua, no li agradava gens veure la “trucha arriba…, trucha abajo…”. Un servidor ha provat novament de fer els seus “pinitos” en aquest esport i m’ha tornat a quedar clar que la pesca tampoc és lo meu. De fet, després de bastants intents fallits on les truites s’han ben afartat mentres m’adormia amb la canya als dits, finalment he pogut pescar… he pogut pescar… a la truiteta més petita que he vist mai. “Trucha arriba…, trucha abajo…” hem decidit treure-li aquell ham tan afilat i dolorós i deixar-la en llibertat amb els seus amiguets de l’escola. Fent cas a les indicacions de la senyora de recepció del complexe esportiu de pesca, paguem les truites i comencem a caminar per la carretera perquè el restaurant del mateix propietari ens cuinin els peixots, desconeixent que el nostre pressupost ajustat ens faria una mala passada. Curiosament, els dos restaurants del “putu amu” de la preciosa vall, acostumats a clients d’alt nivell econòmic, feien cobrar 6 dòlars per peça per la seva cocció. Massa car tenint en compte que el menjar a Equador és molt barat…El Bernat i l’Abril passejant amunt i avall, amb la bossa plena de truites i amb el vent que ens perseguia, escoltant les intenses converses dels seus pares amb els cambrers per intentar aconseguir un preu apte pel seu àpat tan desitjat. Una d’elles en un dels hotels i restaurants amb més encant que hem vist durant el viatge. Una fusió perfecte de la natura i l’arquitectura amb fusta, permetent que l’aigua filtrada de la vall rellisqui sobre les roques de la muntanya, pròpies parets d’aquest establiment tan luxós. Novament sortim del segon restaurant amb la cua entre cames, i amb alguna òbvia discussió entre els dos adults de l’equip veient que l’estricte pressupost del viatge ens condicionava o en aquest cas ens anul·lava el dinar del dia, mentres seguíem caminant “trucha arriba…, trucha abajo…” per les valls de l’exterior del Parc Nacional de Cajas, ara ja buscant un bus que ens pogués tornar de camí a casa. El Bernat i l’Abril, equipats amb jaquetes i guants, noves adquisicions dels mercats locals equatorians, seguint els nostres passos de forma increïblement fidel, fins arribar a la ciutat de Cuenca ons ens hem dirigit al Bar-Restaurant on havíem menjat els dos sopars anteriors amb un menú de 1,7 euros i gerra de vi econòmic, disposats a cuinar-nos amablament les 4 desitjades peces, podent disfrutar finalment d’aquest sabor fluvial i muntanyenc tan intens. A més, amb una sorpresa igual d’intensa per les nostres orelles… Dins del mateix bar, un concert en directe d’uns quants grups locals de Heavy Metal disposats a amenitzar-nos una vetllada romàntica enmig de nois vestits de negre dient que sí contínuament a un pas imballable entre arítmics crits i desafiants sons aguts. Una boníssima recompensa per a quatre boques amb molta gana i vuit orelles tapades pel mal d’alçada.