Àcid úric com en els millors moments.

20131203-005501.jpgParets pintades, brutícia pels carrers, gossos ambulants, cagarades contínues, amb poques zones verdes, infraestructura urbana mal cuidada, cases destroçades, vidres d’ampolles d’alcohol per arreu… Ningú diria que estem parlant d’un lloc amb un encant especial. Valparaíso, Patrimoni de la Humanitat, és un lloc bohemi per excel·lència, una població portuària amb una història digne d’aquesta gran classificació. És d’aquells llocs que com més temps hi destines, més t’agrada. IMG_0039Carrers plens de grafitis, molts d’ells autèntiques obres d’art, tallers d’artesans, galeries d’art, botigues amb detalls originals, tot amb un toc deixat que convida a relaxar-te i a observar els regals que t’ofereix una arquitectura molt peculiar i pròpia. És inevitable pensar amb l’entranyable i romàntica Lisboa. El seu relleu amb pujades i baixades contínues et fa recordar aquells turons de la capital portuguesa amb els seus barris de la Mouraria i Alfama carregats d’encant i de porqueria. Valparaíso, oblidada durant els darrers 50 anys, comença ara a treure el cap amb un toc elegant. La societat mitjana i alta va exiliar cap a la propera, rica i preciosa “Viña del Mar”, més moderna, amb més facilitats per a la nova i comercial vida xilena. Valparaíso, amb un caràcter i un estil propi que pot enamorar a molts i que de ben segur, pot decepcionar a molts altres. 20131203-025225.jpgEls seus edificis històrics van rebent mostres d’amor amb noves reformes que estan netejant, poc a poc, una cara bruta però preciosa (molt similar a la dels meus fills després de jugar amb la bruta sorra de la plaça Victòria del centre de la ciutat). Alguns es converteixen en preciosos restaurants, altres càlides cafeteries, d’aquelles que enamoren a la Karina, i plenes d’una societat xilena amb ganes de fer moure els seus pesos, altres es transformen en hotels boutique, i altres en comerços elitistes. IMG_0012La resta, la immensa majoria, continuen sent baixos abandonats, cases en un precari estat de conservació, petites botiguetes de barri i algun hostal o alberg econòmic i acollidor que permet allotjar a una família catalana de dos nens rossets al preu més baix de la ciutat. Els ascensors que permeten pujar als “cerros” dónen un toc especial. La manca de pàrkings en tota la zona, les infinites pujades i baixades, la dificultat en la mobilitat privada entre els accidentats barris ha provocat que en general sigui una ciutat tranquil·la viàriament. Una tranquil·litat que arriba fins al mar, just al costat del mercat de peix, on uns lleons marins ( o llops marins, encara hem de saber ben bé la diferència…) reposen vagament sobre la fina sorra de la platja, esperant que diàriament puguin atrapar part de les sobres dels peixos frescos dels comerciants pescadors. IMG_0022Entre carrers i passejos, els nostres petitons es troben a uns espontanis nen i nena catalans i de la seva mateixa edat, que resideixen al Cerro Alegre. Els jocs es desenfrenen i es multipliquen… 20131203-030809.jpgQue si pilota, que si tobogan, que si pilla-pilla, … Sense parar les hores passen i finalment acabem totes dues famílies disfrutant d’un brillant sopar d’amanida i truita de carbassó en un relaxant menjador de casa seva amb vistes a mitja ciutat. Una trobada molt agradable que s’ha repetit en una segona tarda, jugant durant hores entre alguna partida de futbolin, molts passes de pilota, cotxes i camions de joguina, …IMG_0055Entre jocs i passejos, els dies per Xile passen. L’activitat comercial del país és frenètica. Els carrers comercials són plens de persones amb ganes de fer “rular” una moneda enèrgica. Un país amb un ritme comercial al·lucinant, ara en ambient totalment nadalenc (estrany quan un porta sandàlies…). Amb uns carrers plens de botigues, i d’uns shopping malls de tamanys espectaculars. Antofagasta, ciutat minera ubicada just al costat del mar, és l’exemple més exagerat. 20131203-025240.jpgEn aquest cas, apart de la creixent economia, se sumen la gran quantitat de miners i miners, que omplen bona part del seu temps lliure en les llargues cues de les aglomerades caixes registradores. Un país on hem hagut de doblar el nostre pressupost diari respecte del seu veí de Bolívia. 20131203-025210.jpgAra bé, amb unes condicions molt diferents. Hem passat dels menús de 1euro a uns de 4 ó 5 euros. Això sí, amb unes peces de carn més grans i tendres, amb un vi que ens està fent pujar l’àcid úric com en els millors moments (l’únic producte bo i barat a Xile) i una oferta gastronòmica més rica i variada que fa disfrutar més que mai els nostres quatre paladars.

 

Els comentaris estan tancats.