Adéu Malàisia!

El darrer dia complet a Malàisia, terra de contrastos, de pluralitat, de selva, de platges tropicals, d’illes paradisíaques, de Kuala Lumpur… Un país fàcil per viatjar, amb moltes comoditats al teu abast (si pagues més, és clar), amb bona gastronomia i amb un alt nivell d’anglès. Una destinació perfecte per tot viatge familiar. La capital serà una de les ciutats que ens hauran agradat més, segur!!!El menjar és boníssim, per tot el país es menja molt bé. És evident que s’ha de tenir la mentalitat oberta i en certs moments poques manies per les condicions higièniques dels restaurants i lavabos que et trobes inclús en llocs més turístics, i adaptar el sentit gustatiu a sabors molt més picants, i memoritzar el famós “not spicy” pel menjar dels nens. Avui però hem fet una excepció. Com sempre, ens hem liat veient una mesquita o jugant en un parc o veient uns edificis o senzillament comprant gomets o quatre xiclets o passejant i perdent-nos pels carrers… Ja teniem molta gana i ha aparegut un d’aquests múltiples “Malls” de la ciutat. L’oferta gastronòmica o era cara o era de menjar ràpid, i hem acabat devorant 15 Donuts amb un Ice Nescafé.El Bernat ha tingut el seu premi de poder elegir el seu restaurant preferit, DUNKIN DONUTS, per haver menjat molt bé durant tot el viatge. L’Abril també ha menjat molt bé, ella només té 3 anys i mig i algunes coses li costen més, però és un tot terreny de nena, pura energia i alegria que ens transmet a tots!!!. El Bernat tancava els ulls mentres degustava el donut normal, de maduixa, de triple xocolata, de lacasitos, de taronja… Un dia és un dia!!! Hem intentat menjar sa i equilibrat durant tots els dies, però què carai, sempre es pot fer una excepció i fer alguna petita bogeria! hem rigut molt podent triar els 15 donuts que ens hem endrapat per dinar! Avui suposo que he superat del tot el meu “trauma infantil” dels Dupis (marca imitació dels autèntics i saborosos Donuts gairebé desconeguda del mercat, que destacava per la seva manca de sabor i la seva alta quantitat farinàcia i que segurament es mantenia gràcies a les vendes del Berguedà).Per cert, ahir vam poder visitar en l’horari de lliure entrada la Mesquita Nacional, fet que ens va fer reviure experiències d’altres viatges en zones musulmanes. Una xerrada llarga amb un senyor de l’entrada em va permetre profundir encara més amb la religió. La Karina va haver de tornar-se a posar un vel per cobrir-se el cabell i el coll, tal i com va haver de fer durant tot el nostre viatge a l’Iran (dins i fora les mesquites). El senzill fet de posar-te el vel és motiu de polèmica en el món actual. Mentres mig món ho identifica com a opressió o manca de llibertat, l’altre mig pensa que les dones amb tiretes són massa obertes, o modernes o buides en l’interior. Costa molt uns i altres entendre l’altra part i posicionar-nos neutrament en un tema tan aparentment superficial, com a la vegada profund. Mentres feia la classe de profetes (com no, molt interessant) la Karina estava envoltada d’uns nois que l’interrogaven tot gravant-la amb una càmara de fotos: “Com et sents amb el vel?”. Inofensives preguntes que es movien entre la ironia i la curiositat. La prudència en la resposta intel·ligent de la Karina va permetre seguir amb el joc “el què sento m’ho guardo per mi…, seguint amb una pregunta per ells per intentar deixar el tema del vel : where are you from?”. El moment era totalment relaxat, res comparable amb la nostra visita a la mesquita Shāh Chérāgh de Shiraz (Iran), només accessible per homes, un dels temples més sagrats del món musulmà xiita, on hi havia enterrat dos descendents del profeta Mohammed. A l’interior, pregàries en veu alta, intenses, desordenades, enèrgiques i vibrants, demostraven una força extrema en el contingut de les oracions. Fet que em va portar a una extrema precaució en no interrompre cap de les seves demostracions d’entrega i devoció, i sobretot en no fer cap moviment en fals que els pogués ofendre (com caminar d’esquenes als dos sarcòfegs)A la tarda-vespre unes últimes hores de joc en un dels parcs públics amb piscines més bonics del món, just davant de les Petronas Twin Towers. En aquesta ocasió contemplant el canvi de colors de les dues torres amb reminiscències musulmanes (comparables a certs minarets, i segons el meu punt de vista a certes torres decoratives de temples indús) mentres el cel s’anava enfosquint. L’elegància, la imponència, la singularitat, la brillantor, la robustesa dels dos edificis envoltats per altres gratacels (germans i cosins petits) ha inclús impressionat novament al Bernat. Ell ja comença a apreciar aquests moments, i això ajuda a poder degustar lentament i durant vàries hores un paisatge únic i sensacional. Mentrestant l’Abril intentant descobrir si els peixos es podien escapar per la part posterior d’una peixera netíssima i immensa situada al davant d’una pantalla de TV gegant. Amb aquestes imatges de somni ens despedim de Malàsia, des de Kuala Lumpur amb destinació… a Bali!!

Els comentaris estan tancats.