Els dies a la Paz, que no és la capital de Bolívia malgrat haver-hi tots els òrgans de govern i administratius del país i la casa on viu l’Evo Morales,ens han passat ràpid fent activitats i activitats pels nens, jocs, parcs i més jocs, entre pluges i sol, carrers amunt i avall, almuerzos bolivianos i l’esperat partit del Barça-Madrid que com a bons culés no ens vam perdre i l’Albert ja estava nerviós una estoneta abans del partit, i més s’hi va posar quan el locutor de l’ESPN era més madridista que el del Canal Plus. Una ciutat, sota el nostre punt de vista, amb no gaires encants però amb un enclavament rodejat de muntanyes nevades de gran altitud. Potser perquè ara ja portem molt de temps viatjant i cada vegada costa més trobar llocs que ens emocionin o potser també perquè Equador, les Galàpagos i els altiplans de Perú i la zona del Machu Pichu ens van deixar el llistó molt i molt alt, el cert és que esperàvem més dels pobles que fins ara hem visitat de Bolívia…Suposo que hem de tenir paciència i anar saborejant cada raconet que, si bé potser no és un highlight espectacular, transmet la vida quotidiana i local i pots palpar la vida de la gent, les seves costums i tradicions, els seus menjars…La visita al Valle de la Luna de l’últim dia va ser el comiat d’aquesta alta ciutat. Un paisatge desèrtic amb formacions rocoses producte de l’erosió on ens donava la sensació de passejar per un trosset de la Lluna. Ens esperava el camí cap al Sucre, capital del país. El bus de 12 hores es preveia amb moltes ganes pels nens, sempre estan contents d’agafar busos nocturns, són uns grans viatgers, i l’experiència amb busos de nit a Perú havia sigut bastant bona, però sabíem que a Bolívia el nivell de busos no era el mateix. Hem agafat busos de tot tipus, asseguts davant, al mig, al costat i a dalt amb la mercaderia, hem agafat transports de tota mena, atrotinats, apretats, condensats, espatllats, bruts…però els busos nocturns i més quan són de 12 hores…doncs esperem que sigui una mica “correctes”. La sortida del conductor ja va ser de pel·lícula, dues guiris jovenetes amb les seves motxiles a l’esquena gairebé van haver de saltar per pujar al bus perquè el conductor va fer una arrencada d’aquelles del Jordi Fornells en l’època gloriosa el Samba (ja fa uns quants anyets d’això….) , ningú ens havia demanat els tiquets ni hi havia cap persona controlant la gent que pujava al bus o assignant seients. Una vegada instalats i després de varis intents d’altres persones per obrir la porta del lavabo sense èxit, el conductor va remugar que no funcionava, que “perdió la llave”, així que nois, a aguantar-nos el pipí 12 hores o demanar que ens parin en algun recòndit indret…Després de només 20 minuts el bus es va parar al “Alto”, una zona xunga de les afores de la Paz, xunga, xunga…Es van obrir les portes del bus i el conductor va cridar : aprovechen para ir al baño señores, rápido! (total que feia només 20 minuts que havíem sortit…). I aquí és quan amb poca estona allò es va convertir en les Rambles, gent que entrava i sortia del bus, venent coses, volent cantar per recollir diners (que ja hi estem acostumats en els moltíssims busos que hem agafat per sudamèrica, però no en un bus nocturn de llarg recorregut), pujant i baixant de la part de dalt del bus…En aquestes que l’Albert i jo que estàvem just a la porta de la part de baix on teníem els nostres seients veiem baixar 3 nois i 2 noies corrent de la part de dalt del bus, amb unes gorres tapant-se la cara i amb unes pintes que de seguida vam entendre que havien anat a buscar alguna cosa que no era seva.I efectivament, al cap de cinc segons va baixar corrent un noi de Nova Zelanda cridant en anglès que li havien robat la motxila que tenia a dalt, la motxilla amb el moneder, diners, targetes, passaport i documentació i l’ordenador. Els cinc nois i noies qui sap on paraven ara…Quina ràbia sents en aquests moments, ràbia per veure com una companyia de busos ho fa el més malament possible i “permet” que entrin lladres a robar les motxiles dels turistes, ràbia quants saps que la policia sap perfectament que això passa i no fa res de res, i ràbia pel pobre noi que no sap ni papa d’espanyol i que s’ha quedat desplumat en un segon. Per cert, els dos guiris anglesos del nostre costat es van mostrar impassibles durant tots els fets, ni tan sols van moure una pestanya quan va passar tot això, només els faltaven les crispetes, d’això se’n diu “backpackers viatjant al seu putu rotllo”, quina falta de companyerisme i d’empatia per favor!. Els nens van dormir plàcidament durant tot el viatge, jo no massa perquè cada vegada que el bus es parava mirava per la finestra que el maleter no s’obrís, ja que també és força comú el robatori de les maletes de la bodega, també per una pluja que ens va acompanyar durant tot el viatge i que em feia estar intranquila i també perquè cada vegada que aconseguia adormir-me un soroll estrident i fort provinent del seient del meu darrera em despertava, vaja, que vaig passar les 12 hores amb els forts roncs a l’esquena d’un senyor bolivià que crec que va ser qui va dormir més de tot el bus, ell sí !!!. Finalment vam arribar al Sucre i després d’acompanyar al noi de Nova Zelanda a posar vàries reclamacions a la companyia de busos i a la policia turística, sense massa èxit, ja que ell ens ho va demanar per poder ajudar-lo en l’espanyol, ens vam situar a la capital, amb ganes de trobar-hi una mica més d’encant que a la seva competidora la Paz. Ara mateix l’Albert ha anat a acompanyar de nou el noi a fer la denúncia a la Policia Nacional, per tal de poder fer ús de la seva assegurança i gestionar tota la paperessa necessària. Recordo les paraules del senyor de la Policia Turística de la Terminal de Busos qui després de disculpar-se reiteradament per tot lo succeït, ens comenta que malauradament això és un fet que se succeix molt sovint però que és necessari un canvi de més amunt per tal de voler i poder posar fre a aquest tipus de problemes, problemes que poden passar a qualsevol país i ciutat, però aquí amb l’agravant que la policia és la principal corrupte i en molts casos coneixedora i permisiva de tots aquests fets. S’ha avançat molt a Bolívia sobretot en educació, sanitat i en drets dels indígenes, però encara li queda molt a fer a l’Evo en tema seguretat i no corrupció dels equips policial. Com també ens explicava la senyora de l’Hostal de Sorata, el tema és que Bolívia partia de molt i molt avall i els canvis es van fent però lentament i de forma progressiva. Malgrat això, en tots els pobles on hem estat fins ara a Bolívia ens hem sentit còmodes i no hem notat la inseguretat que sí vam percebre a Perú. La gent de Bolívia és molt agradable i quan veuen als dos rossets es desviuen per ells i els toquen els cabells amb un somriure d’orella a orella. I és que viatjar amb nens t’obre moltes portes i moltes rialles dels locals! Karina