Avançant i avançant sense adonar-nos-en. Kilòmetres de nit amunt per la carretera Panamericana. Primer en un bus de luxe. Millor dit, molt més que de luxe. Inevitable recordar aquells busos dels equips de primera divisió que només els fan servir per traslladar-se de l’aeroport a l’hotel de concentració. De tal nivell que el Bernat només pujar ens mira amb cara d’il·lusió:- Gràcies papes per haver escollit aquest bus!!!! Moltes gràcies papes!!!! El primer bus nocturn per sud-amèrica el volíem fer amb condicions, i fe de Déu!! Pantalla tàctil individual per persona, seients reclinables a 160º, servei de menjar a bord, begudes calentones, un coixinet, i fins i tot una manta. Vaja, que ens van faltar hores per aquest primer trajecte,va passar massa ràpid!El segon viatge, ja de camí a Máncora, per motiu d’horaris baixem de qualitat, gens difícil tenint en compte el “business class” del primer bus. Ens deixem els pijames dels nens dins les motxil·les grans carregades a baix del bus. El Bernat puja decidit, pren el seu seient, agafa posició, es corda el cinturó, i es relaxa com ningú, descansant i passant el trajecte de 10 hores de forma totalment independent i sense gairebé ni moure’s,dormint i dormint plàcidament. Quin gran viatger el Bernat! Valorant, òbviament com ningú, el fet de disposar d’un espai propi per ell, a diferència dels busos i busos on ha hagut de compartir un estret seient amb la seva germaneta, amb bots i sotracs incalculables, patint una calor sufocant o rebent directament un cop de vent d’un aire condicionat amb poca compassió. Mentrestant l’Abril, ocupant dos seients, totalment estiradeta aprofitant que el bus no va ple fins dalt, aprofitant-se d’una situació totalment atípica. Ella, acostumada a conviure els trajectes amb multitud de famílies amb nens, amb tot tipus de caixes i mercaderia, gallines o altres animals, … Acostumada a veure com un bus surt 1 ó 2 ó 3 hores més tard perquè no hi ha prou gent, o tot esperant que arreglin el què sembla ja irreparable a cops de martell o inclús esperant que el conductor pugui obrir a patades la caixa d’eines. Ella tan petita i tan decidida. De la mateixa manera, tan petita i tan caramelosa, incorporant-se a mitja nit tot buscant una companyia que troba amb la tendresa de la seva marona, arrepenjant el caparró sobre la seva falda, amb el forro polar (substituit posteriorment per una manta que ens regala una senyora del bus) cobrint el seu petit cos encongidet i “acurrucat”, buscant unes nones encara més profundes i més plenes. La cuqueta, i tots 4, havíem dormit en varis trens nocturns però en autobús encara no hi havíem fet nit. Una agradable experiència més per aquesta petitona que cada dia ens omple més d’alegria i ens demostra més efusivament el seu carinyo. Un carinyo que explota quan s’ens enfila sobre les cames a l’acabar el sopar, quan vol jugar intensament a fer petons forts desenfrenats. Amb aquella mirada innocent, alegre i salvatge entre un somriure preciós i encomanadís, tot buscant que el joc i els somriures no s’acabin mai. Abril, et vas fent gran, guapíssima!!!