Segurament una de les paraules que et vénen al cap movent-te pels carrers de Varanasi és “atapeït”. Atapeït de gent, de vaques, de brutícia, de crits i de soroll, de colors vius i forts, d’olors i de pudors, de porcs, búfals i cabres enmig dels carrers, de contacte continu provocat pels xocs amb la gent local, de monjos hindús, de persones amb alguna discapacitat, de persones demanant caritat que viuen al carrer, … Si les imatges més conegudes de Varanasi es troben als vorals del riu sagrat, als famosos ghats, la part del darrera no té desperdici. Una allau de persones es barregen diàriament en un entorn estret i condensat. Es fa difícil entendre com poden conviure amb aquesta densitat “de tot” tan elevada. Petits espais estrets vells plens de gent fent el seu tè amb llet o cafè, richshaws i autorichshaws amunt i avall, milers i milers d’habitants fent pas per la carretera, temples als vorals dels carrers per beneir encara més una zona totalment sagrada, petites botigues consecutives oferint productes similars, pobres esperant una racció de la gran parola diària d’arròs que se’ls prepara… i sobretot de mig cos cap avall no et pots despistar ni un segon per no caure sobre algun bassalt negre, algun excrement d’animal o cloaca ambulant, tot entre continus tocs de “botzines” dels persistents vehicles que passen pel carrer i el mateix bullici de la multitud. Tot i per tot arreu sembla no tenir cap ordre, sense cap destí ni orientació, un autèntic caos. Com un formiguer amb la reina de vacances. De fet, en la zona principal al voral del Ganges, les cerimònies i les vestimentes dels personatges sagrats encara ho fan més especial. Un entorn que a les 6 del matí ja està que bull i l’encierro de Pamplona ja s’està preparant. La brutícia, les grans vaques i toros pasturant, el gran número d’homes amb vestimentes blanques, aquesta sensació que alguna cosa important s’està movent, amb el sol començant a apretar de valent, grupets de persones comentant la seva voluntat de viure com mai un encierro religiós que purifiqui unes ànimes entregades a un sol Déu, encara que amb diferents formes. I de tots, destacant la presència dels nagasadhus (gent devota dedicada a la pregària que viu i conviu la seva vida totalment despullat).Novament, la passejada amb barca pel riu més sagrat del món ens ofereix un moment molt especial. Amb l’Abril un pèl excitada i enriulada i amb el Bernat assentat com un adult observant aquesta experiència tan sorprenent. Un riu ple de cendra dels morts cremats en els burning ghats, i de cadàvers sencers enfonsats amb una pedra al fons del Ganges (en aquest cas no es cremen quan són monjos, leprosos, nens, dones embarassades o homes amb picadures de serp). Una explosció de pensaments que ens deixa a tots 4 contínuament bocabadats.Ja a la nit, amb els nens dormint novament, després de la cerimònia diària per excel·lència de la ciutat i que podem viure des de la mateixa finestreta de l’habitació de la guest house, seguim observant les desenes i desenes de persones que dormen diàriament al carrer. Així per sobre i des del nostre punt de visió parcial des del darrera de la reixa de la finestra, comptem una cinquantena. Sense un lloc per dormir, directament al terra, i tot i així, segurament encara més higiènic que moltes i moltes vivendes que es poden veure per tot l’Índia i també, com no, a Varanasi. Tots ara buscant uns moments de descans, tots… els mateixos que durant el dia demanen caritat, discapacitats, monjos, creients de pocs recursos provinents d’altres zones del país, … tots protagonitzen un espai que a mitja nit comença a respirar una certa tranquil·litat. Avui, un d’ells, un dels religiosos de la túnica taronja amb els cabells enrastats i amb els corresponents adornaments hindús, beneïa una vaca de tamany considerable acariciant-la de dalt a baix de forma molt carinyosa i efectiva. Com a contrapartida, l’enorme animal li recompensava amb unes llargues i suculentes llepades a la panxa peluda i descoberta. Una recompensa sagrada d’una vaca sagrada, en un lloc sagrat i per una persona sagrada.