L’arribada a l’illa de Isabela ha sigut explosiva. Només trepitjar el petit moll de fusta ens adonem que l’ambient d’aquesta població no té res a veure amb la més comercial Puerto Ayora de Santa Cruz. Aquest toc més deixat, imperfecte, inacabat, amb carrers inasfaltats, xiringuitos, aquell “ambientillo” que tant ens agrada normalment al viatger independent. Tot i això, continua estant situat enmig d’un marc natural protegit, com en pocs espais del món, on el preu impera com a gran protagonista en la majoria d’experiències que un vol tenir amb la natura. Per sort, la paciència, el regateig de “lo irregatejable” en els bitllets de ferry, la recerca i troballa d’un apartament que vam fer a la illa de Santa Cruz i que et permeti fer els boníssims macarrons casolans al “dente”…, ajuda a fer una estada una mica menys cara del previst. A “Las Galápagos”, com en cap altre lloc on hem estat, preval la preservació d’aquest ecosistema únic en el món a l’explotació turística descontrolada, o inclús a la pròpia vida dels locals. Curiós pensar com la majoria d’aquestes illes només han sigut poblades en assentaments molt petits en el sud de les illes. Inclús en èpoques com el s.XIX o XX, quan hi va haver un creixement important de població en el planeta, quan encara no hi havia cap tipus de sensibilització amb les espècies en perill d’extinció, quan en molts indrets del món prevalia l’explotació urbanística i d’infraestructures sense cap criteri medioambiental, … inclús llavors “Las Galápagos” es van seguir mantenint pràcticament verges. Les dures i esctrictes mesures actuals de prevenció en l’accés a gairebé tot el territori declarat espai natural protegit, permeten mantenir un entorn natural amb una flora i fauna com enlloc més del planeta. Les possibles empipades que es pot emportar en alguna ocasió el viatger independent i amb un pressupost més reduït, al veure que certes zones només són accessibles amb tours desproporcionadament cars organitzats per touroperadors que tenen concessions amb beneficis desorbitats, et compensa a l’immediat al veure, viure i conviure amb els diferents paissatges desconeguts, i la frenètica i propera vida salvatge animal. I purament aquí, és en aquest punt, on la Illa Isabela mostra el seu punt més fort. Un passeig en bicicleta et permet desplaçar-te pels pocs caminets autoritzats pel voltant del poble i accedir a espais novament encantadors, sobretot plens de llops marins i d’iguanes marines. Com per exemple a la “Playa del Amor”, un espai preciós amb una piscina natural que apareix quan la marea està baixa, ple d’enfadades iguanes en ple zel i amb ganes de lluitar per aconseguir el seu nou “ligue”. Em trec la roba, em torno a quedar amb el meu banyador rosa (que l’amor s’hi posa…, super pijet i mono…, diria que és l’única cosa veritablement autèntica que porto a sobre…, regal de la Núria…thanks!), i trec les meves ulleres i taps per començar a nedar. L’aigua està transparent (ei!!, però com les aigües de les illes del Mediterrani a l’estiu em sembla que no hi ha res…), respiro a fons, em faig el valent i començo a nedar per la tranquil·la aigua freda de la piscina natural de “La concha y Perla”. Un espai d’aigua purament salada, estancada durant la marea baixa, rodejat de manglars i ple d’ocells de tot tipus (“piqueros de patas azules”, “fragatas”, “pelícanos”, …). Només posar-me dins l’aigua ja tenim la visita de dos amiguets amb ganes de jugar. Dos llops marins jovenets fent tot tipus de “cabrioles”, tot exhibint-se i mostrant un estil que deixaria en ridícol a l’Anna Mengual i companyia. Al principi, la precaució i la prudència no et deixa moure amb total llibertat. Els observes, veus com s’acosten i s’en van, amb una total rapidesa i agilitat. Juguen entre ells dos, s’acaricionen amb les aletes i inclús s’abracen per segons. De la mateixa manera, es deixen anar, i veus com un se’t posa de cara fins arribar a gairebé besar-te, per fer en el darrer instant mitja volta i “escapolir-se” cap a l’infinit. El joc sembla no tenir fi… Al veure que no et toquen, els vas agafant confiança (com fan els nens, vaja…) i intento imitar-los, començant a fer algun gir sobre el meu eix, això sí, lentament. Ells, al adonar-se’n, reaccionen ràpidament, trobant un nou company de joc. Aquest cop encara s’animen més, i el ritme sembla accelerar-se. Quina destresa dins l’aigua… El Phelps faria el ridícol amb aquest parell de saltarins… En alguns moments el seu moviment sembla seguir el compàs d’una música… no puc evitar pensar que estic “bailando con lobos”. Un toc romàntic entre dues bestioletes salvatges que ja estan acostumades a rebre la visita d’alguns turistes banyistes amb ganes de divertir-se. Un cop el ball ens porta més lluny del petit moll de fusta, diviso una figura en el fons… Un peix manta grandiós està onejant a baix, just al fons d’aquest espai tan singular. Segueixo nedant cap a les roques volcàniques que separen la piscina natural del mar amb altes onades. Tot i la petita corrent, que em fa nedar amb més força del compte, em situo just enmig de l’única entrada d’aigua provinent del mar. Allà m’esperaven les darreres sorpreses de la tarda… Primer saludo a un parell d’iguanes marines mentres em passen pel voltant, posteriorment comparteixo uns quants minuts de natació amb una lenta tortuga marina i el seu pausat ritme, i al final m’acabo apartant per esquivar com puc el ràpid pas directe d’un nou peix manta, que segons m’havien advertit, millor mantenir-hi un espai prudencial.