Encara penso amb ahir, agafant un public boat (barca de transport públic) que surt quan s’aconsegueix omplir amb les 20 persones mínimes que volen fer el trajecte (com passa a sudamèrica amb les furgonetes) per deixar l’illa de Air i començar una nova part del viatge a l’illa de Lombok.
La falta de transport públic en aquest país ens fa prendre un econòmic taxi per aquest transfer intens pels nostres ulls, passant per zones amb vivendes molt bàsiques i en alguns casos precàries (construïdes amb palla i troncs, parcel·les delimitades per palla i pals de fusta torçats i amb unes situacions higièniques bastant adverses.
Nens al carrer, vestits amb roba ja molt vella, bruta i “esparracada”, jugant entre ells en certs moments al mig de la carretera salvant l’intermitent pas dels vehicles. Arribem a Senaru just abans de fer-se fosc i aconseguim un allotjament per uns 10 euros la nit, amb una habitació triple acceptable, amb vistes a una vall als peus del Gunung Rinjani (volcà ferotge d’uns 3700 m d’altitud que no podrem coronar ja que té un llarg accés, difícil de compaginar amb els nens), i amb servei spa al lavabo. Resulta que no ho sabíem, ens pensàvem que era un allotjament bàsic i just per una o dues nits, però després que la Karina dongués la volta a la maneta de la dutxa hem pogut comprovar que es convertia amb un autèntic balneari d’aigües termals. L’aixeta, just obrir-la, cau al complert directament a terra, sobresortint un autèntic xurro d’aigua freda a pressió que inunda tot el lavabo. Això és nou… encara no ens havia passat.
A més, la zona spa gaudeix d’aromes vàries que fan més relaxant l’estada. De fet, és normal tenir alguns serveis extra per aquest preu. Com per exemple una innovadosa palangana de tamany considerable, substitut de les tradicionals i més que avorrides piques de rentar mans o dents, o un termostat únic d’aigua freda per motivar la més que saturada circul·lació sanguínia. O bé, el servei exclusiu que et vagin a buscar expressament un rull de paper higiènic al minisupermarket del poble just després de comentar-los que no n’hi havia cap a l’habitació. Un servei impecable si no fós perquè eren ja les 22:00h i excepcionalment els comerços estaven tancats… Els altres dos llocs que havíem mirat per dormir valien uns 7 euros i eren encara molt més senzills, per dir-ho d’alguna manera… A més, suposo que no tenien xurro d’aigua… Bé, i si el tenien segur que no era d’aigua volcànica…
Avui decidim fer una caminadeta per veure una de les cascades més boniques de l’illa. Abans però, el Bernat i l’Abril troben uns amiguets equipats amb samarretes de varis equips de “La Liga” i la “Premier League” i s’improvitza un gran petit de futbol al pati del darrera de la “Homestay” (Hostal) que estem allotjats. El Bernat desa novament la vergonya i el seu caràcter introvertit puntual i es llença a córrer per defensar com ningú els contratacs del crack de l’equip contrari, un xicotet de 10 anys amb un domini de la pilota admirable (gairebé com jo quan era petit…). Tot i ser nens molt més grans que ell, el fet que l’alçada de la població és molt més baixa a la nostra, els ha fet aproximar-se encara més i disfrutar d’una mitja hora de plena competició esportiva.
El partit no ha sigut suficient per cansar-los i han seguit la caminadeta com ningú… Al costat d’un canal d’aigua, enmig d’un bosc frondós i amb la visita dels nostres amics “Makakos” (monos) i gossos hem arribat a l’atracció estrella i motiu del petit trekking.
Decideixo introduïr-me al mig de la llarga i potent cascada, intentant fer pujar l’adrenalina. L’aigua pica de valent (sobretot al cap i a les orelles) i assegurant els passos poc a poc per no relliscar sobre les pedres em poso just al mig, sentint-me per uns moments com un petit rambo en la irrepetible “Acorralado” o un intrèpit Indiana Jones en la recerca d’algun tresor o l’Espinete en el moment de la banyera.
Una colla de teenagers de Lombok, estudiants de magisteri, ens han permès acabar de viure uns moments molt especials en un lloc únic al mig de la selva. Els hem observat com jugaven, com es dutxaven amb sabó per l’entorn del salt d’aigua. No han faltat ni 10 minuts perquè els nostres “peques” formessin part d’aquesta festa juvenil i fossin novament els escollits per ser fotografiats enmig de la colla. Moments divertits i inclús especials que ens han fet recordar les nostres etapes juvenils de jocs i emocions amb els amics i amb tot un futur incert i engrascador pel davant.
Sense perdre la nostra adulta il·lusió pugem caminet amunt per seguir endavant amb el nostre incert, emocionant i atractiu futur. Un futur proper que ens esperava amb una agradable sorpresa. Quan de sobte ens trobem amb dos gossos lladrant ferotjament cap a nosaltres, moment en què hem pensat que la contractació del guia hauria estat encertada. El caminet era molt i molt estret, i no ens permetia fer res més que marxa enrera. Amb molta tranquil·litat, i tot i que no m’agrada donar l’esquena als gossos, girem tot mantenint la calma i parlant dolçament. Aconseguim obviar als petits canins alterats i finalment descobrim l’accés principal d’entrada a la zona de les cascades pujant per unes amples escales, còmodes i sense més animalons.