Noves sensacions floreixen només atravessar la frontera. Un nou país ens espera amb nova gent, noves experiències, nous paissatges, nova cultura, llengua, gastronomia, costums, … Passem tots els tràmits burocràtics al pas de la frontera amb retard, encara que amb relativa comoditat. Passem caminant el tros entre ambdós països mentres el bus ens espera a l’altra banda. El Bernat obre els ulls com ningú i comença a qüestionar-se més que mai les divisions territorials entre països (també ho podria haver fet a Andorra, però ara ens queda un pèl lluny). Superem la segona barrera i un nou país ens espera: ja estem a Cambodja!. Una carretera de sorra vermella amb molta pols, motos carregades a no poder més, uns quants Casinos i Hotels… Resulta que ambdós pobles fronterers tenen casinos ja que els ciutadants (tant cambodjans com vientamites) no poden freqüentar aquests locals dins del seu propi territori, havent de desplaçar-se a l’altre país per poder-ho fer (curiós “como la vida misma…”). Pugem a l’autobús i comencem a fer els primers 20 quilòmetres sonant la botzina. En una de les mil tocades de pitu del conductor, se li encalla el mecanisme i gaudim d’un so estrident continu com a banda sonora especial del viatge. Diem bon dia a Cambodja “tocant el pitu”. Les “carcajades” dins del bus es multipliquen, i tots, turistes i locals seguim el recorregut entre rialles (bé, durant els primers 5 quilòmetres). Al cap de 10 minuts la gent ja anava canviant la cara. Un noi alemany, ja fart del soroll, prefereix posar-se uns taps a l’orella que curiosament després va necessitar un joc de ganivets per intentar treure’s el de la dreta un cop el so se’n va anar (els alemanys van preparats per tot!! si fa soroll treuen uns taps… i si després no et pots treure un tap de l’orella doncs es treuen de la butxaca un joc de ganivets d’aquests suïssos- realment era un híbrid entre un alemany de pura “cepa” i el “Pokemon”). Els 4 petits (el català, la catalana i les dues daneses) ja no passaven desapercebuts… ara, amb el soroll de l’autobús els 4 caparrons rossos amorrats a la finestra encara criden més l’atenció dels habitants dels pobles rurals del sud-est de Cambodja. Una zona molt diferent a la que hem pogut veure al sud del Vietnam. En aquesta ocasió sembla mentida, només passant les barreres i amb una nova bandera, s’aprecia una canvi important. A través de les empolsinades finestres de l’autobús podem veure un paissatge planer molt rural, amb múltiples camps d’arròs amb búfals, … fins ara, amb aquesta definició podria semblar bastant similar al nostre pas en certes zones del Vietnam. Però una sèrie de detalls i de diferències apreciables marquen una nova manera de viure d’aquest nou país; una vida molt més basada amb l’agricultura, sense barrets cònics femenins, amb monjos budistes passejant pel voral de la carretera i vàries entrades de grans temples, amb la presència de palmeres precioses enming dels immensos camps d’arròs, construccions d’habitatges familiars de colors diferents, alçats per llargs pilars i fabricats íntegrament amb fusta, creant una atmòsfera més tranquil·la i menys sorollosa. Al cap d’uns quilòmetres el bus ens para al mig de no sabem on i ens diu que agafem un altre bus que és el que va cap a Phnom Penh. Un cop a dalt del nou autobús veiem que no tenim places, només hi havia 2 seients lliures i entre les dues famílies havíem comprat 5 seients (encara que érem 8, les dues parelles amb els 4 nens). Continuem amb un bon sentit de l’humor (acompanyant imprescindible de tot viatge) i amb uns quants taburets al passadís i una pel·lícula de futbol asiàtica superdivertida acabem un trajecte molt amè. Al cap de mitja hora ja vam començar a tenir més seients fins a poder seure tots. Evidentment no hi va haver cap turista que va moure el seu culet al veure la Helle pujant amb la Cala dormint a braços. Aquesta és la dura vida del jove backpaker, amb el seu lema “take care of yourself”. El motxil·ler viatger és un gran intrèpit aventurer que busca aventures noves amb decorats inusuals. Que fa un trekking de 2 kilòmetres per la selva preparat i programat per rebre a uns 1000 turistes diaris tot pensant que estan descobrint el món. Suposo que després d’aquest gran esforç setmanal no poden moure el seu jove i àgil cos per deixar seure a una dona amb una nena de 2 anyets dormida als seus braços. Evidentment, i com no, tot va acabar quan l’ajudant del conductor (figura imprescindible en un bus al sud-est asiàtic) va començar a fer moure a tots els locals (cambodjans i vietnamites) per tal de poder fer espai. Alguns d’ells compartint 2 seients entre 3 amb un bon somriure entre orella i orella. Falten dits a Europa per poder comptar els asiàtics que ens han ajudat o simpatitzat, i sempre amb un somriure, durant aquesta nostra experiència pel sud-est asiàtic.