La boira ens abraça de sobte d’una forma sorprenent… miro cap amunt, cap al pic, i el color del cel encara es torna més fosc. El llac Chilata ja està molt aprop però al davant, just al davant, una paret de pedra sembla marcar el final del camí. El nostre taxista i guia (2 en 1) per la caminada als peus del glaciar del pic Illampu (6.368 msnm), ens indica cap amunt tot donant la mà a la nostra valenta petitona. Una Abril en plena forma, amb ganes de seguir la caminada, sense notar els més de 4.000, pujant decidida, inclús marcant el ritme, sense cap temor ni queixant-se en cap moment. Inclús amb la boira que es densifica per moments la seva actitud continua sent totalment positiva. El Bernat, mirant a l’empinada pedra i fent una negativa amb el seu cap, mentres la seva mare ja comença a pensar amb la retirada. De sobte, sento una veu al meu clatell que em diu:
– A veure tio, tu ets hilipolles o què?? A on vols anar desgraciat per aquí dalt amb aquest mal temps?? I amb els teus fills!! Vinga home… – Era la veu fictícia del meu germà anunciant l’evident marxa enrera.
Tot i llevar-nos a les 06:30 del matí, avui el temps ha canviat en qüestió de minuts. La muntanya és així. D’un cel blau totalment serè, preveient un dia radiant, novament la natura ens ha donat els seus tocs dominants i sorprenents. L’òbvia boirina d’un pic de més de 6.000 metres s’ha precipitat de forma ràpida i en plena força. Com a cap d’aquesta expedició “paxanga”, inclús abans que la meva dona em donés la seva més que evident i contundent versió del moment, tot escoltant els crits del meu germà emprenyat en l’horitzó, i seguint la meva dita de “a la muntanya a disfrutar amb bon temps!!”, convenço al nostre acompanyant taxista (insistent amb proseguir…) de retornar cap al cotxe. Sóc el primer que a la muntanya m’agrada disfrutar-la amb bon temps, i quan es comença a capgirar la situació és el bon moment de retornar. Una caminada, això sí, agradable inclús en la tornada, aprofitant una temperatura força suau i un ventet gairebé inexistent, podent fer un petit picnic novament en un entorn andí totalment privilegiat. El Bernat, ara sí, xerrameca com ningú, veient-se segur en la baixada, explorant algunes de les múltiples entrades de les mines d’or de la zona, prenent el rol de líder que tant merescudament havia aconseguit l’Abril en els més durs moments de pujada. Unes mines amb unes condicions de seguretat inexistents, preveient un treball més que dur amb un índex de sinistralitat elevadíssim. Entre 250 i 350 euros és el salari mensual per aquests joves treballadors, homes i dones, provinents majoritàriament de les enfilades aldees, amb ganes de jugar-se la vida per a un sou molt millor que el de la mitjana. Un or que acabarà novament en els forats de les nostres blanquetes orelletes, o envoltant els nostres suaus i delicats dits. Els països desenvolupats ens inflem de fer normes i noves lleis que acabaran sent revocades pel següent govern, i no som capaços de garantir la seguretat (en aquest cas) o la no explotació laboral i/o infantil (en altres casos) de la matèria prima o inclús dels productes acabats que adquirim en el nostre país,patètic. Ajustar el nivell salarial és un altre tema, ja que també és lògic que en certes zones el nivell de vida és totalment diferent. Ara bé, la seguretat dels treballadors hauria de ser una garantia en tota compra de les nostres matèries. Sorata és un poble colonial força destroçat, sense carrers asfaltats, amb una oferta bàsica d’hostals, sense wifi (collons la meva dona!), amb una vida relaxada enmig d’un clima agradable provocat pels només 2.600 metres d’alçada, conegut pels locals de la Paz per les seves excursions però sense cap tipus d’informació al respecte un cop al poble. Vaja, amb un encant especial, tranquil i tranquil, sense presses, amb els nostres dos peques jugant a futbol a la nit amb els nens del poble, amb pantaló curt i sandàlies, fent fotos amb tota la paxorra del món a unes cases colonials precioses apunt de caure, comprant kiwis provinents de Xile a 0,11 cèntims/unitat per a una dolcíssima amanida de fruites, amb l’Abril i el Bernat saltant sobre la runa de les eternes obres de la plaça central mentres els experts avis del poble critiquen la seva evolució (no gaire diferent de casa nostra), fent deures a la preciosa terrassa de l’Hostal amb vistes a l’envejable vall als peus de l’Illampu, envoltada de carreteres estretes sobre eterns barrancs (com la que porta a les grutes de San Pedro), o conversant sobre el temps amb les dones del poble.
Unes dones, més que mai, que continuen sent les protagonistes amb la seva vestimenta, les seves trenes, els seus barrets, les seves “polleres”. Com la dona que ens va ensenyar la gruta amb una entrada de dubtosa fiabilitat, just abans d’una fortíssima explosió per habilitar una nova carretera cap a una nova mina. Una altra excel·lent mesura de prevenció i seguretat per a tot visitant de la gran cova, atractiu turístic principal de la nostra Sorata.