Cafè i més cafè. La zona cafetera et regala uns paisatges increïbles, amb una combinació contínua i sorprenent entre boscos i prats, amb palmeres, plataners i plantacions de cafè. Amb un relleu típic de Colòmbia, amb alts i baixos constants, creant gairebé més valls que policies patrullant pels carrers. Salento, el producte turístic per excel·lència de la Colòmbia cafetera, és un poblet petitó amb encant que es transforma el cap de setmana i festius per l’arribada dels curiosos turistes sobretot nacionals. Tot i això, la seva privilegiada ubicació sobre un dels turons elevats de la zona, permet gaudir de vistes immillorables arreu on vagis. Novament als peus d’alts pics andins, entre ràpids rius i relleus accidentats, en un espai de riquesa natural envejable.
Agafo la tassa, observo l’interior amb tranquil·litat, fixant-me en cada detall; el color, la textura, el cos, la crema, … Preveig novament un nou èxit rotund. Sembla impossible que després de 18 mesos de viatge poguem aconseguim un cafè de primer nivell arreu on anem! Algunes veus ens havien advertit que inclús en plena zona cafetera, la preparació del cafè no era l’òptima… Vaja, igual això passava fa uns anys. El fet és que avui en dia, i des del primer minut que vam trepitjar aquesta terra, l’encant en les cafeteries, la seva decoració, la cultura introduïda ja des del moment d’asseure’s el client al taburet o a la cadira, des de la pròpia forma de la tassa, passant pels innombrables cors dels cappuchinos de la Karina, l’olor al moldre’s el cafè o el somriure al servir-te aquest premi Nobel del sabor, … tot plegat conté una màgia especial que enriqueix encara més si es pot els nostres paladars molt faltats de bon cafè. Un plaer sense pausa. Encarem camí avall amb el verd fosc de les fulles del cafè que ens abraça per banda. Mentres baixem, els “willys” (un cotxe creat a Estats Units per iniciativa militar el qual va encaixar a la perfecció posteriorment a Colòmbia pels habitants d’aquestes terres tan pronunciades) ens van avançant per l’estret camí forestal carregats amb senyors amb la típica vestimenta de la zona (barret i mantell penjat en una espatlla), un senyor d’edat avançada arrossega un sac que es veu molt i molt pesat, algun turista es creua també buscant aquesta pau que t’ofereix aquest interessantíssim indret andí, un elegant senyor es para amb el seu cavall per fumar-se un “peta” mentres observa els colors verds de la vista, …
-” Hola Señor!!! Usted está divino acá arriba!!! Está para hacerle una foto con esta preciosidad de caballo!!! ” – li comento al senyor mentres veig que ell es va mirant els nostres dos fills.
– “Quieren un espectáculo?? Este caballo está adiestrado para competir!! Vean, vean!” – ens comenta ràpidament, propi de l’amabilitat colombiana i segurament també de l’efecte del petit porret que s’havia cascat. Ni corto ni perezoso ens exhibeix una desfilada eqüestre amb un caminar del cavall elegantíssim, combinat amb algun “pase” de més caràcter i alguna volta improvitzada. Tota una mostra d’elegància, saber estar, fortalesa, folklore i rigor. El Bernat deixant anar un dels seus “uauuu”!!! Mentrestant l’Abril observa amb admiració la perfecta coordinació de moviments d’aquest animal forçut, que per ella és immens. Amb aquestes parades i un sol que va donant mostres de vida entre els típics i espessos núvols d’aquesta zona, el passeig per arribar a la finca cafetera del Sr. Elías es va allargant. Entre alguna competició més de cants i alguns jocs de “Baboses” (unes estranyes bales que tiren els protagonistes d’una sèrie de dibuixos animats de Disney que agrada molt al Bernat i Abril) arribem a la finca on els nostres petits juguen a ser autèntics experts cafeters. Una tardana època de recolecta del fruit (provocada per un canvi en l’època de pluges) els permet recollir els granets rogencs i groguencs que van sortint i que van descobrint al llarg de la visita amb el nostre guia Carlos, nét del senyor Elías. Posteriorment, poden treure la primera “pallofa” utilitzant una petita i rudimentària (però en perfecte estat) màquina que permet aconseguir un primer gra que restarà en repòs durant 24 hores per una correcta fermentació. S’asseca en uns hivernacles durant uns 20 dies, el torrem al foc i el molim. “Tachan, tachan!!!”. El cafè està llest!! – Mama, el cafè està molt bo!!! Diu la petitona després de fer-hi una bona carregada de sucre.

Li dono la mà, aquella mà tan petitona i tan dolça. Me l’agafa fort, senyal d’una estima i “carinyo” que no m’agradaria perdre mai. Em quedo fixament mirant-lo mentres ell té la vista perduda en un horitzó especial. La baixada en bus està sent d’allò més agradable. Contràriament al què estem acostumats, el trajecte es va fent amb un nivell de relaxació inusual. Amb un autobús rarament buit i amb uns nens més que tranquils. L’entremaliada Abril encarant una dormideta ben “espaxorrada” ocupant dos seients, arrepenjant el seu caparró a la falda de la seva mare que observa un paisatge totalment singular. El dia es va fent fosc, amb el Bernat escoltem les cançons gravades en el fantàstic mini mp3 que li va regalar el Jordi,gran regal!. Curva rera curva anem baixant del preciós poble de Marsella, envoltat de plantacions de cafè i plataners. Seguim donant-nos la mà mentres comença a sonar “Paradise” de Cold Play. Ens mirem als ulls amb complicitat i seguim mirant a l’exterior entre valls pronunciades en un extens cultiu cafeter que conjuntament amb els núvols i l’hora del capvespre donen aquest color verd fosc tan entranyable i tan místic al mateix temps. Continuem donant-nos la mà mentres acabem d’escoltar aquesta preciosa cançó i mentres un nou dia es va quedant enrera. Un dia per la zona cafetera que tant esperàvem conèixer. Un dia molt complet en un poble, Marsella, que ja ens va introduint en aquesta geografia tan irregular i amb plantes de cafè que arriben pràcticament fins a les precioses cafeteries de la capital Pereira, on finalment sí, aquest cop sí, pots degustar un CAFÈ DE PRIMERA CLASSE. Els carrers de Marsella són tranquils i plens de vida al mateix temps. Coincidim amb la sortida de l’escola dels nens i ràpidament ja comencen les rialles amb els nostres dos “monitos” (tal i com els colombians anomenen “rossos”). L’Abril ja comença a riure per sota el nas i a fer algunes mirades i moviments per tal de cridar l’atenció davant tants gens infantils masculins. El Bernat ja comença a riure novament a “carcajada” amb algun dels innocents i preciosos nens del poble. Els colors pastels dels carrers del centre, sobretot amb els pòrtics i portals de fusta, i els seus peculiars fanals donen un toc especial a aquesta localitat. Just a l’extrem sud de la plaça es troba l’autèntica joia de Marsella, un centre cultural de tres plantes que agrupa a joves i grans entre una àmplia oferta d’activitats artístiques. Un edifici originàriament de fa uns 100 anys aproximadament, creat per a encabir una escola femenina, per tal que les nenes del poble també disposessin del mateix dret d’ésser educades que els seus companys de sexe contrari. Convertit al pas del temps en aquest espai d’estudi, de pràctica i d’oci cultural que agrupa a tants i tants nens amb multitud d’hores lliures. 100 metres més avall un Jardí Botànic preciós amb enginys tipus “Museu de la Ciència”, aconseguint una fusió científico-natural digna de passejar-s’hi i de disfrutar-lo amb els nens.
– Mireu papes que ens hem passejat pel món! i aquest telèfon que dieu no l’havíem vist enlloc!!!! Això és al·lucinant!!! Ens sentim perfectament i estem molt lluny!!! – Exclama la petitona just després de comprovar que podíem parlar a molta distància (entre palmeres reals, bambús, maraques, orquídies, …) gràcies a la instal·lació de dues estructures circulars cóncaves (tipus antena) encarades en dos extrems oposats de la muntanya.
Un passeig que manté als nens amb els 5 sentits totalment desperts i en plena motivació, i als pares amb un punt de relax creatiu que es posa molt bé, oblidant-nos d’haver d’inventar els continus jocs necessaris per estimular als petits en tota passejadeta o caminadeta o caminada.

Els voltants de Cartagena ens tornen a mostrar les grans diferències de Sud-Amèrica i de Colòmbia en especial. Novament uns barris brutíssims, amb unes vivendes més que precàries entre carrers estrets i canals-rius-clavegueres d’un color totalment negre. La pudor és la protagonista d’aquesta gran part de la ciutat oblidada però existent, d’una realitat dura i contrària a la imatge de més modernitat que en molts casos es pot emportar el turista. Rierades de merda, sense canalització, sense cap tipus d’urbanització que faciliti i millori una qualitat de vida pèssima per a unes ànimes amb un somriure persistent entre els seus rostres. Tal i com vam poder veure a Equador i Perú, Colòmbia segueix en la mateixa línia, i la costa continua sent una zona generalment molt desafavorida. Cartagena, una ciutat de contrastos. Una ciutat amb un centre històric colonial emmurallat de primer nivell, amb uns carrers elegantíssims entre hotels 5* i uns carrers on el vianant ha de saltar la porqueria acumulada o esquivar els perillosos forats immensos de les voreres. Zones plenes de boutiques de luxe i altres amb brutes parets pintades de grafitis, cases mig destroçades i venedors ambulants de tot tipus de fruita, gelats o begudes. Una ciutat amb edificis colonials totalment reformats i amb uns finestrals, pòrtics i galeries de fusta preciosos, i uns barris desastrosos sense aigua canalitzada. Una ciutat amb una part moderna amb edificis altíssims en una llarga península amb mar per banda i en plena explotació immobiliària, però amb un mar al davant totalment brut i tristament impracticable, excepte pels mateixos turistes colombians. Una Miami del sud del Caribe entre pous de porqueria. Un autèntic i clar exemple de les dues realitats econòmiques de Colòmbia… Una mostra de com s’està aixecant un producte turístic per la teulada, quan podria realment ser un atractiu de primer nivell. Enclavat en un lloc privilegiat, als peus del Carib en plena zona tropical, amb un poble colonial totalment pintoresc i amb platges properes que podrien meravellar a milions de turistes. Doncs, se segueixen construint i construint grans gratacels d’alta qualitat a primera línia d’un mar de color negre (tal i com bategen els nostres fills, clares mostres de sinceritat). Una bombolla turística nacional amb molts i molts colombians que pernocten en els caríssims hotels o que busquen desenfrenadamanent una segona residència. I també internacional, amb milers de curiosos com nosaltres en una de les visites obligades que ofereix aquest país, i amb l’afegit de ser port turístic de multitud de creuers caribenys. Tot un producte turístic que brilla pel seu encant i per les seves mancances. Un producte turístic que ja ha desplaçat la major part d’habitants del seu centre a l’exterior de les muralles, guanyant oferta i serveis i perdent caràcter i vivència. Getsemaní, el barri més barat del centre (on òbviament ens ubiquem) continua tenint algun carrer amb banderoles tot apunt per cel·lebrar la seva festa de barri, o algun carrer sense restaurants-bars-hostals i predominat per aquelles finestres i portes obertes entre barrots amb una senyora i el seu balancí mentres busca la mica d’aire diví que la refresca a les 15:00 h. de la tarda. Passejos i passejos, amb molts de jocs, alguns deures i moltes rialles. Els nens es van fent grans… L’espontània i alegra Abril es mostra cada dia més carinyosa, més sincera i amb un diàleg més obert i extens. El responsable Bernat ens demostra dia a dia que és gran, molt i molt gran, un mig homenot que continua deixant la seva racionalització per mostrar-nos una sessió de karate o per exhibir-nos novament el seu vestit de policia un cop arribem a casa nostra (habitació).

Ara toca tornar, fa menys calor però les gairebé 3 hores que portem caminant i un parell més de jocs i jocs a les platges auguren uns nous moments d’imaginació per entretenir a aquest parell de vailets mentres encarem el camí de tornada. Després d’una setmana de caminadetes i caminades, el joc de la competició a veure qui crea la cançó més original ja el tenim massa explotat; el pilla-pilla crec que és massa agosarat tenint en compte el “tute” que hem fet avui; portar l’Abril a coll entre tantes pedres i arrels d’arbres no és la millor opció; ja no ens queden parts del cos pel Joan petit quan balla; els camins són massa estrets a vegades per fer saltironets donats de la mà; … a més el darrer bus de les 18:00 h està apunt de sortir, i fer aquells 4 kms. més de carretera a aquesta hora pot convertir-se en una crisi familiar…
– Nois, hem de parlar. Abril, no podem seguir així en aquest tram. El darrer bus és a les 18:00h. i si el perdem, haurem de caminar una hora i mitja més… O caminem i caminem a ritme o això es pot fer molt llarg – els comento seriosament.
– D’acord – diu l’Abril
L’Abril arranca a córrer i comença a enfilar-se pel caminet amunt. Aquest ritme no pot durar gaire… La mama pel darrera ja crida d’anar més a poc a poc. Què va!! Amunt!!! Cada cop la distància amb la mama i el Bernat es fa més gran. Començo a suar de valent sota els 30º de la tarda- vespre de les platges del Tayrona. Amb aquella cara de bitxa, els llavis estirats cap endins, els ulls plens d’energia i aquelles cametes lleugeres però fortes continua aguantant un ritme que em deixa acollonit. La Karina i el Bernat ja criden de valent al veure que ens escapem considerablement. Finalment la convenço per aturar-se i esperar-los. Un cop el Bernat ens atrapa, arranca a córrer novament i cridem a la mama que ens trobarem a l’entrada del parc natural. Les camellades són cada cop més grans, el ritme és intens i continu, sense pauses… No entenc com aquesta petitona treu tantíssima energia i constància. El Bernat, al meu costat (com no…) segueix perfectament el ritme, amb un ull al darrera per si veu la seva mare. Tot rient seguim avançant intentant no perdre la petitona, que inclús a la part final va passant ràpidament als darrers visitants del parc. Un sprint de 20 minuts sense precedents. Una campiona que porta un entrenament de primer nivell pels boscos densos i selves que envolten aquesta zona tan afavorida paissatgísticament. El parc Tayrona és d’una bellesa extraordinària. Les fotos que s’han pogut veure o els infinits consells de la gent que t’ho recomanen, es queden curts davant una de les costes continentals més maques que he vist mai. Alguna platja ens recorda a Koh Tao (Tailàndia), alguna altra a Pulau Sibu (Malàisia), alguna part del caminet per la densa vegetació et porta enmig d’una de les escenes amb el millor decorat d’alguna pel·lícula de l’Indiana Jones, … Això sí, gairebé no t’hi pots banyar! Les fortes corrents d’aigua la bategen com una de les platges més perilloses del Carib. Vaja! venir, caminar, observar, remullar-se, fer la foto i marxar!! Però res de banyar-s’hi ni fer nedades. El paradís!! Això sempre ho diem! És molt difícil definir la platja paradisíaca: el Mediterrani tens de les millors platges i qualitat de l’aigua del món, però la meitat de l’any fa fred; una platja tropical pot ser apta per banyar-se però igual està plena de sandflies que et maten a picades; una altra platja preciosa amb palmeretes pot ser perfecte pels surfistes però no pels banyistes; una altra totalment fotogènica té corrents d’aigua fortíssimes i no’hi pots banyar; una altra està plena de corals i no és fàcil entrar-hi per banyar-s’hi; una altra està bruta de cagarades de gos; … collons!!! semblo un pessimista! Mirem-ho a la meva manera: una platja té un paissatge totalment salvatge com a fi de la selva i plena de cocos, troços de branques de palmeres i restes de troncs arrossegats pel mar; una altra és amb sorreta fina i perfecte per banyar-s’hi; una altra plena de corals amb aigües transparents i cristalines que amb marea alta pots observar tot tipus de peixos, tauronets, mantes ratlla o tortugues; una altra totalment fotogènica que et quedes clavat només mirant-la; una altra amb unes onades immenses que comparteixen el protagonisme amb uns quants surfistes animats; … Molt millor no? Tornem cap a casa tot agafant un parell de busos locals i unes motos per fer el darrer troç final, tot enfilant-nos cap al poble de Minca. 3 a cada moto i cap amunt… encara que una d’elles es queda sense llum durant mig camí… un al·licient més… Encara recordo un petit trajecte a Mandalay (Myanmar) on vam pujar tots 4 més el conductor en una mateixa moto… Aquest cop, entre que l’Abril té un any més i el llarg camí preferim fer-ho de 3 en 3. Tornem a la nostra base d’aquests dies de natura. Una natura que ens ha permès veure unes platges excepcionals en el Tayrona, disfrutar de rius i cascades i d’unes vistes privilegiades. Just ahir vam poder visualitzar per una banda els pics més alts de Colòmbia (de més de 5.000 metres) i per l’altra la costa caribenya.

Una autèntica “boda gitana”. Això és el resum de l’esplèndida i increïble festa d’aniversari de la nostra petitona. Segurament una segona fase de “Party infantil” portada a l’extrem, després de la insuperable ( i amb un altre nivell, és clar) Walt Disney amb els avis, que va ser inoblidable. Aquest cop, hem fet coincidir expressament una data tan especial, la dels 5 anys, amb 3 ó 4 dies d’autèntica bogeria infantil. Vaja, una gincama de jocs i atraccions que premia a un parell de rossets que no han parat de seguir els nostres passos per arreu on anem. Podríem dir que ja va començar amb un dia de piscina enmig d’un verdíssim entorn natural a San Gil, just abans d’agafar el bus de nit cap a Barranquilla, l’autèntic epicentre de la festa per l’Abril, i flagrant perla del Carnaval del Caribe. Un segon dia en un petit però acollidor mini-parc d’atraccions, on per un preu mòdic van poder rebentar d’alegria en senzills jocs a l’aire lliure. El tercer dia de la “boda gitana” havia de ser el definitiu, però l’estrella es va fer esperar ja que estava tancat Divercity. Un sorprenent canvi d’última hora d’horaris va propiciar un nou dia d’activitats amb pel·lícula de cine inclòs. Joder, joder, joder, això no s’acaba mai…El quart dia ja va ser el definitiu a “Divercity”, un paradís infantil on els nens juguen a ser de grans, podent treballar de pilot d’avió, bomber, investigador privat, o treure’s el carnet de conduir mentres l’Abril està a la perruqueria, just abans d’anar a comprar al supermercat. 4 dies destinats exclussivament als peques. 4 dies!!! Una sort de poder fer-los rebentar d’alegria i disfrutar al seu costat. De fet, ells són els primers que segueixen rient i jugant mentres caminem amunt i avall per les serralades andines. Viatjar amb nens comporta un temps addicional, i no parlo pel “festín” de l’aniversari, sinó pel temps que necessiten pels seus jocs, per les trobades i trobades espontànies amb altres nens entre pilotes, nines, cotxets, o senzillament dibuixos en la bruta i arrugada llibreta d’exercicis. L’energia que gasten i que hem de gastar contínuament és inacabable. La intensitat del viatge es repeteix dia rera dia, sense pauses… De fet, no ens parem de preguntar, que tranquil.la i lleugera la vida del backpacker que es va passejant amunt i avall amb tot el temps del món per ell, amb ell i en ell. Molts d’ells jaient sobre hamaques durant hores i hores amb una llauna de birra i l’Ipad treient fum en plena zona wifi, just abans d’anar a un car restaurant indicat en la Lonely Planet plè de guiris degustant per dinar el seu plat de pasta i pizza, mentres els meus fills segueixen escurant la fantàstica sopa del menú dels baixos de la senyora que prepara menjar “corriente” a un parell o tres d’euros. Collons què bé que viuen!!! I n’hi ha un munt!!! Descalços, amb barba d’un parell de mesos, amb alguna rasteta, i fotent-se plats de 6 euros per dinar i sopar sense perdre la zona wifi que els permet mantenir els pels de punta!! Tot un món el dels salvadors de la humanitat. Òbviament hi ha de tot en el món … No per això tothom ha de ser així, ni molt menys. Ni tothom s’ha d’arrossegar… Però no deixa de fer gràcia, com mitja comunitat backpacker camina descalça, o jau tot el dia en hamaques o senzillament panduleja per carrers on el wifi fa de semàfor, o et truca al seu papa perquè li enviï més calers.Bé, un cop m’he carregat ja a un bon col·lectiu, no puc deixar de comentar els desafortunats barris perifèrics de Ciénaga, departamento de Magdalena.Un autèntic abocador de porqueria on milers i milers de persones conviuen sobrevivint per a una subsistència totalment miserable. Més que un barri pobre, una filera llarguíssima de comunitats que conviuen durant quilòmetres entre la més desagradable porqueria, recordant inclús a imatges que Índia et deixa gravades als nostres petits caparrons. Fileres de vivendes (per dir-ho d’alguna manera) acumulades sense espai, entre carrers de metre i porqueria que inunda totalment el terra d’aquests barris que endureixen encara més la vida de la classe baixa colombiana. Amb nens jugant entre la misèria, amb un futur difícil d’optimitzar, enmig d’un entorn totalment desfavorable per a una evolució cap a una vida digne i minimament decent. Colòmbia, un nou país d’extrems, com tot Sud-Amèrica i Àsia. Un país que et fa pensar molt. Un país on la classe mitja-alta (encara minoria) desfila durant les vacances lliurament per bona part del seu preciós i ric país. Un país on costa entendre els preus de les coses. On bona part de la població cobra entre 150 i 300 euros i que un menú molt complert val entre 2 i 3 euros, però que les cerveses de 0,80 cèntims salten amb una alegria considerable ja a primeres hores del matí. On un bitllet de bus ja comença a tenir el seu cost i s’omple de gom a gom. Un país on les pantalles planes (presents gairebé arreu, a excepció dels barris més desafavorits) valen el mateix que al nostre país. Un país on l’aparent normalitat sembla dominar els carrers, però que continua tenint els índexs d’homicidis més elevats del món. Un país on la gent es passeja amb total “paxorra” però que té a un gran nombre de guerrilles mig-actives concentrades en certes zones. Un país amb molts contrastos i molts pensaments diversos i molts estils de vida totalment oposats. L’aire fresc bufa suaument, l’alta temperatura diurna suavitza i és l’hora d’aprofitar aquest airet diví que et regala les muntanyes dels peus de “La Sierra Nevada” de nit (Ah!! i gairebé sense mosquits!!). Minca i la seva tranquil·litat és un paradís de relax per aprofitar uns dies de caminades entre rius, rieres i cascades. Com si fossim uns eterns seguidors de la riera de Merlès, aprofitem el nostre pas pel Caribe per disfrutar encara més d’aquesta densa naturalesa en un lloc encantador sota els pics més alts dels andes colombians. Rieres i més rieres, sota cascades i més cascades. Entre les nostres amigues, les putes sandflies (ho sento, però no trobo un adjectiu més suau per aquestes autèntiques mosquetes petitíssimes xucladores de sang) i algun interessant grup de turistes colombians que deixen rastre per allà on passen. El globus d’or el donaria a una numerosa família de Medellín que després de menjar el seu caldo en un autèntic foc de fusta fet a terra, ens comenten que Santa Marta i els seus voltants és molt brut i que prefereixen a la seva moderna, tecnològica i neta ciutat capital del Departament d’Antiòquia. Seguim disfrutant riera amunt per conèixer un pelet més els païssatges encantadors del “Pozo Azul”, mentres els dos petitons grimpen algunes petites parets de pedra que ens trobem pel camí. Just quan tornem ens trobem amb un autèntica exposició de brutícia per tot arreu, amb troços de les ampolles de vidre de cervesa trencades pel voltant del riu i una col·lecció de bosses de plàstic de colors totalment diferents. Té collons! Per cert!!! Res a dir als habitants de Medellín i al poble colombià en general, al contrari, gent d’una afabilitat i amabilitat extraordinària i per ressaltar, i molt. M’agradaria fer un incís especial al tracte rialler i cordial i honrat de la població colombiana (ara bé quan demà em foten la cartera…). Però bé, la guarreria encara és un tema cultural que ha d’evolucionar molt en aquests països de Sud-Amèrica (encara que estan molt millor en general que Àsia, els queda molt per entendre el respecte a una naturalesa que ens dóna a tots la vida). Caminadetes de dues o tres horetes, amb remullades i algun trajecte amb moto quan el destí ja és un pelet lluny. Un lloc de fàbula per a l’amant de la natura. Un nou regal natural entre un bosc més que frondós a tocar del mar Carib.

Barichara, una altra relíquia patrimonial. Un altre tresor que t’ofereix Colòmbia de camí entre les seves innombrables valls. Aquest cop, situat en un lloc privilegiat, als inicis del canyó Chicamoche, en un entorn novament verd, amb molt de relleu, i amb un patrimoni històric admirable. Un caminet empedrat ens porta cap a un poblet igual de pintoresc, Guane. Una vila més petitona, menys reformada i amb un toc més deixat, ara bé, amb un caràcter més propi i menys comercial, que pel meu gust el fa encara més atractiu i natural. Pel camí un descens de dues horetes amb els peques que es fa molt i molt agradable. El Ramon decideix acompanyar-nos durant gairebé tot el descens. Primer l’Abril, s’hi comença a acostar i a dialogar-hi, amb un cert respecte però enriolada comença a bromejar mentres anem baixant. El Bernat s’hi afegeix al cap d’una estona, intentant fer algun “encierro” al veure’l tan juganer. Pobre Ramon, l’autèntica atracció dels nostres dos rossets i que d’altra banda, ens ha servit de llebre per mantenir un bon ritme lleuger en aquesta passejada d’avui. La petitona de 4 anys ja no pot aguantar-se més el riure al veure que el Ramon no para i no para de fer tonteries. I d’on ha sortit aquest gosset tan entremaliat i coquetó que ens fa enriular com ningú? Mentre anem baixant va fent pipi cada 200 ó 300 metres, o fent una petita marca al terreny amb les seves dues potetes del darrera, mostra clara de la intel·ligència dels gossos i de la seva capacitat d’orientació.Són dies de muntanya, d’aprofitar aquesta geografia tan accidentada que ens dóna el “Departamento de Santander”, amb els seus paisatges, aprofitant el pas tranquil o accidentat dels seus rius per banyar-nos o pescar, i disfrutant dels seus atractius naturals per passejar-nos o seguir jugant. Una mostra és la riera de “El Pescaderito”, un lloc encantador, això sí, ple a vessar de colombians en plena temporada de vacances. Vaja, com la riera de Merlès en diumenge 15 d’agost a l’engròs. Música i més música que surt de diferents bafles gegants repartits per la llarga zona de bany, barbacoes improvitzades a menys d’un metre de l’aigua, les corresponents millonades de mosques aprofitant les brosses i escombrialles del menjar sobrant, gent i gent baixant amb unes càmeres de pneumàtic (tipus tubing) fent cua com si es tractés del Tutuki-splash, algun ball improvitzat, llaunes i llaunes i ampolles de birra com a animadores de la ja calenta sang que el sol no cedeix d’escalfar, … Un espectacle en ple entorn natural. No ben bé el nostre objectiu del dia, però igualment interessant per a tots plegats. Acabem desplaçant-nos riera amunt intentant buscar un lloc amb certa tranquil·litat on el Bernat pogués llençar el seu pneumàtic, i l’Abril el pogués recollir un bon tros avall. Un Bernat que uns dies abans es va coronar com a nou guanyador absolut de pesca esportiva. Davant de l’autèntica i històrica reina de la pesca, la Karina, coneguda ja en el món professional del sector com l’ “aniquiladora de l’am”, el Bernat, va trencar tot pronòstic delegant a la seva compatriota en una segona posició que va fer enbogir als seus innombrables fans. Tot i la primera presa de la Karina als poc menys de 30 segons, la constància, precisió i seguretat del nou campió en terres colombianes va demostrar la seva alta capacitat de remuntada, per convertir-se amb el nou rei de l’especialitat a casa dels Solà-Sobré.Segurament el Canyó de Chicamoche és l’atractiu rei de la zona. Amb la construcció d’un Parc de Lleure, lloat per a molts colombians però que sota el meu punt de vista espatlla el medi i l’entorn més que res, i a més sota el nom confós de Parque Nacional Chicamoche, es posiciona com a punt neuràlgic del turisme d’oci de la zona. Intentant evitar novament la “maribunda”, escollim aquest cop amb encert, veure la majestuositat d’aquest enclavament tan especial des del lloc on es tiren tots els parapents. Per la tarda, ben tranquils, quan l’inestable vent no permet enlairar les llargues ales dels voladors, sols, amb tot un canyó per banda i banda vorejant-nos mentres els nostres fills no cedeixen el joc ni per un instant. Que si una botigueta, que si una actuació, que si una desfilada policial per a protegir el rei, … un no parar enmig d’una joia natural. Segurament un canyó menys pronunciat que el del Colca al sud del Perú, encara que amb una forma de “V” especial, que mentres et rodeja t’abraça. Mentrestant, el Bernat amb el seu vestit de policia colombià que li han portat els Reis Mags. Increïble com altre cop, els Reis no s’han oblidat de nosaltres, i ens han portat, aquesta vegada amb servei urgent (ja que vam enviar la carta un pel tard, ho sento Reis!!), segurament provinent directament i en servei express de l’aeroport de Bucaramanga, els regals que havien desitjat i escrit a la Carta els nostres dos petitons. L’Abril amb el seu micròfon i una nova nina (crec que ja en portem 12 de nines dins la motxil·la, entre Barbies i nines més grans), i el Bernat amb el seu més que desitjat “traje de policia colombià”. Sense treure-se’l gairebé ni un moment, inclús en el dia de la riera va costar lo seu que se’l tregués per posar-se el banyador… amunt i avall, en bus, a peu pels pobles, esperant els busos per la carretera o pujant amb algun cotxe d’alguna agradable família que ens portés al nostre destí. Amb un vestit inseparable durant dos dies, d’una qualitat que fa dubtar a primer cop d’ull sobre l’autenticitat de l’individu policíac, … una autèntica troballa. De fet, no hauria dit mai que el meu fill es passejaria per Colombia vestit de policia, i menys amb un uniforme tan realment real… Entre rialles, cares d’admiració i sorpresa i algunes bromes sobre la vestimenta, ha donat per molt. De fet, inclús una simpàtica noia que em servia un boníssim cafè orgànic prop del “parque” de San Gil, s’ha cregut que el petit rosset de Santpedor estava allistat a l’escola infantil nacional de policia. Orgullós com ningú, amb un bon “paso ligero”, s’ha passejat amb estil i ben decidit per pobles i camins d’aquesta preciós i tranquil “Departamento de Santander”.

Són més de les 17:00h i el sol d’aquest dia comença a marxar… Els minuts, les hores, els dies, els mesos, ens passen com mai… Arribem a la plaça i novament ens emportem una nova sorpresa. Els carrers adoquinats, les contínues casetes blanques amb finestrals verds, les galeries i baranes de fusta, els fanals del poble ja auguraven una plaça colonial de primer nivell. Villa de Leyva és com passejar per un conte fet realitat, i la seva extensa i elegant plaça és el desenllaç tan esperat i desitjat. Un bon cafè colombià, un bon “espreso” mentres els colors del cel van canviant. Aquest cop amb uns núvols extraordinaris que dónen un toc encara més imponent a una plaça grandiosa, grandiosa. De fet, els dirigents del poble en aquella època devien preveure que aquesta petita població podia arribar a convertir-se amb un centre neuràlgic important en la zona. El poble no ha experimentat cap creixement desmesurat (apart de les riques finques que l’envolten, dignes de les millors vivendes de Sitges), deixant gairebé un poble íntegrament colonial. Als peus de les seves frondoses muntanyes, amb alguns paisatges que em recorden a “Teletubbie Land” i altres amb pics ja més alts majoritàriament arrodonits, formant tot tipus de relleus i verdes valls que no ens abandonen ja des del primer moment que vam deixar Bogotà. El poble és genial i els voltants permeten disfrutar d’uns dies de natura amb un sol radiant en plena temporada seca. Un passeig en cavall relaxant (això sí, rebaixat un 75% del preu inicial marcat) amb un Bernat esplèndit i content sobre el llom d’aquests animals tan musculats, amb una Abril somrient i alegre, … tot recordant les altres passejades en cavall que vam tenir la sort de fer en altres països, sobretot a Equador. Una activitat que a mi personalment em feia un respecte excessiu i que jo mateix em negava a fer fins que vam arribar a Sudamèrica. La força inhumana d’aquest animal tan bonic, les històries i accidents que havia sentit a comentar, i un cop quan era petit que un cavall em va fer un lleig al voler-lo pujar, em van provocar un respecte excessiu que em feia recular a tot passeig eqüestre. Un parell d’hores especials, molt tranquil·les, on una persona comparteix els seus moments de tranquil·litat completament amb la naturalesa, amb l’entorn i amb l’animal tan preciós que t’està portant. Un passeig agradable, reposat, amb un ritme marcat pel pausat pas del corpuplent cavall. Un spa en família, tot compartint amb la flora i fauna del país. Tal i com vam poder fer el següent dia, aquest cop a peu, durant la preciosa passejada per les riques cascades de Perikera. El regateig o la negociació crec que ja forma part de la nostra raó de ser. Des de buscar l’hotel, més ben dit, l’habitació més barata de cada població que anem, a buscar restaurant o “comedor”, o una activitat del dia per disfrutar de l’entorn d’aquest país tan ric en naturalesa, o inclús els gelats pels “peques” (supers més barats que en les botigues). De fet, com a mínim des de la nostra arribada a Xile i a Colòmbia, la qualitat general dels hostals ja és molt bona, i per tant, per molt bàsic que sigui l’allotjament, ja en tenim més que suficient. Per tant, a la recerca de l’habitació més barata!!! Ara amb els mateixos colombians en plena setmana forta de vacances… Un alicient més i tot un repte!. Anar amb nens és tot un món. Hi ha llocs que no et volen directament i t’ho diuen ben clar “aquí no aceptamos niños”, per sort, n’hi ha pocs. Alguns altres que ho dissimulen. I dels que sí, la immensa majoria, han de tenir una habitació triple i per anar bé amb quatre llits, i encaixant un preu cada cop més ajustat. Aquí és on un “menda” es mou amb la negociació, sobretot quan pot parlar amb el “jefe” (segons l’Abril, “el jeje”): – Ya verá que son muy pequeños los niños… Sólo 4 y 7 años (nens, baixeu una mica el cap que no us vegin tan alts!). -En la mayoría de lugares no nos los cobran a los niños… – Son muy monitos (“rubios” en el seu parlar colombià, el Bernat ja n’està fart que li diguin “monito”!) y su comportamiento es muy bueno (nens, porteu-vos bé i feu un somriure ben maco quan estiguem parlant amb el/la jefe/a de l’Hostal!). -Vamos!! son tres noches y entre semana no hay tanta gente…

Avui mateix, ha sigut un dia bastant “sui generis”. Hem sortit de Villa de Leyva direcció San Gil. Primer una “Buceta” (bus petit) que ha atravessat durant una hora un parc nacional tot botant a més no poder pe r un camí forestal. Ens deixa en la típica cruïlla on passen busos i busos provinents de la llunyana Bogotà. Només a l’arribar ens trobem el típic bus que ja et vol encabir anant dret i que et va baixant el preu a mesura que van passant els minuts. Finalment, em passo de xulo i li dic que no tenim pressa… que ja n’agafarem un altre… que no veia el preu clar i que a més volíem fer un “tinto” (tal i com diuen al cafè a Colòmbia). Bona resposta tenint en compte que és cap de setmana punta de les vacances de Nadal… Van passant i van passant els busos plens a petar, tot fent-me senyes els conductors que “nanai de la Rita”. Curiós, quan els 10 dies anteriors hem utilitzat els busos a rebentar de plens i acceptant en tot moment qualsevol voluntari a formar part d’un nou salt de la Patum dins dels apretats vehicles. Al veure la mala ratxa, decidim fer el típic “menú ejecutivo” o “menú de comida corriente” (menú del dia que els nens ja comencen a aborrir, sobretot el Bernat la sopa!!!) i així poder marxar amb les 3 ó 4 hores pel davant amb més força (de fet, amb la panxa pleneta tots ho veiem millor). Caram, caram, … ho tornem a provar, inclús amb l’Abril a primera línia aixecant els braços per intentar fer pressió a tot conductor… i no hi ha manera. Bé, canviem d’opció i anem a parar algun dels cotxes que surt d’aquests restaurants de carretera per veure si va direcció a San Gil. El segon que preguntem ja trobem la resposta positiva i tots a dins anem tirant quilòmetres avall. Una agradable parella d’un noi que milita a l’exèrcit i que ell mateix ens explicava que just abans del 2010 per aquelles carreteres hi havia controls de les guerrilles. Que just feia 4 o 5 anys, hi havia un guerriller especialment perillós en la zona que matava directament a tot membre de l’exèrcit que trobés conduint per aquelles carreteres (vestit en uniforme o de paisà). Una situació que ha canviat de la nit al dia, i que avui en dia, i esperem que per molts anys, la normalitat s’ha reestablert en l’ordre diari del país. Una normalitat que permet a la numerosa classe mitjana passejar-se per tot el país amb cares alegres i amb somriures explosius en aquestes dates de vacances. El destí de la parella es desvia del nostre camí i ens parem en una esplenada amb un restaurant on hi ha 3 busos aparcats. Aconseguim negociar a bon preu la resta del camí en un bus per nosaltres de luxe, pagant els nostres dos seients necessaris i disposant finalment de 4, amb pel·lícula inclosa (ara feia dies). Els nens “flipen”, es posen còmodes com feia temps, el Bernat no s’ho creu, ocupant tot un seient de luxe per ell solet i amb la tele al davant. L’Abril ben estirada al costat del Bernat mirant la peli i la Karina que s’adorm en un moment contemplant el paisatge i ben còmode sense tenir cap petit que li comprimeixi les cuixes… Evidentment, les hores passen ràpid i ni ens enterem que anem amb els nens (que ja va bé una mica…). L’arribada a San Gil (lloc turístic per excel·lència) sabíem que era complicada, arribant aquest cop en ple dissabte de pont de Reis. Altres cops hem allargat algun dia la nostra estada per tal d’arribar fora de cap de setmana o d’un dia assenyalat i poder tenir més disponibilitat i millor capacitat negociadora. Aquest cop, un pont massa llarg i les ganes de seguir fent camí ens porten en una ratonera amb tots els forats tapats i plens. Quan ja semblava que no, sempre hi ha un sí… paciència i a seguir i surt una habitació d’un hostal que han tancat ja fa uns anys i que permeten l’entrada esporàdica d’algun perdut com nosaltres, encara buscant no només una habitació, sinó la més barata… Finalment paguem el millor preu de les que hem estat a Colòmbia, uns 20 euros per l’habitació quadrúple (no està malament, tenint en compte els preus del país…). Senzillament, un dia de trasllat més… com tants i tants… però que avui no sé perquè, m’ha fet gràcia explicar-ho. Gràcies als bots del primer bus hem pogut passejar-nos per un Parc Nacional i fer drecera. Gràcies a no trobar bus en la cruïlla hem pogut fer un bon tros amb cotxe, estalviant-nos uns eurets i mantenint una conversa interessant amb uns colombians, tot pujant posteriorment en un bus de luxe. Gràcies a no trobar allotjament, estem en l’habitació més econòmica que hem estat fins ara a Colòmbia, dins d’un hostal molt acollidor.