Myanmar, Birmània, molt més que un viatge. Ni els frenètics carrers de Yangon, ni la increïble Schwedagon Pagoda, ni els milers de temples centenaris de Bagan, ni les precioses postes de sol assentats sobre una estupa, ni la calmada aigua del llac Inle, tampoc l’imperial palau reial de Mandalay, ni les calmades postes de sol al Mandalay Hill contemplant la ciutat, ni els lleons destroçats del temple per exel·lència de Mingun, ni els innumerables monastirs d’Amarapura i Sagaing, ni tampoc l’allargat pont de fusta de U Bein’s. Res de totes aquestes preciositats no serien excepcionals sense el gran valor afegit d’aquest país, la seva gent. Són tots ells els que fan increïblement únic aquest país del sud-est asiàtic. El seu Ta-na-kà donant aquesta tonalitat groguenta a la majoria de galtes femenines i infantils del país, amb aquesta naturalitat i senzillesa i amb aquest estil tan propi. El Loggyi, aquestes faldilles que semblen tan còmodes, i que les segueixen vestint tots els homes (grans i petits). Inclús les escupinades vermelles de les restes de les fulles de Bétel. Els monjos i monjos i monjos que omplen de color cadascun dels paisatges o temples que et vas trobant pel camí, al matí buscant la seva ofrena en cadena, o senzillament asseguts en un bar o passejant pels carregats carrers d’una ciutat. Els pagesos sobre els carruatges tibats per vaques sortint de qualsevol racó del país. Les dones i dones treballant i transportant pesants objectes carregats sobre el cap, o en treballs durs i manuals a la construcció o al camp. Els nens que busquen qualsevol racó per jugar i divertir-se. Els camions, camionetes, furgonetes, … carregats d’ànimes alegres amb un llarg camí de tornada. Els habitants dels poblats de cases de palla sense llum ni aigua. Els pobles flotants sobre el llac Inle amb tota la vida diària que l’envolta. TOTS, TOTS, amb un somriure a la boca. Amb un somriure d’orella a orella. Amb una mostra d’afecte inimaginable. La tranquil·litat, la simpatia i el carinyo que transmeten és incalculable. I sinó, com es pot explicar que el Bernat i l’Abril s’adaptessin tan ràpid i amb tanta naturalitat a l’escola que vam visitar, participant i interactuant amb els nens i professores com si fossin un més de la classe. O per què ens vam despedir de tot el personal, que van sortir a dir-nos adéu, de l’Hotel de Inle Lake amb un adéu entre llàgrimes. O per què han donat tants i tants caramels als nostres nens diàriament. El carinyo, l’apreci, la bona forma d’estimar no s’estudia. És un resultat d’una manera de ser, molt més que un estat anímic, és la conseqüència d’uns valors i d’una predisposició a la bona conducta barrejat amb ganes de donar afecte, i de donar-lo bé. I aquesta sensació no l’hem captat evidentment amb la gent que ha treballat en el sector turístic i que t’hauria de riure les gràcies, sinó amb qualsevol persona d’aquest interessantíssim país.La gran desgràcia és l’extrema pobresa de moltes zones, sobretot rurals, on el seu nivell de vida es troba molt per sota del llindar de la pobresa. El país, des de les fraudolentes eleccions del 2011, està donant un canvi de 180º, obrint-se cap a un món global sense fre. Apart dels que tenen més diners, la gent del poble, la major part, no li ha canviat pràcticament res a la seva vida, a excepció d’una certa llibertat d’expressió que els hi permet penjar fotos de la seva “Lady” a l’entrada de tot comerç o vivenda. Pas a pas, i esperant les definitives eleccions del 2015, amb un més que esperat canvi de govern, ha de permetre aquest relleu polític sense problemes ni discussions, amb una trancisió neta i sense disturbis que permeti obrir una nova etapa amb més seguretat i confiança per un poble amb ganes de tirar endavant, i amb la possibilitat de poder realitzar tot tipus d’inversió privada dins d’un país que va estar dominat durant molts anys per varis règims comunistes. Hi ha imatges que a una persona se li queden gravades. N’hi ha una especialment que la tinc al cap i que és el pur reflexe de la realitat tan dura com agradable del país. No és res excepcional del què veus cada dia al carrer, però a un se li va quedar… Probablement estàvem a uns 40º, sobre d’un carruatge tibat per un cavall, amb la càmara de fotos i tot apunt per seguir turistant pels temples de Bagan, refrescats segurament amb les nostres aigües sota la fina lona que ens protegia del sol. Ens desplacem cap al centre de la carretera i avancem a mitja pujada a un senyor tot tibant un pesat carro amb bidons. Suposo que enganxat per la contínua inèrcia dels seus somriures i salutacions (sobretot anant amb els nostres dos rossets) no se m’acut res més que aixecar-li la mà per saludar-lo. A l’instant, sense ni pensar-s’ho, deixa la seva mà dreta del carro i em saluda amb un somriure que omplia una cara plena de suor i d’esforç, mentres perdia òbviament la poca velocitat que havia pogut aconseguir. Em vaig quedar quiet, immòbil, sense entendre res. Com pot ser?… L’amabilitat està per sobre de tot. De tot!! A més, la forma de dir adéu és tan innocent i a la vegada tan tendra i senzilla. Aquesta gran virtud de la naturalitat, de la mostra d’apreci sense ridícul o vergonya que tant hem perdut a occident és la que aquí sobresurt en cada moment.
Gràcies Myanmar per aquest Postgrau de Valors i de Tracte. I sobretot, moltes gràcies per tota l’estimació que ens heu donat!!!

En certs enclavaments als voltants de Mandalay, sobretot als voltants de Amarapura i Sagaing la vida monàstica agafa protagonisme de manera massiva. El resultat és per una banda esplendorós pels ulls del turista, i per l’altra una conseqüència més dels efectes d’una societat dominada per dictadures militars i on hi regna la pobresa. Segurament hi deu haver una correlació entre la pobresa i el número de monjos. Algunes xerrades que hem pogut fer amb aquests joves nois protegits i atrapats per aquesta capa taronjosa-vermellosa, confirmen aquesta procedència de famílies pobres amb nuls recursos per oferir-los unes mínimes garanties de salut i d’educació. A ulls de turista, ens sembla mentida imaginar-nos un lloc on hi pugui haver tants monjos i monges convivint en un entorn natural entre els turons de Sagaing i el riu Ayeyarwady pel seu pas per Amarapura. Monastirs preciosos, alguns d’ells aprofitant edificis colonials tot donant un aire totalment místic entre les túniques taronges esteses fora les finestres i les llargues palmeres que donen sombra als amplis patis. La nostra presència als temples d’avui, sobretot la del Bernat i l’Abril, no ha passat desabarcebuda novament pels locals ni per als monjos que la freqüentaven. Cada cop sembla més exagerat. Avui, foto rera foto, gairebé sense poder fer els deures, fent inclús cua per tenir l’opció d’ésser retratat al costat d’aquestes dues criatures rossetes.No és exagerat quan podem afirmar que hi ha hagut inclús alguna cursa per poder-los pillar, agafades als braços, i inclús un monjo capturant a l’Abril per enfilar-se-la a coll (tot i que fa uns mesos algun homòleg seu la va fer canviar de lloc al tren per no ésser permès asseure’s al seu costat – segurament el monjo d’avui segurament no pillarà mai el Nirvana…). És tan seguit que comencem a tenir una sensació similar a la que deu tenir un famós quan el paren contínuament, o la que tenia la protagonista de la pel·li d’ahir (“cuyo nombre no me acuerdo”) que es passejava amb dos ximpancès vestits de nens per Manhattan. Per seguir amb la línia d’abaratiment de costos del viatge, hem pogut coordinar les diferents visites amb pick-ups (les furgonetes de transport teòricament públic que van a rebentar). A vegades, les destinacions turístiques o monuments fora les ciutats no disposen de línies paral·leles de transport públic. En aquesta ocasió ho hem pogut coordinar, evidentment havent d’invertir més temps ens els trajectes, això sí, i disfrutant com ningú d’aquesta part de la vida quotidiana tan frenètica i atapaïda. Els ajudants dels conductors discuteixen entre ells per tal de poder ser els primers a omplir el seu vehicle fins a nivells desmesurats i poder iniciar així, el seu trajecte esperat. Els curts trajectes entre fi de parada i les entrades als temples caminant, amb moto-taxi, tuk-tuk o inclús amb algun pick-up gratis d’algun habitant del poble. Per cert, avui hem arribat a pujar 5 sobre una mateixa moto (el conductor i nosaltres 4). Increïble!!! Ho havíem vist vàries vegades durant el viatge i avui ens ha tocat a nosaltres durant 1,5 kms… Sinó, no veiem el “Sunset” sobre el pont i temples de Amarapura. Un dels païsatges més fotografiats (i no és per menys) de tot Myanmar. El llarg pont de fusta amb centenars de Birmans passejant, el riu baix enserpentinat, el fum baix i recta seguint el curs del riu, temples i temples als voltants, barques esperant les 3 manades de turistes, gent netejant els seus vehicles aprofitant la menor força del sol, amb els colors blaus i grisos confonent el què és terra amb aigua i fum, parelles flirtejant sobre uns bancs de fusta deteriorats, i una botiga de cargols el costat de l’aigua. Uns cargols secs, sense “teia”, sobre una sorra embrutada per una aigua negra (si encara és H2O), agrupats per a una venda fictícia d’aquest nou joc de la tarda. La botigueta de cargols del pont de U Bein’s.

Només sortir al carrer i els nostres sentits no paren de vibrar. Motos, richshaws, cotxes, pick-ups carregadíssims, bicicletes, camions de la segona guerra mundial transportant tot tipus de mercaderia carregats a no poder més, gent dutxant-se a una cruïlla tot tibant galledes d’aigua d’un pou, bars atapaïts servint esmorzars, monjos caminant descalços recollint l’ofrena del dia mentres altres amb ulleres de sol,fumant i enviant algun missatge pel mòbil, carrers secundaris empolsinats, dinàmics i plens de gent, clavegueres a la vista i porqueria per arreu, olors i pudors que es barregen continuament, i el trio cultural diferenciador del país (ta-na-ká / loggyi / fulles de bétel) que tot i acostumar-t’hi en el pas dels dies li dónen una força única a l’entorn. El port fluvial de Mandalay ens torna a recordar aquelles imatges dels rius africans. Com no ens passa pel cap el port actiu de Mopti amb la força i el caràcter que el caracteritza. Aquí, en plena estació seca, amb pams de sorra per tot arreu, amb un riu baix i sec, amb cases de palla i bambú just a l’altra costat, nens descalços alguns d’ells vestint uns senzills pantalons curts estripats, gent carregant els seus vells i obsolets vehicles per transportar tot tipus d’aliments, dones amb un coll de ferro per portar kilos i kilos de gènere sobre el cap, homes amb sacs voluminosos sobre les espatlles enfilant la costa empinada del riu, envasos de tot tipus enblanquint una sorra seca i en molts casos arenosa, embarcacions carregadíssimes a no poder més provinents dels centenars de pobles de la província, dos nens rossets jugant a portar una de les milers de camionetes sense capó del país, …Una barca ens porta a Mingun, població al voral del riu Ayeyarwady, que té el privilegi de tenir 3 temples (un dels quals bastant deteriorat però força impactant) i poder atraure a una colleta de turistes cada dia. Avui, al ser diumenge, hem compartit majoritàriament molts moments amb locals que venien a passar el dia entre pregària, refresc i passejada. Per tant hem pogut gaudir d’una nova barreja de vida quotidiana amb monumental. L’Abril i el Bernat continuen sent l’objectiu de dotzenes i dotzenes de càmeres per allà on van. Tot i que aquest país no disposen de molts dispositius telefònics amb càmeres, quan n’apareixen focalitzen ràpidament l’angle cap als dos rossets. No és exagerat!! La gent es para pel carrer per observar-los, mentres somriuen amb tendresa, i els més llançats s’acosten per tocar-los o demanar-los les dues preguntes del viatge (“Where are you from?” i “What is your name?”). Quan porto l’Abril a sobre, noto més que mai aquest epicentre d’atenció, despertant somriures de tot tipus, des de moviments suaus dels llavis a grans “carcajades”. De fet, és una sensació similar a la que tinc quan em poso les tetes grosses pel Carnaval de Callús.Avui, tot tornant cap a l’Hotel, després d’unes atraccions sensacionals i baratíssimes pels nostres “peques, hem acabat el dia de la mateixa manera que l’hem començat. Amb un documental de National Geographic digne de premi. Sobre un richshaw, mirant enrera amb l’Abril a coll, veient passar al revés i lentament una pel·lícula inacabable de sensacions. Atravessant un mercat, amb gent pel terra venent 4 bolets, vegetals o peixos, altres caminant carregats i altres senzillament caminant cap a un destí incògnit i segurament també diferent del què estem acostumats.

Ahir va ser un dia dels que els meus sogres haurien disfrutat de valent. Vam fer una visita al llarg llac Inle mentres els nostres ulls no tenien temps d’assimilar tot el què veiem. La llargada del llac, els temples, el monestir, els pescadors, un taller de fabricació de fil de lotus i de roba, els conreus de tomàquets, pobles flotants, … tot en una jornada concentrada sobre una petita embarcació per a la família catalana dels nens noruegs. És perfecte per situar-te i per veure en quin lloc tan especial d’aquest planeta tan divers et trobes. Els sogres tenen molta energia quan viatgen! aviat tornarem a estar junts! (ja ens estem preparant físicament per aguantar el seu ritme). Els Solà-Sobré anem a un ritme més lent, en part perquè viatgem amb nens però també perquè ens agrada tenir molt de temps, temps com avui per assaborir, degustar, olorar, sentir, jugar, emocionar i vibrar tranquil·lament en un racó d’aquest immens i actiu llac. Un carro amb un cavall ens ha portat fins a un poble, on un allargat pont de fusta ens ha guiat cap a un d’aquests pobles flotants tan vius i tan interessants del sud-est asiàtic. Quatre hores s’han fet curtes mentres ens assentàvem a la part final del moll i observàvem la vida quotidiana d’aquest modus vivendis tan diferent al de casa nostra. Les cases bàsicament de bambú i de palla aixecades per torts pilars de fusta, l’aiguaa la gran protagonista i envoltant a cada vivenda, horts formats mig per terra ferma i mig per herbes flotants, llargues collites de tomàquets, canoes de fusta a sota les cases esperant que qualsevol persona de la nombrosa família surti de casa, l’interior de les vivendes totalment a la vista compartint una vida amb pocs secrets, dones carregant garrafes d’aigua potable transportada per un estret tub penjat sota el llarg pont que porta a la vida terrenal, … una experiència visual única, una experiència visual sense fi… Sobretot allà on ens perdem i perdem, passant aquestes hores que se’ns fan tan curtes, és tot observant la vida quotidiana en un entorn tan peculiar. En aquest viatge havíem visitat molts llocs amb vida totalment lligada al riu o al mar (sobretot a Vietnam, als voltants de l’illa de Cat Ba o al Delta del Mekong), però encara no havíem estat mai en un poble totalment flotant. Qualsevol desplaçament, qualsevol baixar a donar un vol, qualsevol moviment, qualsevol conversa amb un veí, es fa pujant en una barca.
Drets sobre l’estreta i allargada embarcació, amb un moviment suau del rem sustingut per un braç mentres la cama l’enrotlla per tal d’impulsar-lo amb més força, amb un ritme tranquil i pausat com si seguís el pas de música clàssica, amb lentitud i a la vegada amb força, amb elegància i a la vegada amb energia, amb seguretat i precisió, … tot aquest moviment envoltat per un entorn silenciós, natural, relaxat, sense presses, … d’aquells que et fan oblidar d’on vens i a on ets. Tot al·lucinant amb el què vèiem una noia s’acosta amb una barca i ens ofereix el seu proper, econòmic i preciós restaurant fet integrament de bambú. Segurament passarà com un dels millors restaurants on haurem menjat durant el viatge. I per si faltava poc, 2 raccions de noodles, una amanida d’avocat, una amanida de tomàquet, sprite, suc de llima, aigua, plàtans, i tè; per un preu mòdic de 4,5 euros (evidentment preu total per tots 4). Entre les 15:00 i les 15:30 un nou acte quotidià ens deixa en total admiració; senzillament la sortida dels nens i nenes de l’escola. Barques i barques plenes de nens de totes les edats enfilant-se una rera l’altra per seguir el camí cap a unes cases on els fonaments són l’aigua. Jugant i empeitant-se remada rera remada. Mentrestant els nostres dos petitons ben esberats jugant dins la casa dels propietaris del restaurant, un cop ha arribat el seu bitxet petit de l’escola. Tot i el mòdic preu del menjar, els beneficis del restaurant es palpen, provocant que un dels primers luxes de l’àmplia família (pares, tiets, germans i cosins compartint tots junts aquest mateix espai) sigui la moto de plàstic elèctrica pel seu nen de 4 anys. A Àsia en general, inclús en zones pobres, el seu ordre de “capricis” o “extres” (si se’n pot dir així) és aparentment bastant diferent al nostre. Dic aparent perquè tampoc sé exactament què faríem en el seu cas. Però el mòbil, la tele i aquestes voluminoses joguines elèctriques estan per davant dels tancaments de la casa, les teulades, les canalitzacions…L’aspecte higiènic està molt i molt en últim lloc…

Després de fer un altre “rècord” tipus Leo Messi, 9 hores de bus pels dos petitons rossets (per ells ha passat el viatge com si n’haguessin fet 1, increïble lo bé i contents que han passat tot el viatge, els hem ben felicitat!), ens trobem enmig d’un nou repte: trobar Guesthouse o Hotel a Inle Lake. Ningú ho diria, i menys a mig mes de febrer, però Myanmar està a “petar”. Primer ens pensàvem que eren els xinesos amb el seu any nou, ara els francesos amb la seva setmana blanca, el fet és que a Bagan i ara a Inle Lake està tot ple. Ja conscienciats de poder dormir en un Monestir (tal i com han fet molts i molts turistes durant les darreres setmanes), comencem a recórrer Guest House, Motels i Hotels de Nyaungshwe (poble amb infraestructura hotelera teòricament de preus mitjos i baixos), fora dels grans i cars resorts situats als extrems del llac. La resposta a les primeres demandes és clara i ràpida : “Today FULL!!!”, o algun més explícit en plan “Full”. No era cap sorpresa, i comencem a mirar-nos els monestirs més detingudament per tal d’anar-hi a dormir com a últim recurs com han hagut de fer molts turistes, mentres anem passant d’un lloc a l’altre. Realment pinten molt millor que altres que havíem vist a Bagan. Finalment la Karina amb l’Abril a coll, “con sus armas de mujer y de madre” es planta a la recepció d’un Hotel buscant un entendriment de l’amo que aconsegueix després d’asseure la petitona rosseta sobre del taulell de recepció i demanant si us plau si hi ha habitació ja que portem més de 2 hores buscant hotel i els nens estan molt cansats…. (petita “mentida piadosa” ja que només portàvem mitja horeta però la cosa estava complicada…), així que després de veure la rialla de l’Abril i d’haver-nos dit d’entrada el famós “full”, es comencen a mirar entre ells i ens diuen : “ok, we have only one room, is a family room” (tenim només una habitació familiar)… així que “Misión cumplida”!!!. Inclús aconseguim una rebaixa del preu al veure el segon rosset de la family. Viatjar amb nens té molts avantatges i alguns desavantatges. Aquesta ha sigut una avantatge clara que l’hem aprofitat. Myanmar està començant a obrir les seves portes de forma notable. Es nota amb l’entrada massiva de turistes, fet que flipem amb la Karina a mig febrer. La seva infraestructura no està preparada per començar a rebre una entrada important de turistes i en aquest impàs ens trobem.Es comencen a veure construccions de nous establiments però la dura incertesa dels darrers anys tampoc ho deixa fàcil pels nous inversors. El govern comença a donar passos d’obertura, mostra d’aquest fet és que bona part del què diu la guia Lonely Planet no serveix; es pot canviar euros en la majoria de llocs turístics, hi ha caixers automàtics per estrangers (com a mínim a Yangon), el canvi de moneda en el mercat negre ja no és vigent, els preus dels allotjaments són molt més cars, … Tot i això, a excepció dels propietaris dels petits hotels familiars (negoci de l’any al país) i dels quatre serveis auxiliars, la resta del país encara ha de notar els canvis. La seva pobresa és extrema i la qualitat de vida és molt baixa. Nyaungshwe és un poble que s’està modernitzant a “topos”. Els propietaris d’allotjaments turístics s’estan forrant i alguns d’ells comencen a contruïr les seves noves ampliacions. Això provoca una inèrcia per la resta del poble, intuint un nivell de vida superior als altres llocs que hem vist del país. Tot i això, molt i molt diferent de casa nostra. Avui mentres passejàvem pels carrers secundaris del poble, ens hem parat novament a observar la vida que envolta sempre tot riu o canal. Aquí és on es banyen, es dutxen (amb sabó inclòs), on netegen la roba, on comparteixen moments de col·loqui, on els nens juguen, i a on tots els excrements arriben de les brutes i pudents cloaques. Recorda, com no, tota la vida del Delta del Mekong, i encara ara, quan ho veus, no pares de quedar bocabadat. Seguint caminant continua aquesta explosió de sensacions amb camions vells i atrotinats sense capó carregats fins dalt de mercaderia, senyors tibant carros plens de material, carruatges amb cavalls o vaques, dones portant grans cistelles plenes sobre el cap, dones ètniques visitant el mercat del poble, barques transportant tot tipus de menjar pel riu del poble (el mateix que acaba desembocant al gran llac Inle), richshaws esperant a les cantonades, camionetes hiper-carregades (això sí que és amortitzar l’espai!!!), i quatre tòpics del país que no paren d’encuriosir-te: Ta-na-ka, Logyi, les fulles de Bétel i els seus somriures. La vista no et permet descansar quan surts al carrer i veus aquests trets tan caràcterístics de Myanmar. Els homes amb faldilles (Logyi) tot mastegant contínuament aquestes fulles de Bétel carregades d’espècies, escupint al terra una barreja resultant vermellosa, deixant-los una boca amb un aspecte demorràgic al principi poc agradable. I com no, els somriures… costa recordar-te d’aquestes cares tan expressives, tan sinceres i transparents. Si una persona és maca, la següent sembla que encara ho sigui més… Veure com un grup de nois adolescents (en plena edat del pavo avançada) et diuen adéu amb una tendresa i innocència als ulls admirable, o com un senyor aixeca el braç per saludar mentres arrosega un carro carregat amb un bidó enmig d’una pujada a 35º de temperatura i un sol de justícia, o gent i gent donant-te la benvinguda amb somriures desbordats de transparència, humilitat i senzillesa. Els nostres dos rossets agafen confiança de seguida allà on entren, mostra d’aquest apreci desmesurat. El Bernat i l’Abril jugant amb espelmes en un restaurant, o jugant a l’acte amb qualsevol persona que es troben pel carrer, o entrant a la cuina del restaurant ajudant a preparar el menjar, o abraçant a tothom qui han vist per segona vegada, o jugant amb tot nen que comparteixen més de 2 minuts en un mateix entorn, o ballant el Gangnam Style com bojos amb la música a tot drap al vespre al restaurant de l’Hotel fins que el “jefe” ens ho ha permès (a veure si ens quedarem fora per culpa de la festeta dels nostres nens, els mateixos que ens van fer aconseguir l’habitació, és clar…).

Amb la tranquilitat i “patxorra” d’haver vist els temples més importants, és quan pots gaudir més que mai de l’encant de les restes arqueològiques d’un antic imperi. Milers de temples simètrics, majoritàriament de forma quadrada i de diferent tamany, amb les seves estupes sobresortint d’un fons marcat per uns arbres secs tot desitjant l’entrada de la temporada de pluges. Un bus públic o camionet petit (segons com es miri) ens ha servit per fer un parell de kilòmetres difícils de gestionar amb els dos petitons caminant a ple sol de mig dia. El seu aspecte a “petar”, no ens ha fet tirar enrera, al contrari, i seguir endavant per anar a l’únic punt on hem trobat dues bicis amb recolza-peus, i una inclús amb un tipus de cadireta de bebés (l’Abril segons per a què i segons quan vol, encara ho és) per fer la llarga tirada del dia. La Karina des de la part posterior mig penjada a fora, els dos nens dins de l’atapaït vehicle i enmig d’una multitud de cares inquiteants per poder-los tenir a la falda, i un “menda” encantat tot seient a la part de dalt de la furgoneta compartint espai amb la voluminosa càrrega provinent del mercat local. L’opció de bicis, és perfecte per fer un recorregut força planer per les restes arqueològiques, i disfrutar d’aquesta manera de temples secundaris, tranquils, pausats i d’un encant dels que ens agrada. Són en aquestes zones on la família Solà-Sobré es mou amb una soltura plasmant. Deures de matemàtiques, classes de dibuix, caligrafia, lectura, jocs…. i inclús jugar a cuca-magar als temples de Bagan, la darrera moda d’un parell de bitxos que s’estan sortint a aquí Myanmar. La pau absoluta és la protagonista en aquests temples solitaris, fora de les rutes principals, plenes d’autocars i carruatges. El moment Nirvana ens arriba després de pujar al pis de dalt, tots sols (com a molt amb la presència del responsable del temple mentres juga amb el Bernat i l’Abril), assentats, descansant en una sombra, observant la immensitat d’un païsatge marcat pels arbres secs, per l’escassa vegetació i els camps marrons i pelats, amb les rogenques punxes de les incalculables estupes, amb un silenci sepulcral (només trencat pel vent, alguns tímids càntics d’ocells, el murmureig d’alguna vaca pasturant, alguna moto circul·lant pels camins de sorra profunda, o inclús pel vol d’algun moscarrot), i amb tot el temps del món mentres els teus “peques” estan fent les seves classes del dia. Tot pausat i tranquil.L’únic moviment provinent d’algun carruatge amb vaques o d’alguna dona carregada amb branques al cap. Aquests moments són més que especials. Respirs profunds en el silenci absolut enmig d’un mar de temples, és l’estat idoni per a la relaxació mental i per acabar de gaudir de la imperialitat d’un enclavament de primer ordre. Aquí les hores ens passen volant. Dues, tres i fins a 5 hores hem arribat a estar en alguns dels 2500 temples que no sortiran mai a cap guia com els més importants a nivell arquitectònic o amb els relleus o frescos més interessants. A vegades, partits de futbol inclosos amb els nens de la família que gestionen una entrada d’un d’aquests temples inadvertits pels milers de turistes. Altres cops amb xerrades sobre la vida i la història de buda amb el noi que ven les pintures de sorra just a l’entrada. O bé, en silenci… allò que tant ens falta quan estem a casa… La gran llàstima, torna a ser la pobresa de l’entorn. Una vida molt per sota del llindar de la pobresa, amb poblats de barraques de palla, sense electricitat ni aigua, amb una pols que envolta un ambient dur i difícil. En ple epicentre turístic, en la teòrica zona propera a la capital de província, una autèntica vida salvatge en un desert ple d’il·lusió.

A mesura que avança el viatge, i sobretot en els darrers mesos, anem batent tants rècords com el Messi amb el Barça. El cap encara ens donava voltes, a la Karina i a mi, després de 18 hores de sacsejades contínues dins d’un vagó que ben just podia aguantar-se sobre la irregular via. Els nens ni es van immutar pel trajecte en tren, i com anem dient i veient durant el transcurs del viatge, tornen a mostrar la seva gran capacitat d’adaptació a tot tipus de trasllat llarg sigui com sigui, trobant la part interessant del mateix i jugant sense parar dins del “nostre” vagonet. En alguns països la infraestructura hotelera és majoritàriament deficitària o inexistent (com passa a Cambodja, Laos o Myanamar) a excepció dels grans epicentres turístics on pots trobar oferta d’allotjament gairebé de tot tipus. Aquest fet ens ha fet escollir, en alguns casos, tirades més llargues de bus o de tren per evitar una nit al mig del “no res”, o haver d’escollir transports locals exageradament lents, de poca comoditat i de complicada connexió.Avui, ja que el seu baix cost ens ho permetia, hem reservat un vol d’avió per estalviar-nos unes 12 hores de bus entre Inle Lake i Mandalay (em sembla que ho hem cel·lebrat més la Karina i jo que els nens…). La carrossa amb el cavall ja ens esperava allà on havíem quedat. Un gran dia pel davant per disfrutar dels temples de Bagan, antiga capital històrica de l’imperi Birmà. El pas lent del pobre cavall arrossegant els nostres 4 cossos i el del senyor “conductor”, ens permetia assaborir un espectacle continu en un paisatge únic. A la sortida del poble, anem conincidint amb camions carregats de gènere i persones, dones carregades amb tot tipus de material sobre el cap, alguns richshaws en ple servei, alguns turistes amb bicicleta o carruatge, tot tipus de bus atapaït a no poder més, … De sobte, comencem a aixecar el cap i a observar pels nostres voltants. Ens adonem que els temples van apareixent de forma exponencial i sense cap tipus d’ordre, enmig d’una zona àrida, amb arbres de grans cúpules entre grans extensions de sorra fina. Si no fos per les palmeres i algunes muntanyes baixes que sempre trenquen la línia de l’horitzó, podríem assimilar-ho al paisatge de la sabana africana. Els temples, la majoria de rajol vermellós, es multipliquen i multipliquen, creant un espai preciós. Ens és inevitable pensar amb els increïbles temples d’Angkor, i la màgia que ens van oferir durant la nostra estada a Siem Reap.El misteri que et provoquen els temples d’Angkor, amb la vegetació sobresortint de les seves enormes i esculpides pedres, és difícil de superar al visitar algun dels temples importants de Bagan. Ara bé, el conjunt com a tal de Bagan, amb la possibilitat de pujar a una de les 2500 estupes que encara s’aixequen en el skyline de la regió, crea una immensitat en el lloc difícil de descriure. Una immensa explanada plena d’arbres espaiats, extensions amb terrenys secs, palmeres altes i isolades, i les innombrables punxes dels temples històrics, són una barreja explosiva que es magnifica en el moment de la posta de sol. La barreja de la natura i dels temples et deixa sense paraules durant una bona estona, els ulls no poden obrir-se més… La puresa, brillantor i claretat del sol dient adéu entre els arbres i les baixes muntanyes del fons és al·lucinant. Tal i com ens ha passat a Cambodja, Laos i inclús en algunes zones de Tailàndia, hem pogut veure postes de sol impressionants sense el mar com a coprotagonista. Avui, enfilats en un temple allunyat, sols, després que un noi que vivia a la casa del costat (sense llum ni aigua) ens obrís la rovellada porta de ferro per poder-hi accedir, hem pogut disfrutar, un cop més, d’un entorn únic en solitari, evitant el típic “Sunset point” que massifiquen tots els tours organitzats. Aquest cop, això sí, amb espectacle inclòs; “Gangnam Style” o “Mossa, Mossa, açi voce me mata…”, han sigut la música en directe amenitzadora de la vetllada amb dos nous i joves actors provinents del sud d’Europa (d’allà on només es parla de crisi…). Una actuació llarga i vistosa en una petita teulada plana del temple, quan la força del sol minvava i minvava, trencant el so dels animals de la zona i dels 4 camions prehistòrics que passaven des de la llunyana i deteriorada carretera principal. Els dies passen volant… les sorpreses visuals no paren de ressaltar uns ulls que es tanquen només arribar al llit. Avui, mentres feiem un cafè tranquil a la sortida d’un dels temples importants, ens creuem amb dues dones girafa. M’aixeco ràpidament per intentar introduïr un diàleg o conexió amb els nostres dos petitons. La resposta al només veure el meu interès envers a la seva peculiar, única i sàdica tradició, ha sigut ràpida i clara: “One photo, one dollar”. El primer pas primari de la prostitució turística. Ens ha recordat Mae Hong Song, on recordem pagar una quantitat desorbitant per entrar a una espècie de Cultural Village, negoci increïble tant pels membres de l’ètnia com per tots els tour operadors de la zona. Precisament, aquesta activitat econòmico-turístico-social d’aquest poblat del nord-oest de Tailàndia ha sigut denunciada en múltiples ocasions per diferents organitzacions en defensa dels drets humans. L’obligació i/o explotació infantil per seguir les dures tradicions pressionades pels grans interessos econòmics per seguir oferint aquest espectacle turístic han provocat que siguin, òbviament el punt de mira de moltes organitzacions internacionals. El fet que estigui ubicat en un país desenvolupat dins del sud-est asiàtic, encara està provocant més adversió. Tot i això, quan hem vist a les dues dones portant els seus gruixuts anells aixecant un coll allargat i desvertebrat, amb els seus vestits tradicionals crea una sensació estranya. Mentres elles s’han detingut tot mirant com li netejaven una ferradura del nostre cavall, hem pogut observar-les amb deteniment i comprovar que la resta de locals els tracta de forma diferent. La gent de les ètnies, per norma general, allà on els hem anat trobant (sobretot quan vam anar a Etiòpia), acostumen a ser tractats de forma desigual pels habitants “civilitzats” de la zona. Els separa una diferència cultural abismal que es reflexa tant en el vestir, com en el parlar, actuar o inclús caminar. Pocs minuts més tard, a l’entrada d’un altre temple, un noi de 12 anys, cursant el 7è curs de primària, ens ve a oferir unes precioses postals amb imatges característiques d’aquest país tan especial. Amb un anglès boníssim, amb un somriure continu sobre una cara transparent i sense malícia, obrim un diàleg més que interessant. Davant la nostra negativa a comprar souvenirs a qualsevol nen, molt amablement hem seguit conversant sobre una realitat dura i diària. Tres germans ja grans que han marxat de casa i han començat una nova vida amb les seves corresponents parelles, l’han obligat a començar a treballar, ja que és l’únic fill que viu amb els pares, per intentar ajudar i contribuir a l’economia familiar. “La meva família és molt pobra i no tenim prous diners”, “l’escola és del govern i val 20.000 kyats al mes”. Aquestes frases tan certes que pots arribar a sentir en tants llocs, no poden fer-te mai tan mal com avui. Quan t’ho diu un nen amb tota la innocència del món, sense ganes d’atabalar-te, que senzillament et respon amablement les quatre preguntes que li demanes, i que a més es despedeix educadament, amb un to suau i tranquil, tot desitjant-te un molt bon dia. Tota una lliçó de moral i de comportament d’un nen que desgraciadament disposa de poques possibilitats per un futur pròsper i que parla un anglès més que correcte perquè ell mateix s’ha esforçat per aprendre i millorar mentre el seu govern els fa pagar l’escola… un govern més preocupat pels seus interessos i guanys que pels interessos del seu poble. Desgraciadament, en aquest país són molts ja els nens que hem vist treballant, tan a restaurants, com de venedors ambulants, com de conductors de carrosses de cavalls, … És força extès en la societat, provocat per haver de sobreviure en entorns familiars molt per sota del llindar de la pobresa (tant en certes zones urbanes com rurals), punt de sortida totalment injust per qualsevol nen i nena d’aquest món…

Avui és un dia molt especial…ja fa mig any que vam començar aquesta nova aventura. Una decisió ferma, amb convicció, amb moltes ganes i amb una il·lusió desenfrenada per tirar endavant un postgrau d’experiència a la vida, barreja d’un projecte familiar i d’unes ganes immenses de conèixer aquest món tan gran i a la vegada tan petit ara al s.XXI.Ja comença a quedar lluny la benvinguda que ens va donar Singapur amb el seu espectacular castell de focs del seu National Day. Ja se’ns comença a remoure l’estómac quan penso amb aquell dia i amb aquelles cares eufòriques i d’alegria al presenciar aquell espectacle visual tan únic en el món. Des de llavors,hem anat visquent i gaudint de moltes sensacions, de moments únics que hem anat carregant a la nostra motxilla per no oblidar-los (com diu la fantàstica família que ens cuida la Maca, moooltes gràcies per pensar en el nostre mig anyet!!! i als avis també que hi han pensat!!! ). Ens hem emportat coneixements, bons moments, anècdotes i records d’uns països preciosos i sobretot amb una gent formidable, maquíssima!. Malàisia amb el trekking a la selva de Bako National Park, l’illa de Kapas o l’espectacular Kuala Lumpur; Indonèsia amb l’espiritualitat de Bali o les platges de Gili i Lombok; Vietnam amb la tranquila nit al barco per Halong Bay tot conversant amb els sogres amb una copa de vinet, les ètnies del nord, la preciosa Hoi An o la vida que envolta el Mekong; Cambodja amb somriures per arreu d’una població que acaba de sortir d’una llarga guerra civil amb un genocidi exterminador, o els seus màgics temples d’Angkor; Laos i els seus espectaculars paisatges muntanyencs, Tailàndia amb l’Elephant Village, la paradesíaca Koh Tao i el turisme sexual per arreu; i ara una Birmània pendent de descobrir pels nostres ulls… En total mig any donant voltes, les mateixes que estem fent ara dins d’una cabina d’un vell vagó de tren direcció Bagan. Entre 18 i 19 hores de tren ens separen de la fascninant Yangon a Bagan (antiga capital de l’imperi Birmà). Vam decidir fer aquest trajecte passant una nit amb tren, estalviant un sobrecost important d’avió o unes 11 hores salvatges de bus nocturn amb aire condicionat descontrolat i Karaoke. Una antiga estació de tren (més semblant a una quadra d’animals) serveix de punt d’emissió de bitllets anticipats. El seu aspecte buit, brut, trist, arcaic i desolador és una mostra més de les prioritats d’un govern poc preocupat pels aspectes importants de la societat. Amb la Karina ens hem proposat intentar utilitzar serveis ofertats per empreses privades del país, contribuint en petitíssima part a un creixement econòmic d’inversors locals, evitant així els desfassats serveis públics per enriquir a unes “arcas del estado” amb un sentit nul cap al ciutadà. Tot i això, l’opció del tren de l’estat (com a mínim fins saber que bota més que els llits elàstics de les atraccions de Roda de Barà) era la que encaixava més amb el nostre pressupost i sobretot tenint en compte que anem amb dues baldufes que han de dormir les seves hores (per anar bé entre 10 i 12 hores), i si és possible sense que es constipi altre cop, culpa d’algun altre aire condicionat agressiu.La sortida de Yangon ens ha tornat a deixar sense aire als pulmons en vàries ocasions. Tot i trobar edificis aparentment normals en certes zones, la presència de barris marginals amb múltiples petites “xavoles” de palla enganxades una rera l’altra situades sobre canals oberts de cloaques i rodejat de tonalades de deixalles, ens han tornat a marcar una realitat més que dura per aquesta zona del món. Nens venent caramels i mocadors, una parella d’enamorats passejant sobre la via, famílies menjant al voral de les brutes estacions, barreres tancades amb els vells cotxes esperant el pas del solitari tren, venedors ambulants asse
ntats a centímetres de distància d’un tren exprés de principis de s.XX, nois joves jugant a futvollei amb la seva pilota de bambú, búfals treballant pels camps, cases rurals de bambú i palla en “zona de nadie”, vaques pastorant sobre camps secs d’arròs, pobles desestructurats amb carrers estrets plens d’aquella pols vermella que tant ens recorda Cambodja, esplanades llargues de camps d’arròs, fogueres de mates creant un fum místic en un paisatge taronjós de capvespre per una posta de sol preciosa en un horitzó tranquil i pausat, somriures i més somriures de locals dient adéu amb una senzillesa i amabilitat mai vista, homes abonant amb regadores uns camps preparats per la nova temporada de pluges, nens jugant amb la cara completament pintada de Tanaka, …Ara escrivint (com puc…), a la llitera de dalt, a uns 30 centímetres (a uns 10 després d’un dels 50 forts vots per minut) del sostre i content per poder disposar d’aquest servei altre cop de luxe (tot i tenir més pols que l’etapa reina del Dakar, i un lavabo amb més aigua al terra que el Delta de l’Ebre) si ho comparem amb els centenars de birmanesos que estan fent el mateix trajecte en un dels durs seients de fusta de tercera classe. Just abans de pujar a l’estreta llitera, abraçada llarguíssima a un Bernat que m’agraeix el “doblete” de pastís del matí i que ens fa omplir altra cop un cor ple d’un sentiment recíproc d’apreci, estimació i admiració. Una abraçada similar a la que em va fer ahir l’Abril mentres estava estirat en un banc, en un “parque”, entre tubogans i grunxadors. Entre joc i joc, se’m va estirar al costat, buscant un moment de tranquil·litat, amb silenci, senzillament donant-nos una maneta tendra i innocent. Els nens són una font exponencial de creació d’aquests sentiments tan purs. Gràcies Bernat i Abril!!!! I gràcies a una mare preciosa, una dona sensacional, que li brillaven els ulls quan el sol s’anava darrera els arbres i les palmeres, vivint un cop més, un dia més, una altra experiència preciosa d’aquest intens i brutal camí que hem pogut triar.

Les sensacions és el què ens omple més de viatjar. Els paisatges i els monuments marquen el recorregut a seguir. Ara bé, els carrers i la seva vida, els menjars, les olors, les parades a les voreres, les vestimentes, els sorolls, les tradicions, els colors,el silenci i sobretot la gent, és tot això una barreja que ens fa viure unes sensacions totalment diferents al què estem acostumats a casa nostra. És quan respires profundament i tanques els ulls, mentres et trobes assegut al terra sobre una vorera, i els obres al cap d’un moment i veus….Viatjant aprens moltíssim, esperem que els nostres petitons també en treguin molt de profit. Vius experiències úniques, i dies com avui, al temple de Schwedagon t’ho deixa fàcil. Altres dies poden ser més complexes encara que sempre en treus conclusions positives o un reforçament familiar. Arribar al centre de Yangon, provinent de l’aeroport amb trajecte de més d’una hora, ja de nit, tot compartint una furgoneta amb uns argentins, i veure que no trobes allotjament mentres la nostra petitona se li enfila una febre inesperada que ens fa agafar la bossa del darrera com podem i donar-li epiretal….són moments que ajunten la família més que mai i que fan que encara més que mai siguem un equip.Una guesthouse, una altra, un hotelet, … tot ple, o massa bàsic o demanant quantitats totalment desorbitades per establiments que fins ara no pagàvem més de 15 euros la nit. Amb un taxi ben negociat, amb l’Abril ben estiradeta, amunt i avall per la ciutat, sense una direccio definida però amb les idees clares i un Bernat col.laborador, aconseguim una habitació triple d’un novè pis, aixecat per sobre de les apretades cobertes i dels estrets i bruts forats d’entre els edificis adjacents. Aquesta situació privilegiada que ens permet tenir unes vistes atractives del catastròfic centre inclouen, com no, i un cop més, formar part d’una nova festa KTV (Karaoke) de la 11ena planta. Yangon, o Rangoon, és la capital informal d’un país dominat per un dictador militar que fins ara ha mantingut el país tancat a qualsevol connexió amb l’exterior desenvolupat. Restringeix l’obertura de nous establiments i obliga a tenir llicències especials pels hotels que vulguin albergar turistes estrangers. Tot això provoca una inflació important dels preus de l’allotjament. Aquest mateix govern va traslladar tots els seus ministeris en una nova capital, Naypyidaw, una ciutat fantasma amb blocs d’edificis pels funcionaris, buida i sense serveis, establerta al mig de la jungla, aixecada per mà d’obra extremadament barata, enclavada al mig del país amb un sentit més defensiu, militar i estratègic que res més. Per més informació ja ho sabeu, pregunteu-li al nostre cosí germà Google (collons amb el tio!!!, ho sap tot!!!). Només amb dos dies hem percebut moltíssims canvis respecte dels llocs que hem vist i viscut fins ara. Ens trobem en una ciutat barreja del sud-est asiàtic i d’Índia. Edificis alts i bruts, amb carrers apretadíssims, homes i dones amb “logyi”, les típiques faldilles birmanes comodíssimes,homes mastegant la fulla de Bétel per després escopir-la amb uns tons forts vermells-rogencs (una planta excitant que la seva reiterada consumició pot comportar càncer i altres malalties), les parades dels experts venedors de les fulles que acompanyen amb coco i altres espècies, dones i nens amb les cares pintades de Tanaka (crema provinent d’un tronc d’arbre, antiga tradició Birmana, com a protecció solar i per estètica), i sobretot una població molt i molt agradable i somrient!. Els nens estan recuperant els millors dies de Cambodja, Vietnam, Malàisia o Indonèsia. La gent els para per tocar-los els cabells, la fina i blanca pell, i els més moderns per fer-s’hi unes fotos més que desitjades.Avui hem estat entre 4 ó 5 hores en un mateix lloc, però no dins d’un tren o autobús… Hem pogut saborejar al màxim el temple per excel·lència de Yangon, i un dels més importants del budisme, la pagoda de Schwedagon. Farcit de monjos i monges budistes, de locals passejant o fent un picnic tot disfrutant d’un diumenge assolellat, de pregàries amb càntics religiosos profunds, amb encens vorejant les múltiples reproduccions del seu preuat budha, sempre al voltant d’aquesta gran estupa (estructura budista amb forma de campana) de més de 100 metres d’alçada banyada d’or. Els colors daurats acompanyats per verds, blancs i vermells forts dels diferents temples, conjuntament amb el blau pur d’un cel radiant crea una atmòsfera difícil de reproduir. Segurament “Wat Phra Kaeo” de Bangkok, o la “Pagoda platejada i el Palau Reial” de Phnom Penh poden portar imatges similars a uns ulls que no paraven d’absorbir i d’intentar gravar les fascinants imatges. La màquina de fotos treia fum, em demanava temps mentres buscava captar imatges tan especials, amb tanta força, de tal contingut… Finalment, uns deures pels nens en un raconet mentres esperem asseguts la visita d’un grup turístic programat, amb uns bagencs coneguts dels sogres i la Maria de Callús, de visita a Birmània. Una agradable trobada de 10 minuts, provocada pel seu intens i apretat itinerari, però suficientment especial per donar records a una terra preciosa. Mentrestant, l’Abril es posa a córrer, enèrgicament (mostra de la seva ràpida recuperació,l’endemà ja estava a tope) per tocar desesperadament un immens collaret amb boles de fusta gegantesques d’un monjo sorprès, reservat i immòbil, esperant que la petita rosseta s’apartés per poder seguir el seu camí ( la tradició budista no permet que cap dona, i inclús nena, pugui tocar directament cap monjo). L’Abril ja no es recordava d’aquesta “norma” de no tocar als monjos…i a més un collaret…és un collaret i aquest era gros!!!