Descansem un parell de dies a l’extrem sud del Titicaca, ja a Bolívia, a la turística població de Copacabana. Uns dies de sol amb poca activitat, reforçant les classes pels peques i recuperant a l’Abril d’una molesta i seca tos de nit. Enmig de nous salvadors de la humanitat, aquest cop provinents majoritàriament de la veïna Argentina, venent els típics braçalets, incens, macedònia de fruites, … Alguns mig descalços, altres ben enfarlopats, o uns altres fent competicions de brutícia movent-se de bar en bar, o pizzeria en pizzeria per la “intrigant, inòspita i aventurera” Copacabana (com a mínim aquesta és la informació que els hi deuen fer arribar als seus pares a l’hora de demanar una nova paga…). Si mai subvenciono una part d’un viatge a algun dels nostres fills (sempre penso que s’ho hauran de pagar ells, però mai es pot dir mai…), m’agradaria tenir un rapport diari de les seves experiències… No serveix el senzill fet d’estar a Bolívia o a Laos… ni molt menys… a tot arreu hi tenim el balneari ideal per estar tranquil·lament jaient i tocant-se la pampa entre birres i porrets… Just dos carrers més endarrera, la realitat d’aquest nou país es comença a fer present pels nostres cansats ulls de 4.000 metres. Una setmana vivint per sobre d’aquesta alçada i notem més que mai la manca de respiració i el cansament. Es nota… Avui al matí em costava a mi, semblava que hagués envellit 30 anys… A la tarda a la meva dona i al Bernat. Collons… I l’Abril… no ha dit res… Ah!!! és clar, la porto a coll quan hi ha pujades… Uns carrers plens de vida, amb les dones com a protagonistes. Els seus barrets, les seves “polleres” (amplíssimes faldilles de colors), els mantells, les mitges gruixudes, les bates, les sabates, … Elles aporten el color en una població predominada per un marró de murs inacabats, de la sorra dels carrers o de la pols incrustada en l’ambient. Segurament amb més proporció que a Equador i a Perú, les vestimentes tradicionals protagonitzen l’activitat dels seus carrers, farcint alegrement a unes dones majoritàriament obeses. Després de dinar al “Comedor Popular” (típica zona tancada plena de petites cantines d’un boníssim menjar casolà), ens assentem en un dels carrers adjecents per fer una de les coses que més ens agrada fer : observar tranquilament la vida quotidiana de la gent local, enmig del lent dinamisme de les paradetes del voltant, compartint algun somriure amb els jocs enriolats dels nostres dos bitxos, tot prenent el fort sol dels altiplanos i quatre boníssims sucs de taronja naturals. Una nit en una de les millors habitacions del viatge (uns 35 m2 amb 4 llits, bany privat, aigua calenta, wifi, vistes al llac, TV, parquet, …) amb esmorzar complert pels quatre (amb ous, torrades, suc de papaya, macedònia de fruites, cafè), 7 mocadors de coll per regalar, 2 joguines, uns mitjons i 3 gorros (avui hem anat de compres), dinar, cappuchino, lleteta, berenar, aigua, sopar, … No crec que em deixi res, tot plegat per 52 euros. Vaja, uns 13 euros per cap inclòs les compres, confirmen el què tothom ens havia dit sobre el baix cost de vida de Bolívia. Demà reemprenem l’activitat camí de Sorata, petit poble dels altiplans però a només 2800 metres (per fi baixem una mica, la nostra respiració ho agraïrà…), que ens ha recomanat el senyor de l’hotel, ens ve de gust abans d’anar cap a la ciutat de La Paz perquè ens han dit que és “muy caliente” com diuen ells, així que una mica de calor de 25 ó 30 graus ens vindrà de gust!. Aquest cop sense guia, com a Equador, senzillament parlant amb la gent i creant una ruta sobre el camí pels altiplans. Òbviament amb ganes de viure alguns dels brillants highlights del país, però intentant buscar alguns dels inacabables i fantàstics entorns naturals andins que ens puguin anar recomanant pel camí, alguns d’ells fora de les rutes més marcades. L’anglès pot ajudar moltíssim al sud-est asiàtic, però parlar espanyol per sudamèrica et fa sentir en molts sentits com a casa. Per exemple, ara, just quan he acabat l’escrit, se m’ha assentat el “24 h full service recepcionista-cambrer-cuiner-cambrer de pisos-conserge de l’hostal”, interessat en seguir parlant sobre els fills i l’educació. Ell, una persona oberta i acostumada a tractar amb turistes nacionals i internacionals i preguntant sobre l’ordre de prioritats dels pares. Content de la xerrada torna al seu esclau lloc de treball, tot reflexionant al veure com nosaltres (els europeus) prioritzem l’educació dels nostres fills abans que la compra d’un terreny per edificar-hi quatre bàsiques vivendes, una sobre l’altra (molt típic també de la nostra societat de fa uns anys…) perquè hi visquin els fills.