Entre les sombres d’Angkor

Són les 6 de la tarda i els passadissos ja són foscos. Només al pati lateral es pot observar una claror tímida i rosada que dóna forma a la immensa muralla de pedra. Els soroll dels grills agafa força mentres tots els monjos en silenci es congreguen per fer la pregària. Alguns guàrdies asseguts a les dues entrades principals neguen l’accés a qualsevol persona forània. Les túniques taronges, les úniques presents a l’acte, s’ajunten una rera l’altra omplint la sala central. El fort vent d’aquest vespre fa repicar alguna porta i rebufa de valent entre les ornamentades columnes de les finestres. Les immenses pedres del temple ofereixen per fi una frescor inexistent durant el calorós dia de desembre. Cada cop l’aglomeració és més important, intuint una importància excepcional en la concentració d’avui. Les grans torxes de foc dibuixen formes a cada racó del santuari, entre les innombrables sombres d’Angkor. Finalment unes paraules pronunciades amb un to seriós i agut obren pas a una cerimònia rellevant. El fum dels múltiples encens creen un aire místic entre els caps dels milers de monjos preocupats que omplen la sala. La incertesa es palpa entre els assistents, xiuxiueijos suaus i desorganitzats obstaculitzen el discurs del cap. Les paraules són confoses i semblen buscar una solució a un problema difícil de solventar. Des de l’exterior del temple, la confusió comença a inquietar els carrers empolsinats de la capital. Crits a favor de l’emperador, venjança, o lleialtat, destaquen sobre un escenari cada cop més desesperant. Els nens treuen el cap per les petites finestres de palla mentres els gossos borden enmig del caos. Gent agrupada surt al carrer per proclamar un canvi. Un inesperat i temut canvi. Un inesperat assassinat del rei Dharanindravarman sembla ser l’hipòtesis més probable, mentres que alguns enfoquen cap a una possible caiguda del front Khmer contra els Champa. El vent segueix bufant de valent, acompanyant la llarga i dura nit. Mentrestant, a l’interior del temple es decideix per unanimitat fer costat a Suryavarman II, tot i la seva falta de suport popular. L’opció més fiable, dirigida per la força dels Déus, marca una línia clara a seguir avançant amb la mateixa direcció del nou emperador Khmer. Qualsevol decisió errònia pot accelerar una revolta innecessària i difícil d’aturar. “El poble necessita estabilitat, i sobretot en uns moments tan especials” confirma el portaveu de l’acte. El futur està incert, nous moviments afirmen un canvi de romb total,abandonant una ciutat en caiguda lliure. Mentrestant els nens segueixen a casa, esperant que tot s’esvaeixi com el fum de la foguera. La pols continua viva en els rojos carrers del centre de la ciutat. Ja a la nit, tot sembla agafar un to més calmat, sense presència de guàrdies al carrer i retornant a una tensa tranquil·litat. Noves veus apunten cap a la construcció d’un nou temple omnipotent per l’arribada del nou emperador. Un temple com no s’ha vist mai, afirmen alguns. Una nova obra d’art per adorar a Shiva i que així beneixi l’arròs, la vida i el futur de totes les famílies. Fins i tot s’ha comentat que volen gravar quilòmetres i quilòmetres de relleus a les grans roques de l’edifici. Inclús es parla d’una torra central de grans dimensions envoltada per quatre torres totalment adornades. Les sales plenes de pilars amb inscripcions i relleus sobre la vida del poble, de l’emperador i dels Déus. Un temple únic en el món, un temple que es dirà Angkor Wat.

Les primeres llàgrimes del Bernat

Descriure en dos adjectius la sensació que un percep passejant pels camps de Cambodja és fàcil : tranquil·litat i pau. Un paisatge pla, amb les tiges d’arrossals estirant-se per brotar una nova collita vital pels seus habitants, unes palmeres llarguíssimes que s’enfilen cap al cel, uns camins llargs i rectes de sorra granatosa, nens amb bicicleta somrient anant i venint de l’escola, búfals amb ocells a l’esquena mentres reposen dels seus llargs vols sobre la plana, pagesos amb grups petits de vaques buscant una pastura calmada a les últimes hores del dia, cases de fusta i de palla de palmera alçades sobre estrets i llargs pilars, … Una tranquil·litat però estranya, marcada per la pobresa de la zona i les dificultats de tirar endavant aspectes bàsics de la vida. En cada una d’aquestes vides que profunditzes es descobreixen aspectes durs i llunyans respecte de la nostra cultura i agraciada forma de viure. Després de veure un interessant taller artesanal de seda (on hem pogut veure tot el procés productiu des del naixement dels cucs – 3 d’ells menjats pel Bernat, l’Abril i el papa – fins a la seva confecció), hem anat a casa del conductor del tuk-tuk. Els temps se’ns ha tirat a sobre i ens han faltat sentits per veure i viure tot el què la seva vida diària els envolta. Una petita i molt bàsica casa enmig dels arrossals, una de les milers i milers que hem vist durant el viatge, amb la típica construcció aixecada per pilars de fusta i sense portes ni finestres, una vivenda sense cap més luxe que un televisor que ja tenia la seva edat quan va néixer el Naranjito, una residència familiar pels seus pares i part de la família que tot just va començar a tenir llum fa només 2 anys. L’arròs, com no, el seu arròs, ha sigut la base principal de l’àpat que hem pogut gaudir avui a la taula de pedra situada sota el rústic porxo de palla de la casa,amb un banc de pedra mig trencat.Una dotzena de gallines, tres vaques, un parell de búfals i dos gossos acabaven d’omplir la vida de la llar. Un dels gossos, preciós,petit i entremaliat no ha parat de saltar i jugar buscant minut rera minut, segon rera segon, les cames i les passes del Bernat i l’Abril. Carícies a la panxa, jocs enmig dels camps i fins i tot algun “encierro” han posat la part tendra i divertida a la tranquila tarda-vespre. Tot estirat en una de les amaques de sota la vivenda, just al davant de milers de trastos vells i bruts, i al costat del seu germà petit adormit, hem conversat tranqui·lament sobre anècdotes de la vida. Històries diferents, llunyanes, dures, … Aquest cop, sense fer cap referència al genocidi o de la posterior guerra civil, ha tocat el torn dels aspectes relacionats amb la vida familiar. El nostre conductor va haver de deixar l’escola secondària perquè la seva mare no tenia prous diners per pagar una bicicleta i el menjar de cada dia per cadascú dels seus fills. Va demanar un préstec per poder aprendre anglès i va començar a treballar com a barber ambulant. Posteriorment va tenir el seu tuk-tuk i finalment va llançar-se a obrir un negoci amb la venda de components per tuk-tuk amb la sort de poder difrutar d’uns ingressos importants i inusuals tant per ell com per la seva família, en uns anys de bonança econòmica on la venda de terra agrària s’accentuà i propicià una bonança econòmica dins una tipus de bombolla sobre el preu dels terrenys (ens sóna una mica això…). Va començar a sortir amb una noia i tot apuntava a un futur pròsper sortint de la dura vida del camp. Una decisió del govern va fer canviar una dinàmica perillosa de crèdit en les famílies, ensorrant el seu negoci i perdent la seva parella. Els pares de la seva nòvia van obligar a la seva filla a abandonar-lo pel seu retorn a l’status social que el va fer néixer, passant de ser benvingut a ser tractat com un gos (paraules textuals). Una decisió que malhauradament no és excepcional, i que es repeteix (encara avui en dia) en algunes famílies rurals de Cambodja. Mentrestant, els seus pares i alguns germans han seguit la vida al camp cultivant uns 4000 kgs d’arròs per collita, suficient per tirar endavant la família i comprar un búfal o algun vedell quan és necessari. Tot i la seva experiència, confirma que avui en dia el futur dels cambodjans està canviant i que veu més oferta laboral que fa uns anys (tot i així molt deficient encara), fet que pot garantir un canvi de qualitat de vida pels seus habitants. L’Abril juga i pinta un conte amb la seva neboda d’un anyet mentres el Bernat segueix jugant incansablement amb el petit gosset de la casa, una autèntica preciositat. Es comença a fer tard i el Bernat no es vol despedir del seu nou amic, vol seguir a la casa,jugant amb el gosset. Però és tard i ens toca deixar aquest espai de pau enmig dels camps cambodjans, una pau en l’entorn que segurament han acabat de fer caure galtes avall les primeres llàgrimes de sentiment del Bernat en aquest viatge, no volia marxar d’allà…

Dins una bombolla irreal

És increïble com un nen de 6 anys pot entendre la lògica de les sumes i restes portants i a la vegada estigui tan il.lusionat donant de menjar a un tronc de fusta que caga regals. Però per on li surt el pot de Nutella tan gran si el tió és més estret? és una de les mil preguntes que ens fa el Bernat sobre la màgia del tió… La fantàstica innocència infantil pot amb tot raonament. És un encant veure’ls picar i picar un tros de tronc amb la il·lusió de rebre una recompensa limitada per l’espai de les motxil·les,però no per això menys valorada. Les demostracions d’alegria i entusiasme són tan enèrgiques que el personal de recepció de l’hotel, present a l’entrega de premis, no podia contenir el somriure. És preciós poder reviure sensacions passades, i entrar per moments en una fantasia il·limitada, incansable i encantadora. Les expressions de la cara barregen sensacions d’emoció, intensitat, sorpresa i descontrol, tant en el moment que canten enèrgicament com quan destapen la tovallola per descobrir el nou regal. Aquí a Siem Reap, la Port Aventura Cambodjana, està plè de turistes i es fa fàcil establir converses o sopars amb altres estrangers. Un sopar amb la família belga que també estan fent la volta al món amb els seus nens i que ja ens vam trobar en dues ocasions a Vietnam, una xerrada amb una noia de Kuwait amb la seva parella marroquina (residents a Londres i guanyant-se la vida amb la venda de productes de segona mà per internet), un senyor metge jubilat que treballa en un Hospital financiat per una ONG, retrobada en un dels temples d’Angkor amb una parella catalano-basca que ens vam conèixer a Hanoi, intercanvi de sensacions amb una parella americana que estan viatjant durant 6 mesos… Els turistes ens movem pels mateixos entorns dins una bombolla irreal (com la dels nostres nens amb el tió), visitant uns enclavaments turístics, i aquí a Angkor Wat (la joia cultural per excel·lència del sud-est asiàtic) encara és més evident. Sobretot quan en aquest país, sortint de 6 o 7 destinacions clares i marcades (sobretot Phnom Penh i Siem Reap, i posteriorment Battambang, Kampot, Shiakovil, i la zona dels dofins d’aigua dolça), la resta no disposa pràcticament d’infraestructura turística. Evidentment, els problemes del país són uns altres de més importants. Avui, he intentat averiguar si tota la part nord del país tocant la frontera amb Tailàndia, disposa d’alguna oferta hotelera amb unes mínimes condicions. Després d’una bona estona de recerca (inclús en l’oficina de turisme de la ciutat) es confirmen totes les afirmacions de la guia Lonely Planet. Una gran extensiò de terreny (com en altres regions de Cambodja, per no dir la majoria), només amb poblets petits o zones rurals allunyades, sense cap tipus d’Hotel o Guest House amb un mínim de garanties (sobretot anant amb nens). A excepció d’algunes Guest House que utilitzen les mateixes cabanyes d’on viuen, no existeix oferta d’allotjament. Cambodja es troba desgraciadament en un altres status, sortint d’una posguerra, amb misèria pels carrers, i amb tot un país per aixecar amb el deure de destruir una corrupció pública present arreu. Com en el cas del bamboo train on un 20% del preu del tiquet d’entrada era pel policia, o l’empresa privada (segurament dirigida per un amic del president) que gestiona els drets d’accés d’Angkor Wat (amb un preu de 20 USD l’entrada per persona/dia), o els 105 dolars mensuals que ha de pagar el venedor d’aquarel·les al policia del temple per poder estendre la lona al terra per ensenyar les pintures. El trànsit intern comercial o turístic a Cambodja, a excepció dels 4 “ricaxons” amb tot terreny, és nul. La seva prioritat en moltes ocasions és la subsistència… De fet, cap persona local amb qui hem parlat durant una bona estona ha estat en cap altre província dins del país. Això sí, Siem Reap gràcies a la seva proximitat amb Angkor, disposa de 400 hotels (no m’he descontat… els he contat un a un) segons dades de l’oficina de turisme, 15 de 5 estrelles gran luxe, numerosos restaurants, bars musicals, pubs, vols en globus/avioneta/helicòpter, carrers comercials, … Un motor econòmic brillant pel país i sobretot pels 4 rics que paguen salaris de 40 euros mensuals als seus treballadors. Tot i això, una mina de divises perfecte per intentar encarrilar algun dia el futur del país de forma correcte.
– Què fort papa!!! (exclama el Bernat), el tió va volar ahir per anar a buscar la Nutella del supermercat del costat!!!!
– I com ho saps que és del super del costat? (pregunta la Karina mentres el Bernat mira l’etiqueta del preu)
– Doncs perquè ahir vaig veure que hi havia 3 pots i avui quan hi hem anat només n’he vist 2 !

La Màgia d’Angkor, i la Màgia del Tió

-Toc, Toc, Toc- sona la porta a les 9:00h. del matí despertant-nos a tots -Qui deu ser a aquestes hores? pregunta encuriosida la Karina. – No ho sé – responem tots plegats. L’Abril s’aixeca i se’n va cap a la porta tota decidida: – És un caga tió – afirma amb un to suau, tranquil i amb la total normalitat,com si cada dia trobéssim tions a la porta… El Bernat s’aixeca de sobte i exclama l’arribada del nostre company volador “tió”. Una Màgia sorprenent l’ha fet volar mig món per arribar a la porta de la nostra habitació de l’Hotel. Amb un somriure de banda a banda, unes pestanyes llargues i negres, unes galtes rosades i alegres, amb un cos petitó, rodó i allargat, afamat com ningú amb ganes d’il·lusionar encara més a un parell de petitons amb un carinyo entrenyable. Durant tot el matí ha faltat temps per adorar-lo, cuidar-lo, alimentar-lo i mimar-lo. Una increïble entrega i mostra d’afecte demostrada en moments concrets, sense continuïtat però sense perdre la intensitat que caracteritza als nens. La mateixa per nedar a la piscina fent carreres disputades per ser el campió mundial de Siem Reap, just abans de començar la nostra segona incursió als omnipotents Temples d’Angkor. Ahir vam poder fer un primer tast durant la posta de sol, observant Angkor Wat i la seva imponent entrada, reposant sobre una pedra d’un temple secundari situat just al seu davant. Uns moments tranquils i inspiradors, amenitzats per algun ball de l’omnipresent “Gangnam Style” de Santpedor amb la seva especial Chirlreader, i per la presència propera d’una petita serp escorredissa movent-se entre les herbes i les pedres. Aquests temples estan situats enmig d’un bosc frondós amb una intensa vida local pels seus voltants. Fa molts anys va ser la ciutat més important i gran del món, coincidint amb plena edat mitjana a Europa. Una ciutat sota el domini dels Khmers on es construien temples per adorar als seus Déus hindús o el reflexionar davant del seu buda (un imperi amb aquesta dualitat de religions – Hindú/budista segons les preferències del seu emperador). Els temples són els únics edificis supervivents, relíquia imperial religiosa per excel·lència del sud-est asiàtic, i font d’informació de moltes tradicions i formes de vida dels locals dels s. IX a s.XII. Els temples eren els únics edicificis que podien ser construïts en pedra, mostra de l’eternitat dels seus Déus. Unes pedres explorades i descobertes 800 anys després pels dos petitons rossets catalans. L’encant, els detalls, el secretisme i la foscor dels racons es barreja amb la solemnitat i l’elegància del conjunt. Una barreja explosiva, una joia històrica, un Patrimoni mundial de la Humanitat de primer ordre, la Màgia d’Angkor, i la Màgia del tió. El gran número de temples i la seva magnitud dilueix les “manades” de turistes, permetent disfrutar-los i gaudir-los de moltes maneres diferents enmig d’una zona boscosa i de gran encant; moments a l’interior fosc d’un temple asseguts al costat d’una dona gran religiosa i devota al seu buda, o bé observant les parts més salvatges on les arrels dels arbres penetren enmig de les pedres integrant-se com a part implícita del mateix temple, jugant a soldats entre les columnes de les llargues sales auxiliars, fotografiant els innumerables detalls i relleus, grimpant les ruïnes de les parts destroçades, bocavadant davant el canvi espectacular de colors del cel mentres el sol ens torna a dir adéu entre les fulles dels arbres de la plana cambodjana, o conversant amb tranquil·litat amb un venedor local d’aquarel·les. Una xerrada intensa on novament tornem a palpar la duresa de l’habitant cambodjà. Una realitat allunyada dels temples, dels hotels de luxe i de tot el macro-muntatge turístic de Siem Reap, digne d’una nova zona de Port Aventura. Una vida més amb un passat horrorós i un present complexe i difícil. Després d’una hora de seure pel voltant, de jocs varis amb els nens i de veure’ls vendre les seves pintures als quatre turistes d’aquest temple secundari, neix una conversa més profunda i amb un contingut difícil de pair. Quan tot just tenia 8 anys, enmig de la guerra civil dels anys 90, els Khmer Rojos (els ultracomunistes seguidors de Pol Pot) van disparar i matar al seu pare al seu davant, amb el temps just per posar-se a córrer, fugir i escapar de nous trets, perseguidors d’una esquena jove, innocent i tendra. L’accés a un Monasteri budista li va garantir una certa educació, seguretat i necessitats mínimes cobertes durant 10 anys d’adolescència-joventut. Posteriorment, un cop passat l’horror de la guerra va conèixer la seva dona amb qui ha tingut dos fills d’edat similar al Bernat i l’Abril. La senzillesa, amabilitat i inclús tendresa de les seves paraules encara el lloaven més. Novament sentim frases en referència a la nostra sort (referint-se a la dels occidentals o gent de països del primer món) de poder disfrutar d’una realitat a Europa, que inclús en plena crisi, es troba a anys llum d’una vida dura i castigada,com la seva o la de tants d’altres cambodjans. La seva cordialitat i respecte en aquestes paraules sinceres i evidents encara penetraven amb més força (una força necessària que ell i els seus necessiten per tirar endavant diàriament). Per sort, aquest turisme de masses que mou la zona de Siem Reap és un motor econòmic viu i important que vitalitza una esperançadora classe mitja de moment gairebé inexistent (salari mensual d’un professor o policia és d’uns 40 euros).

La realitat de la vida rural a Cambodja

Battambang és una petita ciutat a l’oest de Cambodja que passa en segon pla per la majoria de turistes que prioritzen amb la coneguda i famosa ruta de Phnom Penh a Siem Reap (Temples d’Angkor). La vida del turista es passeja paral·lela a unes realitats que moltes vegades només apreciem darrera d’una finestra d’autobús o sobre el tuk-tuk o entre visites culturals i temples d’un toc encantador i fascinant en un entorn Indiana Jones 100%. L’activitat com a turista passa per identificar els enclavaments paisatgístics,culturals, històrics i disfrutar-los al màxim, alguns intentant conèixer més sobre el passat i el present del país i la seva gent, i d’altres sense ni això. La vida que envolta a aquests atractius turístics acaben d’omplir el decorat de l’obra de teatre que presenciem tots plegats. Aquesta escena però té una vida, té unes vides que es diuen Cambodja. El seu passat i el seu present, la seva terra i el seu clima marquen el transcurs dels seus dies. Famílies i famílies vivint en zones rurals, en situacions marcades per una història recent cruel (amb un genocidi fa 35 anys i una guerra civil fins als anys 90), fent difícil fins a l’actualitat qualsevol avanç o projecte de futur. Ara les noves generacions poden començar a lluitar per intentar fer-se un lloc en el món i poder sortir d’un pou fosc i profund. Avui, hem decidit tornar a agafar el tuk-tuk tota la tarda per perdre’ns pels voltants de Battambang i palpar més d’aprop la vida rural de la zona sense entretenir-nos en cap dels interessants temples de la zona. Per sort, comencem a veure vivendes amb certes condicions i moltes d’elles amb un encant especial. Cases aixecades per pilastres, amb l’estructura de formigó o amb fusta de qualitat, amb finestres de colors pastel destacant-se de les parets aixecades granatoses, amb un pati ampli per emmagatzemar part dels fruits recollits dels seus propis camps, amb palmeres de diferents tipus donant un aire encantador, tranquil i pausat. D’altra banda però, moltes i moltes d’altres cases resten en unes precàries condicions, i algunes d’elles en la plena misèria. El nostre conductor del tuk-tuk, un senyor jove o noi gran (més o menys de la meva edat), és un exemple més de la complicada vida de les darreres dècades a Cambodja. No sap la seva data de naixement ja que els seus pares no el van censar al coincidir amb el fatídic genocidi del Pol Pot. Durant la guerra va perdre un germà i un tiet, encara que ell va seguir treballant com ningú per tirar endavant (primer com a germà gran i després com a pare de família). Amb el millor anglès de la ciutat, que ha apès del carrer i posant-hi moltes ganes i interès, i una mirada transparent hem pogut conversar amb ell i profunditzar en certs temes que a vegades són difícils de tractar, tant per la seva duresa com per la dificultat de la llengua. La nostra sort, la sort de la nostra generació a Catalunya és incalculable. Amb treball, esforç i responabilitat molts podem gaudir de luxes com el què estem disfrutant nosaltres ara (o com el que va a esquiar al cap de setmana, o de vacances a la Costa Brava, o a sopar a fora amb els amics, o a un cap de setmana a Port Aventura o de camping a Fornells de la Selva o en productes tecnològics punters o cotxes amb tot tipus d’acabats). El conductor del nostre tuk-tuk difícilment podrà sortir mai de la seva rutina diària. Sense Seguretat Social que el protegeixi a ell i a qualsevol de la seva família, ampliant mica en mica uns estalvis per tornar els diners al banc quan els va necessitar per pagar un bon metge i poder-se curar quan va patir una espècie de “tifus” i perquè la seva filla de 6 anys (com el Bernat) pugui seguir estudiant per tal de tenir un futur més esperançador. Ell encara ha pogut optar a comprar un tuk-tuk, feina prou ben remunerada comparada amb moltes d’altres, sobretot quan pot arraplegar algun turista i fer-li algun passeig guiat amb el seu brillant anglès. Ens diu : “Vosaltres teniu molta sort!” , amb un to familiar i inclús carinyós. Una evidència tan clara com dura a la vegada. Una frase que sents poc, massa poc per la diferència que ens separa en les nostres vides, però que segur que molta gent del país pensa. Quan personalitzes, quan poses un nom i un cognom, uns ulls i una cara en aquestes vides anònimes, quan dónes forma a una família sota un sostre de planxa de ferro, quan profunditzes amb el futur dels fills i la salut familiar, quan … Els carrers sense asfaltar olmplen de pols vermella als vorals plens de vegetació, palmeres i bàsiques vivendes de palla o fusta. Les motos i bicicletes empolsinen uns camins irregulars i plens de sotracs per les precioses valls planes de Cambodja. El sol s’amaga ja a la tarda darrera les palmeres amb un to taronjós fort mentres els pastors surten amb els seus petits ramats de vaques aprofitant l’aire fresquet del vespre, la millor hora del dia. Els nens juguen i juguen, el Bernat i Abril s’afegeixen als jocs, molts nens van descalços, aprofiten qualsevol cosa que troben per convertir-la en el joc explosiu del moment. Una corda elàstica ha sigut suficient per saltar i saltar durant mitja hora, intentant superar-se els uns als altres i ser el “Sergei Budka” de la tarda. El Bernat, amb l’alçada d’un nen de 10 anys (aquí són molt més baixets que a Europa) es queda a mitja competició mentres l’Abril mostra els seus saltironets entre els seus nous companys tota presumida i dolça. Els camps verds del voltant omplen els carros d’hortalisses i el riu de cabal baix (mostra que la temporada seca ja ha arribat) dificulta la feina als centenars i centenars de pescadors de riu. Una vida difícil i dura. Precisament, la zona més precària ha coincidit amb un petit poblet o zona de pescadors musulmans on una senyora s’ha encuriosit en tocar la pell i el nas del Bernat mentres el seu nen despullat a coll s’ho mirava amb cert respecte. Els dies assolellats i calorosos passen, enmig d’un entorn molt especial, d’un païsatge pla i preciós, al final de la “rainy season” amb un terreny verd i fèrtil apunt per recollir el fruit d’un treball llarg i dur. La realitat de la vida rural a Cambodja segueix vivint amb incalculables somriures que desperten tots els sentits i amb l’esperança de tenir uns anys de pau amb un futur amb més possibilitats per les noves generacions, podent fer realitat projectes enterrats per la guerra i el passat, al costat de les inhumanes mines anti-persones.

El genocidi cambodjà de fa només 35 anys

Costa entendre com milers o inclús milions de persones poden seguir les directrius d’un dictador, siguin les que siguin. A tot el món hem patit genocidis terrorífics, inclús durant el s.XX, el nazi o el cas més ocult de la ex-iugoslàvia, tot just mentres tots nosaltres celebràvem les nostres Olimpíades. O el cas més recent a Rwanda amb conflictes inter-ètnics entre Hutus i Tutsis. Aquí a Cambodja ho van patir fa relativament poc i de forma molt i molt cruel durant 5 anys coincidint amb quan vam néixer la Karina i jo. Van morir 3 milions de persones d’una població de 8 milions. La visita d’una presó i d’un camp d’extermini ens obre els ulls a aquesta realitat tan dura, cruel i inhumana. No s’enten com habitants d’una zona empresonen, torturen i exterminen als seus veïns, inclús parents o amics, només per les ordres d’un dirigent sonat. L’extrema pobresa i la desesperació és l’únic argument que va conduir a una bona part de la població rural a seguir els fatídics passos del dirigent Pol Pot. Sota unes clares doctrines ultracomunistes i amb mentides i enganys va empènyer a la part agrària i més pobre del país a aniquil·lar a tota persona que habités a la ciutat i que fós contrària al règim, a professors, metges, gent amb estudis universitaris,gent que parlés algun idioma i inclús a qualsevol persona que pogués ser susceptible d’un cert nivell cultural (per exemple van arribar a ser sospitosos la gent que senzillament portaven ulleres). En moltes ocasions quan viatgem, i sobretot aquí al sud-est asiàtic (i Cambodja no n’és una excepció), no parem de ressaltar l’amabilitat i la simpatia de la gent i la seguretat que sents en aquests països. Aquesta gent són els mateixos que van estar immersos en aquest martiri. Alguns d’aquests obligaven a fer les tortures més salvatges que qualsevol humà pot imaginar. Els humans, som vulnerables a ser involucrats en jocs de poder, mortals partides d’escacs promogudes pels dirigents poderosos farcits d’armes i de riquesa de dubtosa procedència. La nostra generació i la dels nostre fills de moment hem tingut la sort d’haver pogut viure en una bona època d’estabilitat política i social, amb els més i menys corresponents, però pacífica (fet que no poden dir els nostres avis per exemple…). El Bernat no deixa escapar aquesta possibilitat i pren molta atenció en les visites culturals que anem fent. 6 anys i la racionalitat va entrant al seu cap a través d’un embut de boca grandiosa. Les seves ganes d’aprendre es barregen amb la innocència, compost explosiu i preciós per una edat de continu creixement tan físic com mental. Les seves 1000 preguntes diàries demostren les seves ganes d’aprendre i fer-se gran aprenent. El seu grau d’atenció a l’antiga escola convertida en un camp de concentració i tortures va ser increïble, i en el camp d’extermini li faltaven paraules per poder expressar la brutalitat dels fets que narrava el transistor-guia. Es va intentar posar en el moment dels fets i veure el grau de crueltat dels seguidors de l’Ultra Comunisme Khmer Roig promogut pel brillant i estimat líder Pol Pot (que podria haver caigut de les escales el primer dia que va sortir de casa),fins i tot insultant-lo quan veia alguna foto seva al museu. El genocidi va arribar a tal nivell durant el 1978 que els camps de concentració s’inundavan diàriament de nous presos, de nous civils sense causa que entraven al camp per ser matats cruelment. Els martiritzaven ràpidament per portar-los cansats i enganyats amb camions de nit cap al camp que acabaria amb les seves vides. Els responsables de tota aquesta matança han sigut jutjats tot just fa menys de 5 anys a Ginebra, mentres algun d’ells es passejava pels tribunals amb un polo de Ralph Laurent (precisament molt comunista…). Com sempre els poderosos són els intocables i menys vulnerables, com pot ser tant injust?. Els 3 anys de l’Abril en canvi, no li permeten entendre massa ni situar-se en el context. Ella intenta copiar el seu germà, fent preguntes sense sentit o repetint frases ja sentides, o simulant ser un guia turístic parlant un idioma propi que ha creat (una barreja de català-vietnamita-anglès). Tot enmig de saltirons infantils, tonteries espontànies o jocs ràpids improvitzats.

Entre Wats i mercats

Ens llevem a Phnom Penh en una Guest House del centre, amb una habitació excel·lent relació qualitat-preu,amb piscineta a la terrassa (com el Bar Catalunya de St. Joan de Vilatorrada en els millors temps). Aprofitem el primer matí per anar a tramitar el visat de Myanmar (Birmània). Seguim els passos burocràtics de l’embaixada Birmana (amb el seu cotxe oficial, xòfer, …), fent-nos recordar els pletòrics anys del Tripartit amb el gran multiembaixador Carod Rovira. Ja havíem advertit als nens de portar-se molt bé dins l’embaixada i de no cridar l’atenció ja que era un tràmit important a fer. Myanmar no és un país fàcil per accedir-hi a no ser que hi arribis via aeri i amb el visat corresponent. De fet, en els requisits per a l’entrada sol·licitaven més informació de la que disposàvem, com una business card o bé en algun lloc esmentaven un bitllet d’avió. L’accés terrestre està molt complicat i un cop anem a recollir el visat intentarem indagar sobre les fronteres transitables (ja que n’hi ha que només hi pots entrar per visitar la província d’on es troba el pas fronterer). Tot el què ens poguem estalviar en bitllets d’avió millor que millor, ja que aquí no hi ha companyies de baix cost. Pràcticament només existeix la companyia aèria del país, encapçalada per algun amiguet dels de dalt. Per cert, avui, mentres tornàvem cap a la Guest House al vespre (després d’acabar el dia en un “parque” preciós en una plaça cèntrica al sud del Palau Reial), ens hem trobat amb un miler de monjos budistes que tornàven de resar per la mort del rei de Cambodja, tot just fa aproximadament un mes. Les autoritats són les autoritats… i més en aquest país que fa menys de 30 anys que van patir una guerra civil enmig del règim ultracomunista Khmer Roig (tipus Stalin). De fet els carrers de la capital es continuen veient contrastos encara més marcats que a Vietnam. Es veuen alguns nens descalços recollint escombreria, families mig vivint als carrers del voltant del mercat enmig de la brutícia que aquest genera, més venedors ambulants que mai, … Aquesta injustícia severa castiga a classes socials baixes de països emergents i subdesenvolupats, i els nens no en són cap excepció desgraciadament. A Vietnam és residual, tot i així recordaré sempre el malentès en una petita botiga-sabateria de barri quan un esporàdic sabater va agafar les sandàlies del Bernat per començar-les a arreglar. No vam veure que es tractava d’un nen fins que ens vam aixecar i vam sortir de l’estreta i carregada botiga. Què malament ens vam sentir!!! Aquell nen havia d’estar a l’escola i no arreglant sabates… Quan li preguntàvem sobre la seva educació, ell només deia “No Money, no money for the school”. La nostra sensació al Vietnam és que l’educació és una inversió principal pel govern i els nens acostumen a anar a l’escola. Tot i això, amb la nostra curta experiència i sense haver entrat en inspecció (evidentment) hem trobat algun parell de sabaters joves pel centre de Hanoi, alguns nens en alguna cantera al Nord de Vietnam (tocant la frontera amb Xina) o alguns nens pescadors pel Delta del Mekong. “Entenem” que són fets aïllats dins del país. En un dia a Phnom Penh, desgraciadament hem pogut palpar un major número de nens en edat escolar intentant guanyar algun Rial enmig de la selva urbana de la capital. Algun cartell sobre els drets humans sobre els nens també alerta sobre aquest fet. Sense saber mai si fas ben fet o no, nosaltres, quan viatgem no acostumem a tractar mai amb nens ni donar cap tipus d’obsequi, regal i menys diners (excepte aquest malaït malentès amb el nen sabater). En alguns casos hem cregut que les escoles poden ser una bona via per donar algun present que pugui ser útil pels més necessitats.

Bon dia Cambodja, “tocant el pitu”

Noves sensacions floreixen només atravessar la frontera. Un nou país ens espera amb nova gent, noves experiències, nous paissatges, nova cultura, llengua, gastronomia, costums, … Passem tots els tràmits burocràtics al pas de la frontera amb retard, encara que amb relativa comoditat. Passem caminant el tros entre ambdós països mentres el bus ens espera a l’altra banda. El Bernat obre els ulls com ningú i comença a qüestionar-se més que mai les divisions territorials entre països (també ho podria haver fet a Andorra, però ara ens queda un pèl lluny). Superem la segona barrera i un nou país ens espera: ja estem a Cambodja!. Una carretera de sorra vermella amb molta pols, motos carregades a no poder més, uns quants Casinos i Hotels… Resulta que ambdós pobles fronterers tenen casinos ja que els ciutadants (tant cambodjans com vientamites) no poden freqüentar aquests locals dins del seu propi territori, havent de desplaçar-se a l’altre país per poder-ho fer (curiós “como la vida misma…”). Pugem a l’autobús i comencem a fer els primers 20 quilòmetres sonant la botzina. En una de les mil tocades de pitu del conductor, se li encalla el mecanisme i gaudim d’un so estrident continu com a banda sonora especial del viatge. Diem bon dia a Cambodja “tocant el pitu”. Les “carcajades” dins del bus es multipliquen, i tots, turistes i locals seguim el recorregut entre rialles (bé, durant els primers 5 quilòmetres). Al cap de 10 minuts la gent ja anava canviant la cara. Un noi alemany, ja fart del soroll, prefereix posar-se uns taps a l’orella que curiosament després va necessitar un joc de ganivets per intentar treure’s el de la dreta un cop el so se’n va anar (els alemanys van preparats per tot!! si fa soroll treuen uns taps… i si després no et pots treure un tap de l’orella doncs es treuen de la butxaca un joc de ganivets d’aquests suïssos- realment era un híbrid entre un alemany de pura “cepa” i el “Pokemon”). Els 4 petits (el català, la catalana i les dues daneses) ja no passaven desapercebuts… ara, amb el soroll de l’autobús els 4 caparrons rossos amorrats a la finestra encara criden més l’atenció dels habitants dels pobles rurals del sud-est de Cambodja. Una zona molt diferent a la que hem pogut veure al sud del Vietnam. En aquesta ocasió sembla mentida, només passant les barreres i amb una nova bandera, s’aprecia una canvi important. A través de les empolsinades finestres de l’autobús podem veure un paissatge planer molt rural, amb múltiples camps d’arròs amb búfals, … fins ara, amb aquesta definició podria semblar bastant similar al nostre pas en certes zones del Vietnam. Però una sèrie de detalls i de diferències apreciables marquen una nova manera de viure d’aquest nou país; una vida molt més basada amb l’agricultura, sense barrets cònics femenins, amb monjos budistes passejant pel voral de la carretera i vàries entrades de grans temples, amb la presència de palmeres precioses enming dels immensos camps d’arròs, construccions d’habitatges familiars de colors diferents, alçats per llargs pilars i fabricats íntegrament amb fusta, creant una atmòsfera més tranquil·la i menys sorollosa. Al cap d’uns quilòmetres el bus ens para al mig de no sabem on i ens diu que agafem un altre bus que és el que va cap a Phnom Penh. Un cop a dalt del nou autobús veiem que no tenim places, només hi havia 2 seients lliures i entre les dues famílies havíem comprat 5 seients (encara que érem 8, les dues parelles amb els 4 nens). Continuem amb un bon sentit de l’humor (acompanyant imprescindible de tot viatge) i amb uns quants taburets al passadís i una pel·lícula de futbol asiàtica superdivertida acabem un trajecte molt amè. Al cap de mitja hora ja vam començar a tenir més seients fins a poder seure tots. Evidentment no hi va haver cap turista que va moure el seu culet al veure la Helle pujant amb la Cala dormint a braços. Aquesta és la dura vida del jove backpaker, amb el seu lema “take care of yourself”. El motxil·ler viatger és un gran intrèpit aventurer que busca aventures noves amb decorats inusuals. Que fa un trekking de 2 kilòmetres per la selva preparat i programat per rebre a uns 1000 turistes diaris tot pensant que estan descobrint el món. Suposo que després d’aquest gran esforç setmanal no poden moure el seu jove i àgil cos per deixar seure a una dona amb una nena de 2 anyets dormida als seus braços. Evidentment, i com no, tot va acabar quan l’ajudant del conductor (figura imprescindible en un bus al sud-est asiàtic) va començar a fer moure a tots els locals (cambodjans i vietnamites) per tal de poder fer espai. Alguns d’ells compartint 2 seients entre 3 amb un bon somriure entre orella i orella. Falten dits a Europa per poder comptar els asiàtics que ens han ajudat o simpatitzat, i sempre amb un somriure, durant aquesta nostra experiència pel sud-est asiàtic.