La barreja de la innocència infantil amb la sorprenent maduresa és explosiva. És un autèntic plaer reviure sensacions com aquesta amb tota la il·lusió, energia i vitalitat. Aquest és ja el segon Tió consecutiu que vivim fora de casa, mantenint la tradició i compartint novament uns moments tan i tan especials amb els nostres fills. Amb una sensació ambigua, amb felicitat i il.lusió per reviure aquesta gran festa, i amb nostalgia recordant sobretot els avis, cosinets, cosinetes… a tota la família i els amics que us trobem a faltar, i més en aquestes dates… És inevitable recordar especialment els avis. Ells són l’ànima principal d’aquesta festa, conjuntament amb els protagonistes, els nens. És també en part gràcies a la seva gran ajuda cuidant els nostres dos petitons quan estàvem treballant fort…que hem pogut viure aquests 16 mesos inoblidables i que podem seguir estant aquí, en aquesta recta final del nostre projecte de viatge en família. El nostre camí en aquesta llarga i intensissíma experiència passa per mantenir-nos al seu costat, encara que ara no sigui físicament, però sempre al seu costat. Us estimem molt!!! I us agraïm molt tota l’estimació, l’afecte, l’esforç i la dedicació que heu tingut amb nosaltres primer, i ara amb els nostres fills, els vostres néts!! Ara arriben unes festes de Nadal, uns dies de teòric reagrupament familiar cel·lebrant àpats per compartir el què per nosaltres és un treball i esforç del dia a dia. Nosaltres, tot i ser de l’opinió i pensament que el Nadal és cada dia, que l’amor, l’apreci, la sinceritat i complicitat en les relacions familiars i en general són virtuds que s’han de demostrar dia rera dia i sempre, sabem que us trobem i ens trobareu a faltar en aquestes dates nadalenques, sobretot als petitons que són l’alegria i l’ànima de les festes. Però ja sabeu, com sempre us deiem al Desembre que solíem marxar, que el Nadal el podrem cel·lebrar novament en aquest dia-dia que tant hem cultivat tots junts i que seguirem cultivant. Una forta abraçada avis, ja sabeu que us estimem molt!
Aquesta vegada, el Tió ha cagat molt abans, aprofitant el barat i super còmode apartament que tenim fins el dia 19, i donant temps als dos petitons que juguin i juguin i juguin durant 5 dies en un mateix espai, com si estiguessin a casa. Aquest cop, diferent de l’any passar a Siemp Reap (Cambodja), ha sigut el Bernat que ha descobert el nostre viatger Tió. La cara desconcertada del Bernat al descobrir el tió a la terrassa, la seva enèrgica i vital reacció, s’ha camuflat sota un crit totalment estrident que ha espantat a mitja illa de San Andrés. Inclús el Tió ha fet un bot al veure amb qui se les tindria a l’hora de cagar. La sorpresa continua viva als 7 i 4 anys!!! ens alegrem moltíssim!!! El Tió és la “Meca” de la Innocència, és el Nirvana de la il·lusió, és el cim de tot muntanyenc. Avui, uns quants dies abans del 25 de desembre, el Tió ha cagat els somnis materials dels nostres dos fills: uns cotxes de Lego (marca blanca), unes nines Barbie (marca blanca), un joc de plastilina, un set d’aeroport i una multitud de xuxes per rebentar un Bernat golafre a no poder més i una Abril eufòrica i riallera. És increïble, totalment increïble!!! Cop de bastó rera cop de bastó amb la flama encesa tot esperant uns regals desitjats. Moments abans els dos s’asseuen davant seu per establir una conversa llarga i profunda amb el protagonista. Amb bons modals, tractant amb el rei de la festa, comentant de forma raonada i tranquil·la els motius del per què han escollit els seus brillants jocs i explicant-li que s’han portat molt bé durant aquest any viatger. La màgia del Tió segueix viva i el seu moment estelar arriba al vespre, quan tots cantem com bojos un “25 de desembre” ple de fum i de salts d’alegria com si d’un salt de plens es tractés, desitjant que tots els pensaments es converteixin en realitat. Diós!!! Quina explosió, quina alegria, quina sorpresa!!!! Els desitjos novament s’han fet realitat!!! El Bernat se li infla la vena com mai a l’exclamar el seu crit més fort de l’any. L’Abril, ja gairebé al final, veu com el seu bon (encara que entremaliat) comportament queda demostrat al ser cagada la nina esperada. Brutal!!! Moltes felicitats a tots dos!!! Moltes felicitats a tots els petitons de Catalunya!!! quina brillant i sensacional tradició catalana!!! Per cert, SÍ i SÍ!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

No hi ha millor manera que entrar en un comerç i que et diguin:
– A la orden, mi amor!!
O que estiguis mirant unes sabates pel teu fill i la venedora es giri de cop, aixequi els braços i marxi cridant cap a la caixa i dient al seu jefe:
– SSSSSube el voluuuuumennn corasson!! O que demanis a on s’agafa un dels apretats busos i et responguin amb cantarella: – Media cuadra a la derecha, mi cariñito!! El ritme no es porta només amb la música, o en els continus 30º de temperatura durant tot l’any, o en el ball de les fulles de les palmeres al bufar el vent, o en els apretats escots dels brillants cossos caribenys, … El ritme, com sempre s’ha dit es porta a la sang!. Arribar a la illa de San Andrés (Colòmbia) provinents de Santiago és tot un impacte. La vida tranquil·la i pausada contrasta amb les fortes i alegres reaccions espontànies. Una barreja explosiva enmig d’un desordre controlat. Una vida purament caribenya marcada per una història pròpia que els separa a anys llum dels colombians, segons ens van explicant els mateixos habitants de la illa. Una illa situada a uns 700 quilòmetres de la terra ferma colombiana. Enclavada en un lloc estratègic en el Caribe, disputat pels anglesos i espanyols, posteriorment pels nicaragüencs i colombians. Volguts però oblidats, visitats però desamparats, una illa amb una identitat pròpia i un més que evident esperit independentista. No ha sigut difícil trobar aquestes arrels i aquest sentiment reivindicatiu. Començant pel seu idioma, el seu “anglès criollo”, escoltat per arreu com a idioma vehicular de l’illa, a excepció dels funcionaris actius de l’arxipèleg (personal enviat pel govern colombià). La història els ha fet viure apartats de tota realitat continental, aïllats de moltes corrents continentals. Curiosament, abans dels acords internacionals sobre l’esclavisme, els mateixos esclaus de San Andrés ja disposaven d’una autonomia tal, que preferien seguir i treballar en la seva terra i el seu mar abans que tornar als seus llocs d’orígen. Una nació oblidada per tothom fins que la força del turisme va fer obrir els ulls en els anys 50 a un govern colombià amb ganes de dinamitzar un sector pròsper i de potencial increïble.
La majoria de les illes són fetes i deixades estar. A més, el toc caribeny les converteix encara més en un espai sense normes i on tot sembla possible. Tornem a veure 4 persones sobre una moto, els bebés al coll de les seves mares sobre la motos o aguantant-se com poden sobre elles, la gent sobre els remolcs o inclús nosaltres 4 en el maleter d’una Chrisler amb la porta del darrera oberta anant cap al centre de la ciutat. Tornem a estar en aquells països on un s’oblida de les estrictes normes d’occident, i on només en dues hores ens comencem a oblidar de la rigidesa xilena. Els carrers inacabats, palmeres per tot arreu, les cases totalment per acabar, sorra blanquíssima, trànsit caòtic, algun todo incluido ple de turistes “playerus” amb els seus braçalets de colors segons el seu pack, aigües turqueses entre corals, comerços populars i plens de productes nadalencs, … Tot, tot, amb una identitat pròpia: “San Andrés independiente”.