Unes 12 hores de viatge ens separaven les precioses i úniques Galápagos del nostre proper destí. 5 hores de busos, algunes hores d’espera en terminals o aeroports i un parell d’hores de vol és el camí per arribar a Puerto López, la capital de “las ballenas jorobadas”. Ens llevem ahir en un dia grisós, típic d’aquesta època de l’any en aquesta zona de la costa equatoriana. Al pis de dalt de l’hostal es posen a fer obres i comença novament la recerca per un nou allotjament. Empaquetem i desempaquetem, empaquetem i desempaquetem… Després de valorar en vàries ocasions un parell d’allotjaments ens decidim novament pel més econòmic. Just quan arribo amb les maletes ens comenten que aquella habitació ja estava ocupada per aquella nit però que ens deixàven l’habitació senzilla de baix (antes muerta que senzilla…) per dormir-hi aquella nit (que van acabar sent un parell…). D’aquelles habitacions que ens recorden al sud-est asiàtic, sense finestres, amb el terra de ciment, sense pintar, … Durant el dia els nens no trobaven ningú a la platja per jugar, els deures tampoc sortien molt bé, el vent començava a bufar, el to deixat del poble no ens convencia i tampoc acompanyava, … vaja, no acabàvem de trobar el què al lloc… Ens llevem des de la nostra “puzilga” sabent que avui serà un dels bons dies… Ens espera la sortida en barca per anar a veure les ballenes. Surto descalç a fora, uns rajos de sol prometedors em comencen a escalfar la meva calva creixent. El soroll del mar sembla recuperar aquell to més dolç i romàntic. Aquesta zona més isolada del final del poble ens promet donar bon feeling, els carrers per asfaltar, el punt deixadet i les quatre palmeretes ens donen el bon dia. De pet a esmorzar les nostres pastes a la cafeteria popular del poble i apunt per començar la nostra primera experiència amb ballenes. Només pujar a la barca coincidim amb un equip d’hostessos de KLM en ple dia lliure. L’únic home del grup es mostra totalment entusiasta al veure que som catalans, i davant de 4 noies espanyoles molt agradables que hi havia assentades al nostre costat de la petita embarcació, ens treu ell el tema de la reconeguda i mediàtica cadena humana, i ens pregunta sobre la nostra òbvia voluntat a ser independents. Una resposta clara i contundent, tal i com ell estava esperant, amb veu alta, amb orgull, seguretat i il·lusió, i amb un convenciment fruit de les nostres fortes arrels al nostre país i a les nostres 4 barres. Només sortir tenim la sort de topar-nos amb un grapat de “piqueros de patas azules” que ens diuen adéu mentres comencem a encarar mar endins. Ens hi acostem fins gairebé donar-nos la mà a l’ala… L’Abril se’ls mira de dalt a baix tot confirmant que el color blau clar és el protagonista de les seves potes. Un color totalment pastel i brillantment soprenent. Un regal només a la sortida, tot augurant un dia complert de noves sensacions. Mitja horeta més tard, un cop ja lluny del port, mentres el Bernat i l’Abril seguien amb els ulls ben oberts per si eren els primers a veure algun salt de ballena, apareixen unes sombres fosques i petitones que sobresurten del mar… Enmig d’exclamacions d’admiració els dofíns comencen a brincar per sobre les onades, nedant en manades de desenes i desenes, ensenyant les seves petites i dretes aletes sobre el seu corbat i atlètic cos. Els seus ràpids i compenetrats moviments es camuflen entre les onades i l’aire lliure, els seus cossos onegen-volen-neden-salten-juguen-ballen i segurament riuen mentres ens veuen bocabadats al seu costat. Un cop acabat el seu joc ens diuen adéu amb un salt espectacular, des de la seva part posterior, amb una sincronització espectacular, digne de les fonts del Burj Kahlifa. L’espera es va acumulant, les cares comencen a fer-se llargues, ja hem sobrepassat el minut 25 de la pròrroga i tothom segueix a l’espectativa per si veiem definitivament el gol que estem buscant. Els menys fanàtics de la trobada ja mig dormint, alguns encara observant com en el primer minut, altres drets sense saber la posició òptima per l’esquena, altres conversant enmig del soroll dels motorets de la lanxa ràpida. De sobte, un crit i tots girats per trobar el gran regal natural d’avui. El Bernat i l’Abril posant-se de puntetes, corrent cap a l’altra banda de la barca, cridant, intenant agafar l’òptima posició per no perdre’s ni un detall del què seria una autèntica experiència natural. Una mare amb la seva cria lluint-se al nostre costat, passejant lentament, com si anessin de bracet direcció al cole. Una imatge tendra i a la vegada impactant. Una mare grandiosa, immensa, mostrant-nos la seva gran esquena durant bona part del temps, amb l’espiracle en plena acció bufant l’aigua salada amunt com un autèntic jet d’eau. Al seu costat, el seu fillet/a d’uns 7 o 8 metres fent salts i salts d’alegria, esquitxant aigua per arreu, tot provocant un soroll al·lucinant al caure novament sobre l’aigua. Sorprenent veure tal magnitud fent salts, donant voltes sobre el seu propi eix, com si d’un peixet es tractés… Tot enmig d’un moviment suau i dolç d’una mare aparentment tranquil·la però que controlava en tot instant les posicions de tots plegats. Un moment que compaginava el romanticisme familiar de la mare i la cria flotant juntes sobre el Pacífic, el dinamisme de la balena petita en plena acció, el nostre respecte envers a la imponent aparició de la mare, i la tendresa dels nostres dos rossets a l’exclamar aquells “ooooooooh” d’admiració envers a aquelles bèsties immenses en ple estat natural. Les balenes, els dofins, els piqueros, … i sobretot el sol. Aquella vitamina tan sensacional que ens fa veure i viure la vida, disfrutant-la amb una energia radiant i espectacular. La zona dels xiringuitos avui deixaven de tenir aquella sensació d’abandonament per tenir aquell toc atractiu, inclús la platja bruta d’excrements de gos ja es veia més neta i plena de gent jugant a volei o a futbol, i sobretot la nostra filla es lluia com mai en un improvitzat “desfile” de models amb la sensual música dels potents bafles del “baretu”, just abans de jugar durant una bona estona amb uns nous amiguets del poble. Ai sol, solet!!!

Havíem decidit no anar-hi, ja estàvem allargant més el viatge de l’inicialment previst i anar-hi ens suposava una forta despesa extra segons ens pensàvem, però el nom de “Galàpagos” s’anava sentint dins del meu caparró, no deixava de mirar fotos, de llegir sobre aquestes illes, de pensar-hi…Fins que vaig mirar i remirar per internet bitllets d’avió i vaig veure que, tot i ser cars, no eren tan cars com el què ens havíem pensat a l’inici del viatge a Equador. Hi havia l’opció de mirar de trobar un apartament i així economitzar en menjars i allotjament, i també pensàvem que es podia veure gran part de les illes i disfrutar sense haver de fer el luxós i car creuer que molta gent fa (i que segur que també és espectacular) . Així que vaig dir-li quan estàvem per la zona dels altiplanos : -Albert, em faria moltíssima il·lusió anar a Les Galàpagos! I ja sabeu que a l’Albert algunes coses només se li han de dir una vegada! Ja estava mirant bitllets i preus a tota pastilla! Sabia que no era anar a fer sol i platja i que era temporada baixa així que potser no tindríem sol cada dia…però també sabia que alguna cosa excepecional estàvem a punt de descobrir…i així va ser!!! Tot just aterrar l’avió al petit aeroport em vaig emocionar i unes llagrimetes em van caure, és increïble com després de més de 13 mesos viatjant encara hi hagi tants moments on l’emoció de conèixer un nou lloc ens invaeix de dalt a baix i la il.lusió és tan gran o més que el primer dia del nostre viatge. El transfer fins al poble de Puerto Ayora ja va ser tot un espectacle, creuant amb ferry i contemplant un llop marí que ens donava la benvinguda a la illa de Santa Cruz. Vam trobar un apartament que s’ajustava al nostre pressupost i vam començar a estudiar les possibilitats de visitar la illa i descobrir la seva flora i fauna a “low cost”. Quin ensurt al principi al veure els bestials preus dels tours! Un mail de la Myriam que havien estat tot un mes a les illes feia uns mesos amb el marit i dos fills petits, i l’Albert estudiant totes les opcions possibles per visitar llocs sense haver de fer tours, ens va tranquilitzar al constatar que es podien fer moltíssimes coses a Santa Cruz sense haver de pagar les quantitats desorbitades que demanen els tours. I així va ser! Vam fer només un tour per la illa, i ja sabeu que l’Albert és un bon negociador!, i vam fer una altra sortida d’un dia compartint taxi amb la Júlia i Pau per anar a veure les espectaculars tortugues Galàpagos i passar tota la Diada magnífica amb ells a una platja preciosa de la illa. Tota la resta ho vam fer pel nostre compte, i els moments d’emoció i d’admiració en cada descoberta van ser majúsculs: platges paradisíaques, llacs salats, “grietas” on et podies banyar i veure peixos, llops marins, iguanes, tortugues, fragates, piqueros patas azules, paisatges llunars, cactus, pelícans, aigües turquesa, ocells volant i tirant-se de cap a l’aigua per caçar els seus peixos, llops marins mamant de la seva mare, ocellets pinzones que es volien menjar els nostres entrepans, barques de pescadors…i un llarg etcètera. Les Galàpagos ens feien regals a cada pas, i el fet d’anar a un ritme tranquil, sense presses, al nostre aire com tan ens agrada, saborejant cada moment i cada racó on estàvem a gust…ens feia descobrir més i més animalons i viure moments extraordinaris…Vam decidir anar a conèixer la illa Isabela ja que tothom ens n’havia parlat molt bé. Amb un boníssim preu del ferry, això sí, una mica de mareig d’una servidora, els nens i Albert esplèndits!, vam arribar a la illa més gran de les Galàpagos, i a la vegada poc poblada amb només 3000 habitants. Quina arribada tan espectacular!!! Altra vegada emocions a flor de pell! Vam trobar de seguida un bon i barat allotjament per sorpresa nostra, 25 dòlars una habitació neta i gran amb llits per tots 4, aigua calenta, i un senyor super amable que ens donava plàtans i taronges cada dia i que a sobre ens va netejar gratis la roba. A més, tot buscant i negociant vam trobar uns bons preus d’àpats a restaurants. La illa Isabela ens va donar molt! i tot acompanyat d’un sol esplèndit, el sol que a Santa Cruz només s’havia volgut veure tímidament. Només el camí fins a Concha de Perla va ser tota una aventura ja que un gran llop marí ben estirat a la passarel-la ens va ensenyar les dents i no ens deixava passar. Sabíem que alguns llops marins mossegaven així que vam decidir anar a buscar a un guia del parc que ens va acompanyar fins al final de la passarel·la, i llavors…nou regal! Un lloc màgic on et podies banyar amb els mateixos llops marins, aquests més petitons, també tortugues marines, iguanes marines, peixos manta…quina pau i quina emoció banyar-se amb aquests animalons! Fins i tot l’Abril s’hi va atrevir i durant uns minuts, va cridar d’emoció, amb una mica de por al principi al veure nedar un llop marí al seu costat. L’Albert disfrutava dels seus “moments nirvana” a cada pas, emocionat fent snorkeling, contemplant els paisatges únics al món, organitzant la propera sortida, preparant i degustant al nostre aparament la tonyina boníssima que compràvem als pescadors de Puerto Ayora, jugant amb els nens a les platges de sorra blanca, fent fotos i més fotos dels animals, ocells, paisatges…La passejada amb bici de la Isabela va ser increïble…Vam descobrir racons preciosos de la illa, vam descansar i jugar i trobar moltes iguanes a platges de fina sorra blanca i pedres volcàniques, vam contemplar llacunes salades amb cactus i vegetació que semblava un decorat, vam arribar a un mirador amb unes vistes espectaculars de la illa, i vam tornar corrent a tot gas perquè se’ns acabava el temps de lloguer de les bicis!!! El sorprenent i econòmic sopar comiat amb llagosta va ser saborejat amb deler per tots 4!!! Dels 10 dies sencers que vam estar a les illes, i que sen’s van fer molt curts, no vam parar de viure sensacions i emocions que no oblidarem mai, fins i tot vam deixar les classes als nens, volíem aprofitar al màxim cada segon i cada minut en aquestes illes. Unes illes…màgiques,espectaculars…No en volíem marxar!!! Però el temps passa…i molt depressa quan es viu tan intensament cada segon! El dia que tornava amb bici de la illa Isabela pel costat de la sorra blanca i aigua blavíssima del mar, tot contemplant un arc de Sant Martí que ens donava la benvinguda de nou al petit poblet després d’unes tímides gotes en un dia assolellat, vaig cridar obrint els ulls cap al cel: Gràcies vida! Gràcies per aquests moments que ens regales! Els nens han disfrutat moltíssim de les illes, dels paisatges, les platges, jugant al parc amb altres nens, però sobretot dels animals, i l’Albert i jo…hem flipat! Fins aviat Galàpagos, espero que algun dia es pugui complir el què diu el rètol de fusta just després de creuar amb ferry cap a l’aeroport : “Bon viatge, torna aviat, que t’estaré esperant a les illes més maques del món!” Per nosaltres sempre seran úniques.

Guayaquil. Una de les tantes ciutats sud-americanes amenaçades per la delinqüència “callejera”. Una ciutat amb un port marítim, punt d’entrada de moltes de les necessitats del país, i punt de sortida de roses, alguns vegetals, petroli i poc més. Una ciutat crescuda a base de volum, als vorals d’un riu que desemboca a l’immens pacífic. Una ciutat que a partir de les 20:00h, millor oblidar-se’n i anar cap a casa. De dia, amb la forta calor del sol equatorià (per cert, a les 12:00 del migdia el sol es troba totalment vertical sobre el nostre calent caparró), uns turistons com nosaltres poden passejar sense problemes però amb precaució pel preciós i modern malecón construit fa uns 10 anys, o per un centre sense gaire encant amb 4 edificis moderns, 3 d’històrics i un parell d’esglésies, o empinar-se per unes escalinates d’un preciós carrer farcit de pubs musicals enmig del colorit barri de “Las Peñas”. Tot, això sí, envoltats de centenars d’agents de seguretat, policies locals, policies nacionals, alguns esquadrons amb antibales, … Vaja… em deixava el més interessant… Un petit parc situat al davant d’una església amb unes 250 iguanes mantingudes pel Municipi, i que donen un toc especial i atractiu tant pels equatorians com pels gringos. Una espècie amb individus ben grossos que es passegen còmodament per aquest espai verd (como Pedro por su casa) enmig d’una zona totalment urbana. Curiosament, vivint en total llibertat però sense abandonar aquest reduït espai, i compartint contínuament la seva estreta vida amb la dels seus germans, tiets i cosins iguaneros. Uns animalons peculiars, no sabria dir si divertits o monstruosos, “paxorres” o salvatges, marrons – verds – o grisos, … Uns rèptils d’aspecte ferotge i intimidador però totalment inofensius. Jaient per la gespa, passejant pels caminets, aglomerats dalt dels arbres, enfilats sobre el monument central, o “endrapant” tot tipus de menjar ofert il·lícitament pels curiosos visitants del parc. Això sí, tota aquesta comunitat, absolutament tota, també està vigilada pels guàrdies i policies de Guayaquil. Tots ells, “iguanus” i “iguanes” han de conviure amb tranquil·litat i bons aliments entre l’estreta mirada dels controladors municipals. Ells, igual que els lladregots, són els bitxos de la ciutat que han de ser observats i controlats de dalt a baix.

Són molts els atractius que et pot oferir Quito, la capital d’aquest preciós país pendent d’autopromocionar-se per poder rebre una merescuda i massiva arribada de nous turistes estrangers. Quito, segurament amb un dels centres històrics colonials més bonics de sud-amèrica, amb carrers peatonals, places precioses, una col·lecció d’esglésies i catedrals, on un es pot quedar bocabadat durant hores observant els carregadíssims retaules barrocs, amb edificis colonials per arreu, monastirs com el de San Agustín del s.XVI on es va firmar la independència de Quito (uns o altres…) i que amb una decorada reforma han quedat com autèntiques obres d’art. Amb aquest centre preciós, mostra i petjada de la brutal presència espanyola per aquestes terres sudamericanes.Quito, a més, també dóna l’opció de gaudir de serveis ja més luxosos, concentrats majoritàriament en Shopping Malls de primer nivell amb l’oferta de les marques més punteres del mercat. Espais amb les millors cafeteries i restaurants, compartint moments amb la classe mitja alta d’un país totalment creixent,però encara òbviament amb moltes mancances…
Quito, amb una oferta de museus per a conèixer la història del país, de les seves cultures o inclús de temes naturals, com és el cas del “Museo del Agua”, una obra arquitectònica sobredimensionada pel contingut propi del museu, exageradament dissenyada, recordant els gloriosos anys d’una Espanya en ple creixement. Quito, amb un minicomplexe creat pel pas de l’Equador, un espai definit com “La mitad del Mundo”, perfecte per la visita familiar, on tothom es pot divertir col·locant-se amb un peu a cada hemisferi (una anècdota divertida pels nens i pels grans…). Quito, amb uns dies de sol que encara ens l’ha fet veure amb molt i molt més bons ulls que la veïna capital Lima. Quito, amb uns parcs preciosos per passejar i compartir moments amb la família. Quito, una ciutat atractiva amb un tret diferencial que la fa encara més especial i magnífica: el seu enclavament i el seu entorn natural. Una capital d’estat situada a uns 2.800 metres d’alçada sobre el nivell del mar. Una ciutat envoltada de muntanyes i volcans. Quito, amb un teló de fons de 360º de primer nivell; que si el Cotopaxi de 5.897 m., que si el Antisana de 5.753, o el magnífic Pichincha de 4.790 m. situat just a l’esquena (com el Tibidabo a Barcelona), amb un car però impactant telefèric que permet situar-te ràpidament a uns 4.000 metres per poder realitzar excursions i caminades per recordar. Una activitat totalment natural, amb un contacte directe amb els alts “altiplanos” just abandonant el centre de la ciutat. Una autèntica sorpresa per disfrutar de l’alta muntanya i per posar-te a prova, veient la pròpia resistència d’un mateix amb l’alçada. El Bernat es decideix i m’acompanya a moure les cames tot pujant amunt, deixant la Karina i l’Abril al costat de la “posada con caballos”. Poc a poc, metres amunt per un clar i fàcil caminet que encara les roques de la part final del Pichincha. En un dia clar, claríssim que es va ennuvolant com gairebé qualsevol tarda en el Pirineu. 4.100, 4.200, 4.300, 4.400 metres. Ens marquem un tope, just abans de començar la zona ja més empinada. Allà trobem a un turista local amb un guia pujant amb cavall quan ens informen de la nostra alçada per sobre els 4.400 metres. Un Bernat valent i decidit que no accepta l’ajuda en el darrer “repechón”, tot just abans d’arribar a la nostra predefinida “meta”. Al nostre voltant, la baixa vegetació d’alta muntanya ja predomina sobre la cada cop més accidentada geografia. Rodejats per una banda d’una pronunciada vall amb altes muntanyes protagonistes, i per l’altra d’unes més suaus i allargades valls que encaren una ciutat perduda en el llunyà horitzó, mostrant més que mai els seus barris suburbials de l’allargada metròpolis. Un bon exercici per a uns pulmons que castiguen a uns bessons que noten més que mai les empinades pujadetes. Un esforç que la natura sempre et recompensa amb aire fresc, bons paissatges i una bona gana, excel·lent per a uns hot dogs del parc d’atraccions estratègicament situat als peus del telefèric. Un parc molt més car que els de Vietnam però amb unes ofertes especials que permeten que els nostres nens disfrutin d’uns quants minuts sota un pressupost marcat i predeterminat. De fet, després d’estudiar, dialogar i analitzar el preu-durada-qualitat de cada atracció, aconsegueixen rentabilitzar al màxim els 2 euros per cap i jugar conjuntament de forma desenfrenada.

La biodiversitat d’Equador és immensa. Els seus tres territoris, tal i com diuen els mateixos equatorians, queden totalment marcats i dividits per la serralada andina: la costa, la sierra i “oriente” (o selva). Les dimensions d’aquest petit país et faciliten passar ràpidament d’una geografia a una altra en un moment. Ahir, ens vam aixecar a les 6:00 del matí per fer un passeig amb una canoa tot remant per uns canals situats enmig de la selva. Amb una tranquil·litat i una harmonia, només trancada durant 5 minuts per la típica baralla matinal del Bernat i l’Abril… Una pau en un entorn novament verd, verd, verd, el color que defineix aquest país tan naturalment ric i divers. Una passejada matinal sobre aigua, amb un senyor entregadíssim per portar-nos a les 07:00 h del matí per uns canals de la seva propietat, petita i deliciosa herència meravellosa encara pendent de ser explotada turísticament (de fet, el meu peu va caure a l’aigua al partir una de les fustes del petit i deteriorat moll). Un encant de passeig en barca, comiat del nostre tast de la selva equatoriana. Un adéu direcció a la serralada propera a Puerto Misahuallí, a la cadena muntanyosa que actua com a teló de fons dels paisatges més memorables quan un transita pel cabalós riu Napo. Ara, novament pujant costa amunt amb bus, amb unes vistes de noves valls precioses, similars a les espectaculars que vam trobar a Baños. En general, cada trasllat és un espectacle visual amb una geografia canviant, diversa i sorprenent. Aquest trejecte, novament amb cascades, zones boscoses que canvien les seves tonalitats de verds i la seva flora segons la seva altitud. Una explosió natural increïble!!! (i no només pels volcans…). Inclús arribant ja altre cop per sobre els 3.000 metres trobes aquell verd grogós o marronós que t’acaba d’admirar. Prats més amples, amb planures properes ja als 4.000 metres més pelades però igual d’atractives. Com les valls de Papallacta, el balneari preferit per la classe mitja-alta de Quito. Una petita població que els caps de setmana s’omple de turistes majoritàriament locals amb ganes de donar-se un bany termal relaxant als 3.300 m d’alçada. Una petita població que a la vegada el dilluns al matí està desèrtica, amb algun comerç obert per poder comprar el picnic del nostre dia amb pa, mandarines i plàtans. Un poble on veus sortir gent gran amb burro o amb cavall carregats de garrafes o cistells buits. Per la tarda, just quan arribem, veiem que qualsevol petita caminada pel Parc Nacional de Cayambe Coca era font d’una nova remullada general del nostre vestuari, amb els ponderants importants que anem justos de roba d’abric, i que els establiments on anem no hi ha mai secador de cabells ni calefacció… Quedar novament empapats ara a més de 3000 metres ens ho deixava aquest cop més difícil per disfrutar amb un mínim de condicions d’un nou dia a la sierra. El pla B, no estava gens malament… l’atracció estrella de l’indret ens esperava… tota una tarda en dues piscines que tenia l’Hostal, aprofitant una aigua termal que arriba a cada llar de la vall. Un luxe total per a una família amb ganes de nedar entre el vapor de l’aigua calentíssima de Papallacta. Fins fer-se de capvespre, aprofitant una solitud de les que ens agraden, amb converses de pare a fill entre la foscor de la pròpia nit i el misticisme del dens vapor. Un preludi de campionat per al millor que havia d’arribar l’endemà, “Las Termas de Papallacta”. Un complexe balneari-spa-hotel 5* que permet disfrutar d’un espai natural impressionant dalt de la vall, tot enfilant-se cap al parc nacional, amb unes vistes sensacionals mentres et remulles, et relaxes, t’estires, t’escarxofes, t’empapes, et tranquilitzes, … en qualsevol de les piscines d’aigua calentíssima que provenen de les altes muntanyes de la “sierra”. Unes muntanyes amenitzades amb els corresponents volcans que la major part del temps queden parcialment tapats pels densos núvols que sobrevolen normalment els 4000’s “parriba”. Ara ja a Quito… (aquests dies hem posat la directa…), després d’un nou i curt desplaçament d’un parell d’hores. Aquest cop, al veure la dificultat d’aconseguir un bus que passés amb places disponibles per Papallacta direcció la capital, hem pogut fer el preciós camí ple d’obres amb un senyor i el seu fill que ens han portat amb tota l’amabilitat del món. Un senyor colombià que porta uns 20 anys treballant en un interessantíssim projecte d’una ONG amb la missió de vetllar pels drets i proporcionar nous serveis socials als indígenes de l’Amazones, sobretot als Waorani en vies de desenvolupament. Curiosament, a l’hora de profunditzar en el tema, com sempre, és on surten totes les preguntes i reflexions al respecte, un dels grans dilemes de la defensa dels drets de les comunitats minoritàries, o millor dit, de les tribus indígenes. Per una banda, ell mateix es definia com un defensor total dels seus drets, tradicions, i de la famosa paraula “cultura” waorani. Tot i criticar i estar en contra i treballar per abolir les dures i arrelades creences encara existents que els porta en alguns casos fins als assassinats de nens petits o a la lluita mortal entre comunitats germanes (una de les darreres en aquest mateix any amb un balanç de més de 70 víctimes), ell pensa que la seva alimentació és molt bona i sana, que tenen els seus mètodes naturals efectius com a teràpies medicinals, que les seves bàsiques “chozas” són suficients per a la subsistència, i que la vida familiar per exemple és molt rica. Bé, … per altra banda, ell està involucrat en el projecte que intenten fer arribar l’educació a totes les comunitats ja civilitzades o en vies de civilització, implantar un bon suport mèdic per als casos més greus, i inculcar una formació espiritual-religiosa cristiana per a tots els integrants de les famílies. Una contradicció amb un mix difícil. Inclús nosaltres no sabem com posicionar-nos. Per una banda, lògicament oposats a tota pràctica “cultural” que suposi qualsevol privació de drets i llibertats, i a la vegada, totalment a favor d’una més que vital assistència mèdica per a tothom, sigui qui sigui, d’on sigui, i tingui els diners que tingui. A hores d’ara hi ha una zona selvàtica amb una població indígena amb vies de “civilització” (també un nom molt qüestionable) sucada per tractes multimilionaris de petrolíferes que veuen com amb un grapat de dòlars relaxen i acomoden a una societat que abandona de mica en mica els seus principis (bons i dolents) per entrar amb contacte amb uns de nous (bons i dolents). Un gran dilema… difícil de posicionar-se, com a mínim en el meu cas, amb un mix cultural difícil d’aconseguir. De fet, un cop les carreteres de les petrolíferes estan construïdes, un cop les vies de comunicació ja estàn establertes, un cop s’obren nous passos de vehicles per a l’explotació forestal, un cop s’implanten nous negocis, un cop les comunitats ja disposen de centres sanitaris, escoles, … un cop ja obert aquest camí… hi ha futur en l’altre…? Hi ha futur en aquella vida acostumada a viure i viure purament i només de la selva? Ara ja a Quito… una ciutat situada als 2.800 metres, enclavada enmig dels Andes, amb grans pics per arreu, i amb una atmosfera que es preveu molt agradable…