Comencem a enfilar el clar caminet marcat amb pedretes direcció a la “Cascada de Latas”. Una camioneta que hem parat pel camí ens ha portat ben bé a l’accés de la caminada després de vint minuts mig asseguts al darrera totalment descobert del Pick Up (una dels avantatges d’aquests països és que pots seure darrera al descobert). Una passejada agradable enmig de la selva, al llarg d’una riera que va salvant tot d’obstacles naturals. Res comparat amb la caminada per la selva primària i secundària de feia un parell de dies però també molt interessant, tranquil i igualment encantador. Equipats ja amb el dinar, els banyadors, els cangurs, aigua, … tot llest. Un cop a la primera zona de bany fàcil, no ho podem resistir i ens tirem ja dins l’aigua fresqueta que rellisca suaument sobre les llargues i planes roques. És dissabte, i la presència de “domingueros” de Quito o Riobamba es fa present arreu on anem. El dia abans, en una passejada molt interessant a un poble proper on hi havia un dels arbres més grans de la zona, ja veiem com les “rancheras” es feiencada cop més presents, amb tots els integrants de la família repartits per dins de la cabina i també per fora assentats al darrera del cotxe. Un entorn però, en general, format per cases de fusta precàries, on la gent comença a tenir tot just ara uns primers i mínims serveis més enllà de la subsistència. Mentres anem jugant, tot tirant un pal pel llarg tobogan d’aigua provocat pel desnivell de la pedra natural, comencen a caure les primeres gotes d’aigua. Treiem unes patatetes per amenitzar aquest moment tan divertit, tot esperant el picnic a base de fruita i dels típics “bollos” equatorians. Les gotes es van fent grosses, mentres comencen a sortir unes ràfegues de vent amagades fins ara a no sé on. Decidim abandonar la zona del riu ja que aconsellen evitar-ho per les ràpides crescudes de cabal. Els dubtes comencen a sortir… Seguim cap a la següent cascada o tornem… Vaja, sembla que tornarem perquè amb aquest xaparron… Ens vestim o seguim amb el banyador? És clar, és la selva (amb tots els seus bitxos) i anar caminant despullat o descalç… Però si no ens mullarem tota la roba que tenim… La pluja ja es fa totalment present de forma intensa mentres ens anem posant peces de roba sense ordre ni criteri. El número de peus ja es multiplica… Primer intentes ajudar a l’Abril amb les malles i amb els seus mitjons mentres el compte enrera es va escurçant i la pluja intensificant. El Bernat, que fa una setmana que se sap cordar les sabates (això sí, amb un temps rècord de 10 minuts) encara li he de descordar el nus de la darrera vegada… Tot sembla fer-se etern… Mig rient i mig amb ganes de cobrir-nos del vent i de la pluja,sobretot per l’Abril a qui no li fa gens de gràcia la situació. Tot es va empapant a mesura que el xàfec es fa totalment present. Vaja “xaparron”!!! El vent segueix bufant i l’aigua va baixant ja per arreu. No tenim temps ni de treure els cangurs, plegar la roba o posar-nos finalment les sabates. De fet, no sé ni què ens acabem posant… En aquests moments veiem que el millor per a l’activitat era haver llogat unes botes (“catiusques” a la berguedana), anar amb banyador i el cangur. Una combinació explosiva dificilment previsible. Bé, el resultat d’anar tan ben equipats, com havia fardat en un principi, és totalment nefast. Missió fallida. L’Abril ja comença a dir que té fred i a rondinar mentres anem baixant per les relliscoses pedres enmig d’un camí convertit en un nou riu improvitzat. La passejada agradable, turística i preparada es converteix en un camí ple de fang i de paranys pels peuets de l’Abril, una inundació natural d’un camí enmig de la selva. Una senzilla anècdota més de viure i de fer activitats amb nens petits intentant salvar-nos d’alguns possibles constipats… Aquest cop, preparats fins a la mèdul·la, amb una bossa carregada més que mai, inclús amb un menda lluint-se davant de la Karina només al sortir de l’Hostal després d’omplir fins dalt un equipatge aparentment amb més material del necessari. Amb tot, amb completament tot, i amb res , res de res… completament un “fiasco”. Tornant amb la cua entre cames amb un bus que apareix com un àngel sense ales direcció al nostre hostal i tots 4 empapats i xops de dalt a baix! Això sí, una dutxa d’aigua ben calenta ens espera a l’arribar.
Ara, a les 21:00 h , estirat al llit tot intentant que els nens s’adormin definitivament. Intentant anar a una hora correcte per demà llevar-nos a les 6:00 del matí i anar amb canoa de rem per unes llagunes que hi ha a les afores de Misahuallí, just abans d’agafar el bus d’unes 4 o 5 hores que ens ha de portar a Papallacta. Tot perfecte si no fos pel “pavo” que haurieu de sentir amb una veu més estrident que la del Steve Urkel, i amb la música Reggaeton corresponent per sobre els 10.000 decibels, que es preveu ser l’autèntica amanitzadora nocturna d’aquest casament que ens tenia ben distrets feia just una horeta a la petita església del poble. Ara, amb la nostra tranquil·leta habitació de les darreres 3 nits, just sota, sota (totalment a sota) d’una muntanyeta amb el casal de festes del poble. Joder amb el pavo!!! Collons, amb la música i els seus bafles ja en tindríem prou… Viva los novios!!! Viva la fiesta!!! Viva Equadorrrrrrrrrr!!!!!

Pugem a la canoa… apunt per començar un d’aquells dies intensos del viatge, ple d’emocions i d’experiències noves tant pels nens com per nosaltres dos. Aconseguim sumar-nos amb una parella simpatiquíssima de Màlaga per tenir un preu de canoa + guia ja més ajustat i assumible per a la nostra butxaca. Tot comença ben dora al matí, des del port de Misahuallí, als peus dels Andes, ja en plena selva. Els núvols vénen i van, tot i que es preveu un dia bo i calorós. Comencem a tirar riu Napo avall, afluent de l’Amazones, tot trobant als buscadors d’or pels primers vorals. Aquesta zona és especialment bona per la recerca d’aquest mineral tan preuat. Un elebarodaríssim procés d’extracció i selecció de pedres i arena del fons del riu els porta a trobar en lupa aquestes petites porcions metàl·liques daurades. Parem al voral del riu per veure com una família simula realitzar aquesta recerca de forma totalment arcaica i manual. Tot i l’intent de turistada, veiem les precàries eines que encara avui en dia s’utilitzen en certes zones, substituïdes cada cop més per petites i rudimentàries màquines amb generadors que faciliten la primera fase d’extracció de pedres. La proximitat dels volcans i els rius caudalosos, de ràpid moviment i de cabals diversos, facilita aquest treball de recolecció d’aquestes petites làmines d’or. Ens assegurem que les botes (catiusques com diem a Gironella) estiguin ben posades, fem 15 minuts més canoa endins i el millor de la jornada arriba : caminada per la selva. Un petit trekking de 2 hores i mitja per trams de selva primària i secundària. Aquí, tot i la meva gran preferència a caminar sol per la muntanya, agraeixo la imprescindible presència del nostre guia, l’Armando. Aconseguim també pel Bernat i l’Abril un calçat idoni pel seu petit tallatge. Els dos es mostren preparats i il·lusionats per aquesta activitat tan diferent. Durant el nostre viatge ja havíem fet alguna caminada tots 4 per trams de selva per Malàisia, però sempre amb recorreguts marcats i definits. Aquest cop, aquest cop… ens introduíem totalment selva endins. En certs moments sortia un camí, de la mateixa manera com tornava a desaparèixer. El nostre guia amb un bon “machete” obria pas entre la densa i salvatge vegetació, marcant el camí existent o obrint-ne de nous, salvant del pas i avisant-nos de la presència de múltiples animalons. Aquest era un dels moments que més li agradava al Bernat; “cop de machete per aquí, cop de machete per allà!”.Intentant buscar enmig de lo impossible una ruta que teòricament està dins d’una àrea protegida i més o menys visitada per alguns turistes, però que la tupida selva amaga tota vulnerable pista. De sobte, els peus es comencen a enfonsar… tots 6 anem seguint les passes del nostre líder però veiem que cada cop el fang és més profund i “empastifós”, xuclant les nostres cames avall amb una força sorprenent. L’Abril, al principi, una mica escèptica, amb un parell de negatives, però uns crits d’ànim i la mà de la seva amiga malaguenya l’encoratgen per acabar liderant la ruta. El Bernat, ell, en su salsa. Divertit en cada fase de la caminada, superant cada entrebanc com si fos una prova de superació. Que si un rierol, que si més fang, que si una zona plena de formigues gegants “Conga”, que si ara anem per aquí que sembla més fàcil o potser no, que si ara per allà sembla que hi ha una zona per passar, … Només alguns trams amb un cert caminet, però amb moltes zones impossibles de reconèixer un possible camí de tornada. Els insectes han sigut els animals protagonistes durant l’abrupte passejada. Orugues, formiguetes bicolor, formigues vermelles, formigasses, aranyes, grills, termites, mosquetes, abelles, abellots i una àmplia gamma de bitxos estranys i alguns de verinosos de tots els colors possibles per camuflar el seu cos en aquesta exhuberant naturalesa. Animalons que no sé ni sabré mai el nom, amb potes llargues, curtes, amb antenes, peluts, grocs, marrons, verds, saltarins, voladors, … Per sort o desgràcia, cap serp ni cap animaló de certa “embergadura” ens ha fet presència durant el nostre recorregut. Una possibilitat més dins d’aquesta aventura dins de la selva. 5 germans i dues germanes amb els seus pares ens esperaven per oferir-nos un dinar a base de pollastre cuit de manera tradicional embolicat amb unes fulles, amb yuca i arròs. Una família que ofereix el servei de menjador turístic sense cap tipus d’adornament, ball espectacle o show preparat. Una simple i agradable visita a una casa “Kichwa”. Una comunitat normal i corrent d’aquesta àrea salvàtica, podent veure i viure el “modus vivendis” tan senzill i habitual dels habitants d’aquesta zona d’avui en dia. Deixant enrera les ancestrals tradicions mil·lenàries del seu passat, amb una vestimenta normal i amb energia elèctrica, transport escolar fins al camí forestal de davant de casa. Deixant el fet de ser indígenes però mantenint un estil de vida extremadament bàsic. Amb unes creences força arrelades, un idioma propi, una vivenda molt precària (recordant-nos els senzills habitatges de moltes zones del sud-est asiàtic), una roba plena de forats i ben desgastada. Una forma de vida molt dura per a nosaltres, partint d’uns recursos molt limitats, d’una casa amb 4 parets de fusta (mai millor dit) i amb la introducció d’alguns elements bàsics per a la nostra vida, com uns focs de gas, un wc al costat de l’hort (segurament perfecte per crear compost), una pica, i dos llits amb matalàs (més que insuficient per a una família de 9 integrants). Una realitat allunyada de la nostra, i allunyada també de la incivilitzada vida d’algunes tribus indígenes encara existents en l’Amazones més perdut. Allà és on encara resideixen els Waorani, coneguts per la seva constatada violència entre ells mateixos i cap a tot ésser forani. Bona part d’ells ha tingut un ràpid i accelerat procés de civilització provocat per les “untades” de les empreses petroleres per poder explotar els terrenys de la zona. Prop d’on som nosaltres, fa poc més d’una dècada, encara es podien visitar. Ara, molts d’ells han passat en qüestió de pocs anys, de viure primitivament i totalment despullats a portar una vida totalment desenvolupada amb els avenços més destacats (grans cotxes, mòbils, TV plasma, …). Avui en dia, la vida purament autòctona d’aquest grup indígena queda totalment relegat a l’Amazònia més profunda, alguns d’ells dins del parc nacional de Yasuni. És aquí on via algun guia waorani ja civilitzat, un pot intentar accedir a alguna comunitat totalment tradicional (o aparentment totalment tradicional, no ho sé…). La resta que s’ofereix fora de l’orient llunyà no deixa de ser les típiques turistades que la gent del mateix poblat es despulla i s’adorna per a l’arribada dels dòllars ambulants. Jugar i jugar… futbol com no… Bernat i Abril amunt i avall, darrera a 6 dels 7 germans (l’altra un pèl grandet) amb la colla d’amiguets. Tot també amenitzat per l’altre gran joc nacional infantil d’aquests pobles de l’Amazones: empaitar una gallina fins a atrapar-la. Córrer i córrer fins a “pillar” aquesta bestiola, per ser novament llançada cap al cel com si fós una pilota de bàsquet. Un joc que ha despertat tots els somriures de la canalla, comptant els d’un Bernat ben esbojarrat. Ara mentres acabo d’escriure aquestes línies torna a sonar la teulada metàl·lica. Novament unes passes dels entremaliats monos Capuchino, que trenquen aquest silenci de grills d’aquesta petita, senzilla, però cuca i neta habitació de Puerto Misahuallí.

Les extensions de terreny continuen fent-se inacabables. Sembla com si aquestes immenses planures situades per sobre els 3.500 mts. no s’hagin d’acabar mai. Portem ja uns 45 minuts de tot terreny terra endins i cada cop les aparicions de ramats amb nens indígenes són més esporàdiques. Ara guanya protagonisme un paisatge totalment isolat, amb valls amples i totalment salvatges, sense conreu i amb una gespa alta que simula una finíssima capa de pel verd-grogós en l’horitzó. Arribem al nostre destí, el fallit de feia dos dies, “Les lagunas de Ozogoche”. Un espai increïble, preciós, solitari, tranquil, d’una força natural imponent. Una zona natural protegida dins d’un Parc Nacional sense entrada i sense supervisió. Una zona composta per una multitud de llacs entre grans extensions de silenci. Ratllant ja els 4.000 metres, ens enfilem sobre unes roques amb 2 llacs a la vista i la comunitat de Ozogoche als peus. Observem durant estona i detingudament aquesta zona típicament d’altiplà andí. Al cap d’una bona estona, divisem una figura de color vermell-marronós que es mou entre la baixa vegetació del terreny. Curiosament es dirigeix cap a on anem caminant el Bernat i jo. Ens saludem i ràpidament veiem que serà una conversa d’aquelles curioses entre dues persones que parlen idiomes ben diferents. Ell, un senyor indígena d’uns 60 anys, muntat sobre un preciós cavall marró, amb pantalons de pell d’ovella, un mantell vermell estrident, una bufanda blau cel i com no, el seu barret panameny (fet a Cuenca òbviament). I jo, un català pelut, vestidet amb les seves xiruques falses (però que fan “el pego…”), el seus pantalonets comprats a Vietnam de 6 euros (que ben bé que van) i el meu cangur que em vaig comprar als 18 anys, òbviament donant una típica i merescuda imatge de “pijet blanquet” (encara que per molts occidentals, possiblement cutre i sense windstopper o waterproof…). La conversa agafa un to curiós i catxondo, dels que m’agraden. Ell tot divertit i curiós amb el meu fill rosset dirigint-se amb un quechua massa tancat perquè el pogués entendre. Al veure que el castellà no em serviria ni per demanar-li el seu nom, li responc amb el meu brillant i autòcton català d’Olvan com poques vegades puc pronunciar. Una conversa sense sentit, similar a les que vam poder tenir amb grups indígenes a Can Cau (nord del Vietnam) o a Luang Nam Tha (nord-oest de Laos). En aquest cas, un diàleg quechua-català prou interessant, amb rialles per totes bandes, algun copet a l’espatlla de complicitat i amb una sortida final cavalcant, digne del “jinete solitario”. Ja més avall, un cop dins de la comunitat, no puc oblidar el matrimoni amb la senyora carregant un nen petitíssim a l’esquena i portant una ovella als dits. Al cap de 5 minuts tinc l’opció de parlar amb una noia que cavalcava sobre un burro carregat de garrafes buides. Amb unes mans seques, dures i brutíssimes, mostra d’una vida molt més dura a la que un senyorito servidor ha estat acostumat. Ella pujava per l’estret camí forestal que connectava a molts kilòmetres el poble amb la civilització, caminant amb el seu germà, germana i el seu nebot (nòvament amb la cara vermella, tallada i amb mocs incrustrats…). Amb ella, la “María”, jove, molt jove, podem començar aquest cop sí, un diàleg fluid i distès. El seu castellà après en la bàsica escola de la comunitat que finalment el govern del país va construir ja fa alguna dècada, ens permet mantenir una comunicació fàcil i dinàmica que demostra, això sí, molt ràpidament, l’enorma diferència entre ambdós. Al només preguntar-li quants anys té em respon amb el seu agradable somriure que desconeix la seva edat ja que els seus pares no la van registrar (recordant-me la mateixa resposta, aquest cop en anglès, del nostre conductor de tuk-tuk d’un poblat molt pobre dels voltants de Battambang a Cambodja, i fet tan comú encara avui en dia, en tantes zones subdesenvolupades del món). Aquest cop però, parlant entre nosaltres de forma molt planera, utilitzant la nostra llengua vehicular (bé, en el meu cas, la segona), el castellà. Molt curiós… Una comunicació fluida i directe entre dues persones que viuen en dos móns totalment diferents. Aprofitant aquesta facilitat de paraula, aprofundim més que mai amb l’aspecte mèdic, el principal i més preocupant per a una societat com la índigena dels andes. En aquestes terres tan altes, el govern ben just pot habilitar una escola, i el tema mèdic queda totalment relegat a altres comunitats ja més properes a les vies principals del país. Numerosos parts fallits amb tràgiques conseqüències, així com tantes i tantes altres malalties desasistides. En part provocat pels seus baixos recursos econòmics, en part per la òbvia no presència de serveis mèdics del país en tals indrets solitaris, i també per les seves arrelades tradicions i aïllament social. Són moments que veus la gran diferència cultural, de tipologia de vida, d’entorn natural, de … de tot plegat. Mentrestant, el nostre conductor intentant fer clients de la seva agència de microcrèdits personals per a la població indígena. Tot un personatge amb una venda agressiva similar a la dels “condominios” que ens volien encolomar a Miami. Un microcrèdit a només un 1,25% que s’oferia a tota persona que volgués adherir-s’hi, sense demanar gairebé cap paper. Tot un xollo. Un xollo per la flagrant empresa de capital del Hong Kong, ja que és un 1,25% mensual. “Oséase”, molt més del 10%. Per aquest motiu que desconeixíem òbviament al principi quan contractàvem el seu servei perquè ens portés altiplanos amunt,vam poder aconseguir un preu molt inferior a la meitat del proposat per la resta de taxistes competidors del poble…

No puc dir que semblava ahir quan estàvem fent tots els darrers preparatius en aquells intensos dies de juliol per emprendre aquest gran projecte familiar. Un projecte que tenia una data clara de sortida, el 6 d’agost, aprofitant uns bitllets que havíem comprat amb molta antel·lació pel nostre viatge d’agost a Malàisia. Un bitllet d’avió que desconeixíem que pogués arribar a ser el punt de sortida d’aquesta grandíssima experiència que ni molt menys hauríem pensat que superés l’any. El fet d’ajustar-nos molt en pressupost i de canviar alguns destins caríssims com Austràlia i Nova Zelanda per altres més econòmics però interessantíssims com Myanmar, Sri Lanka, Índia o Nepal, ens ha permès allargar la nostra vivència. Ha passat un any, un any!!! 365 dies de viatge!!!, no sé quants minuts, o quants segons… en tot cas, moltíssim temps viatjant junts! Ja queda enrera la fantàstica benvinguda que ens va oferir Singapur amb els focs artificials per a la celebració del seu National Day. Molt de temps, que a la vegada s’ha fet molt curt. Avui és òbviament un d’aquells dies especials quan una persona reflexiona i pensa més de l’habitual. Han sigut tantes les activitats, sensacions i emocions que es fa impossible de resumir, inclús per una persona sintètica com jo. Podria parlar de ciutats com Hanoi, Kuala Lumpur, Dubai, Miami, Lima; o parcs Naturals com el de Bako National Park a Malàisia, el Yala de Sri Lanka, Annapurna Range o el Chitwan de Nepal; o moments especials com fent un cafè en una de les precioses valls del voltant d’Ubud a Bali, les passejades en tuk-tuk entre els meravellosos i impressionants temples d’Angkor, les nits espirituals al voral de Ganges a Varanasi, els tranquis dinars sobre de restaurants flotants locals a Inle Lanke, els divertits i calmats passejos amb bicicleta per Hoi An, l’inoblidable bon dia a l’Annapurna saborejant un te matinal, l’encantador passeig pel sagrat temple budista Schwedagon Pagoda de Yangon, o senzillament el preciós passeig en cavall d’avui en una “estancia” enfilada enmig de les muntanyes de la sierra andina equatoriana; els inoblidables moments familiars compartint mirades i converses amb una copa de vi sobre la barca de nit per la Bahía de Halong amb els avis de St. Joan, el més que preciós trekking per l’Himalàia, a la zona de Lantang, amb el Marcel, Elena, Fred, Dúnia i Emile, l’espectacular espectacle de fonts en el Burj Khalifa amb els avis de Gironella, o els màgics i impressionants espectacles de Disney Walt a Orlando amb riaelles i mirades d’emoció d’avis i nens; els jocs dels nens amb el Ferran a la platja i els sopars amb llargues xerrades amb els nostres amics Olga i Jordi a l’apartament de Miami Beach!, i com no dels innombrables somriures de milions i milions de persones de Myanmar, Nepal, Malàisia, Cambodja, … ; o les nits en allotjaments cutres com en la frontera de Nepal a la Índia, les llargues sessions de bus com en el de 11 hores de dia de Bagan a Inle Lake, les nits dormint al tren en els trajectes per Vietnam,els richaws pels caòtics i bruts carrers de l’Índia, els trajectes llargs per carreteres amb bots i revolts de Laos, les nostres convivències amb animals visitadors en les nostres habitacions com la rata de sota la banyera de la nostra habitació del 3r pis de l’Hostal de Can Thoc del Mekong, o aquells àpats picants a no poder més per a dues boquetes amb ganes d’engollir com els de Chennai; o les nostres experiències amb animals salvatges com els Orangutans a Borneo, les gigantesques tortugues ponent ous a Cherating de Malàisia, les banyades amb tortugues i tauronets a les Perhentian de Malàisia, la turistada plena de barquetes trepitjant els dofins sobre les ones del nord de Bali, els makakos i makakos trobats pel camí pel sud-est asiàtic, les fantàstiques banyades amb elefants a Chitwan de Nepal, o les llames de “los altiplanos”; o els pobles solitaris amb tradicions centenàries com els poblats visitats a Cambodja, el pintoresc mercat de Can Cau a Vietnam, l’impressionant poble de Gatlang enmig de l’Himalàia, o el de Totora en els andes equatorians amb el seu mercat setmanal del dimecres…
De totes maneres, del què més m’agradaria parlar en aquests moments, del tema que se’m mou en l’interior amb més intensitat a hores d’ara, és sobre l’experiència viscuda a nivell familiar. D’aquests 365 dies conviscuts tots 4 junts, d’aquest “Gran Hermano” voltant pel món, d’aquesta unió que espero que pugui arrelar-nos i fer-nos sentir junts i units per molt de temps, assentant unes bases que esperem que siguin per a molts i molts anys. Un any amb molts carinyos i amor, moltíssims!!! amb moltes preguntes i moltes respostes, amb molts somriures, amb moltes vivències i emocions, amb unió per sobrepassar diferències personals, amb paciència per seguir avançant, amb energia per seguir descobrint, i amb molta il·lusió per seguir endavant. Recordo moltes abraçades, molts petons, molts jocs a pilla-pilla, molts moments de conversa, i també molts moments al vespre que un queda esgotat de ser papa, col·lega i professor a la vegada… I sempre, sempre, quan acaba el dia, després d’haver caminat per un parc nacional, o fet un trasllat de 6 hores en bus, o visitat una ciutat colonial, compartint els moments amb somriures, jocs, rialles, deures i … sempre, sempre, al final del dia, encara penses que demà encara pots estar més per ells, pel Bernat i l’Abril. Més i més!!
Una convivència familiar amb complicitat que de ben segur serà més difícil en l’etapa de la immadura i potent adolescència, o en la tan profunda i rígida maduresa. El futur és sempre incert, és per això que a nosaltres ens apassiona viure intensament un present, amb responsabilitat i pensant en el futur, però viure el present al màxim, on evidentment aquesta experiència es reafirma com el “Nirvana” dels nostres hobbies. Una aventura de la vida que hem pogut viure gràcies a la salut, gràcies al regal que hem tingut només pel fet d’haver nascut en un país desenvolupat, fruit i conseqüència d’un esforç i responsabilitat en el treball de molts anys, i sobretot gràcies al valent pas de la meva dona per voler fer realitat una de les grans il·lusions de la nostra vida, amb el seu gran lema:
“Disfrutar de la família viatjant i disfrutar del viatge amb la família.”
Per cert, just abans d’acabar el sopar celebració, amb sangria inclosa, l’Abril i el Bernat ens confirmen que volen seguir el viatge. Potser ha ajudat les darreres joguines de 4 euros adquirides en els darrers dies… La conversa és la següent :
– Així què nois… Voleu que seguim amb el viatge??
– I tant papa, ja ho saps!!! – diu el Bernat convençut i content.
– Per mi també! ( comenta l’Abril amb una rialla i amb una de les seves cares super expressives), encara hem de veure tot el món!!!

Cuenca, una ciutat d’uns 600.000 habitants però amb una atmosfera agradable de ciutat petita. Un lloc colonial, on els espanyols no van passar de llarg, deixant un patrimoni preciós, ple d’esglésies i cases senyorials convertides en preciosos comerços, hotels, restaurants o cafeteries amb un encant especial. Un parèntesis dins de sudamèrica, amb un clima homogeni durant tot l’any que es mou entre els 10º i els 25º. Amb uns ciutadans orgullosos de viure i conviure en aquesta ciutat, segons ells la millor del país. Enclavada als 2500 mts d’altitud i envoltada de muntanyes i rierols, i d’un parc nacional ple de llacs entre les àmplies valls. El Parc Nacional de Cajas, a 20 minuts amb cotxe o a 1 hora i mitja amb el bus local, compartint moments amb dones vestides de forma tradicional, amb un barret, amb trenes llargues, jerseis de llana de colors i faldilles llargues de color estrident. Una llarga i inusual perturbació per a aquesta època de l’any, cobreix bona part de tot el país, provocant novament una jornada grisa entre boires baixes, núvols i vents. Aquest cop dins el Parc Nacional, amb ganes de veure i conèixer aquest nou espai natural. Les llames com a protagonistes, una espècie en perill d’extinció en aquesta zona equatoriana, reintroduida de forma massiva, agradable sorpresa per als nostres ulls i per la memòria dels petitons, després que les poguessin veure per primer cop als altiplans del nord d’Argentina. Una passejada preciosa entre bassals i arbusts, tot vorejant un llac amb una família de llames amb ganes de disfrutar d’un dinar amb espectacle. Un espectacle ofert per a dos rossets saltadors, amb ganes de ballar i de fer-se fotos amb el seu nou públic. El millor però encara havia de venir. Després de perdre un bus de baixada, una jove estudiant de Biologia ens baixa amb el seu cotxe dels 3240 metres on ens trobem fins a una vall preciosa amb vàries cases que ofereixen pesca esportiva. Un paradís per la Karina, una amant de la pesca, tot una bèstia amb una canya entre les mans, la killer dels amfibis, la reina de les pescadores. El seu somriure i caràcter afable es transforma quan una d’aquestes canyes de pescar cauen entre les seves mans. Avui, ha aconseguit sens dubte el nou rècord mundial de pesca ràpida. És una llàstima no tenir cap prova i per tant no podem calcular les mil·lèssimes de segon que ha trigat a caçar la seva primera presa. Sent generós, molt i molt generós, dubto que hagi trigat més de 2 segons a tenir una bona truita enganxada al seu ham. La seva destresa i la seva ambició no han cedit, capturant un nou peixot, i ensenyant les seves millor tècniques al seu progenitor, el Bernat. Ell mateix n’ha capturat dues més en qüestió de minuts, tenint ja un bon àpat pels Solà-Sobré. L’Abril no li acabava de trobar la gràcia quan l’animaló es desvivia intentant sobreviure fora de l’aigua, no li agradava gens veure la “trucha arriba…, trucha abajo…”. Un servidor ha provat novament de fer els seus “pinitos” en aquest esport i m’ha tornat a quedar clar que la pesca tampoc és lo meu. De fet, després de bastants intents fallits on les truites s’han ben afartat mentres m’adormia amb la canya als dits, finalment he pogut pescar… he pogut pescar… a la truiteta més petita que he vist mai. “Trucha arriba…, trucha abajo…” hem decidit treure-li aquell ham tan afilat i dolorós i deixar-la en llibertat amb els seus amiguets de l’escola. Fent cas a les indicacions de la senyora de recepció del complexe esportiu de pesca, paguem les truites i comencem a caminar per la carretera perquè el restaurant del mateix propietari ens cuinin els peixots, desconeixent que el nostre pressupost ajustat ens faria una mala passada. Curiosament, els dos restaurants del “putu amu” de la preciosa vall, acostumats a clients d’alt nivell econòmic, feien cobrar 6 dòlars per peça per la seva cocció. Massa car tenint en compte que el menjar a Equador és molt barat…El Bernat i l’Abril passejant amunt i avall, amb la bossa plena de truites i amb el vent que ens perseguia, escoltant les intenses converses dels seus pares amb els cambrers per intentar aconseguir un preu apte pel seu àpat tan desitjat. Una d’elles en un dels hotels i restaurants amb més encant que hem vist durant el viatge. Una fusió perfecte de la natura i l’arquitectura amb fusta, permetent que l’aigua filtrada de la vall rellisqui sobre les roques de la muntanya, pròpies parets d’aquest establiment tan luxós. Novament sortim del segon restaurant amb la cua entre cames, i amb alguna òbvia discussió entre els dos adults de l’equip veient que l’estricte pressupost del viatge ens condicionava o en aquest cas ens anul·lava el dinar del dia, mentres seguíem caminant “trucha arriba…, trucha abajo…” per les valls de l’exterior del Parc Nacional de Cajas, ara ja buscant un bus que ens pogués tornar de camí a casa. El Bernat i l’Abril, equipats amb jaquetes i guants, noves adquisicions dels mercats locals equatorians, seguint els nostres passos de forma increïblement fidel, fins arribar a la ciutat de Cuenca ons ens hem dirigit al Bar-Restaurant on havíem menjat els dos sopars anteriors amb un menú de 1,7 euros i gerra de vi econòmic, disposats a cuinar-nos amablament les 4 desitjades peces, podent disfrutar finalment d’aquest sabor fluvial i muntanyenc tan intens. A més, amb una sorpresa igual d’intensa per les nostres orelles… Dins del mateix bar, un concert en directe d’uns quants grups locals de Heavy Metal disposats a amenitzar-nos una vetllada romàntica enmig de nois vestits de negre dient que sí contínuament a un pas imballable entre arítmics crits i desafiants sons aguts. Una boníssima recompensa per a quatre boques amb molta gana i vuit orelles tapades pel mal d’alçada.