A tots els països on anem intentem conèixer no només els principals atractius arquitectònics i paisatgístics del país sinó també la seva història i gastronomia, algunes paraules en la seva llengua, la seva cultura, la seva forma de vida, les seves tradicions, costums… parlar amb la gent local del país, profunditzar en la seva vida i en el seu dia a dia i no quedar-nos només amb la part superficial que es veu a les fotos i postals, sempre intentant aprendre alguna cosa positiva de cadascun dels països que coneixem i de les persones que ens anem trobant al llarg del camí. Cambodja, Myanmar, Malayisa, són exemples de països on la gent és molt agradable i sent els dos primers països molt pobres, sorpren veure com sempre tenen un somriure als llavis i estan disposats a ajudar i compartir moments agradables amb la gent local i els que venim d’altres indrets, sense buscar res més a canvi que compartir una bona estona. És sobretot en aquests països menys desenvolupats on aprenem a donar valor a tot el què els països desenvolupats tenim i gaudim, i a la vegada aprenem a disfrutar i assaborir les petites i senzilles coses de la vida que són les que més en omplen. Algunes vegades sentim a dir que a Europa hem perdut alguns valors amb tanta modernitat i progrés, valors de la família, del respecte, de la solidaritat, de l’esforç… Quan viatges per alguns d’aquests països que comentava és quan t’adones que molta gent que té molt més poc és molt solidària i que vivint en unes condicions molt bàsiques es mostren contents, riallers i molt agraïts. Viatjar és un enriquiment constant i esperem que els nostres fills s’enriqueixin amb tot el què veuen i viuen i puguin empapar-se d’aquests valors tan importants com són la solidaritat, el respecte i igual tracte a tothom, la família, la llibertat, i aprenguin a valorar tot el què tenim, sobretot la salut. El nostre llarg viatge en família no és només estar de vacances i conèixer nous llocs, nova gent, paisatges de somni, platges idíliques, disfrutar de bons àpats a restaurants, de cafès relaxats, de gelats dolços, d’hotels amb piscina, de safaris i animals, muntanyes i d’un etern estiu… que també, sinó que també és gaudir del preuat temps per nosaltres i disfrutar de la família viatjant, enriquir-nos tots quatre amb cada vivència i unint encara més els nostres vincles com a família i com “equip” que som. Parlant de l’Índia… és típic sentir que l’Índia no et deixa indiferent i és ben cert. És típic sentir que l’ Índia és un país de contrastos, referint-se al gran contrast entre l’extrema pobresa i la modernitat i gent rica, i és ben cert. L’Índia és …diferent, en molts sentits. L’Índia m’ha generat en aquest segon viatge, segurament amb una visió més madura i crítica que quan vam venir fa 10 anys, un sentiment contradictori d’amor i de ràbia a la vegada. No és només els colors dels saris i la mirada profunda dels negres ulls dels indis, els fascinants paisatges, els temples, la seva espiritualitat i el caos frenètic dels carrers on sembla que s’estigui rodant constantment un reportatge del National Geographic, no és només amb la postal de l’India amb què ens volem quedar, si intentes produnditzar una mica en la societat i la seva cultura, quan comeces a parlar amb les persones i conèixer les seves costums sobre el discriminatori sistema de castes i la terrible dot que ha de pagar la família de la dona a la familia del futur marit, quan puges a un bus local o tren local i veus i vius les fortes empentes de la gent per agafar lloc i el poc respecte per les persones i el constant desordre, quan puges a un richshaw i veus que un policia amb un bastó està a punt de picar al pobre noi que pedala amb la suor al front i que vol passar per un carrer i el policia li prohiberix el pas només perquè és d’una casta inferior, quan veus i vius aquestes situacions i moltes d’altres… neix un sentiment de ràbia i impotència, veus que sota el sari d’alegres colors… es viu una vida molt dura i totalment injusta, molt més per les dones i per les persones de castes baixes. D’aquestes situacions també aprenem, aprenem i expliquem al Bernat i a l’Abril a com no s’ha d’actuar a la vida i lo important que és respectar a tothom i no discriminar a ningú perquè sigui ni més pobre ni més ric, ni d’un color diferent de la pell, ni perquè parli una altra llengua o tingui una altra religió, sinó valorar i respectar a tothom pel què és i per com actua com a persona. Un altre tòpic de lIndia també gira entorn a l’espiritualitat de la seva gent. Sí, potser sí que resen molt, fan molts rituals i ofereixen flors als rius sagrats i als seus Déus, però jo em pregunto que de què serveix resar tan si després no respecten a les persones, no dónen llibertat als fills perquè escullin el seu futur i venen a les pobres filles com pura mercaderia, i quan hi ha una terrible desigualtat envers la dona que fins i tot porta a la seva mort en moltes ocasions quan la família del marit demana més diners en concepte de dot i la família de la dona no pot arribar a pagar. En alguns casos maten a la dona per poder-se tornar a casar i rebre una nova dot. Resar i respectar, hauria d’anar sempre unit. L’Índia és molt impactant en tots els sentits, i hi ha gent molt maca i segurament que volen que aquestes injustícies vagin desapareixent mica en mica per poder viure en un món més just per tothom, però la societat índia és molt complexe per dins, en el què no es veu a la foto dels colors bonics del sari, i d’aquesta societat poc es pot aprendre o ensenyar als teus fills. Com els pots explicar que venen els fills com mercaderies, que cremen a les dones per poder guanyar més diners, que no respecten a les persones més pobres o de castes baixes i les tracten pitjors que animals i en canvi adoren i beneeixen a les vaques, que no respecten cap ordre en els busos i transport públic i t’aixafen si cal, i als nens igual, per tal de poder agafar un seient, un seient que segurament és d’un altre que haurà pagat, que t’agafen fort pel braç i per la força per fer-se una foto amb els nens (quan la nostra manera d’educar-los és no utilitzar mai la força sinó les paraules), que no dónen generalment les gràcies, i que en molts casos intenten enganyar-te per treure més diners. Sí, insisteixo que hi ha molta gent maca i agradable a l’Índia i que ens l’hem trobat al llarg dels nostres 22 dies al país, de fet hi ha molta gent a l’Índia, potser per aquest mateix motiu, per aquest grau d’impersonalització barrejat amb una història i cultura molt arrelada junt amb l’extrema pobresa de bona part de la societat, potser per tot això també el seu tracte és en general més sec, seriós i poc personal. -Així és la cultura de lÍndia¨i s’ha de respectar i entendre, em diu un jove backpaker francès de 25 anys al tren de Varanasi camí de Nepal després que jo intervingués en una conversa que ell estava mantenint amb un noi jove indi assegut al seu costat que li deia que ell es casaria amb la dona que escollissin els seus pares i que la seva família rebria la dot. -Sí, nosaltres respectem a totes les cultures i ens agrada conèixer-les i intentem transmetre als nens la respectuositat i amabilitat envers tothom i cadascuna de les persones que coneixem en cada país, això per suposat, li responc al noi backpaquer, però també crec que en certes cultures hi ha una part negativa que s’hauria d’intentar canviar si no respecta o és injusta per molta gent. Em diu el noi “la nostra cultura a Europa també és molt materialista i falta de valors”, sí, està clar, li responc, però al nostre país no venem els nostres fills com si fossin mercaderia i els donem llibertat per triar el seu futur i la persona amb qui volen compartir la seva vida, a la nostra cultura no traiem els nostre fills de l’escola perquè hagin de treballar per poder pagar la dot de la germana que es casa, a la nostra cultura intentem respectar a tothom per igual i no discriminar a la dona ni cremar-la per guanyar més diners (i ecara tenim molt recorregut a fer en igualtat de drets però s’ha avançat molt respecte fa molts anys). Em sento molt privilegiada i amb una gran sort per haver nascut on hem nascut. NO val el “és la cultura del país”, per actuar sense respecte i cometre totes aquestes atrocitats en nom de la “cultura”, la cultura i les tradicions que no són justes han d’anar evolucionant i canviant, igual que han fet molts països mica en mica i fins i tot Catalunya on fa unys endarrera la dona no treballava o es trobava en una situació desigual envers l’home però això ha anat canviant mica en mica per la força i voluntat i ganes de canviar-ho de la gent. Em pregunto si la societat índia vol canviar-ho, no ho tenim clar. Amb l’Albert hem parlat amb molta gent indagant si volen aquest canvi i et quedes sorprès de la majoria de gent que ja els està bé o es “resignen” a aquest sistema de castes i de dots, gent pobre i gent rica, de tot tipus. Només hem detectat algun grup de persones joves amb ganes de canviar i evolucionar cap a un món més juts, alguns nois que ja s’han casat per amor i escollint a la seva parella i que no han volgut fer del matrioni un negoci de mercaderia, alguns nois que diuen esperençats que mica en mica va canviant i anirà canviant… Però queda moolt per fer i recórrer… Fa 10 anys vam venir amb l’Albert i ara que hi hem tornat hem vist un país igual, igual de brut i deixat, de caòtic i sorollós, igual d’ijust i sectari, però el pitjor de tot és que poc ha canviat la mentalitat de la societat. És molt complexa la societat índia, són moltes preguntes les que hem hagut de respondre al Bernat i Abril sobre la seva manera de ser i les seves costums i tradicions, però de tots els països i de totes les vivències s’aprèn, i aquí el Bernat i l’Abril espero que aprenguin a com no s’ha de ser i lo injust que és que una pesona neixi en una casta i només perquè sigui una casta inferior ja no tingui ni dret a ser respectada per les altres persones. Espero que aprenguin i entenguin i s’impregnin dels valors del RESPECTE, la LLIBERAT, la IGUALTAT i la SOLIDARITAT.º Quina sort que hem tingut d’haver nascut a Catalunya i d’haver rebut l’educació que ens han donat els nostres pares, una educació basada en el respecte i la llibertat per triar el nostre camí a la vida. Si haguessin nascut a l’India segurament el Bernat i l’Abril no existirien ja que els nostres pares haguessin triat la nostra parella per un intercanvi de diners, amb lo bonic que és triar la persona amb qui vols compartir la teva vida i crear una família amb AMOR, un altre dels valors que sí respirem a Europa i que la majoria dels indis només coneixen per les pel.lícules de Bollywood… Aquest escrit l’he fet al tren de Varanasi camí de Nepal mentre els nens jugaven esbojarrats amb un jove i simpàtic indi a les lliteres del tren. Karina

Segurament una de les paraules que et vénen al cap movent-te pels carrers de Varanasi és “atapeït”. Atapeït de gent, de vaques, de brutícia, de crits i de soroll, de colors vius i forts, d’olors i de pudors, de porcs, búfals i cabres enmig dels carrers, de contacte continu provocat pels xocs amb la gent local, de monjos hindús, de persones amb alguna discapacitat, de persones demanant caritat que viuen al carrer, … Si les imatges més conegudes de Varanasi es troben als vorals del riu sagrat, als famosos ghats, la part del darrera no té desperdici. Una allau de persones es barregen diàriament en un entorn estret i condensat. Es fa difícil entendre com poden conviure amb aquesta densitat “de tot” tan elevada. Petits espais estrets vells plens de gent fent el seu tè amb llet o cafè, richshaws i autorichshaws amunt i avall, milers i milers d’habitants fent pas per la carretera, temples als vorals dels carrers per beneir encara més una zona totalment sagrada, petites botigues consecutives oferint productes similars, pobres esperant una racció de la gran parola diària d’arròs que se’ls prepara… i sobretot de mig cos cap avall no et pots despistar ni un segon per no caure sobre algun bassalt negre, algun excrement d’animal o cloaca ambulant, tot entre continus tocs de “botzines” dels persistents vehicles que passen pel carrer i el mateix bullici de la multitud. Tot i per tot arreu sembla no tenir cap ordre, sense cap destí ni orientació, un autèntic caos. Com un formiguer amb la reina de vacances. De fet, en la zona principal al voral del Ganges, les cerimònies i les vestimentes dels personatges sagrats encara ho fan més especial. Un entorn que a les 6 del matí ja està que bull i l’encierro de Pamplona ja s’està preparant. La brutícia, les grans vaques i toros pasturant, el gran número d’homes amb vestimentes blanques, aquesta sensació que alguna cosa important s’està movent, amb el sol començant a apretar de valent, grupets de persones comentant la seva voluntat de viure com mai un encierro religiós que purifiqui unes ànimes entregades a un sol Déu, encara que amb diferents formes. I de tots, destacant la presència dels nagasadhus (gent devota dedicada a la pregària que viu i conviu la seva vida totalment despullat).Novament, la passejada amb barca pel riu més sagrat del món ens ofereix un moment molt especial. Amb l’Abril un pèl excitada i enriulada i amb el Bernat assentat com un adult observant aquesta experiència tan sorprenent. Un riu ple de cendra dels morts cremats en els burning ghats, i de cadàvers sencers enfonsats amb una pedra al fons del Ganges (en aquest cas no es cremen quan són monjos, leprosos, nens, dones embarassades o homes amb picadures de serp). Una explosció de pensaments que ens deixa a tots 4 contínuament bocabadats.Ja a la nit, amb els nens dormint novament, després de la cerimònia diària per excel·lència de la ciutat i que podem viure des de la mateixa finestreta de l’habitació de la guest house, seguim observant les desenes i desenes de persones que dormen diàriament al carrer. Així per sobre i des del nostre punt de visió parcial des del darrera de la reixa de la finestra, comptem una cinquantena. Sense un lloc per dormir, directament al terra, i tot i així, segurament encara més higiènic que moltes i moltes vivendes que es poden veure per tot l’Índia i també, com no, a Varanasi. Tots ara buscant uns moments de descans, tots… els mateixos que durant el dia demanen caritat, discapacitats, monjos, creients de pocs recursos provinents d’altres zones del país, … tots protagonitzen un espai que a mitja nit comença a respirar una certa tranquil·litat. Avui, un d’ells, un dels religiosos de la túnica taronja amb els cabells enrastats i amb els corresponents adornaments hindús, beneïa una vaca de tamany considerable acariciant-la de dalt a baix de forma molt carinyosa i efectiva. Com a contrapartida, l’enorme animal li recompensava amb unes llargues i suculentes llepades a la panxa peluda i descoberta. Una recompensa sagrada d’una vaca sagrada, en un lloc sagrat i per una persona sagrada.

En pocs llocs al món et pots llevar i tenir la sort de treure el cap per una petita finestreta i veure una realitat tan i tan diferent. Milers i milers de persones s’ajunten al voral del Ganges, en unes escalinates que s’enfilen cap a uns temples al mig de la ciutat, per benerar i purificar de forma contínua les seves ànimes reencarnables.Els colors es multipliquen, principalment són els saris femenins els que vitalitzen encara més un espai únic al món. Un riu ple de contingut religiós pels hindús i ple de merda pels turistes, unes escales plenes de cerimònies i càntics per celebrar aquests moments tan especials pels hindús, personatges religiosos vestits amb túniques taronja i amb tot de símbols hinduistes, grups d’indis provinents de diferents parts del país amb l’il·lusió desenfrenada de trobar-se en el seu lloc més sagrat, vaques pastorant tranquil·lament per aquest context tan religiós, edificis històrics d’una gran bellesa en estat previ a l’enderrocament, gent banyant-se en una aigua més negra que durant el “chapapote” a Galicia, numerosos desafavorits demanant diners a les entrades dels ghats…I encara més impactant, els burning ghats (les escalinates crematori). Zones al voral del riu on incineren als morts per realitzar la darrera cerimònia religiosa i poder escampar la seva cendra sobre el seu riu sagrat. Aquest espai és l’exemple màxim de la culminació de la duresa de la vida, millor dit, la duresa de la mort, i en aquest cas amb la duresa de l’Índia. Unes escales rodejades de troncs de diferents diàmetres apunt per ser utilitzats per encendre fogueres a exposició pública amb els cossos de centenars i centenars de persones que volen ser incinerades al voral del riu Ganges. Primer remullen els cossos amb l’aigua beneida del riu, els envolten amb uns llençols blancs i amb unes mantes dorades per ser posteriorment estirats sobre els llits de troncs de fusta. El fum ràpiament es torna el protagonista d’una zona amb uns edificis encara més deixats i deteriorats. Els temples del voltant, ja de color negre, són la conseqüència d’aquesta pràctica religiosa a l’aire lliure. Mentrestant, a uns 30 metres de distància enmig d’un dels grups que havia protagonitzat una cerimònia, ens assentem tots quatre en un estret banc vivint aquesta impactant experiència. La serenitat dels nens en aquests moments ha sigut exemplar. Conscients del què estaven veient, del concepte de la vida i la mort, i respectuosos en un entorn marcat per una fredor poc usual per als occidentals en aquest tipus de cerimònies. Ja al capvespre, una tranquil·la passejada en barca ens dóna una nova perspectiva d’aquest espectacle hindú continu de sorolls, sensacions, olors i colors, protagonitzat per una multitud canviant, dinàmica i molt entregada. Ara a les 00:00 de la nit, des de la nostra petita i acollidora habitació, situats al davant del main ghat (escales principals) les campanes segueixen sonant. Sense llums al carrer, desenes i desenes de persones dormen en unes escalinates sagrades, en uns moments de certa tranquil·litat mentres el sol descansa d’il·luminar als milers i milers de pelegrins que visiten cada dia aquesta ciutat sagrada. Varanasi, 8 mesos de viatge, i 10 anys després del nostre primer viatge a l’Índia. Una experiència aquest cop més rica que mai, amb la il·lusió de seguir aprenent d’un món tan diferent culturalment i amb tanta diversitat. Amb el gran enriquiment personal de poder-hi anar amb els nostres dos bitxets i poder viure moments que sembla que no puguin ser reals de lo diferents que són de casa nostra. El Bernat i l’Abril obren uns ulls com taronges i ens fan moltes preguntes, algunes d’elles difícils d’explicar. Però sobretot són nens amb unes ganes de jugar incansables, sigui on sigui i amb qui sigui… Avui, l’Abril ha volgut tornar a mostrar les seves qualitats d’artista, aquest cop en un vídeo clip que estaven rodant en un dels ghats de Benarés. Sense pràcticament adonar-nos-en, el responsable del desplagament mediàtic l’ha convertit en l’actriu revelació, ballant durant uns 20 minuts enmig de la parella d’actors principals, amb un ritme completament indi, influenciat per aquests 15 dies que ja portem al país. Un espectacle més dins de l’infinit programa d’actes d’aquest híbrid entre “Fira de Tàrrega” i “San Fermines” a la hindú. De fet, et trobes alguns turistes “frikis-hippys” que s’han volgut integrar en aquest món espiritual i que passen amb la multitud sense saber massa a on pertanyen… inclús observats per una comunitat índia que ja té prou color per sí sola.

Un somni fet realitat,un miracle d’un senyor que va destinar tota la seva vida a intentar ajudar a un col·lectiu marginat en un injust i sofert sistema de castes. Només trepitjar l’Índia durant una setmana, es fa realment molt complicat imaginar-se com Vicenç Ferrer va poder introduir-se a la complexa societat índia i tenir el poder de convicció suficient com per reintroduir socialment a la casta més desafavorida. Dia a dia, pas a pas, abraçada rera abraçada, maó a maó, somriure rera somriure, omplint un present ple de treball i decisions per aconseguir un futur inimaginable per a una de les zones més pobres d’aquest complicat estat asiàtic. Va ser capaç de convèncer a un poble oprimit dins d’unes incomprensibles normes socials, i poder excavar un llarg pou ple d’aigua, esperances i noves il·lusions. És especialment en aquest moment inicial on ens deixa més al·lucinats, quan havia de foradar aquesta intrencable barrera cultural. Amb la seva capacitat brillant d’empatia,una ferma decisió de lluitar per una causa dura i real, per intentar solucionar uns problemes presents i palpables en el dia-dia, i un treball incansable. ADMIRABLE és poc!!! És un adjectiu que es queda molt i molt curt!! Actualment estem parlant que la Fundació Vicenç Ferrer, coneguda a Andhra Pradesh com la RDT (Rural Development Trust) és com un mini-estat dins d’una zona pobríssima i semi-desèrtica, oferint uns necessaris serveis socials subvencionats per unes contribucions, que enlloc de provenir d’uns tributs d’una població que ho abona a un govern que fins fa poc els tenia completament oblidats, provenen d’unes lloables i ben invertides ajudes solidàries de 130.000 espanyols (55.000 dels quals són catalans). Aquests serveis van destinats per cobrir les necessitats bàsiques socials d’un col·lectiu de castes més marginats; “els dàlits” (intocables), “els grups tribals” i els “grups chenchu” (que ocupen els boscos centrals de l’estat d’Andhra Pradesh). Pel què al nostre país són persones, aquí són gent de classe social molt baixa, amb pocs estudis, pocs recursos econòmics, i amb una forta i soferta tradició cultural que els priva d’evolucionar i que pateixen un injust càstig continu de rebuig i marginació de la mateixa societat. No obstant, en els últims anys, amb l’accés a l’educació i noves oportunitats de feina, la situacio socio-econòmica dels “dàlits” ha millorat molt, gràcies al treball constant de la RDT.Les dones amb una dosis extra de sofriment per l’incomprensible “dot” (aportació econòmica o material que ha d’aabonar la família de la dona a la família de l’home en el moment del seu casament), i que és en molts casos,el principal problema que les pot portar a l’esclavisme moral o inclús a la mort (en cas de famílies que no poden acabar de pagar la dot, la família de l’home les pot arribar a matar per tal de tornar-se a casar i rebre una nova dot). Persones discapacitades abandonades i marginades. Nens petits desnutrits, en estat d’extrema pobresa en condicions de vida inhumanes, amb la falta d’algun membre familiar, amb un elevat nombre de germans, i en un entorn envoltat de misèria. Per tota aquesta massa social i en especial per aquests col·lectius més desfavorits, s’ha anat construint mica en mica un autèntic imperi humanitari que segurament ni el mateix Vicenç Ferrer hauria sigut capaç d’imaginar-s’ho el dia que va arribar per primera vegada a l’Índia. Múltiples centres sanitaris, 3 dels quals hospitals generals, centres especials d’atenció pels discapacitats (amb tallers, obradors, …), impuls social i econòmic per a fomentar l’escolarització, treballs educatius continus en reforç per primària i subvencions amb beques per l’accés universitari; programes socials per a la sensibilització cap a la dona i cap al seu corresponent reforçament moral per lluitar contra la discriminació que pateix la dona en una societat masclista i abusiva; multitud de programes ecològics (construcció d’embassaments, reforestació, excavació de nous pous, …); subvenció en la construcció de vivendes dignes; … Tota una xarxa de serveis que arriben a cobrir una immensa àrea, dels quals 2.500.000 de persones se’n poden beneficiar (ho he repassat vuit cops i no sobre cap 0). Només 15 euros al mes per un apadrinament… Una simbologia que va significar el cop de Marketing perfecte per aconseguir un capital necessari per mantenir unes instal·lacions i uns serveis (que en un país desenvolupat són teòricament públics) per a un col·lectiu desenterrat de la pura misèria. Veure l’Hospital, les seves sales, els nens en incuvadores, pares abraçats amb els ulls plorosos esperant que el seu fill se’n pugui sortir, nens en ple tractament mèdic lluitant per un futur amb possibilitats, … Totes les infrastructures i serveis mèdics i assistencials què al nostre país considerem normal. Normal… i inclús en constant crítica… No ens oblidem!! No és normal!! És un autèntic privilegi!! Un privilegi que hem de lluitar per conservar!! És inevitable pensar en la injustícia d’un món tan i tan desigual… i per què a nosaltres sí i a uns altres no… Uns altres que també tenen cares i ulls, que tenen uns noms, uns pares i mares, germans, amics, una casa, una salut…i en molts casos un cor immens…La força d’aquest lloc, 10 anys després de la nostra primera visita, aquell cop evidentment sense nens, contínua sent viva. Ara però, sense el Vicenç Ferrer, sense el “Father” com li deien aquí… Sense el seu caminar pausat, les seves bromes, les seves frases planeres i a la vegada, plenes de sentit, … Això sí, amb la mateixa essència, il·lusió i energia per seguir fent realitat la seva gran obsessió. A cada centre, sigui el que sigui, impera un respecte impressionant al professor, metge, professional, … Una herència d’un treball amb una metodologia i uns valors que poca gent al món ha sabut divulgar tant i tant intensament. Fa gairebé 4 anys de la seva mort, i hi ha frases seves o inclús xerrades que continuen sortint en boca dels seus col·laboradors:
– “Pobresa i sufriment no estan per ser enteses, sinó per ser resoltes”
– “Em van enviar els Jesuites per batejar als cristians de l’Índia. Vaig arribar i no hi havia aigua… Vaig pensar immediatament que havíem de construir algun pou per trobar-ne… finalment no vaig gastar ni una gota per cap bateig…”La seva presència continua viva també a l’ànima de molta gent que ha vist que gràcies al seu treball i esforç, ell i els seus poden viure, i poden viure amb unes condicions socials dignes (molt i molt diferents de les que tenien abans de la seva arribada). Per això no és d’estrenyar que molts habitants de la zona situïn a la figura de Vicenç Ferrer per davant de la de Déu (tot i saber la importància que representa l’hinduisme per a tots ells). Ell va deixar l’ordre jesuita per la gent, no volia “trabes”, ni trampes burocràtiques o missatges religiosos confosos. Es va convertir segurament en un nou profeta, aquest cop humanitari. Qualsevol qualificatiu és poc, quan veus la quantitat i quantitat i quantitat de gent, de famílies, de persones, de cares humanes en patiment però amb la il·lusió de veure com un fill pot seguir endavant… El projecte segueix viu, ara dirigit per la seva dona Anna Ferrer i el seu fill Moncho, persones vitals per un projecte real d’una “embergadura” espectacular. Una realitat amb les portes obertes a tot visitant que vulgui palpar i comprovar de primera mà, que cada senzill euro es destina a famílies i famílies amb nous somriures d’eterna il·lusió i agraïment.

L’objectiu de la Fundació Vicenç Ferrer està aprop… Deu anys després i estem apunt de tornar a visitar la Fundació Vicenç Ferrer, coneguda a Andhra Pradesh com la “Rural Development Trust”. Continuem completament fora de zona backpaker turística, sense l’aparició de cap turista durant la darrera setmana, i menys dels típics adolescents intrèpits de cervesa que tant abundaven en certes zones del sud-est asiàtic. 9 hores de tren per les terres semi-desèrtiques de l’interior del sud de l’Índia ens serveixen per saber una mica més d’aquesta societat immensa, a tots els nivells. Famílies amb nenes petites vestides com princeses admirades pels ulls de la nostra petita rosseta. Cada cop que veiem nenes a la Índia ens surt un sentiment especial de protecció i estima, efecte directe de la brutal discriminació (pels tributs a abonar en els casaments) que encara pateixen en certes zones del país. Nenes precioses, amb el cabell curt, amb els ulls negres i grandiosos, amb totes les ganes innocents de viure una vida plena d’il·lusions. En molts casos, per sort, aquesta dura tradició ja forma part del passat, desencadenant per fi un futur lligat a un deute impagable. Dins del tren, moviment i més moviment… Nois joves universitaris tornant a la seva població natal, algun home de negocis, grups i grups de dones amb els seus saris brillants i de colors, famílies i més famílies compartint els estrets espais del tren, venedors ambulants suant la gota gorda pels 40º de justícia mentres carrossegen grans galledes o cistells amb tot tipus de menjar “picant”, visites esporàdiques de persones desafortunades amb alts graus de discapacitació física i diferents grups de dones… Alguns d’aquests grups intentant aconseguir diners precisament després de pagar els desorbitats dots matrimonials de les seves filles. Altres grups amb la intenció de recolectar diners per a les seves cerimònies. En aquests casos, algunes d’elles amb un nivell d’agressivitat bastant desagradable, provocant alguns moments de tensió inclús amb alguns dels passatgers del vagó. Són moments on s’agraeix la paciència, tranquil·litat, comprensió i en alguns casos inclús la indiferència. 9 hores de tren a l’Índia donen per molt, segurament per molt més que en cap altre recorregut. No és l’àrid paissatge el que ajuda a passar ràpid les 5 hores teòriques de trajecte per 0,5 euros (convertides a 9 hores després de retards, obres i parades …), sinó el color de la gent, la seva mobilitat, l’energia, el calor, els tardans somriures, les expressions, les converses, … Converses de tot tipus, des de les més comuns “where are you from?”, passant pel cricket i acabant amb un noi sobre meditació. El hinduisme, per molts, és més una filosofia d’entendre la vida que una religió. Gairebé a tot Àsia, tant en la zona budista com hinduista, molta gent exercita la meditació per conèixe’s a sí mateix, obviar tots els inputs materials i assolir el seu objectiu espiritual. Avui, un dels participants al debat al tren tenia el convenciment que la persona qui assoleix l’estat pur de l’ànima pot arribar a realitzar miracles. Una opinió entre mil, que tot i això, també coincidiran amb la importància de l’autorealització interna com a assoliment de l’estat pur. Ara, ja al capvespre, a l’habitació, els dos petitons carregats fins dalt amb la paperera i bosses plenes jugant a ser venedors ambulants de calcetes i sostens per una banda, i de samosa (tipus de croqueta arrebossada de verdura) i d’altres especialitats índies. Els nens imiten el què veuen, i fins i tot l’Abril jugava “a demanar diners”… L’espectacle visual continua fins a l’hora d’anar a dormir. Sense descansar, amb el dinamisme i l’energia que caracteritza a aquest parell de baldufes que no paren i que aguanten tot transfer amb un positivisme i alegria impensable.

Només trepitjar el carrer i la intensitat de l’entorn t’absorveix. Gent i més gent omplen els pleníssims carrers de Tirupati. Aquesta població, propera al temple de Tirumala,un dels més sagrats pels hindús, és el nostre primer pas en aquest viatge sobre les terres d’Andhra Pradesh. Em llevo un pèl més dora que la quitxalla per fer alguns temes varis senzills i per agilitzar el matí. Primer per buscar un restaurant que ens puguin fer un esmorzar més o menys occidental o no spicy per tal d’omplir les panxes dels nostres vailets ja de bon matí (òbviament, dormint en hotels d’alt standing aquest pas no seria necessari… però segurament no tan interessant). En cap de la dotzena de locals que entro ofereixen torrades amb melmelada, ou ferrat, truita o cap derivat dels típics “Continental Breakfast i English Breakfast” (ostres, no els hi he demanat si tenien pa amb tomàquet i pernil… potser en tenien “jabugo” i tot…). Tots els plats que preparen és en base als seus estofats vegetarians o salses vàries (delicioses i picants però difícils per la nostra canalla i més a primera hora del matí…). La solució la trobo amb uns envasos individuals de melmelada comprats en una espècie de colmados i que ho barrejarem amb el seu boníssim paratha (pa artesanal). Això amb un suc de taronja natural… Per llepar-se els dits!!! La segona gestió de bon matí era aconseguir paper higiènic. Els indis fan les seves necessitats fisiològiques com en molts països musulmans i es renten les extremitats amb aigua. El nostre hotelet no ofereix paper higiènic, tan normal i essencial pels occidentals. Tampoc aconsegueixo trobar-ne en cap dels comerços del voltant… la solució passarà tranquil·lament per uns tovallons de paper també difícils d’aconseguir (els indis no acostumen a utilitzar-ne ja que després dels àpats es renten les mans a l’aixeta directament, o senzillament s’espolsen els dits de les mans…). Una altra gestió era saber l’hora de sortida del tren que al dia següent ens hauria de portar a Anantapur, base de la seu central de la Fundació Vicenç Ferrer. No m’acostuma a ser difícil saber l’hora de sortida d’un tren, encara que a vegades a l’Índia no tot és tan fàcil. Aquesta ocasió em comenten amb una seguretat contundent un horari diferent al que em van comentar ahir també de forma certa just a l’arribada de l’estació. No hi ha manera…com que tenim l’estació just al darrera de l’hotel hi tornaré per reconfirmar-ho… Pel camí, deu mil rostres, milions de moviments, colors que es mouen amb intensitat i dinamisme, olors i pudors que no deixen tranquil un olfacte occidental acostumat a descansar durant bona part del dia, petites topades amb gent mentres camines tot buscant un estret passadís entre les onades de persones que s’acumulen als vorals de la carretera, pitades i pitades dels tuk-tuks, cotxes i autobusos destartalats que competeixen per ser el primer de la cua… El tracte amb la gent també és molt curiós i sorpren contínuament. Un caràcter d’entrada més seriós, directe, amb afirmacions que no tenen fiabilitat, negacions facials que representen afirmacions, un accent anglès difícil d’entendre, un tracte impersonalitzat provocat per l’excés de població, … Inclús la forma com demanen fer-se una foto amb els dos petits artistes també és molt diferent de la que estàvem acostumats al sud-est asiàtic. Cares amb tímids somriures demanant als nens d’una forma autoritària i en alguns casos imperativa que es posin al costat per la foto. Amb un rostre seriós agafen de forma poc tendra als nostres petits famosos i flash!!! Un estil força diferent i poc motivador per a dos nanos que s’han fet tantes fotos com el Messi passejant per la Rambla Catalunya. Per cert, posteriorment s’ensenyen la foto entre ells i llavors, en la seva intimitat, deixen anar les rialles més exhultants de satisfacció. L’Índia sempre et manté al 100%. Cap dels altres països t’exigeix tant per adaptar-te a una nova cultura. Inclús per aquests purs i simples tràmits matinals et demana introduir-te completament al seu entorn i adaptar-te al seu propi estil. De fet, veient aquesta manera de viure tan pròpia, ens fa reflexionar com ens hem acostat tant als altres països que hem visitat i com ha afectat la globalització (amb tot el bo i dolent). Ens referim òbviament a la forma de vida en grans pobles o ciutats, sense entrar en les zones tribals o molt rurals que encara viuen en diferents parts del sud-est asiàtic. Un bus atrotinat ens porta cap a Tirumala, centre religiós de primer nivell pels hindús. Algunes fonts confirmen que compta amb més visitants que la Meca o el Vaticà. Desconeguda per la majoria de terrestres, és el temple sagrat per excel·lència del sud de l’Índia. Aquest cop aglomeracions de persones es disposen a fer hores i hores de cua per poder disposar de 4 segons d’oració concentrada davant d’una representació dorada divina hindú benaurada com cap altra en aquesta zona del planeta. Famílies senceres buscant el “Darshan” (el seu moment de benedicció) per tal de gaudir d’un bé espiritual que els permeti fer complir uns desitjos confessats al seu Déu. Alegria, cares d’admiració o contemplació, inquietud i tensió en alguns casos, mostres d’unitat familiar, nervis en el tram final d’espera, … Mentrestant, els únics blanquets del multitudinari pelegrinatge, amb els ulls ben oberts observant l’explosió de sensacions, enmig de famílies i famílies índies que també quedaven bocabadats pel seu color blanc de la pell i daurat dels seus cabells, creant un intercanvi preciós i tendre de rialles infantils i mirades paternals.

Són molts els tòpics que defineixen l’ Índia, i segurament fins que no hi ets, no t’adones o no recordes que es queden curts. 10 anys després de la nostra primera experiència al país (aquell cop sense nens) tornem a l’Índia amb la mateixa il·lusió i ganes. Chennai és el nostre port d’entrada amb el vol més econòmic des de Colombo (Sri Lanka). Només arribar a l’aeroport, la terra dels impactes et va esprimint el cap de sensacions molt i molt fortes. Una ciutat que s’ha menjat els voltants de la terminal, on només sortir es respira de forma immediata l’excés de població del país. Gent per tot arreu… amb tuk-tuks, richkshaws, motos, cotxes de l’època britànica colonial, busos carregats fins dalt, gent caminant, altres d’asseguts conversant, altres d’estirats dormint al terra, … Una rata en sprint ens dóna ràpidament la benvinguda, introduint-nos a l’epicentre d’aquesta espècie animal. Porqueria i més porqueria ens acompanya vorejant les nostres primeres passes per aquest impactant país. Ja de capvespre, la foscor predomina a la ciutat, la falta de llum i les baixades de tensió es fan presents ja només entrar al tren (aquesta vegada menys ple de l’esperat). Policies interrogant als més desafavorits i en certs casos fent-los fora de certes zones públiques. Els dos petitons rossets obren els ulls com mai només sortir de l’estació tot veient un moviment frenètic enmig d’un ordre caòtic típic que segurament només l’Índia et pot oferir. Ja informats per nosaltres sobre el país i advertits que aquest país intensificaria les seves emocions, miren cautelosos tot el què els envolta, segurament com en cap altre lloc on hem estat. La recerca de l’allotjament és el reflexe pur de la mateixa societat amb les seves pròpies diferències. Hostals bruts i força deixats completament plens. Hotels cars (massa cars per nosaltres) amb habitacions disponibles, i un punt mig difícil de trobar però que finalment trobem amb un hotel 2*, sorprenent guanyador de l’establiment Hoteler de l’any de la seva categoria a tot l’India. Diferències socials ràpides i evidents es palpen a l’acte només trepitjar un país castigat per un històric i injust sistema de castes. Zones rurals o inclús certs barris urbans desestructurats continuen convivint segmentats per unes normes de joc socials tan i tan difícils d’entendre per als occidentals. Avui, en un dels nostres trajectes amb tren per la ciutat, tonelades i tonelades de bassura rodejaven un barri format per “xavoles” petites i desestructurades, entre carrerons de 40 centímetres d’amplada plens de brutícia i excrements, mentres el riu (si encara pot mantenir aquest nom) vorejava l’urbanització tot transportant lentament bona part de tots els residus fisiològics i químics de la petita ciutat de 6 milions d’habitants. Una de les primeres converses profundes al país s’escau amb un jove enginyer de 24 anys, fill de Cochin (ciutat de la regió de Kerala que justament vam visitar fa 10 anys, amb uns canals preciosos entre palmeres) que està treballant durant uns 6 mesos en un Call Center d’una empresa d’informàtica, guanyant uns 150 euros (fixe més variable), amb un objectiu clar d’assolir més experiència i poder tornar a la seva preciosa terra natal amb més oportunitats laborals. Coincidim en uns moments de relax en un Mall del centre de la ciutat, mentres ell passa part del seu dia de festa setmanal. Ens confirma la persistent segmentació social provocada per l’existència de les castes. Tot i ser inferior que fa molts anys, encara és vigent en la vida quotidiana de molts i molts pobles i barris indis, i inherent en el comportament de bona part de la societat. El Govern ja va començar a prohibir tradicions tan injustes i que comportaven tants problemes socials, com els incalculables i desorbitats tributs que encara paguen les famílies d’una núvia en el moment del seu casament. Només pel fet de ser dona, la seva família s’ha de fer càrrec dels exagerats costos del casament (que en molts casos duren 4 i 5 dies) i de dotacions i regals materials per a la família del marit. Molts cops aquests pagaments no es poden fer front abans de l’acte, fet que provoca a aquestes famílies a arrossegar un deute impossible d’abonar durant els següents anys. Com a represàlia, milers de dones índies que no han pogut pagar el seu dot acaben sent maltractades i inclús assassinades. També com a resultat, es produeixen milers i milers de desafortunats aborts d’embarassos amb fetus femenins per tal d’evitar aquestes situacions futures… La força i intensitat dins de la societat d’aquest règim social de castes fa difícil la seva desaparició. Un simple exemple d’aquest tracte diferencial segons el grup social es pot palpar només a l’entrar en un comerç, on continues veient un tracte classista de superioritat del personal de l’establiment envers a la senyora que els porta els cafès per exemple. Segurament un tracte marcat per una diferència cultural abismal amb la del nostre país i,segons el meu punt de vista, un tracte arrogant i amb poca consideració envers a una persona que, pel fet de tenir una feina de menys responsabilitat, no és ni menys ni més important que una altra persona. El respecte als altres sí que fa que una persona sigui més persona, no pas el seu estatus a la feina o el seu nivell econòmic. Ara, a les 22:00 h, quan els nens ja estan en el primer son després d’un dia intens, m’acosto a la botiga més propera per intentar comprar una cerveseta fresqueta (ja que al nostre hotel piquen una mica fort…). Només en el recorregut d’uns 200 metres, coincideixo amb desenes i desenes de persones tirades al carrer… dormint al carrer sense absolutament res. Una dona remenant la brutíssima brossa acumulada en un voral de la carretera, vaques sagrades intocables passejant, un senyor sense cames assegut mentres sacsejava el cap sense romb, un altre aquest cop ben vestit orinant al mig d’un carrer atapaït de tot tipus de porqueria i més, gent i gent dormint pel terra sobre una vorera negra, … Una dècada després de la nostra primera visita no ha sigut suficient per canviar aquestes diferències socials del país, potser al contrari… Continuem veient molta gent vivint molt per sota del llindar de la pobresa, en unes condicions higièniques totalment precàries, i un elevat número de gent discapacitada tractada de forma marginal, vivint en un carrer pleníssim. Pleníssim de tot, de gent, d’excrements, de porqueria, de sensacions, …