Dofins en perill

A les 05:30 ja sonava el despertador. Un dels únics dies que ens llevem realment d’hora (a excepció de quan hem d’agafar algun avió o autobús) per una activitat estrella del nord de l’illa. Encara havia de sortir el sol, un petit te, unes madalenes balineses i cap a dins la barca mentres es comença a fer de dia. El sol surt per les muntanyes del nostre darrera, escalfant-nos l’esquena i fent-nos entrar en temperatura després de rebre els primers cops de vent ja mar endins.Mai havíem vist dofins en el seu hàtitat natural, i pels nens també era una atracció interessant. L’Abril mig adormida, asseguda i recolzada sobre la Karina còmodament dins la petita embarcació com si ho fés cada dia. El Bernat observant com ningú tot el què l’envoltava. Una vetllada tendra i gairebé romàntica fins trobar-nos les altres 72 barquetes que esperaven la sortida sobre la superfície d’aquest animal marí. Les he comptat per sobre i m’ha sortit aquest número (sense contar-nos a nosaltres, és clar). 10 minuts més tard d’arribar a l’epicentre de la turistada, s’intueix a uns 200 metres unes aletes, difuminades per les mateixes onades. Ràpidament, comença una cursa de barques per intentar ser el primer en arribar a la zona, i en cobrir, aixafar, esclafar, o trepitjar l’àrea que estaven nadant dolçament els dofins marins.Aquesta acció s’ha repetit una vintena d’ocasions, i en totes elles ha prevalgut la potència del motor que la proximitat de cada embarcació. La situació ha arribat a ser tan còmica que s’ha fet inevitable ironitzar amb els altres turistes, sobretot tenint en compte que nosaltres anàvem amb una 125cc competint contra els GP1. La Karina plorava literalment de riure, no podia parar de riure veint-me a mi gesticular i cridar als altres turistes “ràpid!!!!!!!!!!! dofins!!!!! correu!!!!!” Tot i això, hem tingut l’opció de veure’ls d’aprop en alguna ocasió. Són preciosos i tenen un moviment elegantíssim, doblant-se part del cos dolçament per sobre l’aigua per mostrar-nos la seva envejable habilitat dins del mar.Just tornar, ens trobem el meu col·lega de partidetes de pim-pom (un indi de Bombay viatjant sol per l’illa de Bali), tot eixerit i content de bon matí amb el banyador negre florejat i un gorro de natació ja ben posadet, em comenta tot eufòric que va a nedar perquè està al·lucinat per la qualitat de l’aigua. Es queda remollant-se entre els primers metres, on recordo que està força bruta, tant d’envasos que ha anat tirant la gent com per la desembocadura de rierols-clavegueres. Ja més endins, a uns 200 metres, s’arriba a aigües clares i transparentíssimes motivants per un bany relaxant amb innumerables estrelles de mar blaves que ressalten en el proper fons marí. A la vida tot és subjectiu, i tot depen del punt de vista que es mirin les coses. El món i la seva gent som molt diferents.Una llibreta plena de recomenacions de turistes és el què ens ha fet decidir per dinar en un menjador d’uns baixos a 15 metres del mar. Un senyor encantador ens ha preparat unes bones peces de peix a la graella. Just la graella que va comprar fa uns 7 anys i que l’única tasca de manteniment realitzada (inclòs la neteja) ha sigut el canvi de carbonet. El resultat, com no, boníssim!! Als dos peques els encanta el peix amb les corresponents patates rosses. Amb precaució sol·licitem (excepte quan ens oblidem) que el menjar no sigui “spicy”, i garantir un millor èxit pel paladar dels petitons.Homenatge especial al nivell assolit per l’Abril Mengual de casa nostra, que sense haver-li de dir nena gorda ni res per l’estil…, ja ens travessa la piscina per sobre i per sota l’aigua. Bravo Abril!!! Ja no et calen cursets!!! Avui ja imitava els moviments de Krol… També s’ha de fer una menció especial a la Karina que avui no s’ha fet cap massatge. Des que hem arribat a Bali i hem vist els preus dels serveis diversos amb “putingues vàries” : massatges balinesos, pedicures, tractaments facials, manicures, etc. (entre 4 i 6 euros/hora) la meva dona va de massatge en massatge i tira perquè li toca. Per trobar-se més còmoda i convèncers que no està abusant busca justificacions… “Aquesta és com a recompensa per les innumerables vegades que no tenia mai temps durant el meu llarg horari laboral dels darrers anys”, o “Aquesta, per la meva curtíssima baixa de maternitat del Bernat”, o “Per 5 euros…”, o “Només ho feia 2 cops l’any”, o “…”. Val la pena més que mai!!! S’ha d’aprofitar!!!

Una altra Bali

Poble pesquer, simple, petit, tranquil, autèntic, autòcton. Lovina és un poble pesquer al nord de l’illa de Bali, situat al costat del mar, principal recurs econòmic dels seus habitants i punt d’atracció d’alguns turistes amb ganes de veure platges no massificades per grans complexes hotelers, i viure una experiència diferent, viure una altra Bali menys desitjada pels grans grups turístics. Això sí, no parlem de platges paradisíaques amb una àmplia oferta de serveis. Lovina és una població amb una platja de sorra negra com el carbó, una primera capa d’aigua bruta pels múltiples rierols col·lectors de tot els excrements i orinals del poble (aproximadament els primers 50 o 100 metres propers a la platja), i per innumerables envasos llençats pels mateixos habitants. Més enllà, la qualitat de l’aigua és molt bona, i inclús es pot fer snorkeling de bon nivell sobre uns corals a uns 200 o 300 metres mar endins. Un cop assumida la realitat de la qualitat de l’aigua d’aquesta zona, altres atractius (diferents als de sol i platja) surten ràpidament a la vista. La vida a la zona és molt bàsica i en molts casos poc higiènica. Les famílies comparteixen la vida i els seus comerços amb els seus gossos, gats i gallines. Pel darrera, algunes vaques pasturen pels camps propers, i al davant, moltes barquetes de pescadors (molt originals amb dues llargues peces de bambú en els laterals donant estabilitat a una embarcació alta i estreta) descansen a la sorra mentres el mar les espera per un nou dia de caça. Assentats per dinar al restaurant proper al rierol-cloaca, hem compartit uns moments amb el nen de la casa de 7 anys. Mentres li feiem alguns deures al Bernat de sumes portants, hem pogut comprovar que aquest nen no sabia sumar més que el què li permetien els dits de les mans.Només per alguns euros més i després de parlar amb el noi del restaurant d’ahir, hem pogut anar a pescar 2 hores just abans de sopar, mentres es ponia el sol, tot esperant poder cruspir-nos algun obsequi que ens oferís el mar. La Karina i jo n’hem pescat un parell de petitons cadascú, mentres el Bernat i l’Abril han estat gairebé apunt. De fet, el Bernat li encanta pescar.El Bernat ens ha recordat les altres experiències seves de pesca : a Noruega davant dels fiords (a Aussland), a una bassa al costat de la casa de la seva amiga Alba de la classe de Callús, i jo també hi afegiria el parell de cops de les atraccions de Santpedor. Somrient, alguns cops em mirava i veia com disfrutava mirant la posta de sol, amb alguna altra barqueta al fons i amb un cel espectacular. L’Abril disfrutant-ho al principi, assentant-se a la falda de la mama per la meitat de la pesca, i observant tot l’entorn en silenci la part final mentres estava ja totalment fosc. Els peixets no eren de fàcil menjar pel què s’ha optat per una altra peça de tamany més considerable. Un altre sopar de peix fantastic davant del mar.Uns nois tocant la guitarra i cantant a la taula del costat han fet encara més especial la part final del sopar amb el soroll de les onades com a sintonia de fons. Dormir a hotel davant del mar amb piscina, 3 àpats, jornada de pesca, beures varis inclòs cerveseta i Nescafé Ice, … avui per 60 euros en total tots 4, o sigui 15 euros per cap, que l’Abril també compta. Per això ens han portat un llit extra a l’habitació i obre la boca com ningú quan hi ha peix per dinar o sopar.

Coliseum balinès

La família de la homestay on haurem passat 6 nits és molt maca i ens fan sentir com a casa, ens costa marxar d’Ubud però avui ja és l’últim dia i demà farem camí cap al nord de la illa de Bali, Lovina. El conflicte entre la defensa de la dignitat dels animals i el manteniment de tradicions o festivitats antigues està servit també a Bali. A Catalunya, no fa molt, es va prohibir les corrides en places de toros per les reiterades manifestacions en defensa dels drets dels animals. Aquí de moment la tradició segueix viva, i tal dia com avui se celebren lluites de galls amb tota la regla. La brutalitat de la lluita és total i de fet la subsistència del gall passa per la matança del seu contrincant. Els amos dels gladiadors els faciliten un ganivet punxegut lligat en una de les seves extremitats inferiors esperant que en algun moment pugui ferir de mort al seu rival. Aquesta lluita és totalment legal, encara que en algunes ocasions es reuneixen en llocs clandestins per no haver de pagar tributs.El nostre xòfer no tenia clar el lloc on avui es faria una “Cockfighting” i l’aventura ha començat donant volta enrera a mitja carretera per perseguir a un motorista que portava una bossa gran de colors, on suposadament hi havia un dels animals aniquiladors. Al mig de la persecució de la moto hem hagut de parar un parell de cops per l’encreuament amb una gent que atravassaven una palmera pel mig de la carretera i amb un camió que ha sortit d’un trencall sense mirar. Tot i això, hem pogut tornar a localitzar el nostre objectiu per acabar trobant el destí desitjat, la plaça de gallines. Una plaça cutre, envoltada per una tanca de plàstic de sac de patates sota un tendall blau mecànic i quatre paradetes, una de menjar beneït per unes ofrenes (en aquest cas el menjar li feia falta aquesta purificació per poder ser comestible), una segona de beures i dues d’afilats ganivets i falç per tallar l’arròs dels camps.El lloc sobrepassava l’autenticitat, i es movia entre la clandestinitat i el frikisme. Personatges de tot tipus, d’un nivell social bastant baix, i un grup de 7 o 8 homes asseguts al terra jugant a cartes amb diners, mentres esperaven l’arribada de més galls lluitadors. Un senyor que coneixia al nostre conductor ens aconsella un altre lloc més habilitat i on ja havien començat l’espectacle. I tenia raó. Molt millor!! 3 quilòmetres més enllà, just a les afores d’Ubud, hi ha el gran Coliseum Balinès. Una quadrilàter de 10×10 metres amb unes dobles tanques de protecció i amb unes grades bastant significatives que permetien un fòrum bastant respectable per observar i apostar per una de les dues bestioles. El fet de pagar entrada ja ens ha tranquil·litzat i ens permetia gaudir amb més seguretat de la cerimònia, podent tirar fotos i vídeos amb la total “paxorra”. Segons la policia local hi havia una vintena d’espectadors i segons els organitzadors un miler més 4 turistes de Santpedor perduts per Bali.No sé quants érem però per ser un dilluns de feina a les 15:00 h, crec que erem entre bastants i molts. En un extrem de les grades, aixecats sobre uns padastals, els jutges de línia que marcaven els temps morts de la lluita. Just a sota, un senyor vestit de mil i un botó desquartitzant el darrer pollastre perdedor. En menys de 5 minuts de la nostra arribada presenciem l’escalfament i inici d’una nova lluita, precedida del moment estelar i més sorollós de la jornada, el moment de les apostes pel futur gall guanyador.La resta no cal explicar-ho, apart d’algun temps mort bastant curiós. Dues lluites han sigut suficients per poder viure i olorar l’experiència, i per girar cua i emprendre el camí cap a una altra destinació.

Cerimònia hindú


La relació amb la gent de la casa on estem allotjats és molt entranyable. Cada dia surt un tiet nou o una filla de cosina que treballa a la capital o una filla que ve de visita, o … Els que sempre estan per casa són dos germans amb les seves corresponents famílies. El més gran dels dos és l’artista (pintor, músic i xòfer dels turistes com nosaltres) i un més jove que coordina el tema de l’allotjament (amb una nena preciosa de 2 anys que ja s’ha començat a fer col·lega de l’Abril). Avui abans de fer la sortida amb cotxe, les dues estaven jugant a cuinetes al porxo del nostre palauet.El Bernat, en canvi, busca més activitat i ja té vàries persones al poble que li fan algun combat de lluita lliure quan el veuen. La seva actitud és vital per l’èxit total del viatge. Ell és el germà gran que dona exemple a la petita, és el qui ha de controlar els impulsos d’energia desenfrenada, o mostrar interès per les sortides o activitats de cada dia. El Bernat va creixent, cada dia s’obre més amb l’altre gent, pregunta quan abans s’avergonyia, ironitza amb qualsevol del carrer utilitzant alguna frase en anglès o s’encarinya amb qui li demostra afecte. L’altre dia va guanyar 10.000 Rupies (sí, sí, 10.000 Rupies) tocant la flauta pel carrer mentres la seva germana i la seva mare se’ls gastaven amb un vestit.El to de l’instrument no era gaire afinat però la seva gràcia va captivar a una jove americana que es va entendrir al veure’l i va acabar abonant més del què pretenia, suposo que per salvar com més ràpid millor un moment de desconcert enmig d’un soroll estrident mentres buscava sense èxit els diners en el fons del bolso. Bé, en total estem parlant de 0,80 cèntims d’euro però per aquí es comença. Igual algun dia ho provem bé en una zona d’entrada massiva de turistes en hora punta. Amb un autocar d’americans forrats de dolars jo diria que li caurien al Bernat 5 o 6 euros més… De moment s’ho ha gastat amb algun xiclet i algun Sprite. La família dels Nyoman són realment molt afables i avui ens han convidat a anar a una cerimònia hindú oferint-nos la roba adequada i ajudant-nos a vestir. Primer la Karina amb unes faldilles i blusa clareta i després un servidor fent la seva fila amb un tipus de faldilla feta amb vàries capes de tires de roba i un mocador nosat al cap. Mig poble estava en aquesta festa que la celebren 2 vegades a l’any.Sense cap problema hem entrat en una primera part del recinte a cel descobert on hi representaven una obra de teatre amb danses i càntics on els maquillats protagonistes lluien una vestimenta molt carregada de colors i brillants. Més endins s’entrava en un temple públic adornat per l’ocasió i de mides reduïdes tenint en compte l’elevat número de persones. Amb el Bernat hem aprofitat un canvi d’oració amb rotació de gent per colar-nos-hi i viure de primera mà una pregària hindú balinesa enmig d’una cerimònia sagrada. Érem els únics blanquets occidentals en l’apretat pati rodejat de tribunes enportxades amb figures divines.De fet, uns senyors a l’exterior del carrer bloquejaven l’accés de tot turista o persona que no anés adequadament vestida. En el moment de la pregària tothom (homes i dones barrejats) s’han assentat, han desat les ofrenes al seu costat i tot posant-se les mans juntes al davant del front han inclinat el cap, mentres el repicar d’una campeneta marcava els canvis d’oració i la benedicció de les diferents flors de l’ofrena.Al darrera un grup de músics tocant amb instruments locals, a l’esquerra una dona cantant amb un to greu, al centre un home beneïnt a la gent amb aigua i fent repicar la daurada campana sobre un podi adornat barrocament, i al davant de tot un senyor (invisible pels nostres ulls) amb una veu seca dominava el ritme de la sessió. Una cerimònia relaxada, sense crits, amb moviments tranquils i pausats, inclús amb alguns instants de descans amb tertúlia, i amb la presència de tots els integrans de la família (de tots els sexes i edats) convivint de forma natural aquest moment tan especial i sagrat.

Espiritualitat balinesa

Un d’aquells dies difícils d’oblidar, dels que es queda gravat a la memòria. Avui hem sortit d’hora per fer una sortida amb cotxe pels voltants de Ubud. Ahir a la nit, abans d’anar a dormir, vam parlar del trajecte amb un dels germans que habiten a la casa. De fet, ell dorm a l’habitació del costat i a vegades se’l sent a roncar. La majoria de Homestays organitzen tours fets pels mateixos membres de la família. Al principi semblava que era rehaci a fer l’excursió fins que vaig averiguar que tenia el cotxe averiat i que havia d’agafar el del seu nebot. Li vaig comentar que no volíem problemes de cap tipus amb la policia en cas d’algun control. Fent una negativa tot rient em comenta que el problema seria en tot cas per ell i no pels clients. Aquest cas ens feia recordar la nostra experiència en un trasllat a mitjanit cap a l’aeroport de San Cristóbal de las Casas (Chiapas, México), quan el taxista ens va venir a buscar a l’hotel amb el seu cotxe particular en comptes del cotxe oficial.El motiu, senzillament perquè li vam demanar un cotxe amb cinturons de seguretat. A mig camí, just abans del primer control policial amb una patrulla a l’americana amb metralletes i cotxes blindats, el nostre conductor simpàtic ens va fer estudiar 3 ó 4 respostes per a possibles preguntes durant el checking point. Evidentment ens van parar, amb metralletes i llanternes potents enfocant-nos, amb el conseqüent interrogatori, i amb la sort de deixar-nos seguir cap al nostre destí, no perquè ens cregués penso, anar amb nens en alguns moments facilita les coses. Tota una experiència… En aquest cas, el fet que la sortida era de dia, que era un membre familiar de la homestay, i que és a Bali, hem decidit tirar endavant… La jornada ha sigut molt plena a tots els nivells. Hem començat amb la visita de 2 temples hindús, del qual volem destacar l’increïble Gunung Kawi.Un temple amb múltiples construccions de diferents períodes situats a la part inferior d’una vall tancada per uns penyasegats envoltats de selva i de terrasses d’arròs. Una llarga escalinata puntejada per alguns turistes, “balinesos” amb la intenció de resar en un lloc sagrat i dones carregades amb galledes sobre el cap per transportar sorra cap a una obra de rehabilitació del temple. El lloc reuneix tots els requisits per gaudir d’uns moments amb unes sensacions fortes i que atrauen a qualsevol visitant. Una trentena de persones vestides íntegrament de blanc han començat a resar assentats al costat de la construcció principal del temple, dominant la part inferior de la vall.Els seus càntics i pregàries eren suaus, relaxants, inclús melosos. Només un sorollet d’un molí de vent, amb unes peces de bambú lligades repicant, trencaven el so de l’oració. Els nens observant la improvitzada cerimònia amb els ulls ben oberts. El Bernat en algun moment imitant la seva posició amb els ulls tancats i les mans juntes estirades just a sobre el cap. Durant tot el dia, el gran Bernat, s’ha mostrat molt interessat amb totes les visites de la sortida, gairebé com un adult més compartint l’experiència. Ara, a més, s’ha tallat els cabells i sembla més gran… està guapíssim!! L’Abril, ai l’Abril… És una bitxa riallera! D’ella podem destacar que és un tot terreny i que s’adapta a tot i ho segueix tot, i que camina moltíssim. De fet el cotxet ja el guardem gairebé només pels dies de transfer com a carro porta-motxil·les (potser algun dia en una ciutat el tornarem a portar… per no passar-nos massa…). I la Karina, amb el nou tallat, el morenet de la cara i la fadilleta per entrar al temple estava entre preciosa i radiant…Tampoc podem oblidar la visita a una plantació del tipus de cafè més car del món. Un cafè molt a partir d’uns grans torrats recollits dels excraments del Luwat (animal que li encanten els grans de cafè, digerint la pela i deixant pel complert el gra en el moment de la defacació).Els grans de cafè queden completament sencers dins l’estómac de l’animal, completant un procés de fermentació únic i enriquidor pel posterior paladar del consumidor.Durant el trajecte innumerables escenes que fan irrepetible l’illa de Bali: continus temples hindús a les entrades de les vivendes, motos carregadíssimes de tot tipus d’objectes, gent transportant qualsevol matèria sospesada sobre el seu crani, terrasses d’arròs penjades en turons i muntanyes d’accentuat desnivell, homes asseguts vestits amb faldilles i mocador al cap, ofrenes i encens per tot arreu, comerços vells i deteriorats, grups de gent caminant per a una cerimònia religiosa, camionetes carregadíssimes a no poder més, botigues i botigues d’escultures (majoritàriament hindús i pel consum intern), … A la tornada hem visitat un dels volcans de l’illa on encara hi havia un petit segon cràter a l’interior amb restes de lava de la seva darrera explosió al 1963 (tal i com ens ha comentat la senyora que ens intentava vendre fruita de forma insistent…)Al vespre, el senyor conductor (“toqui el pito, toqui el pito, …”) feia una actuació en un dels numerosos espectacles amb danses i balls que fan per tot Bali, sobretot en la zona on ens trobem, Ubud. Com no, ens hi hem apuntat i hem pogut presenciar una dansa amb una setantena de participants guarnits amb disfresses molt treballades i precioses, amb càntics de tot tipus, i representacions simulant déus amb formes d’animals lluitant i alliberant mals esperits. Al final un “crack” passejant-se sobre peles de cocos en flama viva demostrant una resistència al foc increïble. Realment, tota aquesta gent representant aquesta actuació només per una vintena de turistes no tindria sentit si no hi hagués aquest rerafons espiritual. El senyor no hi guanya diners i col·labora amb 3 grups de dansa. Aquest ho fan pels turistes però en els altres grups ho representen pels mateixos balinesos. La força, l’energia, la concentració i dedicació de les escenes que hem vist són acompanyades per sentiment i devoció cap als seus déus. Beneeixen, es purifiquen i eliminen els mals esperits mentres ballen. És una forma més de resar…

Entre temples i monos

Al matí, mentres els nens dormien, he donat una volta per Ubud per intentar trobar un allotjament més econòmic i menys sorollós. La piscineta estava molt bé però teníem ganes de trobar un allotjament local. Aquí està ple de “Homestays” on pots compartir la vida quotidiana d’una família en una de les seves estances en forma de temple, i amb patis interiors i jardins amb fonts i ofrenes. Després d’una recerca exhaustiva, he aconseguit una d’aquestes fenomenals casetes decorades amb relleus, pilars de fusta sota un porxo de palla, estàtues hindús, figures sagrades, jardins i soroll d’aigua de les fonts … Dormim en aquest petit temple de la foto.Un allotjament llunyà dels carrers sorollosos principals, amb wifi (per la Karina), amb un caire totalment familiar i autòcton, i a un preu econòmics de 18 euros/nit amb esmorzar inclòs per tots 4 i el cafè i te sempre a punt. A més l’habitació per fi disposa de dos llits dobles, fet que agrairem després de moltes nits seguides amb un de doble i un d’individual. La vivenda de la família comença amb un petit pòrtic que obre el camí a tota una sèrie de passadíssos amb petites construccions en formes de torres, pòrtics, parets decorades, … plenes d’ofrenes i barres d’encens. A la part central, dues construccions baixes, una d’una planta amb la nostra habitació i una segona amb dos pisos per a dos hospes més. La família (entre germans, cosins germans, tiets, nebots, avis, … uns 20 en total) viuen conjuntament al darrera d’aquest espai. Just a l’arribar tots 4, el noi jove de la família que domina l’anglès ens torna a ensenyar l’habitació, i tot seguint la conversa reposadament i cordialment hem descobert una mica més de la seva cultura. Per exemple, sota la pedra situada just al davant-esquerra dels quatre graons del nostre petit temple, hi ha enterrada la placenta de la seva filla, reencarnació del seu tiet difunt. Un altre membre de la seva família (crec que la seva tieta), ha començat a repartir ofrenes (una base amb fulles omplertes d’arròs, picat de cacahuet, coco i pètals de flors) per tots els racons del pati.Mentrestant, una altra dona estava preparant la següent ronda d’ofrenes pel dia següent. La casa és gran, i el número de llocs sagrats és múltiple. L’espiritualitat és un pilar fonamental i bàsic per la seva vida, i bona part del seu temps el dediquen a omplir la seva ànima de sentiments i emocions. Ara mateix, a les 00:00h, tenim un concert d’òpera protagonitzat pels gossos del veïnat. Inclús el gos de la casa, l'”Aqua” assegut just al silló de bambú del meu costat, ha marxat per saber un pèl més de l’esdeveniment. En només 30 segons ha tornat al seu lloc, relaxat, al meu costat i sota les figures sagrades de colors en forma de pollastre (intocables pels clients de la casa).A la tarda hem visitat una de les atraccions estrella de la zona, el Monkey Forest Temple. Un conjunt de temples hindús situats al bosc i que comparteixen protagonisme amb uns macacos entremaliats, juganers i a vegades “pícaros”. L’espectacle ha sigut de primer nivell. Milers de monos protegien els temples de l’arribada de mals esperits. Uns jugant pel terra, altres inentant aconseguir menjar de les bosses dels visitants, altres senzillament observant, o descansant al terra estirats, o netejant-se el pèl o inclús un “Nacho Vidal” amb una colega mirant cap a Lleida. Realment sorpren per la dualitat del lloc: temples preciosos enmig d’un bosc i primats compartint el seu espai habitual amb humans. El Bernat ha sigut partícep per un moment de l’espectacle. Estava assegut per casualitat al costat d’un petit mono quan un moviment no esperat ha provocat una reacció a la defensiva de la mare mona en senyal de protecció. Un dia com avui els nens no han parat de jugar i jugar. Sobretot quan no hi ha una fulla de ruta clara per part nostra amb activitats definides dins d’un cert horari, els “petitons” van agafant el seu terreny i els jocs se succeixen sense fi: “El vaixell a la piscina”, “Lladres i policies”, “Trens”, “Senyoretes i nens”, “Dibuixos varis”,… Això si ho acompanyem amb les quatre classes que els intentem ensenyar (gràcies a les indicacions de tot l’equip directiu i de professors de l’escola Juventut de Callús) acaben passant hores i hores i hores… Sobretot quan estàs en un indret totalment diferent, on només aixecant el cap i mirant ja gaudeixes de noves sensacions. I Bali és un d’aquests llocs, on prendre un te amb família al pati d’una homestay tot contemplant les ofrenes de la tarda és un moment únic i quasi espiritual.

Olor d’encens

Avui hem sortit de la zona de platges del sud de Bali i ens hem encaminat cap a Ubud, població més cèntrica de l’illa, amb una evident vida més autòctona i amb tot tipus de servei pel turista. Durant la major part del trajecte hem estat envoltats de motos enmig d’embussos continus. Unes dues hores per fer només uns 45 kms. L’illa es veu molt i molt poblada i ens ha fet consultar la seva població i densitat geogràfica. Indonèsia és el 4art estat del món amb número d’habitants i un dels llocs del planeta amb la densitat de població més elevada (sobretot a l’illa de Java i també a Bali i Lombok). El recorregut ha sigut com una cursa de tortugues enmig d’un formiguer impracticable de boges motocicletes buscant el primer forat disponible. Al voltant, cases d’una planta amb serveis de tot tipus i amb algun Mcdonald’s a les cruïlles importants. Alguns comerços elitistes aprop de la ciutat que s’anaven substituïnt cap al nord per botigues d’artesania, vivendes i temples. El taxista ens ha expicat que cada casa es construeix el seu propi temple, i el poder adquisitiu de les famílies ve representat per la majestuositat del seu temple. Arribats al poble, el soroll és continu (sobretot pel trànsit) enmig de múltiples perfums d’encens sobresortint dels decorats pòrtics i d’una col·lecció d’ofrenes als peus de les entrades dels comerços. Estàtues decoratives per tot arreu, sobretot indús (religió majoritària de Bali) i algunes de budistes (creença també present a l’illa després de molts anys de convivència durant el primer mil·leni D.C.). Després d’escollir ràpidament un hotel econòmic però amb piscineta, hem donat una primera volta pel poble per tal de començar a descobrir una mica més sobre aquesta cultura tan diferent. Hem entrat en vàries “Homestay” (com hostals familiars) i és increïble. Després d’entrar sota uns pòrtics estrets decorats barrocament per escultures indús, s’accedeix cap a un nou món, directament cap al temple de la família amb uns patis interiors farcits de torres decoratives i sales de pregàries convertides en habitacions. Només sobrepassar la zona d’accés apareixen els primers membres de la família, que conviuen i comparteixen la seva vida amb la dels turistes, les seves zones d’oració i de culte amb els flashos de les nostres càmeres. En una de les 3 o 4 que hem entrat per saber el preu, hem trobat una família amb la iaia mig despullada amb una tovallola cobrint els seus pits, una noia jove amb un nen mamant, l’avi assentat de forma asiàtica (mig arronsat amb el cul tocant els talons) amb algun rastre de pintura a la cara i amb un tipus de faldilla, i un gos lladrant a l’entrada. En una altre, just al centre del temple, envoltat també d’habitacions, hem fet una sessió de “Pressing Catch” (lluita lliure) amb el Bernat, on tothom ha pogut comprovar la força desmesurada del petit norueg quan es transforma en superguerrer. Abans de venir a Indonèsia, em pensava que temes tan autòctons i autèntics com les estàtues de pedra, els temples, les ofrenes, els rituals, les persones amb aquestes arrels tan fortes amb la terra i amb les seves tradicions i religió serien només “preparats” pel turista o estarien localitzats en illes molt més llunyanes, i no és així, sinó que ho veus al dia a dia. Veiem que hi ha un culte molt fort a les seves creences, sobretot en la gent més gran. I això és només el principi… Tot just hem començat a olorar l’encens… mentres l’Abril espera al costat de la Karina que li explica els “3 porquets” la meva abraçada just abans de dormir-se…

Welcome to Indonesia!

Acabats d’aterrar a la illa de Bali, esperant començar a tenir sensacions noves tot descobrint un nou país. De moment, dia tranquil a l’hotel per situar-nos, donar classes als peques, algunes d’anglès (es fa el què es pot), alguna sortideta cap a la platja més propera i una mica de repòs per tots plegats després de dies intensos i de molta activitat a Kuala Lumpur, alguna partideta a l’UNO (el Bernat ja és tot un expert mentres l’Abril està aprenent els números i ja en guanya alguna, i no sé com…) i alguna cerveseta (aquí és una mica més barata). El pressupost diari de 25€ per cap x 4 persones, permet fer alguna activitat més a part de cobrir les nostres necessitats bàsiques d’allotjament i alimentació. Tot i això, el control del “budget” ha de ser rigorós per tal que no ens sobrepassem de la quantitat establerta, i a vegades s’ha de filar prim. Hem arribat a Bali, principal destinació turística del país i illa coneguda per tot occident per les seva riquesa cultural i per les seves platges. Pel què fa a la cultura i tradicions encara hem de descobrir molt i molt, i estem ja “espitosos” per començar-la a viure. Pel què fa a les platges n’hem pogut veure de moment només una de les comptades que disposa l’illa pel banyista i l’experiència no ha sigt res de l’altre món (segurament si tenim en compte que ja hem pogut veure i viure racons molt més entrenyables, espectaculars, isolats, tropicals i paradisíacs a les illes de Malàisia, i en altres llocs del món en altres viatges, és a dir, que el llistó de platges està ja molt alt). L’hotel el vam escollir per internet utilitzant una web desconeguda per nosaltres i que facilita molta informació sobre allotjaments d’Àsia i filtrant com a criteri de recerca la proximitat a l’aeroport i en zona de platja (asiarooms.com). Aquí vam preferir reservar-ho en anterioritat ja que arribàvem a les 00:00 de la nit i evidentment no donava temps a donar voltes per la illa amb els nens i les motxiles… L’arribada va ser força còmica ja que carregats i cansats com anàvem vam trobar un payo dormint a la recepció i després de dir-li vàries vegades “hello hello” va obrir un ull, ens va mirar, es va girar, i va seguir dormint…A la Karina li va donar per riure tot mirant si hi havia alguna “càmara oculta”. Després d’endinar-nos una mica més als jardins de l’hotelet el Bernat va veure 2 noiets joves mirant la tv a una altra recepció i finalment vam poder fer el check in, després que portessin un llit extra d’una altra habitació, que gairebé no passava per la porta,perquè no hi cabíem tots 4 a l’habitació…La guest-house o hotelet d’una desena d’habitacions és molt acollidor, decorat amb tot tipus d’artesania destacant unes figures grans per les zones comuns, una piscineta relaxant, uns jardinets, un portal d’entrada simulant un monument històric, unes llums d’ambient molt estudiades, habitacions amb el sostre de fusta-palla, una banyera a la part interior sense sostre amb alguns detalls decoratius i el que ningú s’esperava : una família de rates convivint alegrament amb el personal de recepció i del restaurant.La zona on ens trobem està envoltada d’hotels grans i luxosos amb uns preus que tripliquen el nostre budget diari. Els serveis auxiliars per aquesta massa de turistes també segueixen la línia de preus alts. Oferta contínua de tours per la illa, activitats aquàtiques de tot tipus (jet ski, banana split, …), restaurants de peix i marisc, … tot orientat per l’estranger, i ofertat en moltes ocasions en USD$. Aquesta zona recorda molt el final del nostre viatge de Mèxic de l’any passat, on vam poder gaudir de l’última setmana en un hotel “five stars” després de tenir una oferta especial d’un company de la Karina d’universitat, cap de RRHH de la cadena hotelera i partícep també de la manifestació del passat dia 11 de setembre (records per tu Jordi! no oblidarem la nostra estada al super hotel!). Quan estàs en un “cluster” d’aquest tipus es fa difícil moure’t i emprendre el viatge de forma natural i utilitzant els serveis habituals i públics dels habitants de la zona. Aquí ens hem de desplaçar 1 km. per trobar restaurants per la gent local i per oblidar els dòlars. Ja en aquesta zona, les condicions són realment molt bàsiques i hem pogut intuir (de moment és dora ja que portem molt poc) que les condicions de vida podran ser en certes zones inferiors a les que hem vist per Malàisia. De totes maneres, la Karina ja ha pogut gaudir d’un dels serveis complementaris pels guiris i l’únic a un preu rebentat: Massatge balinès corporal amb olis aromàtics d’una hora de duració per menys de 5 euros. Demà repeteix segur! Suposo que no han acabat d’investigar bé el què valen al nostre país…, o bé la múltiple oferta fa que la competència sigui forta, o no em puc imaginar el preu fora d’aquestes destinacions ultra-turístiques. Bé, demà anem tirant cap a l’interior per descobrir tot el possible de la vida cultural, tradicional i artística de l’illa i deixarem per Lombok la part de platgetes, esperem que paradisíaques…