Aquestes 5 nits a Cherating ens han donat per molt. Passejos amb barca pels rius de la selva, veure com ponen els ous les tortugues a la nit a la platja, banys a la piscina i baixades pel tobogan, “fireflyes” a la nit pel riu (insectes voladors de llum que surten al voltant del riu), visita a una escola de primària del poble… Sobre les fireflyes, hem fet una sortida en barqueta per la nit amb un guia amb lot vermell apassionat per aquests éssers petits voladors que tot fent llums amb el lot ha fet que les fireflyes es posessin a sobre nostre durant la passejada, inclús entre els cabells de l’Abril i del Bernat. Per altra banda, la visita a l’escola ha sigut molt interessant. Ja només pujar al cotxe de la “Mimi” (professora de l’escola i xef del seu restaurant-marisqueria que ens va convidar a visitar el seu centre escolar) ens va dir de seguida que la seva escola és pública i musulmana, pel què no podíem donar la mà a cap professor del sexe contrari. La visita ha sigut molt interessant i l’Abril i Bernat han seguit una estoneta les classes i han pintat un dibuix. Altres temes que ens ha comentat durant la xerrada: A Thailandia hi ha massa llibertats, si t’agafen a Malaysia amb droga (no vam especificar la quantitat de grms.) et poden penjar, normalment els nens tenen uns 5 o 6 germans. El nou edifici de l’escola, que té la mateixa estructura que la majoria d’escoles del país, és modern, inclús més que l’escola dels nostres fills. Malaysia està invertint amb educació i això és nota. Inclús la filla de la “Mimi” ha rebut una beca per anar a estudiar la carrera a Nova Zelanda (això sí, per la diferència de moneda i per l’alt nivell de vida del país, només pot tornar a casa seva a veure la família una vegada a l’any). Malaysia és un país amb un bon present i sembla que amb molt bones perspectives de futur. La diferència monetària entre Europa i Malaysia els fa difícil poder venir al vell continent, encara que molts d’ells ja surten cap a altres països d’Àsia, i els empresaris ja per diferents llocs del món. El consum intern del país es veu molt actiu i el ritme de vida bastant elevat i extès per tota la societat, encara que en molts aspectes continuen estant per sota de l’estàndard de qualitat europeu. Per exemple, el nivell d’hotels que escollim són d’una categoria bàsica-mitja per poder-nos ajustar al pressupost diari que tenim. Pagant més, hi ha instal·lacions molt més bones i en les grans ciutats per suposat que luxoses. Avui hem agafat un bus direcció al nou destí, Marang, poble pesquer proper a Kuala Terenganu. Com que ara no tenim res reservat enlloc, just a 20 minuts d’arribar li he comentat a la Karina de seguir tirant més amunt i avançar camí cap al port que ens ha de portar a les illes de Perhentian però al final hem decidit parar. Els nens estirats per aquí i per allà dins l’autobús, després d’haver dinat en una parada pel camí. Els dos peques juguen moltíssim ara,cada vegada tenen més compenetració entre ells. Quan tria el joc el Bernat, predominen els policies i lladres, els fórmula 1, els avions o trens. Altres moments, ja més tranquils juguen més a papes i mames, a pintar o a restaurants. És molt bonic. A vegades es volen gravar vídeos mentres fan espectacles… L’Abril, tot seguint el Bernat es fa gran i gran. Moltes vegades no sembla que tingui 3 anys, excepte quan diem alguna cosa maca de qualsevol persona, i automàticament ens crida l’atenció tot dient “… i jo?”. Em va fer molta gràcia, una explicació de l’Abril sobre el seu dibuix d’un camp de futbol a dalt d’una cadira en un bar mentres preníem un refresc. Les seves oratives són espectaculars. Quina xerraire està feta! Mentrestant el Bernat jugava amb el gat de la casa, agafant-lo per les potes del davant i fent-lo caminar només per les dues del darrera. “Carcajada” del Bernat d’aquelles llargues i profundes que es tronxa, mentres el gat feia cara de circumstàncies… Finalment, Marang és la nova destinació escollida i el bus ens deixa a la carretera principal. Al veure 4 botigues obertes, decideixo fer un sprint al punt de venda de bitllets per treure els tiquets per 2 dies més tard cap a Terenganu (sense èxit perquè els busos cap a la capital de la província no tenen horari i s’agafen quan passen – la noia d’atenció al client també desconeixia la freqüència) o intentar trobar un caixer per treure diners (també sense èxit ja que els dos que trobo són per targetes nacionals) mentres m’esperen tots 3 a la parada menjant crispetes. Caminada popular amb motxil·les grans al darrera i les petites penjades pel davant, cotxet amb l’Abril (en aquests casos concrets encara va bé) i el Bernat com a líder de l’expedició. Finalment, després de veure algun hotel sense convenciment, decidim anar directament al jetty (port) i veure les alternatives que ens dóna l’illa més propera que hem llegit que està només a 20 minuts amb ferry. El darrer ferry surt al cap de 5 minuts i aconseguim veure unes fotos d’un allotjament bàsic però aparentment confortable que ens convenç i també de preu, pero només després de tenir la confirmació del noi de l’agència a les dues preguntes que són ara sagrades per nosaltres :”Segur que no hi ha escarbats a dins?”, “Està ben tancada la cabanya?” i acceptar-nos el pagament amb euros ja que no disposàvem gairebé de cash en Ringgits. Només pujar a la barca, l’ajudant de tripulació ens recomana entrar a dins per la força de les onades de la tarda. “No home, no!” “Nosaltres ja estem acostumats a agafar barques” li responem, i l’home posa cara de no veure-ho massa clar”. 2 minuts més tard hem acabat amb el Bernat baixant de cul pel terra del ferry fins arribar a l’interior de la cabina, l’Abril amb la jaqueta salvavides posat, amb cara de poker i als meus braços subjectant-la fort al mig de la barca i la Karina agafant-se com pot per la barca i amb la seva cara de circumstàncies, i un dels tripulants del ferry tot dret rient mentres l’aparell anava d’una cantó a l’altre de forma força violenta. Ara entenem per què ens deien d’anar a dins la cabina. L’arribada, ja amb la marea més tranquil·la, ens descobreix una illa petita, amb uns pocs resorts, amb aigua transparent, molta vegetació (amb algunes palmeretes) i sorra blanca. Ens posem ràpid el banyador, després de verificar el correcte estat del bàsic bungalow (més que suficient i així ens treiem l’espineta), i anem directes a la platja, que per cert no té ni meduses ni “sandflyes” (les putes mosquetes petites que ens van “acribillar” l’esquena). Per fi, platgeta guapíssima amb bany tranquil.El Bernat i jo decidim fer una mica d’snorkeling (veient alguns peixos) mentres la Karina prefereix aixafar un eriçó de mar tot nedant amb l’Abril al coll. Moment un pèl tens, ja que ningú sabia què havíem de fer amb les punxes de l’eriçó… Mai ens havia passat. Li preguntem al noi de manteniment i al cap de 2 minuts se’ns presenta amb un tub de canonada d aigua trencat i unes tenalles. Vaja… A veure… Les tenalles crec que són un pèl grans per treure les punxes i el tub tampoc li acabo de veure la seva aplicació (a no ser que li vulgui fer el buit…). Tot rient, amb seguretat, i amb algun toc d’humor li comença a fer cops de tub-canonada al peu de la meva dona sense parar. Cops suaus però continus, mentres el seu company aguanta mitja lima per desinfectar. Tècnica malaya infalible, mentres el Bernat i jo ens partim de riure al veure que la Karina tambe riu. L’Abril, present des del primer moment de la trepitxada al petit animal marí “cabró a no poder més”, es mostra molt serena i tranquil·la al costat de la seva mama observant-li el peu en tot moment. La Karina, es va sobreposar perfectament a la situació tensa inicial i va acabar sent la protagonista còmica de la pel·lícula tot rient mentre el noi li “clavava cops de canonada al peu”.Ara, apunt de dormir, l’Abril està estirada fent veure que llegeix la guia explicant un conte de princeses que aparentment no té fi; princeses, castells, princeps, algun drac, més princeses, vestits, …

Només portem dos dies a Cherating i l’èxit de la parada més llarga de la nostra estada a Malaysia Península està més que garantida. Ahir vam fer un passeig amb barqueta pels rius de la selva i només vam veure 3 serps (una de verinosa penjada en un arbre a menys de dos metres de la nostra barca), uns 10 monos, un abellam del tamany d’una pilota de platja, 2 crancs de riu enormes i un lizard. Va ser una passejada molt tranquil·la només per nosaltres 4 durant una hora i mitja.Els nens estaven molt emocionats tant pel fet d’anar amb barca (no és nou ni molt menys per ells, però els encanta sempre que hi anem) i pel fet de passar per rius i rierols estrets plens de vegetació, on les arrels dels arbres sobresurten de la terra i de l’aigua amb una força salvatge. Tot i la calor, el fet de passar per llocs tan estrets ens permetia estar molta estona a l’ombra, i ajudava a que els nens seguissin disfrutant de valent. L’Abril imitant tota iniciativa que inventava el Bernat, com simular que portava la barca amb unes branques tocant l’aigua, o bé posant-se al capdavant de tot per poder observar de primera mà tota la fauna que ens envoltava.Podia recordar una mica el passeig inolvidable i d’un relax inigualable de Kerala (al sudoest de la Índia), encara que molt més la nostra experiència a l’Amazones. En algun moment vaig pensar que les serps les havien posat allà mortes fins que la llarga verinosa de color negra amb ratlles grogues que vam veure més aprop, just a sobre nostre, es va moure una mica. El que portava la barca ens va tranquil·litzar dient que les picades no eren mortals. Realment flipant, poc ens ho pensàvem abans de pujar-hi de disfrutar d’aquest safari de selva. Avui hem seguit amb una altre experiència totalment nova per nosaltres. La de les tortugues. A les 21:00h hem marxat del poble amb un cotxe durant uns 20 minuts per anar a una platja verge on suposadament havien de venir a pondre ous alguns dels molts exemplars que encara hi ha en aquesta zona. Doncs hem tingut l’oportunitat, després de caminar amb lluna plena durant 1km. per unes platges precioses entre roques immenses, de veure dos tortugues gegants ponent els ous de les seves futures cries. El Bernat i l’Abril han al·lucinat, primer pel tamany de la tortuga, també pel fet de poder veure com estava ponent els ous, i per posteriorment deixar en llibertat unes cries que havien nascut feia tot just 2 hores. Hi ha hagut dos moments molt entrenyables. El primer quan la tortuga mare ha abandonat els seus 79 ous dins del forat que ha excavat per poder-los protegir d’altres animals, com ara els monos, pendents tot observant des dels arbres amb ganes de baixar a la sorra, agafar els ous i fer-se una truita. La tortuga a poc a poc ha tornat cap al mar, cap a casa seva. Per favor, us podeu imaginar que casa vostra sigui el fons del mar? És immens… La mare se’n va per l’horitzó i abandona als seus futurs fillets. No tornarà mai més per comprovar si finalment han nascut o no… Senzillament, se’n va. A més, anirà venint a la costa en periodes de 10 dies en 10 dies, durant 10 cops, per arribar als seus 1000 ous anuals. Increïble… El segon moment especial, quan el Bernat i l’Abril han agafat cadascú una tortugueta petita per deixar-la en llibertat a dins del mar. Aquestes tortuguetes no tenen gairebé cap possibilitat de sobreviure, només 1 entre 1000, i tot dient-les adéu, ens preguntàvem si una de les dues seria la que vindria d’aquí 20 anys a la mateixa costa per intentar obrir una nova generació. L’experiència sobrepassa qualsevol expectativa que ens havíem pogut fer. Hem vist tortugues verdes grandioses en estat totalment natural, hem vist com ponien els ous un a un, inclús l’hem pogut tocar en un moment quan marxava cap al mar, i a més, ajudem amb la nostra quota de la visita, a que uns especialistes guardin els ous fins a convertir-se en cries, i intentar que així, 1 de cada 1000 pugui viure, mantenint així l’espècie i a la vegada la cadena alimentària del fons marí.Avui tot preguntant en un restaurant per si podíem dinar, hem coincidit amb una professora que ja ens ha convidat a anar a visitar l’escola demà o demà passat amb ella. Potser demà passat perquè els peques avui han anat a dormir a les 00:30. La gent és molt agradable. Molt. Per cert, parlant de menjar, aquí a Malaysia no es menja amb pals. Es menja amb les mans (musulmans) o amb forquilles i culleres (els ganivets ja són més difícils de trobar, no sé perquè…) gairebé sempre amb la companyia de gats respectuosos que sense enfilar-se mai a la taula esperen que algun començal els deixi algun obsequi. Tot el menjar és molt econòmic a excepció, entre altres, de la llet. Un litre de llet gairebé val 2 euros. No en veuen gaire els habitants de Malaysia… de fet no n’hi ha a tots els supers. Això sí, rentar la roba és baratíssim, uns 0,80 euros/kg. En aquest cas la bossa que he portat ja pesava uns 3 kgs. Ara a la 01:00, la Karina acaba d’entrar després de consultar alguns e-mails tot tenint a les dues baldufetes dormint ben planes al llit de la nostra habitació. Acabem de sentir un soroll bastant fort, com d’una granota o potser d’un grill. Després de repetir-se en vàries ocasions no tenim gens clar què i a on és. Suposo que està a dins de casa. Indagant hem anat cap a darrera de les cortinetes de la finestra que dóna a la pica de la kitchenette. Bé!! eren dues sargantanes (bastant grans per cert), però aquest cop només sargantanes. L’hotel està realment molt bé (sobretot per la piscina amb tubogan), i la negociació final ens ha ajudat a anar cada dia amb un budget total pels 4 d’uns 80 a 90 euros (hotel amb habitació quadruple, menjar, transport i activitats). Collons com canten aquestes sargantanes tu!!! no sabia que li donguessin al flamenco!!! Ara em falta veure les que ballen!!! Com deia l’hotel està molt bé i ens surt per uns 27 euros la nit, tot i això, el WC perd aigua, no hem tingut fins avui aigua calenta i tenim alguna visita esporàdica de formiguetes i de sargantanes (això ja no és res però… a més les sargantanes es mengen els mosquits). I per cert, vam perdre l’aposta perquè ens vam poder banyar a la piscina just l’endemà a la tarda, la piscina amb el tobogan és genials pels nens i per tots!

Després de dues nits a Mersing, decidim tirar amunt per la costa est direcció a un poble que uns “guiris” ens han dit que és molt interessant i a la “Lonely Planet” també el pinten molt bé. A Mersing dubtàvem d’estar-hi només una o dues nits després del nostre safari indoor a Pulau Sibu. Finalment, els bitllets de bus estaven exhaurits pel dia següent, per tant, dia de relax en aquest poble gran de la província de Johor. Esmorzars deliciosos a una cafeteria excel·lent on preparen una espècie de cafè amb molt de gel que ens recorda als “frappé” de les illes gregues i que tans bons records ens porten!!! tornarem a illes gregues!! sopar boníssim a un restaurant al costat del port, jocs incansables tots quatre junts durant 3 hores a varis parcs a la zona de la platja, nosaltres esgotats, els nens no es cansarien mai, mini-passeig cowboy a cavall en un “ruedo” de 10 metres de diàmetre, fotos pel visat de Vietnam, crema postpicades, i espectadors d’un enterrament xinès pels carrers de la localitat. Un soroll de tambors ens va fer sortir ràpid de l’habitació pensant en alguna festa d’un diumenge d’agost. Una filera de músics, encapçalats per un camió amb unes boles grans blanques amb lletres xineses i amb un sèquit de persones al darrera d’un cotxe amb el sarcòfeg del familiar. Just al costat nostre es paren per fer unes pregàries ràpides just al davant d’un restaurant xinès, ja tot preparat pel baquet, on hi havia una taula a l’exterior amb “incens” cremant. Un enterrament xinès. El nostre perill principal actualment a Mersing són les clavegueres vistes a peu de les voreres. La merda de tots els ciutadans, que no és poca, ens voreja per tota la ciutat i crea un entretingut joc d’equil•libri per no caure-hi en cap moment, amb la dificultat afegida que alguna de les múltiples i diferents olors que et persegueixen et pugui marejar per desequil·librar-te. Després d’esperar una estona el bus, hem iniciat el camí cap al nord, direcció Cherating.El camí cap a Cherating, petita i preciosa població costera, ha sigut molt entretingut. Les 5 hores d’autocar han passat molt més ràpid del previst. Una paradeta de 15 minuts per menjar un pollastre preparat en una de les paradetes cutres a peu de carretera (per cert, cruixent i boníssim, el Bernat s’ha cruspit 3 cuixes), una segona aturada de 5 minuts a la capital de la província, i durant el camí jugar i jugar amb els peques. És curiós com molta gent local volen fer-se fotos amb els nens i agafar l’Abril amb braços o els dónen galetes i coses de menjar. No sempre són fàcils els transfers, depèn del dia, del nostre estat anímic, del nivell d’exaltació dels nens, …Realment s’han portat molt bé i hem pogut jugar, pintar i inclús començar a fer alguna suma portant amb el Bernat, no se’ns ha fet gens pesat, i fins i tot la Karina ha fet una dormideta mentre jo jugava amb els nens.Les classes encara no les hem començat ja que esperem també l’inici del curs escolar (o sigui que encara estem de vacances…), encara que el Bernat en certs moments li agrada i inclús ho demana. A l’exterior avui hem vist algunes zones puntuals un pèl precàries, amb cases molt més bàsiques fetes de fusta, palla i materials poc resistents (encara que en alguns casos amb un cotxe a la porta) amb els seus animals de pastura pel carrer (sobretot vaques i cabres) . De totes maneres, a poca distància d’aquestes barraques, estaven construint noves urbanitzacions amb casetes petites iguals però d’obra per tal de substituir les velles i deteriorades. També pel camí hem vist centres comercials, refineries, alguna zona industrial amb fàbrica de cotxes, … Són contrastos molt interessants que segur que fa uns 15 anys eren encara molt més accentuats. Ara, per sort, la gent viu força bé, i en molts casos molt bé. Hem de deixar de banda els estàndars europeus de vida i sobretot pel què fa a la higiene (sobretot en carrers, lavabos i cuinesque en això sí que hi ha diferència). Aquí es veu “soltura” a l’hora de gastar i no hi ha ni un local de lloguer, es veuen cartells que busquen persones per treballar i en general una activitat econòmica molt dinàmica. I fins i tot algun Ferrari que al tiet Joan Ramon ja va conduir a Itàlia!La conducció, per exemple, ens ha sorprès moltíssim. La gent condueix de forma organitzada, respecten bastant les senyals, els motoristes porten casc i no es veu massa a tota una mateixa família sobre una mateixa moto o multitud de gent a darrera de camionetes tal i com veus a molts altres països. A excepció d’alguns avançaments intrèpits que arraconen els altres vehicles al voral, dels nens petits drets al seient de davant amorrats al parabrises sense anar lligats, d’alguns nens petits de poble conduint motos sense casc, del nul respecte al vianant, de la invisibilitat dels 5 primers segons del semàfor en vermell, la resta d’aspectes referents a la circulació són en general molt positius i semblants als del nostre país. Referent a l’educació, no parem de veure escoles i més escoles amb un format d’ edifici gairebé idèntic per totes les escoles, i moltes. Això ens fa pensar que és una sòlida base pel futur d’aquest país, un país ja molt avançat i que si no fós per la moneda i pel menjar econòmic, no acabaria sent una destinació gens barata pel turista (òbviament, encara molt més econòmica que Europa). Bé, ara descanso en un sofà, del nostre apartament que hem agafat en un dels hotels que hi ha al poble. Des que vam tornar de la illa que no agafem reserves amb antel.lació per internet i preferim veure abans l’hotel i les seves habitacions. Sobretot ara que ja han acabat les seves festes i que ja comença la seva temporada baixa. Per tant, a les 17:00h l’autobús ens ha deixat al peu de la carretera nacional (que per sort no plovia com 20 minuts abans que queia una altre de grossa), i després de caminar tots 4 mig kilòmetre per una carretera amb les nostres motxil.les i el cotxet (encara l’anem arrossegant, tot i que la major part de dies el deixem en el mateix hotel) hem començat a mirar allotjament. Just el primer Hotel és el que deia la guia que tenia piscina i ens venia molt de gust, sobretot pels nens. Mmmmmmmm!!!!!! Piscineta verdeta, verdeta, verdeta, com els múltiples rius de la selva. Increïble! Estàvem apunt de marxar després de les més que falses explicacions del recepcionista afirmant que era tema de la tempesta… quan em trobo el “jefe” i propietari de l’establiment. Doncs bé, hem fet una aposta, si la piscina demà a la tarda, a les 15:00h encara està verda doncs ens regala la primera nit d’hotel. Perfecte, ara esperem que estigui semi-verdeta demà i al punt per demà passat, ja que si tot va bé aquí ens hi estarem unes 3 o 4 nits. Per cert, el “pavo” (em refereixo al “putu jefe”), tot xulet com és ell (i com a mi m’agraden), m’ha explicat mitja vida (dues dones: una de britànica a Sidney amb dos filles a USA i una altra a Kuala Lumpur) i m’ha fet endevinar la seva edat… com no, hem tirat avall i l’hem fet més que feliç durant una estoneta. De seguida però s’ha anat a assegurar que el cap de manteniment (absent a l’hotel durant els darrers 10 dies, pel què ha provocat el mal estat de l’aigua de la piscina) tirés el clor adequat a la “Swiming-pool” al capvespre.

Avui finalment hem marxat de la illa i hem tornat cap a Mersing, petita població al costat del mar, port de sortida a moltes illes properes. Vam decidir ahir al vespre estar-hi només 2 de les 4 nits al resort de l’illa “Pulau Sibu” després de veure 2 escarbats més a l’habitació just en el moment de tirar els matalassos al terra, on havíem de dormir la Karina i jo. Aquesta vegada eren dos escarbats de tamany considerable, diria que eren rates disfrassades de cura, un d’ells amb pinces i tot. La Karina va preferir dormir les dues nits estretament amb els dos peques a dalt del llit de matrimoni tots tres. Realment ha sigut una llàstima que les condicions de la cabanya fossin tan pèssimes ja que la illa era molt maca. Ara però, escrivint sobre un matalàs amb llençols nets i mirant enrera, també es viu com una experiència més salvatge dins de la contínua selva del sud-est asiàtic (sobretot per l’iguana o “pedazo bitxo groc i negre” de la dutxa, que encara no sabem si el color que tenia el definia o no com a perillós).Per cert, ara estem dormint en un hotel que ens val 18 euros l’habitació per nit, és bastant bàsic però correcte, lo increïble és que estem super contents d’estar-hi i ens dóna la sensació que estem al Hilton! Tot venint al poble amb taxi (la combinació amb autobús era molt dolenta) gairebé hem atropellat a un mono. Dos dies abans ja n’havíem vist dos que travessaven la carretera i aquesta vegada ha anat ben just. El terra de la carretera estava ben moll per l’enèssima tempesta i el conductor ha frenat lleugerament sense girar el volant, fet que ha garantit la nostra estabilitat sobre la carretera, però que ha reduït les opcions al primat d’escapar-se. Finalment, després de parar-se just al davant nostre ha esquivat l’auto en el darrer moment, màxim a dos metres del nostre paraxocs. Fascinant. Ens fa il·lusió penjar aquesta foto perquè crec que és la primera que tenim de la Karina i jo solets! L’Abril com fa des del principi del viatge, es posa gelosa quan ens veu en actitud carinyosa abraçant-nos o fent-nos un petó i corre ràpid a separar-nos o posar-se ella al mig, per tant, ens dura poquet el romanticisme mentre l’Abril està aprop nostre… La foto la va tirar el Bernat, tot un professional!

Per cert, m’agradaria fer una reflexió sobre el comportament del turista viatger intrèpit. Avui, un cop hem arribat al port a on desembarcava la lanxa que ens tornava de l’illa (per cert, ens encanta i ens fascina anar amb barquetes per mars o rius… és tan relaxant…) hem baixat conjuntament amb una altra parella d’europeus d’uns 50 anyets (prou madurs) que tot i el pes considerable de la dona s’ha marcat uns 100 metres llisos que ni el Bolt l’hauria guanyat per tal d’arribar primer a l’únic taxi que hi havia en aquest isolat port. No he tingut temps d’agafar el cronòmetre de l’Iphone, però jo diria que ha baixat el rècord femení de França. Una de les grans premises del gran turista individual independent és “maricon l’últim”. Aquesta parella també tenien reservat 4 dies i avui a l’hora de l’esmorzar ens han vingut a demanar si estàvem gaire bé a la cabanya… i després de dues frases s’han adherit al check-out avançat i afegit al nostre boat. I mira que venien de Cambodja… Bé, doncs el tema està en què no hi ha massa consideració ni massa modalts ni sentiment, ni que et vegin viatjant amb dos nens … l’únic que val és l’interès personal de moure’t com puguis i el més ràpid i barat que puguis pels llocs. Inclús anant amb sabates “Salomon” i armilla “Panama Jack”. El fet d’anar amb nens tampoc ens ha de donar sempre la prioritat amb tot, ni espero que m’estenguin la catifa per allà a on anem, però sí que és cert que sobretot la gent local ho té en molta consideració : Et deixa passar primer a les cues, et deixa seure al transport públic, et dónen un pot de pumada post-picades per la molèstia que et poden provocar, etc, tampoc a tot arreu ha de ser així però jo crec que amb els col·lectius de gent gran i de nens s’hauria de tenir més sensibilitat. Ara bé, quan parlem que el qui t’envolta és un turista tal i com Déu mana… és a dir, un “bon viatger descobridor dels nous móns”, doncs aquí… fins i tot valen els colzes. Com el de la noia que volia entrar en un bus de tornada en una de les nostres visites per anar a la selva on vam veure els orangutans. En aquella parada ens vam reunir uns quants turistes que tots tornàvem de la caminadeta per poder veure el moment que donaven de menjar a uns orangutans en llibertat després d’haver-los reintroduït al seu medi natural. Aquest cop, quan va arribar el bus ja veiem que no hi cabríem, i en el moment de pujar, no va valer ni el temps d’espera (que precisament nosaltres érem dels primers), ni el fet d’anar amb menors d’edat, ni res… a excepció de les cames per anar ràpid, i dels colzes per protegir l’espai. Està clar però que nosaltres vam seure, per suposat. Els animals més ferotges en aquest moment eren els joves i forts, els que podien córrer més que la resta i els que de seguida podien ocupar el seu seient privilegiat, fruit i èxit del seu esforç realitzat. Vaja, res comparable amb qualsevol altra parada amb gent local.

Ara ja s’està fent de nit, espero que avui no em piquin tantes vegades com ahir. No sabíem que a la illa hi havia unes mosquetes petites que piquen i no t’adones al moment però et van picant i matxacant mica en mica, no vam veure els típics mosquits i vam pensar que no calia repelent… A la meva esquena hi tinc més de 100 picades, sort que la Karina i els nens estan bé, només una mica a l’esquena del Bernat però gairebé ni es queixa. Ara estic escrivint des de la terrasseta d’una de les cabanyes cutres que té aquest resort de la illa. L’experiència és molt i molt interessant. La illa és petita i molt maca. La nostra cabanya està en una zona on gairebé s’uneixen les dues platges de cada costat de la illa, apunt de separar-se en dues. La platja de l’est és preciosa, amb sorra fina i blanca, aigua transparent (no turquesa), i una selva amb palmeres com a fons d’escenari. Ara està caient un xàfec altra vegada i encara crea un ambient més salvatge i interessant. Cap al nord el mar ja es barreja totalment amb els núvols de la tempesta, i només quan llampega es diferencien els dos blaus. Cap al sud, una línia separa del gris fosc dels núvols de tempesta del blau gris del capvespre. Quan es fa fosc, és dels moments que més m’agrada del dia, havent rigut, menjat, jugat, conversat i viscut una nova experiència amb tota la família. Avui un pèl més neguitosos per les picades del petit mosquit inofensiu. Després de dinar hem decidit anar a caminar una estona per la illa a veure què trobavem… i desconeixent la realitat total d’aquestes illes hem descobert que són habitades per gent local. En moltes d’aquestes illes hi ha pobles petits, amb casetes de fusta i planxes de ferro (bàsiques però amb un bàsic confort). En aquest cas les cases estaven disperses per una gran extensió d’herba baixa, palmeres altíssimes i cagades de vaca. Hem conversat amb vàries persones molt amablement i tranquilament, com és habitual en aquest país i ens han comentat que hi habiten unes 200 persones i uns 8.000.000.000.000.000 de mosquetes petitetes nascudes per picar!!. Tenen una escola realment gran pel volum del poble, una petita “police station”, 4 botiguetes juntes (algunes d’elles encara tancades pel “Hari Raya Aidilfitri”), i moltes vaques pasturant a partir de la tarda pel mig del poble, omplint d’excrements el pas de les 4 motos que hi passegen i dels nens que hi juguen.
Un cop hem arribat a l’extrem de la illa ens hem banyat a una platgeta i hem jugat amb una barca que mentres hi estàvem s’ha clavat a la sorra pel descens de la marea.Just quan hem tornat ens ha començat a ploure i hem decidit fer el què mai solem fer quan estem a casa : Caminar, córrer, riure i jugar sota la pluja! Doncs ens ha ben pillat i hem rigut moltíssim. L’Abril ha corregut i saltat potser durant gairebé 2 kilòmetres. Ara, continuo a la terrasseta i va plovent de valent altre cop i la cortina d’aigua no em fa veure ni els arbres que tinc a 10 metres. Espectacular. Són moments molt i molt tranquils. L’ordenador se m’està començant a mullar per la força del vent. Encara no entenc com no hi ha goteres a la terrassa. Dic això perquè, les condicions de la cabanya són bastant precàries. Ens hem hagut d’ajustar a un Resort pel nostre budget i evidentment no tot pot ser de flors i violes. Ahir a la nit la Karina es va despertar per treure un escarbat del llit. Avui, just quan ens anàvem a dutxar he vist amb la llinterna que portem (ja que la llum del lavabo no anava) un tipus de “iguana” (o diga-li draguet petit o “camaleó” o immensa sargantana de dos pams) just sobre la dutxa. No era tan gran com el què hem vist caminant, ja que aquest potser feia amb cua inclosa entre 80 cms i 1 metre. Safari fora i dins de casa. Ho vaig a comentar amb un dels responsables del “resort” (si es pot dir així), i em demana que de quin color és… què vol dir això? deixem-ho aquí. Després d’aquesta excessiva comoditat decidim escurçar l’estada de 4 a 3 nits. Entro a dins l’habitació ja que l’ordenador se’m pot inundar… Parlant d’inundacions, no puc deixar de parlar de l’autèntica inundació que vam viure en un dels trasllats que hem fet per tal d’arribar a aquesta illa. Amb l’autobús de Johor Bahru a Mersing, vam trobar una zona de la carretera totalment inundada. Aproximadament uns 300 metres de carretera impracticable amb més de mig metre d’aigua de profunditat. Un cotxe al mig ben parat, crec que amb l’aigua per sobre el motor, assenyalava la zona més profunda del caos aquàtic. Pel costat hi passaven a tota pastilla quatre tot terrenys atrevits i el nostre autocar. El Bernat s’ho passava d’allò més bé, mentres que l’Abril començava a qüestionar-se temes quan veia la seva mare preguntant-me si era millor baixar de l’autocar… Els nens estan ara relaxats jugant sobre el llit mentres la Karina va mirant les fotos del dia i a ells com juguen.

Com ja sabem, el món canvia moltíssim, i sobretot durant els darrers anys. Molts diran que perd l’encant, altres que es perd la tradició, la cultura, però la realitat és que les noves tecnologies i la modernitat han arribat a molts indrets del món. Avui hem anat a un poblat ex-indígena del sud de Sarawak. Els poblats d’aquesta zona de Borneo es caracteritzen per viure les famílies una al costat de l’altre, compartint zones comuns tant a l’exterior com en sales interiors. Aquest poblat és diferent d’algunes altres longhouses que havíem vist en les fotos, encara que amb un encant especial. Un poblat al mig de la selva que ha sigut conectat per una carretera que voreja el riu, l’únic canal de comunicació que tenien els antics poblats indígenes. Al costat de la nova carretera, la instal·lació elèctrica i canalitzacions d’aigua. El poblat manté bona part de l’essència i dels materials per la construcció dels habitatges a excepció d’algunes planxes metàl·liques com a recobriment de teulada i bona part del mobiliari i complements de l’interior. La vida en el poblat es viu normal tot i la contínua entrada de turistes nacionals i estrangers encuriosits per viure l’experiència. La barreja és bastant explosiva ja que passem de veure persones de la tercera edat fent treballs domèstics o d’artesania (per a ús propi) a nens vestits de l’Arsenal escoltant música pel mòbil mentres juguen a bàdminton. Contrastos molt exagerats però a la vegada interessants. La majoria de les famílies es beneficien d’aquesta ambigüetat. Per una banda són molt autosuficients amb els propis recursos que els hi ofereix la selva: – bambú com a material de construcció, com a fusta per cremar, com a recipient per coure aliments, … – arròs, verdures i altres hortalisses dels diferents cultius que tenen cada família – producció pròpia de vi d’arròs – fusta per a tot tipus d’utensili o paviment o mobiliari – … . I per altra banda gaudeixen dels privilegis que els dóna el fet d’estar a només una hora de la ciutat: – els nois joves alguns ja hi treballen – accés a comoditats, noves tecnologies … . Un exemple boníssim ha sigut en el moment de la visita a la casa major del poblat, on hi guarden encara avui en dia, els cranis dels caps de les tribus rivals vençudes en combats històrics. Aquests caps estaven dins d’una gàbia de fusta, que l’envolten puntualment de fulles i branques cremant-se per tal que el fum conservi millor l’estat dels ossos. Just al fons de la casa de fusta, conservada totalment com en les èpoques antigues, hi havia el servidor d’internet del poblat! El Bernat ha flipat amb els cranis, i la seva primera pregunta ha sigut: “Papa, i com els hi tallaven el cap?”. L’Abril mentrestant jugava amb uns nens enriolats davant de la seva casa, i aprofitava per fer-se la manicura i pedicura (això deu ser influència de la iaia Dolors i de la Núria…) Anar amb nens obre portes a converses que segurament no tindria amb la gent local. Les persones grans s’acosten per veure el Bernat o l’Abril per tocar-los el cabell i les mans. Tot això fa que pugui començar un diàleg molt més proper. Tot s’ha de dir que Malaysia, com a ex-colònia britànica gaudeix d’un alt nivell d’anglès, molts KFC i Pizza Huts, i els vehicles tenen el volant a la dreta. Evidentment aquests poblats no tenen res a veure amb altres zones del món on encara hi ha vida totalment tribal, com a Papua Nova Guinea, certs llocs d’Amazones o com a Etiòpia. D’aquesta darrera no podem deixar de pensar en el nostre viatge al sud d’aquest país, ja tocant amb Kenya, on hi ha multituds de tribus (Àmars, Mursis, …) que viuen pràcticament com en la prehistòria, excepte per la presència d’armes, algun radio-casette, piles i poc més. El seu modus vivendis és totalment salvatge i en molts casos animal. Rituals milenaris, tradicions arrelades, i sobretot un dia-dia totament primari. Només amb la manera d’actuar o de comunicar-se, moure’s o inclús discutir… ens va provocar una sensació molt bèstia durant la nostra estada, una sensació de veure, palpar i conviure en alguns moments amb persones que viuen gairebé com en èpoques prehistòriques. Aquí sí que veiem que ens separava una eternitat. Una immensa eternitat… Els nens ja dormen al meu costat, mentres acabo d’escriure aquestes 4 ratlles. Avui l’Abril, no sé perquè…ha menjat molt i molt bé. El Bernat s’ho menja tot. Bé, el picant li costa una mica encara.

Avui hem anat a veure una de les moltíssimes coves que hi ha a la illa de Borneo. Ja que finalment no anirem a la cova més gran del món al Parc Nacional de Mulu (ens queda molt lluny, mala connexió, poca disponibilitat, difícil treeking pels nens…), ens emportem un bon record després de visitar la més que poblada “Wind Cave”. Poblada bàsicament per ratpanats penjats al revés excepte quan decideixen volar cap a “nowhere”. Excepte uns 3 kilòmetres en taxi, avui hem fet els trajectes en transport públic ja que teníem molt temps. L’anada ha sigut molt divertida al coincidir amb una família que anaven a celebrar el “Hari Raya Aidilfitri” (festa nacional pels musulmans), i que no paraven de riure i riure. La nostra entrada ha format part de l’espectacle i l’Abril ha volgut ser la protagonista amb la cançó “Senyor conductor toqui el pito, toqui el pito, …”. El Bernat ja la canvia un mica i diu: “Senyor conductor toqui’s el pito, toqui’s el pito, …”.
Els habitants de Malaysia tenen 4 festes principals durant l’any, relacionades amb les 4 religions/cultures més significatives del país: La musulmana amb el “Hari Raya aidilfitri”, la cristiana amb el Nadal, la indú i el canvi d’any xinès. Avui m’he llevat amb el Bernat, després que la Karina ja baixés a la zona d’esmorzar amb l’Abril. Quan hi he anat m’he trobat una torrada- pastisset casolà molt maco de melmelada amb un 17, dels anys que fem cami junts!!! Els sogres ens han felicitat!!! i ens hi han fet pensar, moltes gràcies!!! Sou genials!!! Fins ben aviat!
Per celebrar-ho hem sopat en un bon restaurant (tot i això hem continuat anant molt per sota del pressupost diari) tot degustant una copeta de vi per primera vegada en aquest viatge, aquí el vi és caríssim, i hem acabat la celebració amb l’Abril i jo asseguts a la taula per una marranada ja que no volia menjar-se lo del plat, hem fet un “mano-mano” , avui no podia ser perquè hem pogut triar espaguetis a la bolognesa (amb salsa dolça, boníssims!). Són les coses de les cebracions romantiques amb els dos fills in situ. El romanticisme costa que duri més de 5 minuts…bé, volia dir 5 segons! Ei!!! amb els nens però es disfruta d’una altra manera; explicant-los 5 vegades una mateixa cosa, intentar fer-los creure per anar a dormir, intentant calmar-los després d’una estona de joc esbojarrat, intentant fer-los entendre que els jocs s’han de compartir, intentant acabar les frases amb una conversa amb la Karina, deixant-t’hi l’esquena per carregar-los en alguna caminada quan estan cansats, fregant el menjar que ha caigut al terra al restaurant, o intentant que no trenquin res de l’habitació de l’hotel o una segona copa de gelat o … Jo estic segur però que algun dia quan siguem més grans trobarem a faltar totes aquestes situacions… segur. Avui, mentres l’Abril dormia sobre la meva falda en el trajecte d’autobús de tornada he tingut tot el temps del món per mirar-me-la, acariciar-la, apartar-li els cabells que li anaven a la cara (el bus no tenia aire condicionat i hi havia totes les finestres i portes obertes), i tocar-li el nasset. Els nens desprenen tanta tendresa, això de ser pare em fa créixer com a persona. I viatjar, també.

Avui hem dedicat el dia a veure dos espècies d’animals que no tenim al nostre país. Pel matí, cocodrils. El Bernat i l’Abril els tenim ben encuriosits amb la possibilitat que un cocodril surti en qualsevol moment per algun riu per on estiguem passant (tant en cotxe,barca o a peu) i si corren més que nosaltres o no, i davant d’aquest interès hem anat a visitar una granja amb més de 1000 individus amb mandíbules robustes farcides de dents afilades amb ganes de menjar, i de valent … (spicy or not spicy, it doesn’t matter). La veritat és que ha sigut molt interessant veure com els crien de petits fins a deixar-los quan són adults en espais ja molt més oberts i en un medi totalment favorable a la seva espècie. Hem decidit agafar un taxi d’anada ja que la connexió amb autobús fins al destí era molt difícil (10 euros per uns 45 minuts de camí). Justament quan els hi donaven el menjar, l’Abril ha decidit tapar-se les orelles per no escoltar el soroll del cocodril que tenia a menys de 5 metres en el moment de tancar la boca per capturar al seu “cacho de carne”. Un parell de bosses de patates ha sigut el nostre dinar ja que després no hem trobat cap mes lloc per menjar ni cap botiga. Després dels cocodrils decidim anar a veure directament Orangutans (una de les estrelles de Borneo). Havíem de caminar 1,5 kms fins a sortir a la carretera principal per despres agafar 2 busos. Al mig del camí enfangat però hem vist 3 gossos no molt tranquils i la Karina,molt prudent i encertadament, no ha volgut seguir el camí i amb la seva decisió ha parat el primer cotxe que venia pel camí per demanar-los si us plau si ens podien portar fins a la carretera principal. Amb els nens tothom està més predisposat a donar-te un cop de mà. Curiosament era un 7 places amb 3 persones a dins, que tot parlant ens han acabat portant a l’entrada mateixa del parc natural de Semengo.Era una parella de Singapore que l’home és enginyer tècnic (treballa per una empresa suïssa de fabricació de maquinària de panells solars) i un client seu (treballa per una empresa americana amb un centre de fabricació proper a Kuching). Viatge entretingut… la dona no s’ha pogut estar de fer-se fotos amb l’Abril i tocar-li el cabell rosset que tant els deixa sorpresos, mentre l Abril la molt punyetera es feia la simpaticota. L’experiència de veure els orangutans en aquest parc natural m intrigava,no sabia com seria. Seria enmig del bosc, o totalment preparat dins d’un recinte tipus zoo, … Finalment hem arribat a l’entrada d’un centre d’investigació de flora-fauna que ajudaven a certs primats a la seva reintroducció al medi. S’havia de caminar durant un kilòmetre amb l’Abril a les espatllets per anar en un punt de trobada ja dins la selva en un àmbit natural totalment lliure. Allà hi havia un parell de persones de l’equip d’investigació que deixaven senzillemnt fruites a sota un arbre (bàsicament plàtans i algun coco). Tres orangutans de la zona, suposo que ja mig acostumats al feeding time s’han acostat per oferir-nos un espectacle visual increïble. Enmig del seu hàbitat, sense estar tancats en cap recinte ni amb cap xip infiltrat, han aparegut tres primats del bell mig de la selva per exhibir la seva flexibilitat, equilibri i força en el seu moviment dalt dels llargs i frondosos arbres, mentres engollien els petits obsequis que els hi havien deixat. Realment, poc ens esperàvem un moment tan autèntic i natural, que xulo!
Hem tornat amb el bus (0,80 cèntims d’euro) i l’Abril com de costum s’ha quedat adormida als meus braços. Ara estic escrivint sobre un banc de fusta just al davant de la nostra habitació, i llàstima que no tinc la càmara aquí, ja que gravaria els sorolls varis i escopits d’un Malaysienc que s’està rentant les dents (o algo similar) en la zona de lavabos compartits del Youth Hostel. Impressionant!! De fet ni l’Orangutan petit feia tan soroll al menjar els plàtans… Vaig a dir que aquest paio no ve dels primats, sinó que és una evolució dels rèptils. Déu meu!!! Ara ha estat a punt de treure l intesti per la boca!! Increible…
Per cert, no em puc deixar de fer una menció especial a la meva dona, preciosa com ella sola així morena després de 4 dies de resort, i principal impulsora d’aquesta aventura! Només però m’ho va haver de proposar una vegada i li vaig dir : Per mi, endavant! Carpe Diem!! Amb responsabilitat, és clar. Menció també especial al pavo (franxuti com el meu cunyat) que acaba d’aparèixer pel passadís amb gayumbus, cabell llarg arrissat i sec com un “palillo”. Déu meu, s’ha de tenir molt poc estómac per estar amb un primat com aquest. I tercera menció especial a l’Iphone, Wifi, Skype, … Acabo de fer una reserva d’un hotel a Johor en 5 minuts (el dia 21 d’agost que arribem de Kuching a Johor Bahru en avió molt tard a la nit), després de veure a través de la Lonely Planet quina de les “tropocientas” estacions de busos és la que surt el nostre autocar per anar a Mersing (port de sortida del ferry per la nostra propera visita a la illa de Tioman “paradís tropical” – o això diuen). Posteriorment, ja que les pàgines web de centrals de reserves no m’oferien cap allotjament al costat de l’estació, he decidit recórrer al google maps i trucar via skype a l’hotel més proper que em dongués una certa garantia. Johor no val la pena com a ciutat i no tenim ganes ni d’estar-hi més d’una nit. Les grans urbes si no tenen un real interès (i no és el cas) preferim evitar-les o passar-hi de llarg ràpid. 160 rigits i reservat!! Dins del budget! Endavant!!
Per cert, avui fabulós sopar (curiosament a la terrassa d’un edifici amb 4 plantes purament plenes de places de parking) degustant un parell de crancs, navalles, gambes i calamars fregits. Ha sigut el sopar més car de tots, uns 20 euros en total. Normalment, ens gastem pels 4 uns 10 o 12 euros en total per àpat.

L’efecte que creen les palmeres de nit amb el reflexe de la llum és molt tranquil·litzant. Estirat en una terrasseta de la nostra habitació d’un lodge fantàstic, Damai Beach Resort (amb piscines, jocs infantils, tennis, …) de la petita península de Santubong (al costat de Kuching), per un preu que ens permet estar per sota del nostre budget diari marcat. Genial!!!! A més hem trobat uns restaurantets petits al costat del lodge (els de l’hotel són massa cars) amb tot tipus de menjar asiàtic, una paradeta que venen un tipus de crepes però que són indis (els de xocolata i formatge però no piquen i als nens els encanten!) i amb preus molt populars. Perfecte!!! Avui hem jugat a tennis amb el Bernat. Realment costa que els nens de 5 anys estiguin concentrats en una mateixa activitat durant molta estona, però encara que no me n’hagi adonat, hem estat jugant uns 40 minuts. Les classes del mes de juliol a Callús amb la Sara han anat molt bé i ja la comença a tocar. La platja, com no, forma part de l’atractiu de l’hotel. El més destacable és la sorra extremadament fina, seguint per una suau entrada al mar que en 200 metres només et cobreix fins el banyador. Les muntanyes altes al darrera donen el toc salvatge i real a la vegada, per no oblidar que tens la selva de Borneo a tocar. Per cert, l’aigua està més calenta que en molts centres spa. Això sí, no és turquesa ja que aquí hi ha molts sediments provinent dels diferents rius que provenen de la selva. O sigui, un luxe total a un preu mòdic!!
Ara la Karina els està llegint un conte que ens han enviat els nostres amics de la furgoneta (ai! volia dir autocaravana) i company de classe del Bernat, l’Ot and family, entre altres coses ja hem après gràcies al conte que “Orang Hutan” vol dir “Home de la selva” en l’idioma malai, els nens estan escoltant atentament les aventures del Roc. Avui al migdia hem tret, amb un cert estrès, els bitllets de Kuching cap a Johor. Ho volíem fer la Karina i jo junts des del wifi de la piscina (aquest hotel et fa pagar per targetes d’una hora de durada), amb els nens jugant pel voltant i amb alguns problemes de connexió amb el servidor de Air Asia. Se’ns acaba el temps de la targeta d’internet just quan clickem OK al pagament i apa a tornar a començar… Val més que ho faci un i no haver d’estar els dos alhora en aquestes accions, encara que al haver de pagar amb targeta fa més respecte i per això hem d’assegurar-nos de fer-ho bé. El tema és portar aquestes gestions de preparació del viatge el màxim de bé possible i conciliar amb la vida familiar. Els jocs dels nens, internet, programació de viatges, la blog, escriure aquestes ratlles, llegir i infomar-se sobre la cultura, gastronomia,tradicions de cada país, menjar, comunicar-se amb els pares i amics, … i si podem algun moment per estar sols. Vaja, quina feinada… doncs no! ni molt menys! Senzillament es tracta de buscar temps oportú, organitzar-se i disfrutar de cada activitat. I Intentar tenir trobar alguns petits moments en parella..

Tot venint a l’habitació, han habilitat un dels halls de l’hotel per fer-hi una festa familiar d’algú amb un cert poder adquisitiu. La festa és musulmana i ha d’estar relacionada amb el “Ramadan” que coincideix amb aquests dies. Tot i que totes les dones (inclús nens) van ben tapades, ens saluden rient de forma natural mentres passem amb els nens mig despullats, només amb el banyador. La convivència i tolerància entre les religions i les diferents maneres de viure i entendre la vida és admirable. Realment em feia cosa passar pel seu costat d’aquella manera però ells mateixos ho han trobat normal i natural. De les dues sales he pogut veure que en una només hi havia dones i en l’altre majoritàriament homes (alguna dona en algun dels extrems). Es fa difícil entendre des de la nostra cultura com es pot cel·lebrar alguna festivitat quan la teva dona està en una altra sala i ben tapada. Però bé, suposo que ells no entenen moltes coses que nosaltres concebem com normals des del nostre punt de vista… Al cel ara, uns quants fanals indiquen el fi de la festa i segurament algun desig…

Les palmeres segueixen tranquil·les al meu davant, esperant que el vent les acarici per moure-les molt suaument. La tranquil·litat i el relax “ARA” és total. Tot i això, no podem oblidar que d’aquestes palmeretes, de tant en tant cau un coco. Ull, que un fruit d’aquests baIxant amb “Código CL” (Cagando Leches) et pot matar!!! En aquests moments família el nostre perill està amb els cocos!!! També es fa inevitable recordar el castell de focs de Singapore. Mare de Déu, amb la crisi d’aquesta pobreta gent. Ara ja sembla que els nens, després d’algun condicional (altrament dit “amenaça”), vagin ja per dormir. A ells també els costa agafar la dinàmica d’adormir-se sols com fan a casa, i la Karina els explica algun conte o els fa companyia, i algun dia es queda ella adormida amb ells.