Arriba el dia que hem de dir adéu a Nepal. Un país que no estava previst dins del nostre itinerari inicial, i que al final s’ha convertit en el destí amb l’estada més llarga de tots els que hem estat. Segurament els paisatges himalaiecs, la pau de les seves muntanyes, els seus tès matinals, la selva de Chitwan, la barreja de l’hinduisme amb el budisme, el mix de cultures centenàries, el seu agradable clima, les facilitats pel turisme, els preus barats, … tot això ha ajudat a fer-nos allargar el viatge. Ara bé, si hi ha una cosa que ens l’ha fet especial,a part de la visita del Marcel i family, i que ens ha fet sentir com si estiguéssim a casa, és la seva gent. Un tòpic que s’utilitza en molts països i que aquí hi volem fer una especial dedicació. La nostra passada per Myanmar ens va marcar en aquest aspecte i tampoc volem fer cap classificació. Això sí, Nepal és un bon exemple d’amabilitat, senzillesa i honestedat. Com sempre i a tot arreu, pots trobar gent de tot i a totes hores. Ara bé, la immensa majoria dels habitants d’aquest preciós país són un brollador d’entrenyables somriures i de mirades netes i transparents. Ara mateix, just abans d’arribar a l’hotel per dormir aquesta darrera nit abans de marxar, hem comprat un gelat en una de les milers i milers de botiguetes de carrer de 2 m2 (que tan venen un refresc, com un pot de cola d’enganxar instant o un respall de dents). La senyora, cansada de treballar tot el dia i amb el seu nen de 5 anys al costat, somrient com ningú, i mirant als nostres fills amb una tendresa i una senzillesa admirable. Una mostra com les 10.000 que ens anem trobant durant el nostre pas per qualsevol dels carrers, carreteres, camins, pistes forestals o “trails” del país. Els dies tranquils, els que no hi ha cap producte turístic a consumir, són els que ens fan aprofundir més sobre la realitat de la gent que viu a cada país, aquí a Nepal amb la dura vida de molt bona part de la gent que hi viu. Recordo, per proximitat, dues xerrades durant els darrers dies de Sauraha a Chitwan. La primera amb el “jefe” (altrament dit, el “putu amu”) de l’hotel. Una persona que després de parlar-hi uns quants dies finalment li toquem la fibra i ens comencem a explicar filosofades de la vida (vaja un jo quan m’hi poso…). En plena zona hindú del sud de Nepal, influenciada i maltractada pel també present sistema de castes, ens comenta el seu desacord i la seva lluita rebel contra aquesta injustícia social. La seva posició en castes altes (fill del propietari de l’hotel i amb contactes al govern), el feia invulnerable a qualsevol maltractament en aquest sentit. Doncs ell mateix, va començar a revolucionar-se i a trencar tota tradició marcada per aquestes normes socials, jugant-se un status envejable per molts i odiat per ell mateix. No volia seguir la normativa d’haver de separar-se del seu millor amic a l’hora de menjar (perquè era d’una casta inferior), o de no veure aigua de casa d’un colega o de tants i tants actes absurds que el rodejaven diàriament. Uns incompliments que per nosaltres són obvis i normals, però que al seu país (i sobretot a l´ Índia) són motiu de marginació i exclusió social. Una fortalesa, que com diu ell, li serveix per combatre les innombrables hipocresies que existeixen al món. També recordo com ahir mateix, la cerveseta que vaig fer en un dels típics i petits xiringuitos bruts de Nepal, mentres la Karina i els peques veien un espectacle de danses tradicionals asseguts a primera fila (òbviament per menys d’un euro per cap). La senyora propietària del petit local, al principi tímida i com pensativa, em serveix la fredíssima cervesa (sorpresa tenint en compte els continus talls de llum al país) i s’assenta a uns 3 metres de distància. Al cap d’uns minuts comença la típica conversa de “Where are you from?”, “How is Nepal?”, “How long have you been here?”, per anar entrant amb el tema familiar “Are you married?”, “How many children do you have?”, … L’ambient rarament fresquet d’aquell vespre a Chitwan, la cerveseta al puntet i el fet de disposar temps de sobres, van portar a aprofundir més i més amb la xerradeta. Una dona jove i vidua de 39 anys i amb un nen de 21 estudiant uns cursos a la ciutat més propera. Una dona ben conservada i que feia el seu goig parlant orgullosament del seu fill. La intensitat amb les seves frases amagava una deixadesa cap a ella mateixa i cap al seu futur. Mostrava un desencís cap a la seu ésser i una falta d’il·lusió cap a una vida alegra i plena. Unes quantes preguntes més i l’aparició d’algun familiar acaben de dibuixar el mapa d’aquesta senyora. Canviant ja el to i passant a un xiuxiueig baixíssim i poruc, entenc que viu sola a sobre el bar, just al costat de la família del seu ex-marit. Una família que la controla, que l’obstrueix psicològicament i que la vol mantenir etiquetada socialment amb el seu cognom. Una opressió que es digereix quan traga la saliba al sentir-me a parlar de la lluita cap a la llibertat. Cap a una vida allunyada del “què diran…” i dels prejudicis socials d’aquesta societat tan arrelada a aquestes doctrines i tradicions tan tancades (com el cas de la Kumari). Un esforç molt superior al que van haver de fer alguna generació anterior a la nostra a Catalunya, per sortir no només del murmureig popular i del què està bé o mal fet segons els altres. Una lluita difícil que pot acabar excloent-la a ella i al seu fill d’una bona part de la població enterrada per les seves pròpies imposicions basades pel “putu” sistema de castes vertical, amb els corresponents càstigs i exclusions. Amb un to esperençador i amb el cap un pèl més aixecat, mostrant una inèrcia clara als meus comentaris, em confirma que té un possible pretendent amb qui contacta la major part del temps via sms. Una possible nova relació que li fa pessigolletes a la panxa, que li estimula il·lusió i que amb un pas més que valent, la pot fer reviure (o potser viure, ja que igual el primer casament va ser pactat o de conveniència) una riquesa interior d’amor i llibertat com la que podem gaudir qualsevol de nosaltres. Al Nepal notem amb molta més intensitat que a la Índia, aquestes ganes de canvi, aquestes ganes de deixar enrera aquestes tradicions i tortures socials que en el cas del país veí, porta a l’assassinat de milers de dones o a l’exclusió social de qualsevol qui s’atreveixi a capitanejar aquest vaixell de valents. Demà deixem Nepal, havent après moltíssim d’una gent maltractada per uns polítics que només inverteix en temes militars (presents arreu del país) i en tenir unes bones butxaques per omplir-les de comissions. D’uns governants corruptes que obren les portes a innombrables ONG’s perquè tapin com puguin 4 dels 4000 forats socials. Uns dirigents d’una democràcia jove (d’uns 5 anys), massa feble i amb poc convenciment, més centrats en posicionar militarment els seus soldats i en mantenir un control policial sobre el territori, que en servir al seu poble i millorar-los i facilitar-los una mica més la vida. Potser encara enclustrats en una història marcada per la presència de petits imperis independents reunificats en un sol país. Sigui el què sigui, un Govern que poc mira per la seva gent i frustra les il·lusions de milions de persones amb un gran cor.

Dies extres a Sauraha, just a l’entrada del Parc Nacional de Chitwan, Patrimoni de la Humanitat, en un lodge preciós i baratíssim (com el país en sí) situat al voral del riu i ben bé al davant d’on cada dia vénen els elefants ensinistrats del poble per prendre un bany matinal. Un bany que pots compartir per un preu mòdic de menys d’un euro, pujant-hi, acariciant-lo, jugant, banyant-te amb ell, sent arruixat per les seves llargues i gruixudes trompes, i fent un passeig per dins i pels voltants d’un riu ple de vida. Avui, novament, igual que tots els altres dies de la setmana que hem estat en aquesta població, hem volgut formar part d’aquest espectacle natural que en pocs llocs del món et deixen participar. Aquest cop pujant a l’elefant sense que sen’s assenti, és a dir directament per la trompa, mentres encarem novament el riu. El Bernat, ja ben relaxat, encara que aquest cop sobre d’un exemplar que sacseja el cap més del normal. Un elefant que no segueix ràpidament les instruccions del seu mahout. Un cop a l’aigua, marrona després de les pluges curtes però intenses i diàries, ens comença a esquitxar els nostres cossos de dalt a baix. La sensació d’estar-hi assentat directament sobre d’ell ens continua resultant fascinant. La seva pell dura i arrugada, i els seus immensos ossos et fan ballugar d’una banda a l’altra sense parar. Sembla impossilbe que tal bèstia pugui ser tan dòcil, i tan manejable. Avui però, de forma especial, notem que ens movem més de l’habitual. Una sensació estranya sobretot quan encarem l’entrada o la sortida del riu. És en aquest moment, quan comencem a sortir-ne, quan veiem un cocodril al voral del riu. Òbviament, ens mirem amb el Bernat i no volem perdre aquesta opció de veure aquest rèptil salvatge de ben aprop. La confiança d’haver pujat tants cops sobre l’esquena d’aquest immens animal durant els darrers dies ens fa decidir a acostar-nos-hi sense pensar-nos-ho dos cops. Mica en mica, seguint el tranquil i pausat pas de l’immens elefant, passejant per dins del riu sobre l’esquena del gran mamífer, ens anem acostant al nostre objectiu. Cada cop el veiem més i més d’aprop i més gran. Ara ja no hi ha confusió possible. Identifiquem perfectament tot el seu cos, inclús la seva estreta boca que caracteritza tant i tant aquesta espècia del sud del Nepal. Ara ja són menys de 10 metres, espai suficient perquè aquest animal pugui atacar qualsevol objectiu. L’elefant però, per norma, se salva de tot tipus d’ofensiva provinent de qualsevol cocodril. Ara ja ens adonem de les dimensions reals d’aquesta peça de gairebé 3 metres. Mentres mirem la llarga peça, l’elefant ens fa algun gest estrany dins l’aigua i la meva cara comença a canviar d’expressió. La Karina amb l’Abril a coll ja són coneixedores que ens trobem davant del gran rèptil. Uns segons més tard s’acosten també per veure l’animal, això sí, de lluny. El Bernat, assegut sobre el coll del nostre gran aliat segueix tranquil i segur d’ell mateix, mentres els moviments del cap de l’elefant d’una banda a l’altra s’accentuen cada cop més. En aquest moment, el cocodril mou les potes del davant lentament i ens mira. Em pensava passar desaparcebut o indiferent sobre l’esquena del gran mamífer, tal i com ens havia passat en altres ocasions que ens havíem plantat davant del mateix animal en estat salvatge (com en barca al Parc Nacional de Chobe a Botswana, o en jeep al Yala National Park a Sri Lanka). En aquest moment no val cap error, cap ni un. Continuem sobre l’esquena d’un elefant, a “pelu”, sense cap cadireta ni suport, el meu fill, jo i el nostre ensinistrador. Just a sota, un depredador per excel·lència buscant omplir el seu allargat estómac. De sobte, el salvatge animaló ens exhibeix una mitja volta ràpida i agressiva mentres nosaltres continuem sortint lentament del riu. El cocodril se’n va cap a l’aigua buscant refugi, tot confirmant que els elefants són massa grans pel seu profit.
Desgraciadament, avui s’ha trancat una estadística al poble i un home ha sigut atacat i mort per un cocodril. En aquesta ocasió, una imprudència acompanyada per un atac estrany. Un home pescant, des de dins del riu enmig del parc nacional, objectiu clar i agraciat per un cocodril amb molta gana. La selva aquí és real i no només per fer-s’hi fotos.

Poques opcions hi ha a la vida de pujar directament sobre l’esquena d’un elefant, sense cadiretes ni suports, seient sobre la seva dura i arrugada pell fosca, sobre els seus pèls gruixuts i dispersos, notant cada pas, cada moviment, abraçant el teu fill o la teva filla mentres comences a entrar al riu per ser arruixat amb aigua per la seva trompa. Una sensació d’alegria, de naturalesa i de llibertat, convivint remullades primer amb un Bernat pletòric, excitat i a la vegada carinyós envers a l’animal ensinistrat més gran. Una corda que l’envoltava al coll ens permetia sostenir-nos de les petites “batzegades” de cada suau moviment del seu cos. Esquitxades i esquitxades mentres el Bernat reia i reia… mentres li tocàvem el bonyorut cap, mentres li donàvem les gràcies que es mereixia per deixar-nos compartir aquest bany tan especial. L’Abril, amb els seus 4 anys tampoc li ha faltat decisió per enfilar-s’hi i per formar part d’aquesta experiència animal, tot i que les fortes esquitxades de la trompa no li permetien gairebé viure el moment… Trobar-te sobre les seves espatlles, acariciant-lo mentres ens refresquem del dur i calorós sol de les planes del Nepal, creen un moment màgic per compartir amb família i amb el nostre gran protagonista, l’elefant. Un elefant que ens permetia tornar a reviure una experiència única a la tarda. En un dels pocs llocs del món on pots realitzar un elephant safari. Tots 4, aquest cop sobre una petita plataforma de fusta enganxada sobre l’esquena del mamífer terrestre més gran, ens ha fet possible viure sensacions úniques enmig de la selva. Una passejada tranquil·la, lenta segons el pausat pas de l’immens animal. Passant metres i metres enmig d’una densa vegetació i amb la possibilitat de viure i sentir una experiència diferent a la resta de safaris amb vehicles 4×4. Aquest cop, el fet d’estar integrats a l’esquena de l’elefant, ens permetia veure i conviure moments amb els altres animals amb la total normalitat de la vida salvatge. Amb una naturalitat inèdita per nosaltres, veient passar les altres bestioles sense espantar-los,com si nosaltres no hi fossim a l’esquena de l’elefant. Monos, antílops, iguanes, tot tipus d’ocells i fins i tot, 3 rinos… tots sense mostrar nervis ni cap tipus de temor. Com si d’un elefant més es tractés. Com si fossim invisibles, com si no existíssim, com si fossim uns animals més en aquesta casa tan gran i oberta per tothom. Uns rinos que aquest cop els hem pogut sentir d’aprop, amb calma, sense cap encarada o moviment brusc, com si estiguéssim allà amb ells cada dia. Una autèntica experiència.

De sobte silenci absolut. Alguna cosa a l’horitzó sembla moure’s lentament. Una forma cóncava, de color grisós, amagat darrera una filera d’arbres i enmig d’unes herbes altes, sense poder-se identificar de forma clara. El Jeep tira enrera per aconseguir una millor posició mentres tots els què ens trobem sobre del cotxe observem detingudament aquest immens animal selvàtic. Mica en mica, minut rera minut, veiem com es va acostant i va agafant una forma ja més reconeixible.La perspectiva d’ara és perfecte, divisem un volum immens, amb una pell grisa i seca, de forma robusta com una carcassa o armadura, amb unes orelles punxagudes i una banya central mig trencada. Se’ns va acostant i ara ja el tenim a menys de 10 metres. El guia del parc nacional canvia el to i agafa una posició més sèria dins del vehicle. Ordena als dos petitons a baixar del capó on estaven asseguts per veure-ho millor i entrar novament a la zona amb seients, per tal d’evitar algun ensurt en cas d’haver d’arrencar el cotxe de forma sobtada.El conductor es posa apunt… El rinoceront ens mira mentres camina lentament cap a nosaltres. El conductor agafa el volant del jeep i adverteix que els rinos són perillosos i que en algunes ocasions encaren als vehicles. De moment, segueixo a sobre del capó mentres els nens ja estan amb la Karina de forma més segura. La bèstia segueix avançant i ja es troba força aprop. Aquest cop ens adonem de la brutal dimensió d’aquest animal tan potent. Sense tenir temps de reacció, em trobo sobre del vehicle, sense saber on agafar-me i amb una càmara als dits amb ganes de gravar aquest moment tan especial. El nostre primer safari amb jeep per la selva, enmig de vegetació frondosa i densa vida animal, ens comença a mostrar la cara més salvatge. El ferotge animal ens torna a mirar, aquest cop ja més fixament. Sen’s encara el rino i ens repta, deixant clar que som convidats a casa seva. El silenci inicial provocat per l’admiració vers a l’animal, es converteix al final en un silenci de respecte i prudència. Els com a mínim 3000 kg de rino es tornen a girar, ja al costat de la carretera, tot intimidant al personal. De sobte, sense temps de maniobra, la gran criatura reacciona ràpidament i de forma ferotge davant la nostra presència sobre la gran carrossa de ferro del vehicle, es planta en qüestió de mil·lèssimes de segon sobre la carretera. Una rapidesa que ens sorpren a tots, tant per a la tranquil·litat que ens havia demostrat fins ara, com per la veloç reacció d’un animal tan i tan gros. Per sort, decideix seguir el seu camí, enmig de la selva, entre la densa vegetació, exhibint un cos fort i robust i amb unes dimensions intimidants. Uns moments d’incertesa que es trenquen amb els primers sospirs més grans i alguns somriure enmig d’algunes cares de circumstàncies. Anualment, sempre hi ha incidents amb rinoceronts del Parc Nacional de Chitwan amb conseqüències fatals, sobretot en els “jungle trekkings”, tranquils que no el farem,només farem el “elephant trekking”. Són animals que tot i ser vegetarians, s’intenten sobreposar a possibles enemics esporàdics.
Per sopar, res millor que compartir uns moments amb una família de “Champions League”. Una parella del centre de França amb els seus 3 fills (dues nenens de 9 i 12 anys i un nen de 14 anys) que estan visitant països del món combinant transport públic amb les seves bicicletes. Al·lucinant imaginar-se com van fer mig Perú, Bolívia i el nord de Xile totalment amb bicicleta. El pare amb la petita al darrera, la mare i el nen de 14 anys tibant a les pujades i la mitjana de 12 anys carregant també part de l’equipatge (sacs de dormir, tendes, …). Una experiència brutal d’un equip únic digne del Tour de França!!!. Bravo per la família FaureFive!!! http://faurefive.autour.du.monde.over-blog.com/ Algú es pot queixar quan agafem un bus de 10 hores???

Nepal era una país que no estava previst dins el nostre itinerari inicial. Un itinerari que ha anat canviant sobre la marxa, prenent les decisions segons les nostres preferències i estat anímic en cada moment i segons el nostre pressupost. Tal i com som, tal i com ens agrada. Moure’ns i prendre les decisions de cada pas d’aquesta experiència i de la nostra vida segons ens mou el nostre cor, les nostres sensacions, el nostre cap i amb responsabilitat. Inclús un cop a Nepal, una primera previsió era d’estar-hi aproximadament un mes, visitant l’Anapurna i esperant la trobada amb l’Elena, Marcel i família. Però aquest clima tan agradable, les muntanyes i impressionants paisatges, la pau que es respira a les zones rurals, les comoditats pel viatger, la manca de mosquits en les zones de muntanya facilitant els trekkings en estades a bàsiques guesthouse i el caràcter entranyable d’una gent que et fa sentir com a casa; tot ens ha portat a voler allargar el nostre pas pel sostre del món.
Aquests dies, a Nagarkot, una població situada a 2000 metres, hem acabat d’aprofitar aquesta agradable vida natural de muntanya amb noves passejades, caminades i trekking final en familia. Uns 35 kilòmetres més pels desnivells de la prehimalàia que se sumen a la llista que ja porta a l’esquena aquest parell de bitxos. Un Bernat que ja ha caminat més pel Nepal del què jo vaig fer pel Pirineu amb els “escoltes” fins als 14 anys. I una Abril, que tot i ser carrossejada per un porter a Langtang o sobre les espatlles del seu papa en les pujades més notables durant la resta de caminades, ens ha sorprès a tots i ja ens comença a marcar uns bessons darrera els seus genolls pelats. Uns dies de tranquil·litat, de respirar aire pur, de cantar cançons mentres caminem, de xocolates per donar forces, de trobar-te gent ètnica pel camí, d’esforç físic, de buscar-te la vida entre pobles, de compartir converses agradables amb nois i noies amb ganes de civilització, de bons i bons menjars, d’alguna cerveseta cara i de molts mango juices, de jugar i jugar amb el gosset d’un mes de la guesthouse, de més i més “pilla-pilla” (el joc estrella del viatge), d’algun souvenir de cèntims d’euro, i sobretot de compartir molts moments amb els nostres bitxets i de disfrutar de la natura exercitant els pulmons. També contents de veure que ja podem començar a caminar per les muntanyes sense motxil·les de bebés, veient que s’estan fent grans amb nosaltres i que algun dia no molt llunyà, ja ens costarà seguir les passes del nostre petit gran homenet. També voldrà dir que les arrugues seran cada cop més protagonistes en uns rostres que volem omplir de somriures. El petit trekking fins a Chisupani es realitza en bona part entre poblets i grups de cases de la zona, cosa que ens permet fer-lo amb total normalitat i tots 4 sols sense l’ajuda de cap guia ni cap “porter”. Només la darrera part, quan ja entres al Parc Nacional de Shivapuri, busquem un senyor entre el petit poblet que ens vulgui acompanyar i negociem un bon breu, un agradable senyor d’uns 50 anys, que no parla res d’anglès però que ens entenem perfectament i que ens anirà perfecte per acabar-nos d’orientar, marcar un ritme, i deixar la meva esquena lliure de la motxil·la gran per portar més fàcilment a l’Abril en els trams empinats. Un entorn boscós (segons ells salvàtic) i amb tigres i altres animals, amb un horitzó ple de 8000’s que aquest cop sí que s’amaguen darrera una boira densa i perpètua durant bona part d’aquests dies. Aquesta època de l’any pre-monsònica acostuma a penalitzar al viatger, reduint visibilitat i possibilitats de veure els grans atractius del lloc. Per sort, el nostre pas al Nepal ha sigut llarg i ens ha permès poder gaurdir d’aquestes meravelles naturals, a excepció d’aquests darrers dies ja més grisos i tapats. Un cop la caminada ja l’havíem donat per acabada, ens trobem en un Chisupani desamperat, buit de turistes, i sense comunicacions de transport públic cap al nostre punt de sortida que és el petit poblet de Nagarkot. Unes bones estratègies de caminades cap a altres petites localitats properes, combinant amb busos locals ens permeten tornar de mica en mica. Segurament recordarem molt de temps aquests busos, enfilant-se per aquestes muntanyes, amb les pistes forestals totalment deteriorades, donant bots contínuament, carregats fins dalt, compartint minuts amb aquestes dones ètnies amb més anells, piercings i arrecades que el MA (de l’equipo A), l’ajudant a conductor apartant les vaques del camí tibant-les per les orelles, … Únic, el primer bus del dia, a primera hora del matí, després de llevar-nos a les 5 i descendre uns 500 metres de desnivell fins un grup de cases on ens han dit que surt un bus cada matí cap a un poblet proper. Un bus matinal, apunt per començar un trajecte que es retrassa per problemes mecànics… Un petit inconvenient que es pot arreglar amb unes quantes “patades” fortes a la sellada carcassa de la caixa d’eines, uns quants cops al motor amb una llarga barra de ferro, i amb una empenta final de tots els passatgers locals per tirar el bus avall pel camí de baixada per tal de poder-lo engegar. Ho vam aconseguir!

Més de 9 mesos van durar els del Bernat i l’Abril. Aquesta vegada però no ha sigut un “embaràs” similar als anteriors. La panxa de la Karina no s’ha engreixat i segueix en una línia admirable, i plena d’energia per encarar noves etapes. Amb moltes experiències viscudes i molt d’aprendre d’aquesta gran oportunitat. Ja han passat més de 9 mesos, tot un embaràs! Un viatge pel món que ens acompanya a tots 4 i que ens enriqueix com a persones, compartint valors i molts bons moments.Una experiència increïble pel Bernat i l’Abril de la que aprenen constantment i juguen sense parar, amb qui compartim uns valors que esperem que perdurin dins nostre, amb una nova essència que ens enforteixi encara més com a família. Un nou sentiment que ens dóna cada dia la mà i que ens ensenya, tal i com han fet i fan el Bernat i l’Abril, a viure i conviure noves experiències amb més intensitat, més amor, més paciència, més sabor,més complicitat, més profunditat…valorant cada dia que passa tot el què estem vivint i tot el què i qui tenim a casa i que ens acompanyen en aquest viatge i agraïm estar al nostre costat. Seguim la nostra experiència aquests dies acompanyats de nous 8.000 metres, entre els quals un tímid, inidentificable i immens Everest sobresortint en la llarga i inacabable cadena plena de pics i punxes. Un omnipotent panorama amagat bona part del dia per la típica boira de l’època pre-monsònica, una taca grisa sota l’elegant volada dels falcons. Passejades o petits trekkings entre pobles i poblats situats als extrems de la vall de Kathmandú, als voltants de Nagarkot, lloc base on passem aquets dies. Una població tranquila, amb una àmplia oferta hotelera per a totes les butxaques i perfecte punt de sortida per entendre i comprendre una mica més sobre la dura realitat del país. Uns voltants de la localitat totalment rurals i força pobres, a 2000 metres d’altitud, amb una proximitat a la capital que no es visualitza en les bàsiques cases de fang i en el dia dia dels seus habitants. Una escola bàsica, enmig de varis pobles dispersos entre petites granges, camps de blat, alguna típica botigueta de productes envasats i boscos mig deforestats per la mala explotació dels seus habitants i pels incendis salvatges que esporàdicament arrasen part de l’hàbitat. Nepal, un país i un paradís natural que tot turista busca deixant enrera les males carreteres esfaltades i endinsant-se per retrobar l’essència d’una vida muntanyenca preciosa i dura a la vegada pels seus habitants. Una doble vida en un país oblidat pels seus corruptes dirigents. D’una banda, una gran part de la població convivint en les valls més poblades i comunicades per les precàries carreteres. Una zona amb un nivell de vivendes que podem definir com a molt acceptable tenint en compte la realitat d’Àsia i de la seva veïna Índia, però amb un pou immens de necessitats i serveis públics desassistits per part d’un govern teòricament democràtic però totalment indefinit. Per altra banda, unes zones allunyades a les carreteres asfaltades, moltes vegades a tan sols a uns pocs kilòmetres de distància, suficients per agreujar amb “escreix” un aïllament gairebé total a serveis públics essencials. Hospitals o centres sanitaris són gairebé inexistents en bona part del país, així com la xarxa d’abastiment d’aigua. Els talls de llum són continus, per no dir que són extensibles en bona part del dia. La visita a una escola de la zona ens dóna a conèixer una dura realitat d’un país amb un futur poc esperançador a nivell acadèmic en àrees sobretot rurals. Nepal, amb un alt nombre d’infraestructures públiques deteriorades senyalitzades per grans rètols amb el nom d’un tercer país subvencionador, o amb la firma d’una ONG o organització pública internacional. Tota una sèrie de noves, velles o més velles infraestructures o instal·lacions (escoles, carreteres, centres sanitaris, …) pagades per terceres organitzacions provinents d’altres zones del planeta. Unes ajudes exteriors essencials en la vida diària d’un país que demostra per una banda, una història contínua i inacabable (fins a l’actualitat) amb un baixíssim nivell de serveis públics per als seus ciutadans, provocant una inevitable desafecció i desconfiança amb els seus dirigents i amb ells mateixos (premisa bàsica per garantir una evolució social i econòmica). I a la vegada amb un deteriorament i manteniment “0” de tota construcció amb diners provinents de l’exterior, que reconfirmen per altra banda que tot lo regalat no es valora prou.

Amb les sabates apunt, alguns amb Salomon, altres amb waterproof “wachikei”, altres amb algunes North Face falses però que “dónen el pegu”, altres amb algunes Decathlon, i els porters de l’Abril i el Marcel (coneguts com a xerpes) amb xancletes “playeres” i més àgils que ningú. Tots apunt per començar. Tots 9 (déu ni do amb la colla) apunt per començar 4 dies d’un meravellós trekking pel cor de l’Himalaia. El Marcel, simpàtic, preciós, entremaliat i el més petitó amb només 2 anys i mig, enfilat en una de les cistelles carregades pels porters. L’Abril, guapíssima i riallera com ella sola, caminant en alguns moments i desitjant ésser portada en bona part del camí com el seu col·lega de viatge, el seu estimat Marcel. L’Emile i la Dúnia, de 12 i 14 anys respectivament, novells en les caminades (i sobretot amb desnivell, acostumats amb les immenses planures holandeses), amb algunes cares llargues inicials canviades per contingudes mostres d’alegria en l’arribada i en les baixades o pujades pronunciades. I un Bernat espectacular, radiant, valent i amb ganes d’encarar les muntanyes amb l’optimisme que el caracteritza. Amb un ritme lent i constant en les empinades pujades, amb corredisses desenfrenades a les baixades, i amb uns jocs incansables de policies en “check points” en els trossos més planers. És inevitable fer aquesta més que merescuda menció especial a aquest “nanu” de 6 anys enfilant aquest trekking de 3 dies amb 4000 metres de desnivell acumulat. Sortint dels 2300 per pujar als 2600 i tornar a baixar als 1700, ascendint als 3100 per tornar a baixar als 1500. Tot solet, amb il·lusió, entusiasme i amb unes ganes de viure la natura que ens fa molt i molt contents. Bravo Bernat! i Bravo Marcel i Abril!!! Sou uns petits grans muntanyencs!!! Uns pares amb agulletes després de baixar el darrer dia els 1700 metres que ens separava la bàsica Guesthouse del pont penjant que atravessava el riu i la carretera que ens portaria de tornada a Kathmandu. Uns dies preciosos, amb molta tranquil·litat, sense gaires turistes, atravessant valls properes als 6000, 7000 i 8000’s. Amb un bany termal calentó amb família com a recompensa final del dia més llarg recorregut, amb sobretaules d’espelmes en un alberg a 3100 metres, amb alguna escapada amb el Fred per assolir un 3600 i poder per veure de més aprop les muntanyes Tibetanes, amb un parell de pastissos d’aniversari per la preciosa tieta Elena que només en fa 20, amb llargues converses gràcies a les maratonianes tirades, amb algun casament o dança d’espontanis locals trobats pel camí, amb paisatges i paisatges espectaculars, d’immenses muntanyes sense fi, amb unes nits brillants i estrellades, … Un plaer físic i mental, una satisfacció per a una Karina riallera que aprecia com mai les recompenses que et dóna la muntanya i el seu entorn. I un servidor que disfruta com ningú veient a la seva família pujant i pujant muntanyes, arribant per sobre els 3000, mentres les veïnes s’enfilen i s’enfilen sense compassió.Ara de nou a Katmandú descansant després del trekking d’uns dies de jocs i visites amb família. El trapella Marcel corrent amunt i avall amb un somriure d’orella a orella, jugant a tot i amb tots, amb les seves frases en francès divertidíssimes (il est cassé!), les seves precioses i innocents expressions, amb les seves caigudes, les seves carinyoses reaccions infantils, i amb un caràcter i bitxeria propi només d’ell mateix. L’Abril i el Bernat, un cop més aprofitant les aigües, aquesta vegada, d’una piscina transparent i neta com la de Santpedor.

8 hores de cotxe ens separen de la interessantíssima capital nepalesa del parc nacional de Langtang, una joia natural enmig de l’Himalaia. La primera parada, Gatlang, un poble ètnic himalaienc de postal però amb les dures conseqüències de viure isolats en un paradís natural d’alta muntanya. Situat a 3 hores de camí del proper centre sanitari, segurament similar al CAP dels anys 20 a Gòsol (si és que n’hi havia un) i a 6 o 7 en cotxe de la capital (si és que tenen temps d’arribar-hi, i si tenen diners suficients per pagar-ho). Un autèntic problema vital per a les seves famílies. Tot i això, amb una escola, uns punts d’accés d’aigua públics provinents de pous muntanyencs construïts gràcies a una ajuda d’una ONG, corrent elèctrica, una pista forestal, i 2 o 3 guesthouses molt bàsiques per començar a oferir un primer servei a un turista amb ganes de trepitjar una de les zones muntanyenques recentment marcades en els mapes. Una població que conserva totes les tradicions i manera de viure pròpies dels Tamang, però amb l’imminent conversió per l’entrada de nous turistes que pot proporcionar-los una nova i esperada font d’entrada d’ingressos que els ajudi a millorar el seu estàndar de vida. Amb totes les cobertes de fusta negra que camufla un poble en l’horitzó d’una preciosa vall, enmig de plantacions de cereals (tant per la pròpia elaboració de pa, com per la venda a fabricants nacionals de cervesa), enmig de preocupants boscos mig deforestats (tant pels incendis com per la mala gestió forestal i tala descontrolada) i d’unes muntanyes amb immenses roques negres que rodegen a una cultura mil·lenària. Les cases amb parets de pedra i façanes de fusta amb talles el·laboradíssimes. Detalls sorprenents en un etorn molt rural, amb una permanent convivència entre humans i animals dins i fora de casa, on el temps sembla passar lentament entre el tallant vent dels 2300 metres. Un vent que deixa senyals dures als rostres dels nens, amb cares tallades, inclús amb crostres, mocositats assecades, tos cròniques, … Amb conseqüències fatídiques per a una canalla (com la nostra) amb ganes de viure vivències al màxim. Uns nens, que desafortunadament, des de ben petits, des dels 5 o 6 anys, ja porten una vida d’adults, carregats amb sacs o cistelles plenes de fusta (per cremar i escalfar-se dels freds vespres), o de fems per abonar els camps, o de les tiges dels cereals per alimentar al bestiar, o d’algun germà petit, o inclús de pedres o roques per construïr o reparar els seus habitatges, … Uns nens que perden bona part de la seva infantesa jugant a ser grans, a reproduir les mateixes accions dels seus antecedents, per ajudar a la seva dura vida familiar, … Una llàstima per a uns vailets que abandonen ràpidament els estudis, i amb unes ganes boges de jugar quan el Bernat i l’Abril corren i corren a pilla pilla per l’única pista forestal que voreja el poblat. Neixen i als 5 o 6 anys ja treballen, als 14 es casen, i als 24 ja tenen 4 o 5 fills, … Un fet que es repeteix en tantes i tantes poblacions ètniques i isolades arreu del món (i que també passa a la Índia, i en aquest cas sense haver de viure en un indret ni isolat ni desemperat). De fet, segons una estadística de l’UNICEF, gairebé la meitat de matrimonis al sud d’Àsia són concertats amb menors d’edat. Sigui per les dures tradicions hinduistes, per l’extrema pobresa, sigui per la vida en l’aïllament social en les altes muntanyes, o per les llargues tradicions ètniques, … els infants i adolescents de mig món s’exposen a dures vides. Per molts es tracta de cultures diferents, per altres un atac als drets humans, per mi… per mi, senzillament em fa mal cada cop que veig a un nen carregant quilos i quilos a l’esquena, o quan veig joves noies adolescents embarassades i amb un fill a l’esquena… Són d’aquells llocs que quan passeges, quan hi dones una volta a les 6 del matí (mentres els nens acaben de fer el darrer son), veus tot un món tan i tan diferent al que estem habituats. Una realitat tan difícil per als nostres ulls. Inclús després de veure zones i zones pobríssimes durant el nostre viatge, de veures zones amb una forta vida ètnica, inclús de conviure jocs i jocs amb els nens de tants països … aquest lloc, aques poble tan pintoresc, és un reportatge de National Geographic en viu sorprenent, turísticament atractiu, però humanitàriament dur. Segurament amb unes condicions de vida millors que en molts barris marginals indis o de poblats sense agricultura ni ramaderia del sud-est asiàtic, però amb un clima dur que castiga dia rera dia, nit rera nit, una salut feble i malnutrida.