Bernat, mallot groc!

IMG_0434San Pedro és un lloc perfecte per fer estada. El seu clima desèrtic, segons diuen el més àrid del món, a uns 2.500 metres sobre el nivell del mar, auguren uns dies de bon temps, amb molt de sol i sense mosquits (a part de les sandflies que es troben pel camí dels voltants de rius o llacs). Un entorn brutal, un desert amb paissatges novament de primer nivell, una experiència contínua de nous espais per ser fotografiats i disfrutats amb tranquil·litat.IMG_0442 L’excel·lent ubicació del poble facilita poder realitzar excursions precioses a poca distància. El nostre viatge en low cost i les nostres ganes de cremar energia tot fent esport, ens fan escollir la bicicleta com a mitjà de transport més utilitzat, apart d’algun dia de San Fernando. Excursions curtes, però segons el punt de vista de qui està pedalant…molt llargues, ens permeten entrar en valls precioses amb uns encants especials i extraordinaris. IMG_0432El Bernat, increïblement fort, marcant en bona part dels casos un ritme sobre la bici difícil de seguir, amb una valentia i esforç que evidentment el recompensa amb el mallot groc d’aquest Tour de França. Una primera etapa d’uns 30 quilòmetres, assolint com a gran objectiu “El Valle de la Luna”, amb un port de primera que començava a marcar les diferències a la general. IMG_0564Sortint a ple sol de migdia, per poder cursar la llarga i dura etapa desèrtica. L’Abril, mentrestent, retransmetent el tour, dins del “carrito” de premsa que la portava com una marqueseta amunt i avall pel camí. La primera etapa reina d’aquesta edició del nostre Tour es passejava per les immenses i impressionants valls del desert andí.IMG_0470 Un Bernat novell en la competició, amb només 6 anys, dominant una etapa a més de 30º de temperatura on el fort vent tallava el gran “pelotó”. La Karina, la primera en la classificació femenina, mostrava tot el seu caràcter positiu, inclús en els moments més durs, quan els seus fillets començaven a flaquejar…Durant l’etapa de descans, fem una caminadeta de 7 ó 8 quilòmetres, aquest cop direcció a una “Quebrada” impressionant.IMG_0402 Digne del Siq de Petra, sense la sorprenent aparició del Tresor en el seu final, però amb el joc continu de dos petitons (els nostres tresors) amb ganes d’amagar-se i de soprendre’ns entre les estretes esquerdes de les empinades muntanyes. Un caminet encantador i a la vegada intrigant, entre ziga-zagues contínues, sortint de racons gairebe perduts, i recuperant un camí gairebé invisible. Un passeig entre jocs d’un encant especial.IMG_0440 La segona etapa reina del Tour passava per arribar a la “Laguna Céjar”. Un total de gairebé 40 quilòmetres pel mig del desert. Sortint a una hora dura, amb un fort sol a sobre, amb un Bernat conscient de la distància i de les seves possibilitats. El gairebé inexistent vent facilita la primera hora del camí. Mentrestant, el petit de 6 anys natural de Santpedor, líder provisional del Tour, segueix marcant un ritme que el portarà directe al capdamunt del podium dels Champs Elisées. Tothom era conscient que el moment clau de la jornada estava en el retorn, quan els rivals estaven a l’expectativa de veure el nivell de forces del flagrant líder, tot esperant la típica “pájara”, que permetés per fi als contrincants poder intentar fer aquella escapada històrica que els portés cap a la victòria. IMG_0454Però, novament, el mallot groc, Bernat Solà Sobré, va seguir marcant el ritme, gairebé sense mostrar moments de “flaquesa”, demostrant de forma incontestable, qui seria l’etern guanyador d’aquesta nova edició de la gran competició francesa.IMG_0594 Mentrestant, els diferents periodistes, entre ells l’especialista Abril Solà, seguia retransmetent aquesta brillant edició sota el famós helicòpter del Tour, gravant imatges increïbles del desert més àrid del món, amb unes llagunes pel camí que permetien als ciclistes prendre’s un bon bany revitalitzador. 20131116-231421.jpgAmb una sorpresa molt agradable per a tots, els permetia flotar per la superfície gràcies a la gran quantitat de minerals que contenia la mateixa, i sortir ben salats salats. Bernat, felicitats!!!! Tot un gran ciclista de 6 anys!!!!

El nostre Dakar.

20131114-122421.jpgPodria parlar de l’especial moment quan ens llevem a les 04:30 del matí, en un entorn desèrtic, a 4.300 metres d’alçada sobre el nivell del mar, amb un fred que pela, en un bàsic però correcte allotjament enmig del no res, portant els nens en sacs de dormir directament al cotxe, mentres les estrelles i la lluna minvant ens il·luminen el sec camí. Amb una música relaxada, els dos petits dormint mentres el 4×4 fa bots pels camins impracticables tot atravessant un glaçat corriol per seguir camí endins pels alts altiplans bolivians.IMG_0222Podria parlar de la sortida del sol per darrera les muntanyes pelades, pujant enfilats uns rajos de llum que auguren un nou dia esplèndit. En el pol oposat, el negre de nit es converteix en segons en un blau intens, començant a ser menjat per tonalitats liloses, rogenques i groguenques. Un espectacle visual per a un menda que està més acostumat a les postes de sol. Podria parlar dels “geisers”, aquestes sortides de vapor d’aire amb gasos provocats per aquesta activitat volcànica. Situats ja gairebé als 5.000 metres, arribant-hi just quan surt el sol i quan la seva erupció és més frenètica.8_BOLIVIA (189) Muntanyes novament desèrtiques i marrones rodegen aquest espai ple de fumeroles sobre capes de terra gris, un entorn totalment nou pels nostres ulls.
Podria parlar de les termes situades als vorals d’un dels espectaculars llacs de la zona, relaxant i mineralitzant el cos de bon matí.
Podria parlar de la “Laguna Colorada”, una autèntica meravella natural. Un llac que gràcies als seus minerals i a la seva vegetació interna, crea una barreja de colors espectaculars.8_BOLIVIA (220) El blanc provocat pels derivats de la sal, el vermell i blau potent que no deixen reflexar al proper volcà, els flamencs passejant mentres el vent bufa de valent, …IMG_0318Podria parlar de la “Laguna Verde” o la “Laguna Blanca” que competeixen per veure quina brilla més per la seva situació, color, ubicació, entorn, …
Podria parlar dels diferents paisatges desèrtics, amb la combinació de sorra fina amb grans pedres degredades pel pas del temps, tot creant formes inverosímils. Desert de pedres amb els típics arbustos andins que desapareixen a l’enfilar-se per alçades ja superiors als 5.000 metres, on són rellevats per les petites plaques de gel a les faldes dels alts volcans (un d’ells en estat actiu).IMG_0224Podria parlar de cada una de les valls que hem passat per aquest llarg i intens camí. De cada revolt que ens obria la porta a una nova atracció natural encara més imponent. El nostre estat anímic passava de l’admiració a la incomprensió per com un espai podia mantenir tal interès de forma contínua. També la ignorància de desconèixer el grau de bellesa d’aquest lloc del planeta. Cada vall, cada esplanada, cada gran “Laguna” podria ser un autèntic atractiu natural per si sol. 8_BOLIVIA (153)3 dies passejant entre 3.600 i gairebé els 5.000 metres en la “meca” dels Andes. Un dels exemples més notoris de l’extrema bellesa dels altiplans andins. Una zona que s’emporta la fama de forma mereixedora el “Salar d’Uyuni”, i on tots els seus paisatges que l’acompanyen en un teòric segon pla, l’equiparen en interès i majestuositat. Fent el nostre Dakar en terres desemparades i pràcticament inhabitades, només seguides pels 4×4 dels turistes que recorren a diari aquest espai únic. Dient adéu a un país, Bolívia, amb ganes de transformar-se i seguir el dinàmic pas d’alguns dels seus actius veïns. IMG_0160Amb uns bons passos de l’Evo cap a una millor educació, sanitat i defensa cap als drets humans de tots els indígenes. Construïnt gairebé de 0 un país abandonat pels seus dirigents passats. Això sí, amb alguns interrogants en l’ordre de prioritats en certes accions i decisions preses, i amb la falta d’una bona oposició que permeti generar un relleu sa i altrament necessari pel seu país. IMG_0343I ara diem hola a un de nou, Xile. Vaja, el de l’Alexis Sánchez… I diem hola a un nou nivell de preus… Collons que car!!! Ja estem cuinant per salvar l’economia diària… Sort que els dos petitons ja ens ajuden i comencen a parar la taula.

Escola “Uyuni A”.

L’escola “Uyuni A” és una de les 5 Escoles Públiques que hi ha a la població d’Uyuni. Aquest dia que la visitem no hi ha classe ja que la Directora ens explica que estan fent unes jornades festives d’espectacles i tradicions bolivians. El mateix vespre anem a veure un espectacle d’aquesta escola al teatre del poble. A l’Escola hi ha 14 professors i un total d’uns 450 alumnes. És pública i els pares no han de pagar cap quota ni els llibres, però sí el material i l’uniforme escolar que porten els nens. A la classe que correpondria al Bernat les assignatures que imparteixen són Llengua (Castellana i també Quechua), Ciències Naturals, Ciències Socials, Matemàtiques i una mica d’anglès. També música i gimnàstica. Hi ha unes assignatures de la branca artística que poden escollir cada nen. No s’ensenya religió. El nivell d’anglès que s’ensenya a l’escola és molt baix, igual que el nivell del país en general. Segons ens comenten vàries persones de diferents llocs i contextos diferents, el nivell escolar del país, tot i que s’ha avançat i hi ha menys taxa d’analfabetisme, continua sent bastant baix en general. Nosaltres ho veiem comparant el nivell d’aquesta escola amb la d’Equador per exemple on el nivell escolar,corresponent a la classe del Bernat que és el que analitzem normalment, era molt més elevat.

 

Salats, salats…

20131112-061129.jpgDes d’un hostal de sal, construït purament de sal, escrivint unes línies mentres els meus peques comencen a dormir sobre els seus llits fets integrament de sal. Salats, salats… Ara de nit, el vent bufa fort, la planura de l’entorn facilita el camí per a un vent animat que xiuxiueja, i a vegades xiulant ja de manera forta, pel pas d’aquest bàsic però impressionant hostal de sal. Ens ha sigut inevitable pensar amb el Caravanserai on vam dormir als voltants de Yadz (Iran), en plena ruta de la seda. IMG_0091Aquí, en canvi, enmig d’un ex-mar convertit en un desert d’una immensa capa blanca de sal, en plena ruta d’un dels futurs escenaris d’una de les brillants etapes del Dakar sudamericà. El salar d’Uyuni, com no, un espai únic en el món! Una d’aquestes jornades del nostre viatge que segellen una identitat pròpia i totalment increïble. Un highlight mundial, una obra d’art natural de Champions League, un exemplar únic de bellesa extraordinària, un fill pròdig de la naturalesa, … IMG_0093Em quedaria curt, i no sabria expressar la gran esplandor que ofereix aquesta etapa reina del nostre tour pels andes. La capa blanca s’eternitza, reflexant les llunyanes muntanyes, o els diminuts 4×4 que voregen el salar, o les poques, sorprenents i fantàstiques illes que sobresurten pel camí. Un espai d’eterna tranquil·litat, on els escalats de blancs i blaus són els colors únics protagonistes.IMG_0065
Ens parem a mig camí, per fer fotos i per dinar obrint les portes del cotxe. No ho puc resistir i em poso a córrer i a córrer sense destí. Senzillament córrer i córrer, amb la càmara als dits, donant voltes en mi mateix, com quan em submergeixo dins d’aigües cristalines. Admirant un espai que brilla per la seva absència, que es magnifica senzillament per la seva immensa simplicitat. Els gairebé 4000 metres (i suposo que els meus anys, i amb la falta d’entrenament) no em deixen avançar gaire més. M’assento sobre la capa de sal, tanco els ulls i intento creure el què estic veient. 20131111-201109.jpgEl vent suau deixa de sonar per moments i el silenci absolut es fa el protagonista del moment. Els hexàgons i pentàgons formats per unes sorprenents línies de sal acaben de donar un toc especial en aquest singular espai.IMG_0111 Els meus fills al darrera foradant la finíssima capa de salt per descobrir que estem flotant sobre un llac salat d’uns 4 ó 5 metres de profunditat. Ens busquem novament per fer fotos inversemblants, típiques en qualsevol reportatge fotogràfic d’aquesta zona, però divertides i divertidíssimes a no poder més. Les muntanyes del fons es camuflen amb un blau sorprenent, barreja de l’etern i blavíssim cel i de la blancura del sòl. Saltem, ens posem junts, obrim els braços, fem veure que som petits i grans, ens trepitgem, … IMG_0096Diós!!! I l’illa del peix!!! És sorprenent!!! Amb cactus gegants sobresortint en una terra volcànica situada enmig del mar sec i blanc salat. Una barreja sorprenent que acaba de dibuixar un quadre totalment surrealista, fent-te sentir totalment com si estiguessis en un altre món. Els minuts corren i corren, i aquest dia es fa més curt que mai. Por qué (com diria el Mourinho), por qué !!?? L’Abril novament encapçala el familiar grup català per pujar al capdamunt de la petita illeta i observar amb millor vista, un altre regal sensacional d’aquest viatge. IMG_0136Són d’aquests llocs que tothom te’n parla bé, però que quan hi ets, encara et sorpren desmesuradament. D’aquells entorns que és impossible que et decepcioni. D’aquells dies que no puc parlar ni del país, ni de la seva gent, ni de les seves precàries formes de vida, ni de les bones obres socials de l’Evo, … Avui toca sal, molta sal!!! Una sal natural de primer nivell!!! Un nou exemple que ens ofereix la naturalesa que ens deixa totalment bocabadats. El Salar d’Uyuni!!!IMG_0019

Carrers plens d’encant.

6_BOLIVIA (70)El colonialisme de Potosí està present per tot el centre històric. Molts carrers amb edificis rellevants, amb les típiques cornises, galeries de fusta, columnes de decoració, reixes forjades protectores de les finestres, portals de fusta, … Les vivendes de colors diferents, entre esglésies i cases senyorials amb el “Cerro” que les cobreix a les seves espatlles. Tenint en compte el valor històric de la ciutat, la duresa de la mina, i els carrers plens d’encant, per mi Potosí és una de les ciutats colonials amb més caràcter.6_BOLIVIA (32) Amb uns monastirs i amb una estrella especial de la ciutat, “La Casa de la Moneda”, com a grans atractius històrics i turístics. Aquesta darrera ensenya a tot visitant la història de la ciutat lligada amb l’explotació minera i a la conseqüent producció de plata. Una visita obligada per tot turista amb ganes d’aprendre un pelet més d’aquest “Cerro de la muerte”. Un lloc perfecte, tot i la seva extrema alçada de 3.900 metres (segons algunes fonts, la segona ciutat més alta del món després de “El Alto”de la Paz), per jugar amb els nens mentres passen els dos dies de bloqueig de les carreteres.20131107-082853.jpg Unes vagues i “piquets” típics de Bolívia. Una forma normal de reclamar drets o voluntats de cada un dels pobles i zones d’aquest país. Aquest cop ens enganxa a Potosí, amb un sol brillant i uns carrers completament buits de vehicles, perfectes per un passeig tranquil i agradable o per jugar a “pilla-pilla”, mocador o l’aranya (per cert, ens falten idees per jocs actius ara que ho veig…). 6_BOLIVIA (117)Parlem amb alguns dels membres dels piquets i aconseguim tenir els 6 punts reivindicatius més importants:
– Construcció de la planta de ciment que fa tants anys que reclamen.
– Reutilització d’una planta metal·lúrgica en desús.
– Renovació de les carreteres.
– Abandonament de l’explotació minera de la part superior del “Cerro” per evitar possibles desprendiments interns.
– Creació de la fàbrica de liti que aconseguiran a l’explotar part del salar d’Uyuni (segons un acord entre Samsung i el govern Bolivià).
– Renovació de l’aeroport.
Tot un seguit de reclamacions entre les quals no existeix la reivindicació a una normativa de seguretat laboral pels miners.6_BOLIVIA (102) Segurament pel desconeixement, o portats per la inèrcia dels segles i segles de treballs durs sense protecció. Sigui com sigui, els mateixos treballadors o habitants de la ciutat, sembla com si acabessin concebent com a normal l’altíssima taxa de sinistralitat d’aquestes explotacions, i arriscant la seva vida per guanyar una mica més de diners que el que podrien guanyar fora del cerro sense perillositat. Ignorants potser sobre els baixíssims índex de mortalitat de mines com la de Súria (i per molts anys), assumint amb una aparent normal resignació els alts accidents mortals, així com la curta esperança de vida dels treballadors (al voltant de 40 anys).6_BOLIVIA (119) Una bona tria de punts claus en la protesta, temes d’inversió importants que entrebanquen novament el dolç pas d’Evo Morales en la presidència del seu país. Tot amb una forma de protestar típica del poble bolivià i que anul·la per complert l’activitat comercial del poble. Complert, vol dir complert.6_BOLIVIA (115) Fins a les 18:00 h no hi ha pràcticament res obert i per les carreteres només hi passen que vianants, entre ells el Bernat i l’Abril en joc desenfrenat. Un poble amb gent novament molt agradable, amb alguna excepció evidentment (com la jefa del nostre hotel que podria guanyar la competició a l’anti-marketing de l’any, que ja és dir viatjant pel sud-est asiàtic i sud-amèrica).

Un amor que mata.

6_BOLIVIA (88)Plata per arrecades, plata per anells, plata per braçalets, plata per collarets, plata per plaques o trofeus, plata per monedes, o plata senzillament per invertir… El Cerro Rico de Potosí, una muntanya plena de riquesa, de mines, d’activitat, d’història, plena de vida… i altrament font de llàgrimes, de mals records, d’accidents, de morts, de vídues, de famílies desesctructurades, de nens treballant en condicions inhumanes, d’una injustícia pròpia d’una nova hipocresia maquiavèl·lica. 6_BOLIVIA (55)Segons algunes fonts, Potosí va ser la segona ciutat més gran i important del món durant el s.XVI. Les seves mines de plata i altres minerals del Cerro Rico van ser l’epicentre dels objectius espanyols en èpoques de colonització. Potosí va ser sens dubte una de les grans troballes en que les expedicions espanyoles somiaven amb les seves grans, brutals i sagnants aventures descobridores de nous móns. Una muntanya plena de plata, amb una ciutat als seus peus per poder-la transformar i fabricar d’aquesta manera, en milers i milers de monedes d’aquest preciós mineral. 6_BOLIVIA (94)Unes mines explotades sense cap control de seguretat, amb accidents continus, amb esclavitud i amb un menyspreu total cap als seus treballadors. Una realitat històrica de fa uns 500 anys que desgraciadament en molts sentits no ha canviat gairebé gens. Ara, enlloc d’espanyols sense fetge, són empreses de capital majoritàriament multinacional que comparteixen beneficis amb l’estat i que tots plegats es tapen els ulls per obviar una dura i fatídica realitat del poble potosí.
Són les 12:00h. i arribem amb un bus local a la porta d’una de les mines.20131107-071919.jpg Descartem contractar un dels típics tours turístics a les mines per la perillositat que comporta l’accés a aquestes explotacions. Però si que ens interessa conèixer d’aprop aquesta realitat. Just a l’entrada de la mina ens topem amb un grup de 6 nois que es preparaven abans de la seva activitat laboral. Unes quantes bosses de fulla de coca, l’equipatge apunt (amb les botes, uniforme, casc amb llanterna, tot força deteriorat, i poca cosa més), uns carretons oblidats a la sortida apunt per carregar-hi les seves troballes del dia… Al voltant, no hi ha res que s’aguanti dret, res. El centre d’atenció mèdic és més propi d’una pel·lícula de ciència ficció, com si tornessin a una zona abandonada fa segles… 6_BOLIVIA (85)Els edificis cauen a troços, grups de treballadors miners desdentegats asseguts en rotllanes compartint cerveses i “ceibos” (licor pur que es produeix en la província), un microbús esperant a nous passatgers provinents de les petites comunitats del voltant, sediments de minerals per arreu, un aire carregat d’una contaminació descontrolada, gent amb deficiències físiques provinents dels fatídics residus ambientals de la zona i de les fulles de coca que ingereixen contínuament per suportar les dures condicions laborals, rierols o bassalts de colors vermellós sense canalització aparent… 20131107-072003.jpgEls nois comencen a parlar-nos obertament, mirant els nostres dos rossets, i començant un diàleg molt planer i distès amb preguntes per totes bandes. Després de parlar-hi una estona, entenem finalment el sistema de treball d’aquestes salvatges mines de Potosí. Tothom, tothom, vol dir tothom del poble, té accés a la mina. Amb un senzill tràmit previ, cada persona pot entrar a la mina i extreure els minerals que vol, quan vol, durant la jornada laboral que vol i com vol. Amb aquest sistema anàrquic, tot miner és lliure de treballar en la zona en la que s’ha registrat. Ells, per exemple, han preferit treballar al nivell 0, el més segur, “només” caminant 30 minuts fins a la zona d’extracció de minerals. Altres companys seus prefereixen baixar a nivells inferiors (fins al 7 ó 8), sense cap tipus d’ascensor, sense mesures de seguretat ni programació prèvia. Nosaltres, per exemple, ens hem plantat dins la zona de la mina sense cap tipus de registre o control. 20131107-072747.jpgDe fet, només a l’arribar, un altre noi ens ha ofert entrar-hi amb la seva ajuda i de forma totalment improvitzada. Només en aquesta mina, ns asseguren que hi moren 1 ó 2 persones cada mes. Altra gent del poble ens ha comentat, coincidint amb els seus comentaris, que en total (amb la suma de totes les mines del “Cerro” i de la seva zona) poden morir un parell de persones a la setmana, per aconseguir un total d’entre 150 i 200 euros al mes. Seguretat 0, descontrol, un joc sense manies per part d’unes empreses que compren la plata a una població que es juga la vida diàriament. Inclús, Associacions de Nens Miners reclamen drets en les deteriorades parets dels accessos miners. 20131107-072112.jpgAixò ja és la bomba de l’explotació infantil encoberta. Les empreses (algunes americanes, altres de japoneses, i segurament també d’europees o d’altres països desenvolupats) tanquen els ulls davant d’aquesta realitat, senzillament compren la plata, vaja, el què volen. Mentrestant, alguns vehicles d’ONG’s dels mateixos països es passegen pel voltant. No coneixo els seus objectius, però tampoc veig cap lema de seguretat laboral… suposo que reparteixen aliments… Per altra banda, el govern bolivià, que des d’una nova reforma estatutària obté bona part dels beneficis de l’explotació, també ignora aquesta flagrant realitat. Més aviat, al contrari… Un vice-president i el ministre de salut entregaven aquest diumenge valusosos premis (per un total de 25.000 euros, no m’equivoco!!), que corresponien al sou base anual del país, als guanyadors de la cursa de 10 kms. de la diada de Tots Sants a Potosí. Grans rialles, grans parlaments, grans oratives promocionant una creixent cultura cap a l’esport (molt bona per altra banda) però totalment immoral tenint en compte que a les seves esquenes, númerosos nens i nenes corren cada dia per dins les mines intentant imitar les feines dels seus difunts pares, avis, tiets, …6_BOLIVIA (82)Hipocresia exagerada per part nostra, d’occident, novament. Ens afartem de fer i desfer lleis nacionals que permeten justificar cadires, i mentrestant no ens enfrontem a realitats dures i cruels que ningú de nosaltres les acceptaria pels nostres fills, germans, tiets o familiars. Per mi, una injustícia que la situo al nivell del “putu” mur de Palestina. Una aberració que la comunitat democràtica internacional segueix esquivant, i per tant, rient-se de les pròpies vides humanes que es perden a diari. Tant costa fer un boicot internacional per assegurar en primer lloc estàndars dignes de seguretat laboral , i en segon la prohibició del treball a menors tot assegurant una bona pensió de viudetat per a les famílies amb difunts miners??? Ah no!!! suposo que és més fàcil rebre les contrapartides o compensacions corresponents de les grans empreses explotadores… O bé, és que són curts i no ho veuen, cosa que dubto… Però bé, deixarem una petita possibilitat oberta per a la ignorància, no fos cas…6_BOLIVIA (83)Els locals, mentrestant, amb un amor que mata cap a un “Cerro” que els dóna de menjar, com va fer als seus pares, avis, besavis i antecessors inques. Tot amb un cost molt alt, massa alt, “La vida”. La manca d’alternatives els porta a seguir endavant amb aquesta lluita amb i contra ell, “El Cerro de la muerte”.

El nostre camí Inca.

IMG_1133Són les 8:30 del matí i quedem parats just al davant d’una corda que barra el pas de la carretera que ens ha de portar a la petita població de Potolo. El nostre taxista surt del cotxe decidit amb el seu carnet i un bitllet crec de 10 Bolivianos (un euro aprox.). Després d’un parell de somriures i algun cop a l’espatlla, el policia aixeca la barrera i seguim el camí. Havíem considerat dues opcions per conèixer la zona de Potolo: 1- utilitzant els poquíssims busos públics cap a la isolada i pobre població, fent alguna nit en aquestes zones rurals, i take it easy… 2 – contractar un econòmic taxi de 33 euros/tot el dia, fent una caminada recollint-nos al final d’un marcat camí inca per les peculiars valls de l’entorn sucreny, conèixer algunes de les petites i isolades aldees de cases majoritàriament de fang de tota la zona i retornant novament a el Sucre sense haver de fer bosses novament. IMG_1151Evitant la típica opció d’un tour amb furgoneta turística (més car, amb més gent i que no, senzillament, no em va…), escollim aquest cop l’opció del taxi per nosaltres solets (a ser amortitzat el cost en un parell de dies). Una opció que ens permet veure novament la realitat de les vies bolivianes, on en menys de 15 minuts tornem a trobar un altre control. El xòfer amb cara de circumstàncies, torna a sortir amb un altre bitllet per fer “más de lo mismo”. Tornem a passar la “cutre” barrera i seguim endavant. Bolívia té una gent preciosa, amb un caràcter molt semblant al dels seus veïns , potser rient i expressant més la seva alegria gràcies a la presència dels nostres dos rossets viatgers. El fet és que tots els habitants viuen en un país que parteix de molt avall, on Evo Morales ha aconseguit el respecte a la societat indígena i ha començat a invertir en educació i drets humans. IMG_1141Ara bé, en altres aspectes la falta de priorització, el descontrol i la corrupció continua dominant en la vida quotidiana. Uns coliseums (pavellons) o uns camps de futbol desproporcionats en petites poblacions sense clavegueram (com el del poble d’uns 10.000 habitants d’Achacachi, amb un estadi digne de segona divisió A espanyola i amb la merda dels habitants corrent pels carrers), una de les piscines olímpiques més grans de sudamèrica en un entorn sense carrers asfaltats, una policia acostumada a rebre propines per tot servei, i uns forts impulsos de l’Evo que enlenteixen la millora dels aspectes bàsics del país i alguns assessors de govern amb poca visió a mig-llarg plaç. IMG_1159Amb aquest entorn el ciutadà comença a veure la llum amb un país que partia d’un passat molt crític, marcat pel racisme, la incomprensió i l’analfabetisme. Una actualitat que ha de portar mica en mica cap a la prosperitat, però que encara li manca una fulla de ruta clara sense corrupció i amb unes prioritats més bàsiques i sòlides. Mentrestant, nosaltres seguim el nostre passeig, després de sucar a un parell de policies per poder passar per una carretera que està en obres durant els últims 4 anys. Amb un sistema de pas de vechicles molt peculiar (crec que programat per intentar putejar al màxim a la pobre gent de la zona) i marcat inflexiblement des de l’inici de les obres. Amb la possiblitat de només transitar abans de les 8:00 del matí, de 12:00 a 13:00 i a partir de les 18:00 durant aquest 4 darrers anys (inclús en fase d’asfaltament).IMG_1104 El pas per aquesta mateixa zona durant el nostre camí de tornada encara deixa més evident les absurdes normes estipulades pels alts dirigents (la resta creuen i no qüestionen, pobre d’ells…). Són les 16:00 h i arribem al primer control de tornada, sabent que haurem d’esperar un parell d’hores perquè obrin el pas (a no ser que hi hagi alguna altra sucada…). Un petit reg de quitrà abans d’asfaltar un dels dos carrils serveix d’excusa per seguir mantenint l’eterna norma i el pas totalment barrat. Mentres els passatgers dels 3 cotxes que estem esperant per passar cap a Sucre conversem amb el llarg (en tots els sentits) cowboy que barra el pas, una dotzena de vehicles de l’empresa constructora i un parell de trailers es passegen pel nostre davant (òbviament atravessant la zona prohibida) sense ordre ni control. Un petit reflexe de com fer normes absurdes que puguin durar una eternitat, mentres putegen la vida quotidiana del ciutadà. Igual que quan vaig ajudar a tramitar la denúncia de robatori del noi novazelandès que li van robar la maleta en el bus cap al Sucre. IMG_1161De la policia a tràfic, de tràfic al banc, del banc a tràfic, de tràfic a la policia per tornar al cap de 24 hores per tenir el senzill informe de denúncia. Un país amb només una empresa productora de ciment, amb la prohibició de McDonalds però amb la presència de Burger King i molts altres fast food, amb la Coca-Cola més barata que l’aigua, amb molts pobles sense accés a l’aigua o sense clavegueram, amb molts nens treballant pels carrers (encara que molts comparteixin part del seu temps laboral amb l’escola) i tancant l’accés a l’únic parc infantil de la capital a ple sol de mitja tarda… 5_BOLIVIA (91)Són exemples (alguns d’insignificants que hem viscut) que reflexen un país que encara li queda molt en organització, en prosperitat i benestar ciutadà, i que espero que l’Evo o qui el segueixi, pugui prioritzar més en sentit comú que en impulsos, per assegurar una millor vida per al seu poble (que repeteixo que prové de molt i molt i molt avall, i que en molts aspectes s’ha fet una gran obra).IMG_1147
Parem just al costat d’on van matar a un dels líders de la revolució Boliviana contra els espanyols per començar una caminada d’un parell d’hores per un recorregut ja fet pels inques fa més de 500 anys. Fem el nostre camí inca, una baixada agradable, tranquil·la, enmig d’un paisatge peculiar amb una barreja explosiva de colors diferents de tonalitats vermelloses, grogues, verdes, marrones i grises. Amb l’Abril amb ganes de jugar a cuca-magar entre les empinades roques, el Bernat cantant estridentment, la Karina disfrutant d’un sol sorprenent i un servidor gaudint d’un dels moments que més m’agrada: caminar tranquils per la muntanya amb família. 5_BOLIVIA (58)A baix el taxista esperant amb el dipòsit de gasolina gairebé buit, tot creuant els dits per no quedar-nos tirats en les buides carreteres de la província del Sucre…

450 dies!!!

20131031-193110.jpgSón moltes ja les sensacions i experiències que hem pogut viure i conviure tots 4 junts. Avui són 450 dies llevant-nos junts, esmorzant junts, planificant el dia per conèixer i aprendre d’aquest món tan divers, disfrutant de molts i molts moments, caminant per les muntanyes, banyant-nos en rius o mars, passejant per interessants ciutats, perdent-nos per racons de pobles i mercats, visitant llocs increïbles on els ulls no poden obrir-se més, jugant a pilla-pilla per qualsevol indret, fent deures, fent els nostres expressos i capuchinos en cafeteries precioses, compartint estrets espais de busos-trens-barques-camionetes-minivans-motos-cotxes amb gent-mercaderia-animals, buscant allotjament, dinant i sopant a restaurants locals i turístics, jugant a cartes,pintant i llegint contes als nens, allargant l’estada en “terra de ningú” mentres algun peque es recupera d’alguna decimeta, buscant animals salvatges en entorns naturals únics,20131031-203217.jpg observant paisatges espectaculars, visitant esglésies i monuments,coneixent les costums i història de cada país,provant nous menjars i beures, comprant el menjar per sopar en atractius mercats locals de múltiples colors,fent fotos i més fotos,videos i més videos, parlant i coneixent a gent local i a turistes d’arreu,celebrant els aniversaris dels amics “on line”, enviant missatges i missatges a la família,fent skypes,comprant sabates als nens,dormint a llocs diferents, compartint la vida quotidiana en zones d’arrels indígenes totalment conservades, ballant i ballant tots 4 seguint el so de qualsevol altaveu estrident del carrer, sopant amb les mans/culleres/pals mentres demanem algun sobre de ketchup pels peques, … 20131031-193130.jpgTot, tot, vivint-ho i disfrutant-ho amb la família! Fent de papa/mama en qualsevol d’aquests moments… fent de profe (que no és gens fàcil) per intentar que el ritme d’aprenentatge dels nens sigui l’òptim… fent de col·lega per intentar mantenir les hores de joc que tot nen/a necessita disfrutar… Una barreja intensa, molt i molt intensa, amb poques hores de relax, encara que sembli impossible, segurament amb menys que en la vida normal. Amb una activitat i energia que t’ha de mantenir a tu i a tots els membres d’aquest equip al màxim. IMG_1107 Una intensitat en el dia a dia que ens encanta, ens emociona i que és la gasolina que ens empeny hora rera hora a conèixer i aprendre de tot aquest projecte. Projecte, sí, projecte. Ni any sabàtic, ni aventura. Un projecte!! Sabàtic el relaciono més amb repòs i gandulisme. Aventura ho relaciono amb un cert descontrol i risc. Aquest viatge és un passeig per zones on tota persona local viu i conviu el seu dia-dia, res d’excepcional, més aviat convencional però dins d’entorns totalment diferents, intentant aprendre de cada cultura, respectant al màxim les seves idees i costums encara que algunes siguin totalment contràries al nostre pensament. IMG_1220Un projecte familiar, un projecte dual “Viatge-Família” que no tindria sentit sense una de les dues parts.20131031-193233.jpg Moltes vegades amb la Karina, enmig d’alguns dels “batibulls” de crits i de descontrol dels nens, pensem: “que tranquila i fàcil és la vida del backpacker assegut al hall de l’hostal llegint el seu llibre, que relaxat…”.IMG_1183 Les canes se m’han multiplicat, m’he aprimat, i les arrugues s’extenen cada cop més per tota la cara… Jo em pensava que aquest projecte em rejoveniria, em desintoxicaria de les ones telefòniques del meu mòbil enganxat de l’orella i recuperaria aquells anys que havia perdut en la intensa-intensa vida que portàvem treballant, disfrutant socialment i educant amb l’ajuda dels avis els nostres fills. M’ha rejovenit per dins…però no es nota per fora! La intensitat en el ritme de vida és un sentit per tots dos, la Karina i jo, (i potser ho serà pels 4, ells triaran), segurament portat a l’extrem, sense saber estar sense fer res, sense saber reposar, intentant viure en cada etapa al màxim d’experiències i sensacions, sense gaire temps pel record, … 20131031-203340.jpgBé, vaig tancant l’ordenador, avui que excepcionalment escric pel matí mentres la increïble Karina i la preciosa Abril acaben de rentar la roba, mentre el gran (en tots els sentits) Bernat llegeix el llibre, just abans d’anar a veure algunes petjades de dinosaure pel voltant de Sucre. Salut!

Amb els roncs a l’esquena.

IMG_1062Els dies a la Paz, que no és la capital de Bolívia malgrat haver-hi tots els òrgans de govern i administratius del país i la casa on viu l’Evo Morales,ens han passat ràpid fent activitats i activitats pels nens, jocs, parcs i més jocs, entre pluges i sol, carrers amunt i avall, almuerzos bolivianos i l’esperat partit del Barça-Madrid que com a bons culés no ens vam perdre i l’Albert ja estava nerviós una estoneta abans del partit, i més s’hi va posar quan el locutor de l’ESPN era més madridista que el del Canal Plus. Una ciutat, sota el nostre punt de vista, amb no gaires encants però amb un enclavament rodejat de muntanyes nevades de gran altitud.IMG_1037 Potser perquè ara ja portem molt de temps viatjant i cada vegada costa més trobar llocs que ens emocionin o potser també perquè Equador, les Galàpagos i els altiplans de Perú i la zona del Machu Pichu ens van deixar el llistó molt i molt alt, el cert és que esperàvem més dels pobles que fins ara hem visitat de Bolívia…Suposo que hem de tenir paciència i anar saborejant cada raconet que, si bé potser no és un highlight espectacular, transmet la vida quotidiana i local i pots palpar la vida de la gent, les seves costums i tradicions, els seus menjars…La visita al Valle de la Luna de l’últim dia va ser el comiat d’aquesta alta ciutat. IMG_0997Un paisatge desèrtic amb formacions rocoses producte de l’erosió on ens donava la sensació de passejar per un trosset de la Lluna. Ens esperava el camí cap al Sucre, capital del país. El bus de 12 hores es preveia amb moltes ganes pels nens, sempre estan contents d’agafar busos nocturns, són uns grans viatgers, i l’experiència amb busos de nit a Perú havia sigut bastant bona, però sabíem que a Bolívia el nivell de busos no era el mateix.IMG_0999 Hem agafat busos de tot tipus, asseguts davant, al mig, al costat i a dalt amb la mercaderia, hem agafat transports de tota mena, atrotinats, apretats, condensats, espatllats, bruts…però els busos nocturns i més quan són de 12 hores…doncs esperem que sigui una mica “correctes”. La sortida del conductor ja va ser de pel·lícula, dues guiris jovenetes amb les seves motxiles a l’esquena gairebé van haver de saltar per pujar al bus perquè el conductor va fer una arrencada d’aquelles del Jordi Fornells en l’època gloriosa el Samba (ja fa uns quants anyets d’això….) , ningú ens havia demanat els tiquets ni hi havia cap persona controlant la gent que pujava al bus o assignant seients. Una vegada instalats i després de varis intents d’altres persones per obrir la porta del lavabo sense èxit, el conductor va remugar que no funcionava, que “perdió la llave”, així que nois, a aguantar-nos el pipí 12 hores o demanar que ens parin en algun recòndit indret…Després de només 20 minuts el bus es va parar al “Alto”, una zona xunga de les afores de la Paz, xunga, xunga…20131029-081724.jpgEs van obrir les portes del bus i el conductor va cridar : aprovechen para ir al baño señores, rápido! (total que feia només 20 minuts que havíem sortit…). I aquí és quan amb poca estona allò es va convertir en les Rambles, gent que entrava i sortia del bus, venent coses, volent cantar per recollir diners (que ja hi estem acostumats en els moltíssims busos que hem agafat per sudamèrica, però no en un bus nocturn de llarg recorregut), pujant i baixant de la part de dalt del bus…En aquestes que l’Albert i jo que estàvem just a la porta de la part de baix on teníem els nostres seients veiem baixar 3 nois i 2 noies corrent de la part de dalt del bus, amb unes gorres tapant-se la cara i amb unes pintes que de seguida vam entendre que havien anat a buscar alguna cosa que no era seva.I efectivament, al cap de cinc segons va baixar corrent un noi de Nova Zelanda cridant en anglès que li havien robat la motxila que tenia a dalt, la motxilla amb el moneder, diners, targetes, passaport i documentació i l’ordenador.20131029-081553.jpg Els cinc nois i noies qui sap on paraven ara…Quina ràbia sents en aquests moments, ràbia per veure com una companyia de busos ho fa el més malament possible i “permet” que entrin lladres a robar les motxiles dels turistes, ràbia quants saps que la policia sap perfectament que això passa i no fa res de res, i ràbia pel pobre noi que no sap ni papa d’espanyol i que s’ha quedat desplumat en un segon. Per cert, els dos guiris anglesos del nostre costat es van mostrar impassibles durant tots els fets, ni tan sols van moure una pestanya quan va passar tot això, només els faltaven les crispetes, d’això se’n diu “backpackers viatjant al seu putu rotllo”, quina falta de companyerisme i d’empatia per favor!. IMG_1085Els nens van dormir plàcidament durant tot el viatge, jo no massa perquè cada vegada que el bus es parava mirava per la finestra que el maleter no s’obrís, ja que també és força comú el robatori de les maletes de la bodega, també per una pluja que ens va acompanyar durant tot el viatge i que em feia estar intranquila i també perquè cada vegada que aconseguia adormir-me un soroll estrident i fort provinent del seient del meu darrera em despertava, vaja, que vaig passar les 12 hores amb els forts roncs a l’esquena d’un senyor bolivià que crec que va ser qui va dormir més de tot el bus, ell sí !!!. Finalment vam arribar al Sucre i després d’acompanyar al noi de Nova Zelanda a posar vàries reclamacions a la companyia de busos i a la policia turística, sense massa èxit, ja que ell ens ho va demanar per poder ajudar-lo en l’espanyol, ens vam situar a la capital, amb ganes de trobar-hi una mica més d’encant que a la seva competidora la Paz. Ara mateix l’Albert ha anat a acompanyar de nou el noi a fer la denúncia a la Policia Nacional, per tal de poder fer ús de la seva assegurança i gestionar tota la paperessa necessària. IMG_1048Recordo les paraules del senyor de la Policia Turística de la Terminal de Busos qui després de disculpar-se reiteradament per tot lo succeït, ens comenta que malauradament això és un fet que se succeix molt sovint però que és necessari un canvi de més amunt per tal de voler i poder posar fre a aquest tipus de problemes, problemes que poden passar a qualsevol país i ciutat, però aquí amb l’agravant que la policia és la principal corrupte i en molts casos coneixedora i permisiva de tots aquests fets. 20131027-012433.jpgS’ha avançat molt a Bolívia sobretot en educació, sanitat i en drets dels indígenes, però encara li queda molt a fer a l’Evo en tema seguretat i no corrupció dels equips policial. Com també ens explicava la senyora de l’Hostal de Sorata, el tema és que Bolívia partia de molt i molt avall i els canvis es van fent però lentament i de forma progressiva. Malgrat això, en tots els pobles on hem estat fins ara a Bolívia ens hem sentit còmodes i no hem notat la inseguretat que sí vam percebre a Perú. 20131029-081301.jpgLa gent de Bolívia és molt agradable i quan veuen als dos rossets es desviuen per ells i els toquen els cabells amb un somriure d’orella a orella. I és que viatjar amb nens t’obre moltes portes i moltes rialles dels locals! Karina

La boira ens abraça de sobte.

IMG_0931La boira ens abraça de sobte d’una forma sorprenent… miro cap amunt, cap al pic, i el color del cel encara es torna més fosc. El llac Chilata ja està molt aprop però al davant, just al davant, una paret de pedra sembla marcar el final del camí. El nostre taxista i guia (2 en 1) per la caminada als peus del glaciar del pic Illampu (6.368 msnm), ens indica cap amunt tot donant la mà a la nostra valenta petitona. Una Abril en plena forma, amb ganes de seguir la caminada, sense notar els més de 4.000, pujant decidida, inclús marcant el ritme, sense cap temor ni queixant-se en cap moment. Inclús amb la boira que es densifica per moments la seva actitud continua sent totalment positiva. IMG_0942El Bernat, mirant a l’empinada pedra i fent una negativa amb el seu cap, mentres la seva mare ja comença a pensar amb la retirada. De sobte, sento una veu al meu clatell que em diu:
– A veure tio, tu ets hilipolles o què?? A on vols anar desgraciat per aquí dalt amb aquest mal temps?? I amb els teus fills!! Vinga home… – Era la veu fictícia del meu germà anunciant l’evident marxa enrera.
Tot i llevar-nos a les 06:30 del matí, avui el temps ha canviat en qüestió de minuts. La muntanya és així. D’un cel blau totalment serè, preveient un dia radiant, novament la natura ens ha donat els seus tocs dominants i sorprenents. L’òbvia boirina d’un pic de més de 6.000 metres s’ha precipitat de forma ràpida i en plena força. Com a cap d’aquesta expedició “paxanga”, inclús abans que la meva dona em donés la seva més que evident i contundent versió del moment, tot escoltant els crits del meu germà emprenyat en l’horitzó, i seguint la meva dita de “a la muntanya a disfrutar amb bon temps!!”, convenço al nostre acompanyant taxista (insistent amb proseguir…) de retornar cap al cotxe. IMG_0925Sóc el primer que a la muntanya m’agrada disfrutar-la amb bon temps, i quan es comença a capgirar la situació és el bon moment de retornar. Una caminada, això sí, agradable inclús en la tornada, aprofitant una temperatura força suau i un ventet gairebé inexistent, podent fer un petit picnic novament en un entorn andí totalment privilegiat. El Bernat, ara sí, xerrameca com ningú, veient-se segur en la baixada, explorant algunes de les múltiples entrades de les mines d’or de la zona, prenent el rol de líder que tant merescudament havia aconseguit l’Abril en els més durs moments de pujada.20131023-222331.jpg Unes mines amb unes condicions de seguretat inexistents, preveient un treball més que dur amb un índex de sinistralitat elevadíssim. Entre 250 i 350 euros és el salari mensual per aquests joves treballadors, homes i dones, provinents majoritàriament de les enfilades aldees, amb ganes de jugar-se la vida per a un sou molt millor que el de la mitjana. Un or que acabarà novament en els forats de les nostres blanquetes orelletes, o envoltant els nostres suaus i delicats dits.IMG_0859 Els països desenvolupats ens inflem de fer normes i noves lleis que acabaran sent revocades pel següent govern, i no som capaços de garantir la seguretat (en aquest cas) o la no explotació laboral i/o infantil (en altres casos) de la matèria prima o inclús dels productes acabats que adquirim en el nostre país,patètic. Ajustar el nivell salarial és un altre tema, ja que també és lògic que en certes zones el nivell de vida és totalment diferent. Ara bé, la seguretat dels treballadors hauria de ser una garantia en tota compra de les nostres matèries.IMG_0887 Sorata és un poble colonial força destroçat, sense carrers asfaltats, amb una oferta bàsica d’hostals, sense wifi (collons la meva dona!), amb una vida relaxada enmig d’un clima agradable provocat pels només 2.600 metres d’alçada, conegut pels locals de la Paz per les seves excursions però sense cap tipus d’informació al respecte un cop al poble. Vaja, amb un encant especial, tranquil i tranquil, sense presses, amb els nostres dos peques jugant a futbol a la nit amb els nens del poble, amb pantaló curt i sandàlies, fent fotos amb tota la paxorra del món a unes cases colonials precioses apunt de caure, comprant kiwis provinents de Xile a 0,11 cèntims/unitat per a una dolcíssima amanida de fruites, amb l’Abril i el Bernat saltant sobre la runa de les eternes obres de la plaça central mentres els experts avis del poble critiquen la seva evolució (no gaire diferent de casa nostra), fent deures a la preciosa terrassa de l’Hostal amb vistes a l’envejable vall als peus de l’Illampu, envoltada de carreteres estretes sobre eterns barrancs (com la que porta a les grutes de San Pedro), o conversant sobre el temps amb les dones del poble.
IMG_0960Unes dones, més que mai, que continuen sent les protagonistes amb la seva vestimenta, les seves trenes, els seus barrets, les seves “polleres”.IMG_0959 Com la dona que ens va ensenyar la gruta amb una entrada de dubtosa fiabilitat, just abans d’una fortíssima explosió per habilitar una nova carretera cap a una nova mina. Una altra excel·lent mesura de prevenció i seguretat per a tot visitant de la gran cova, atractiu turístic principal de la nostra Sorata.