Overbooking?? un altre cop??? La normativa aèria del continent americà és molt diferent de la d’Europa. No només continua sortint més a compte agafar vols round trip (anada i tornada) a un bitllet senzill, sinó també els costos dels mateixos són exageradament més cars, i a més accepten la sobredosi de passatgers. Un factor ja llunyà pels europeus, però comú, molt comú per a tots els passatgers americans. Avui, nova sorpresa només arribar a l’aeroport de Juliaca, on la Núria havia d’agafar el vol de tornada a Lima, just un dia abans de l’intercontinental. Una bona dosis de persistència, un plan B tot reservant una plaça en un vol d’una altra companyia aèria, molta rigidesa en la reclamació dels drets sense perdre el respecte i el bon tracte, conjuntament amb arribar amb temps suficient a l’aeroport, han permès que finalment pogués pujar en aquest vol tan desitjat. Un comiat amb nervis i tensió, que ha fet curt un fins aviat entre alguns ulls plorosos. Uns dies molt i molt intensos, recordant els densos itineraris amb els avis durant les seves visites, amb un ritme força alt que li ha permès a la Núria veure i viure llocs tan interessants com la ciutat de Cuzco, el Machu Pichu o el llac Titicaca i la seva illa Taquile. Una ruta exageradament turística, segurament de les més freqüentades per grups turístics des que hem començat el viatge, recordant zones com Angkor Wat o la Bahia de Halong on les fileres de gent s’acumulen en l’accés dels punts més atractius. És cert que en aquesta zona en especial hem hagut de compartir alguns moments (els menys possibles ja que sempre intentem evitar les hores de més freqüència turística) amb numerosos grups turístics que han prostituït exageradament una ruta turística clarament marcada amb accions negligents com les típiques fotos a canvi de caramels, monedes tirades per la finestra del car tren amb els nens corrent a sota, el tracte poc personal amb la gent local, la ràpida i freda visita de cada lloc turístic, … tot plegat provocant que sobretot gent gran i nens esperin l’arribada massiva dels dollars, dolços o obsequis ambulants. Es fa estrany pensar com els guies dels grups no aporten cap instrucció clara o adverteixen sobre aquesta clara prostitució turística. Tothom viatja de la manera que creu més convenient, que se sent més còmode i més segura, i evidentment totes les maneres (sigui amb grup turístic, amb la guia Lonely Planet sota el braç, arrossegant-se amunt i avall intentant viure amb el menys possible o com sigui, …) són bones sempre que el respecte cap a la població local sigui el pilar fonamental. L’educació turística és un punt a millorar ja des dels mateixos touroperadors, agrupacions de guies i associacions de les zones declarades d’alt valor turístic.
Tot i aquesta estranya sensació que un mateix aconsegueix tenir en el moment d’agafar la càmara de fotos enmig d’aquesta agressiva zona de guerra turística, hem pogut disfrutar de molts moments tranquils i relaxats, gaudint de paisatges naturals andins únics, de ruïnes inques excepcionals, o compartint algun dia sencer amb la vida dura i real d’alguns habitants del Titicaca. Un llac, com deiem, en una ruta turística molt marcada, però amb un estil de vida soprenentment tradicional. Un cop els grups turístics abandonen la illa després de les dues hores de visita al dia (de 12:00 a 14:00), Taquile recupera el seu estat natural. Un conjunt de sis comunitats tancades en sí mateixes per les petites onades del tranquil llac, arrelades a unes tradicions centenàries, amb una vestimenta típica encara present en el seu dia dia, i amb unes condicions de vida molt bàsiques per no dir molt dures. La casa del Gabriel i la Pilar amb els seus dos fills Niels i Ani, vivint en una de les precàries cases de fang situada en un dels extrems de la petita i empinada illa és el nostre peculiar Hostal del dia. L’arribada, enmig d’un nou temporal de vent fred i sec amb un molest xirimiri, al voltant dels 4000 metres, amb el Bernat i l’Abril enfilant-se per les dretes i molles pedres que separen les múltiples terrasses agrícoles de cada vivenda. Unes vivendes plenes de nens que corren, juguen i ballen sigui quin sigui l’estat del proper cel.
El Bernat només arribar a la casa ja es fa col·lega del Niels de 10 anys, empaitant gallines i ovelles, jugant a pilota en una de les estretes terrasses, o fent rodar un cercle de plàstic amb una ampolla buida. L’Abril posant-se guapa amb el seu set de maquillatge per intentar impressionar a un nou pretendent que compaginava la innocència típica de la infantesa amb una alta maduresa provocada per l’exigent col·laboració a nivell familiar en les tasques domèstiques diàries. Tot i les senzilles i senzilles habitacions, tant el Bernat com l’Abril no en fan cap comentari, demostrant novament la ràpida adaptació dels nens en qualsevol nova situació en el viatge o en la mateixa vida. Unes molt precàries habitacions que permeten a la família començar un negoci que els ha de permetre millorar el seu bàsic status de vida. Amb una cuina que ens recorda a tantes altres que hem pogut veure en el viatge, però especialment a la que el Bernat i l’Abril ens van preparar un boníssim pa a Sarangkot (Nepal). Unes parets de fang sota una planxa metàl·lica, amb una foguera petita sense sortida de fums, residus acumulats d’altres àpats pel terra, algunes brutes peces de roba per assentar-hi la seva petita Ani de 9 mesos, cassoles negres centenàries plenes d’un esperat caldo bullint sobre d’unes seques canyes amb un tros d’excrement de vaca que resulta millorar el resultat de l’esperat àpat (si ho sap el Ferran Adrià igual investiga al respecte…). La mare, la Pilar, havent parit la seva criatura entre aquelles parets que tan estima, declarant una autèntica devoció a seguir vivint en el seu poble, la seva terra. Puno (la capital de la província i a 3 hores de distància amb el lent vaixell col·lectiu) els resulta massa massificat, una ciutat impersonal. Segons el seu estil de vida i la seva mentalitat, escapar de la seva llar i de la seva illa, amb les seves tancades tradicions, els suposaria un transtorn massa accentuat, provocant-los probablement una alta inseguretat que segurament no els deixaria viure amb la tranquil·litat i control que estan acostumats. A Taquile els seus habitants només es casen amb gent que viu dins la mateixa illa. Com en tantes i tantes famílies que hi ha en el món vivint en aquestes bàsiques condicions, el naixement dels fills és un moment vital tant desitjat com dur, no podent-se permetre en molts casos accedir a una corresponent assistència mèdica. Tantes i tantes coses que ens separen… tantes… Els nostres nens, més ben equipats, amb una alimentació més variada, amb més recursos per aguantar aquest fred d’alts altiplans, i amb uns pares posant i traient, posant i traient, posant i traient els forros, jerseis, i anoracs del “mercadillu” (però anoracs), concentrats per intentar seguir mantenint amb bon ritme aquesta part del viatge. Mentrestant, el Niels amb el seu jersei de llana sintètica típic de la vestimenta local, amb el seu barret que el defineix com a solter (ja es casen dora ja… però abans dels 10 no…), amb sandàlies sense mitjons i amunt i avall ajudant en tota labor domèstica. Això sí, per sort les infrastructures del poble van millorant amb la presència d’un petit centre de salut, una bona escola i una sorprenent pista de futbol sala amb gespa artificial… Contrastos del s.XXI, com els dos atrotinats mòbils del Gabriel i la Pilar que endollen en el carregador de la bateria elèctrica provinent de les plaques solars d’un sostre apunt de caure a troços. Adéu Núria, gràcies per haver vingut i per haver compartit aquests moments tan especials amb nosaltres, i també per la teva alta i admirable capacitat d’adaptació a tot i més! Moltes gràcies guapa i fins aviat!!!

Poques vegades a la vida et pots agafar amb tanta filosofia una parada tècnica d’un trajecte de bus de 7 hores. El “pinxassu”, probablement provocat pel mal estat del pneumàtic, ha sigut una autèntica font de relax. Des de baix a la Patagònia fins arribar a Colòmbia… No ho hem vist tot, ni mai a la vida podrem arribar a veure totes les valls d’aquesta increïble cadena muntanyosa. Els Andes és una sorpresa permanent, és un paradís natural, amb un ampli i variat joc de colors continua,des de grocs, verds, marrons, passant per tonalitats grises i inclús negres, provocats per les diferents alçades, latituds, geologia, amb zones seques o humides, i amb la conseqüent flora canviant que sempre oneja al pas del fort vent. Comunitats desamperades vivint en un espai dur, amb un sol càlid i intens, i amb un aire fred, sec i tallant. Ara, senzillament assegut sobre de l’àrida i baixa vegetació, mentres arreglen la roda, escrivint unes línies d’aquest llarg i preciós camí cap al llac Titicaca. Mentrestant, el Bernat dormint una estona necessària que la pel·lícula del Cong Fu Panda no el va deixar ahir al vespre, la Núria i la Karina “waatsapant” ara de forma real, vaja parlant… (collons, aquesta frase és de pur s.XXI, estem fatal…) i l’Abril amenitzant la parada tot fent-me una foto a la meva esquena. No sabria dir quina és la zona més bonica que hem vist d’aquests altiplans, del nostre anterior viatge a Argentina, d’ara a Equador o Perú… Els Andes em tenen robada una part de la meva fluixa respiració dels 4.000 metres, m’atrauen molt… Inclús quan ja estàs passejant amb els nens pels gairebé 5.000, mires atentament aquelles muntanyes que et queden a sobre, les observes fixament veient el contrast amb l’intens blau clar del cel només trencat pel ventall de blancs i grisos dels propers núvols… L’admiració et desperta una sensació de curiositat, com si elles mateixes et cridessin per anar-les a saludar, sabent que allà dalt, enmig del no res, et tornaràs a topar amb alguns dels descendents inques sobre d’un cavall, burro, o senzillament pasturant el seu ramat de camèlics. L’extrema duresa d’aquesta vida, la solitud, l’autosuficiència, la seva història, les seves arrels, la seva llengua, … Una identitat que avui en dia resulta present ja només en les altes planures fora de les principals vies de comunicació, i que ha sigut capaç de resistir els més brutals processos colonitzadors i globalitzadors.

Benvinguda Núria en aquesta interessantíssima part del nostre viatge! La teva visita ha sigut molt esperada per tots 4. Durant les últimes setmanes, els nens no paraven de comptar els dies que quedaven per l’arribada de la nostra amiga per la petita terminal de l’aeroport de Cuzco. Una aparició explosiva, amb abraçades, somriures, mirades, entre ulls emotius… Una retrobada 14 mesos després que ens diguéssim “fins aviat”. Adaptar-se a un estil de viatjar low cost, i a més amb nens, no deixa de ser una habilitat boníssima que ens estàs transmatent minut rera minut. Un pressupost ajustat, amb hostals correctes però bàsics, amb dinars de 1,5 euros o sopars buscant un menú d’oferta amb happy hour de Pisco Sour… Vaja, que ens ho deixes fàcil, molt fàcil… Bravo!!! L’objectiu ara és Machu Pichu, l’estrella dels punts turístics d’interès arqueològic de Sud-Amèrica. Cuzco ja és el preludi d’un èxit mundial, d’una promoció molt ben portada per part d’un govern amb ganes de treure beneficis extraordinaris gràcies a aquest símbol inca, conegut a nivell mundial. M’ha costat entendre el per què tants gringos a Cuzco, per què tants grups turístics en aquesta zona sud del Perú, per què l’aplicació de tarifes altíssimes per a les entrades d’aquests complexes arqueològics, per què de les tarifes abusives dels luxosos trens cap a la capital del Valle Sagrado, per què el “desfile” de moda de roba de marca de trekking dels milers de turistes estrangers, per què de les cafeteries per tot arreu oferint expressos i capuchinos (insòlit en la majoria de llocs), per què del negoci turístic i de l’interès extrem de tots els locals de formar part d’aquesta bombolla turística, per què tanta preparació i compra anticipada d’entrades o tickets, per què de la inflació contínua de tot servei cap al turista en la zona, per què de la processor nocturna plena de descobridors de les ruïnes inques a les 4:00 del matí, per què de les fotos i fotos del monument repartides arreu del país, per què de les 800 pizzeries de Cuzco i de Aguas Calientes, per què …, per què… Aquesta sensació que tot va en contra de la nostra voluntat de visitar un lloc de forma natural. Sense descobrir res ja totalment descobert fa 500 anys pels simpàtics espanyols amb fusell (aquesta fasceta de descobridors la deixem pels salvadors de la humanitat de 20 anys que es passegen amb rastes i descalços pels nets carrers de l’endreçat Machu Pichu poble), però sense formar part d’una rua turística d’exagerada planificació. Per què tanta història… Per què… Aquest sentiment Mourinhista ens ha tingut el cap bastant cohibit durant els primers dies d’estada a la província de Cuzco, i bàsicament fins ahir, quan vam cantar el “Happy Birthday” durant el curt i més econòmic tram de tren escollit per arribar a Aguas Calientes. Amb espectacle a dins i a fora… Ballant amb l’hostessa del luxós i car tren turístic mentres les sèries cares dels rics turistes amenitzaven de forma curiosa i per mi “catxonda” un feliç 36 aniversari, assaborint al mateix temps unes vistes excepcionals del profund i brillant “Valle Sagrado”. Un aperitiu deliciós per a una de les joies més preuades del continent. Una autèntica obra d’art. Una explosió de sensacions. Una sensacional vista mística. Una fusió de la història i la naturalesa. Una barreja del Patrimoni Inca amb un ferotge entorn medi ambient. Unes gruixudes parets de pedra treballadíssima per als múltiples murs de la ciutat amb unes altíssimes parets de pedra de les accidentades muntanyes del voltant. Una autèntica sorpresa per a uns ulls acostumats a veure una imatge fotogènica i totalment repetitiva. Una fotografia que es queda curta per a la brutal sensació que un té al trepitjar aquest indret. Són llocs únics al món, són més que imatges, … són una barreja d’elements que et fan viure feelings continuament sorprenents. A primera hora, a les 6:00 del matí, després de la curta però empinada caminadeta cap a les ruïnes, el ràpid moviment dels núvols i boira t’encanten en un misteri d’absolut secretisme i d’autèntica intriga. Les cases, temples, muralles, queden camuflades per la tímida boira; més núvols tapen i destapen sense cap predicció el ferotge estat de les accidentades muntanyes càrstiques que envolten aquest circ natural tan impressionant; alguns núvols alts es van aixecant per mostrar-te la part més alta dels nevats pics 6000 que acaben d’omplir un rerafons espectacular de per sí. Són moments que un no sap si mirar aquella imatge tan repetida en tots els reportatges, o observar aquell entorn natural tan senzillament únic que van escollir aquests inques tan escaladors. Una ubicació de somni, enmig d’una circumferència muntanyosa, envoltada per un riu que sense volguer, va marcar a un dels espais més entrenyables del gran imperi precolombí. Déu meu!!! aquesta màgia de la boira continua i continua fent-se present, esperant l’arribada del parell de rossets amb la seva mare, tots amb cares de sorpresos davant la imponent meravella. Avui els jocs queden en un segon terme… Increïble però cert… Una caminada cap a la part alta de la muntanya Machu Pichu ens relaxa dels moments de més presència turística (de 9:00 h a 13:00 h). Anem pujant i pujant, fent-nos més propietaris d’aquesta salvatge i rica vista. Metros i metros amunt, amb un Bernat amb ganes de demostrar unes forces ja difícils de seguir a només 6 anys…
Machu Pichu són les precioses ruïnes inques per excel·lència, és l’espectacular i imponent paissatge natural que l’envolta, és el misticisme del seu clima canviant, és la fusió de l’art amb la naturalesa. Per fi, m’ha quedat clar… D’acord, ho entenc… L’extrema bellesa imponent d’aquest lloc és capaç de neutralitzar-nos la sobredimensionada sobredosis de serveis turístics de la zona, amb tot el què això comporta… entre elles la pèrdua d’un estil propi convertit en uns carrers plens de pizzeries i cases de canvi.

Ja estem a octubre!!!! Com passa el temps…Deixem els altiplans secs del “cañón del Colca” per fer via cap al nostre nou destí, la turística zona de Cuzco. Pel camí seguim trobant paissatges espectaculars entre valls, muntanyes i volcans coberts de neu al voltant del cràter. Extensions llargues d’absolutament res, amb metolls separats gairebé de forma homogènia, donant la sensació de la típica alta gespa que preferia el Mourinho en l’època del Chelsea quan jugava contra el Barça del Guardiola. Uns espais naturals d’extensions inacabables, compaginant l’aparició d’altíssims volcans amb els suaus desnivells d’aquests petits turons per sobre dels 4.000 metres. Les alpaques ens amenitzen encara més aquest plaer continu que ens ofereix els altiplans. Alpaques en llibertat, alpaques de granja, alpaques pasturant, alpaques conversant al peu de la carretera, alpaques hidratant-se al voral d’un dels petits llacs de la zona, alpaques fent cua per anar al berber, … i els seus cosins germans, “las vicuñas”, ja menys nombroses i en total estat de protecció. El què abans les identificàvem contínuament com a “llames”, ara intentem diferenciar-les. El nostre amic google ens ho deixa fàcil, sobretot quan les compara una al costat de l’altra. Ara bé, un servidor té les seves complicacions… segurament la més elegant i de cara cuquetona “vicuña” és la més fàcil d’identificar. La qüestió és que aquests camèlids, tan útils en el passat pel transport de mercaderies per la civilització inca, ara continuen sent una part més del preciós païssatge dels altiplans aldins. Aquest cop un minibus públic en porta avall direcció novament cap a la blanca Arequipa per agafar el bus de nit cap a Cuzco. No està malament… En les darreres 72 hores hem estat unes 22 sobre un bus o minibus. Una bona mitjana, necessari d’altra banda per poder disfrutar d’espais únics com el Colca i altres de desemperats com els alts i buits altiplans andins. Els nens, com mai, assentant-se junts per jugar en els trajectes curts de 2 ó 3 hores, i disfrutant del servei de bus nocturn de Cruz del Sur (la millor companyia de busos del Perú) gràcies a l’oferta que vam trobar per internet pel trajecte nocturn (inclús més econòmic que les altres companyies regulars, bon xollo).
Són les 6:30 del matí, acabem d’arribar a Cuzco, i tot i tenir tot el dia no la clavo al buscar l’allotjament, escollint el fred alberg municipal, més que correcte però a la vegada millorable,sense aigua calenta, tot buscant un lloc més acollidor. Una de les rutines diàries del viatger, la de buscar habitació, que en el nostre cas per a estades superiors a 2 nits, la considerem com a important. Tot i tenir una estada mitjana als hostals de gairebé 30 minuts diaris (gràcies als nostres culs inquiets que no ens deixen estar ni una hora tranquils, òbviament a part de les hores de dormir), intentem buscar la nostra habitació ideal:
– Si és possible 4 llits, o un llit matrimonial més 2 individuals. Fet que en molts llocs no disposen o només n’hi ha una i ocupada. Per una nit o dues tot està bé, tres llits individuals, un de doble i un d’individual o fins i tot un gran llit doble o doble normal on algunes vegades hem dormit els 4 junts. Però quan volem estar algunes nits, cada cop valorem més que el taló de l’Abril no se’ns clavi a les costelles o que el colze del Bernat no ens colpegi el cap…
– Habitació tranquil·la, que no doni al carrer sorollós, que no hi hagi discoteca a sota, o Karaokes estridents a sobre (com el de Yangon), ni grans generadors de llum a sota (com a Mandalay)… Bé, ara a on estem sento el merder del “Saturday night”, amb el tum-tum, alguns xiulets, uns quants crits, … Però bé, tot no pot ser…
– Wifi , important per la meva dona.
– Aigua calenteta, ara que estem als altiplanos és vital pels nens. Tot i que avui, després de 3 intents en els darrers dies en diferents hostals hem acabat fent la tècnica de la palangana, bullint aigua en el foc de la cuina. Molt millor, temperatura estable!
– Si pot ser a la planta superior. Ara ja no pel tema cuques i bitxos i cucaratxes i demés companys tan comuns en el sud-est asiàtic, sinó per la tranquil·litat.
– Net. Això però, com en tot a la vida, és molt interpretable…
– Matalassos “dormibles”. Ni massa dur, ni massa tou (je, je, …), i que no es trenqui el sunyer (com a Bagan), intentant descartar matalassos al terra que ja hi hem dormit prou…
– Que funcioni algun endoll, amb només un en tendríem prou…
– Claror. Això ja és high-tech… per nota! prescindible però valorable.
– I sobretot, econòmic!!!Cada país és un món i amb uns preu de referència diferents. Per nosaltres, 20 euros l’habitació quadrúple amb esmorzar complert per tots és perfecte (o sigui uns 5 euros per cap). I molt millor si l’aconseguim per 11 euros (2,75 euros per cap amb esmorzar inclòs), com vam negociar en el novíssim hostal de Chivay (això sí, amb un bon sorollet a les 5 del matí del senyor del costat que se li havia encallat la porta). Tot i això, en molts casos, els dos rossets ens ajuden a acabar de negociar com mai un preu a la baixa, sobretot quan ens aten una noia. Fem el primer passeig per la ciutat. De moment, inconscientment només realitzo fotos per les parts altes dels edificis. Els forjats treballats d’Arequipa se substitueixen per les precioses galeries de fusta i balcons treballats de forma totalment artesanal. Els carrers estrets, adoquinats, les cases i cases amb aquest estil tan propi, els colors vibrants sobre els treballs en fusta, els fanals, … Una ciutat preciosa, això sí, inundada de turistes. Una població amb una quantitat inacabable d’edificis històrics, d’esglésies i catedrals, de cases senyorials convertides en preciosos hotels de luxe (ara es diuen boutique… queda més “chic”) i de pizzeries barates per omplir els estómacs de tota la basca. Crec que hi ha més pizzeries per metre quadrat aquí que a Torino! T’entrebanques contínuament amb precioses cafeteries oferint un bon espresso o el desitjat cappuchino de la meva dona (missió tan difícil en la major part del nostre viatge). Un espai turístic preparat per rebre turisme de masses, que per altra banda, és positiu perquè revitalitza econòmicament aquesta zona del país. Aquí és fàcil trobar una selecció àmplia de totes les tipologies de turista: com els grans backpaquers salvadors de la humanitat intentant descobrir aquest espai tan inhòspit tot vestits de Linvingstone Supongo i fent el cafè a l’Starbooks; els típics rastes penjats plens de piercings però amb l’última generació d’Iphone i Ipad i alguna peça de roba de marca, no sé si perduts, desorientats o dissimulant mentres surten de la pizzeria; els “ricachons” podent-se gastar quantitats desorbitants de calers en tot tipus de servei de luxe; noies amb minifaldilla esperant el saturday-night; grups turístics a tort i dret convivint educadament en les atraccions turístiques de la ciutat; els francesos i francesos viatgers independents intentant pronunciar la “r” per enèssima vegada; i una família catalana jugant a curses com desesperats en les placetes de la ciutat, pujant a coll la petita (ja no tan petita) mentres em tapa els ulls i “m’enclasto” als pilars dels històrics porxos, cantant cançons màquina en veu alta amb un Bernat entregat i ple de ritme tot lluint les ulleres de sol de la seva mare, o aprofitant amb unes bones sessions de deures en una elegant cafeteria abans no arribi l’esperada arribada de la nostra amiga Núria!

Aquest cop m’estiro, ara ja relaxat, sense l’onada de grups de turistes de primera hora del matí que busquen el flamant vol del condor, i que deuen seguir rumb cap a no sé on, ràpid ràpid que el guia ja els crida. A la meva dreta, els meus peques jugant a rituals religiosos (ara em perdo i no sé si eren budistes, hindús, … catòlics no feia la pinta) llançant flors perquè el vent se les emportés. A la meva esquerra, un dels barrancs més espectaculars que hem vist mai. Un relleu increïble, un precipici d’un parell de coll… Tanco els ulls tot esperant novament la volada d’un dels ocells voladors més grans del món. L’intento seguir, des de la profunditat cap al cel infinit, enfilat amb un desnivell superior als 3.400 metres sobre el sec riu que oneja aquest llarg canyó del sud del Perú. La Karina, just al darrera, observant a les darreres venedores de les quatre paradetes artesanals d’aquest punt tan espectacular.Una hamburguesa fredeta de 0,60 euros comprada a les 06:45h en les cares botigues de la petita terminal de bus i uns plàtans, es converteixen en un picnic de 3* Michelin. Tots solets, ben tranquils, en un entorn únic i ara ja sense turistes, tal i com ens agrada. L’espera del darrer bus públic no pot ser del més agradable. Aquest cop ens torna a confirmar que a Sudamèrica, una persona (bé, en aquest cas una família) pot arribar gairebé a tot arreu amb transport públic. És qüestió de temps, paciència i disposar de pocs calers. Mica en mica, cada dona amb la vestimenta habitual de la zona va recollint el seu propi mini-xiringuito. Els nens, avui amb una conducta exageradament exel.lent per a deixar-nos contemplar l’impressionant paissatge amb total tranquil·litat, comencen a demanar ara sí més activitat. El pilla-pilla per sobre dels 4.000 metres esgota massa i el Bernat canvia d’opinió passant al típic joc de l’aranya. Les rialles de tots 4 s’encomanen en la mirada i en el rostre de les agradables venedores del punt estratègic de la Cruz del Cóndor, en el “Cañon del Colca”, considerat per molts experts (els canyoneros…) pel segon canyó més profund del món només superat, per uns quants metres, pel seu veï Cotahuasi, molt per sobre del preciós i fotogènic “Grand Canyon”.De camí de tornada, la realitat dels altiplanos ens torna a ensenyar la seva duresa. Comunitats amb vivendes molt bàsiques, carrers amb una pols perpètua, nens treballant o ajudant a la família en els petits camps de maíz sobre les terrasses construïdes ja en l’època inca. En aquests petits pobles, els texans es barregen amb els vestits tradicionals, els barrets típics del seu grup ètnic amb les ulleres de sol, i els sacs per portar aliments amb alguna motxil·la del Ben10. L’ambient sec (extramadament sec) i l’elevada oscil·lació tèrmica d’aquesta zona resulta fatídica pels infants. Tot i això, l’estat ha fet disposar als seus isolats ciutadans d’uns nous centres mèdics d’atenció primària (vital per a prevenir l’empitjorament de malalties com constipat-grip-bronquitis-…) que alleugeraven les 5 hores i mitja de camí per arribar a l’hospital més proper situat a Arequipa. Uns pobles tranquils, com Yanque, on bona part del temps només se sent com el vent acaricia les fulles dels pocs arbres de la zona. Inclús en la Plaza de Armas (com no…), el silenci només es trencava pel lladreig dels típics gossos ambulants i dels 2 rossets amb ganes de seguir jugant, aquest cop amb els nens del poble, que per sort, la bona majoria acudeixen ja diàriament a l’escola.

Aprofitant que els nens fan via i agafen la directa cap a la sortida amb la seva mare, tenco els ulls, obro els braços i escolto la penetrant música clàssica de la sala, la pinacoteca, la darrera sala de la visita. La sòbria solemnitat d’aquest espai remata aquest feeling tan intens que et transmet aquest monastir. La música clàssica em fa moure lentament el meu cap, suaument, en forma de ziga zaga, seguint un compàs lent, harmònic i melancòlic. Respiro profundament, em relaxo, algunes precioses imatges de l’intrigant recinte em van apareixent esporàdicament. El meu cap es deixa anar per aquest espai religiós amb tan d’encant i amb tants secrets filtrats entre les gruixudes parets d’aquest parador religiós. La meva ment es deixa anar completament al només sentir aquella preciosa partitura enmig d’una sala acústicament perfecte, recordant-me les intrigants sensacions de Salieri quan escoltava a Wofgang Amadeus Mozart. El Monasterio de Santa Catalina d’Arequipa, aquesta petita i brillant ciutadela enmig del magnífic centre històric de la ciutat, és una autèntica obra d’art de fa ja mig mil·leni. Bonics claustres amb les estances de les monges o de les mateixes estudiants, els oratoris per poder-se comunicar amb els rics familiars, els carrers que portaven als safarejos, les vivendes particulars de les monges superiores o de les que disposaven de més diners, la cuina central enganxada a les sales on vivien els criats i els esclaus, …Les ombres comencen a sortir ara al capvespre. L’intens sol d’Arequipa es va amagant, creant uns rajos potents cap a les finestres que donen a l’oest. Els porticons, els petits finestrals, les fosques cuines de pedra, les sòbries sales d’estar, … totes plenes d’aquests reflexes que transportaven aquells secrets centenaris de les clausurades monges. Només famílies privilegiadament riques podien accedir a introduir alguna de les seves filles en aquest tipus de presó religiosa. Per tradició, per prestigi, per respecte i temença a la temible entitat eclesiàstica, o per una dubtosa devoció… moltes nenes a partir de 12 anys ja començaven a viure en aquest espai tancat, amb la possibilitat de disposar de servents i esclaus pel seu benestar. Les contradiccions típiques de la vida, les contradiccions de la història, les contradiccions de les entitats religioses… allà, des del s.XVI fins a finals del s.XX, va ser un autèntic i il·lustre secret de maltractament general. Per una banda numerosos esclaus sense llibertat treballant forçadament per a unes noies, que per altra banda, també residien esclavitzades en una presó religiosa sense pietat. La dolça però intrigant música segueix sonant, i encara sembla que senti el xiuxiueig de les noies parlant entre elles, explicant-se secrets d’adolescència, essències i desitjos carnals de la vida, o penúries provocades pel seu empresonament. Aquesta forma de vida en clausura, tots sabem que encara és existent en l’actualitat en molts llocs del món… Aquest fet d’introduir a un fill forçadament en un centre religiós, encara avui en dia es repeteix en certs llocs del planeta. Durant el nostre viatge hem pogut veure com en el sud-est asiàtic, sobretot a Laos i a Myanmar, molts nens petits, aquest cop de famílies pobres sense recursos econòmics per tirar endavant famílies numeroses, decideixen convertir a un dels seus fills en devots budistes prematurs. Aquest nou moment Nirvana, mig flipat en l’epicentre d’aquesta imponent sala en forma de creu, és fàcil aconseguir-lo en aquesta joia històrica d’aquesta ciutat amb sorpeses contínues. Una ciutat amb carrerons ocults entre els monumentals edificis, amb cafeteries precioses en renovats edificis històrics, terrassetes amb encant oblidades en el nostre record, forjats amb formes completament diferents pels preciosos fanals de llum groga o per les reixes de les llargues finestres de planta baixa dels elegants edificis colonials, relleus esplèndits sobre l’original pedra blanca volcànica creant unes sombres i tonalitats grisoses fruit d’un treball extremadament detallista, … Torno a tancar els ulls, assegut, aquest cop una cançó amb un ritme constant, marxós i alegre. L’intensa llum de la sala i l’alt volum de la música em fan tenir un estat més enèrgic. La veu del fons es comença a acostar tot demanant-me que obri els ulls per contemplar a una altra obra d’art digna de ser Patrimoni de la Humanitat. El seu estil és espectacular, alegre i encomanadís. L’energia que despren és exultant i única. Vestit rera vestit, comença el “passe de models” de la meva filla amb ganes d’emprovar-se la meitat dels vestits de la botiga més moderna pels joves arequipenys. Que si un vestit negre clàssic, unes malles negres arrapades amb una samarreta i una armilla texana, que si un vestit blanc amb “farbalants”…, Déu meu… em moro… M’assento per veure aquest espectacle en els provadors d’aquesta immensa botiga. Una autèntica exhibició, sense compra final, per a una contentíssima i alegra Abril amb ganes de senzillament presumir i presumir. Mare de Déu!!! Estem ben arreglats!!!

Després d’un parell d’hores de jocs varis; castells de sorra, partidet a futbol, fer de vaixell, jugar a pilla-pilla, cambrer de restaurant, … i just abans de fer els deures corresponents dels nens, m’intento tombar a la sorra de la platja durant el radiant dia de descans enmig del teòric hivern de Màncora. És en aquell moment quan comença novament la ronda de preguntes del Bernat:
– Papa !! Qui és més alt… la mama i jo a sobre, o tu i l’Abril a sobre??
– Papa !! Qui corre més… la mama o jo??
– Papa !! Qui és més fort… el Batman o l’Spiderman?? l’Spiderman o el Superman??
– Papa !! Quants són 100 metres?? i 200?? i 1000??
– Papa !! Quan jo sigui gran… com seré d’alt?? Però, més que tu??
– Papa !! Quants euros són 20 soles??
– Papa !! Els pares dels pilots d’avió viatgen gratis??
Quan ja semblava que anàvem per tancar el tema és quan em dóna la sensació que em dic Google, papa Google. Segueix amb una nova ronda:
– Papa !! Qui pesa més… jo, l’Abril i la mama junts o tu?? i jo i la mama o tu i l’Abril?? i jo i la mama o tu??
– Papa !! Quants anys has d’estudiar per ser pilot d’avió?? i metge??
– Papa !! Podria saltar aquell tros tan alt?? i tu?? i l’Abril??
– Papa !! Qui va més ràpid… un cotxe de carreres o un tren?? Un Fórmula 1 o una avioneta?? Una avioneta o un tren d’alta velocitat?? Una moto de carreres o un cotxe??
– Papa !! Qui té la boca més grossa…, l’Abril o jo?? tu o la mama?? l’Abril o la mama??
– Papa !! Si lluitessin un lleó i un tigre, qui guanyaria?? i un lleó i un elefant?? i un elefant i un cocodril??
– Papa !! Una balena pot ser gran com d’aquí al tuk-tuk?? i com d’aquí a aquell cartell?? i com d’aquí a…
Per cert, avui hem vist una balena des de la terrasseta de la nostra habitació… Fent salts sobre l’aigua, exhibint el seu voluminós cos en el moment de la posta de sol. Enmig d’un boníssim Frappée que finalment he preparat (feia 4 anys que en volia preparar un i mai trobava el moment…) se’ns ha presentat amb nom i cognoms aquest immens animal marí. Una sorpresa per tots després que la Karina la descobrís sobresortint del fons del mar…

Uns preciosos penya-segats accidentats, grocs i secs, fusionen dos móns totalment diferents. Per una banda, un desert abrupte, amb arbusts i pedres, amb un color marró com a protagonista entre els desnivells dels continus turons. Una zona àrida que ens recorda, només una miqueta, a l’Atlas del Marroc o els innumerables massissos del desert iranià. Unes tanques mig destroçades emparcel·lant tots els terrenys grandiosos i desemparats, esperant ser el bressol d’una propera troballa de gas o petroli. I per l’altra banda, un mar blau, blavíssim!!! Un entorn marítim espectacular amb desenes i desenes de vaixells de pesca que trenquen un reflex del sol, dibuixant un preciós horitzó ple d’altes i estirades veles. Uns massissos rocosos en caiguda directa cap a un Oceà pacífic immens que abraça a aquesta terra tan dura, com visualment atractiva. L’erosió desèrtica agafa la seva forma més famosa just a l’arribar a la sorra de la platja. Dunes que onegen sobre les faldes dels penya-segats decoren encara més un entorn fascinant. Immens decorat per a un bany d’aigua freda del Pacífic amb tortugues gegants i pelícans. Una sensació que ja vam poder gaudir a les Illes Perhentian de Malàisia. Aquest cop, en un ambient totalment diferent (no sé si millor, però pitjor segur que no). Tot i que les aigües no eren turqueses, tot i que segurament les tortugues no assolien aquell tamany tan i tan gros (tot i que Déu ni do lo grosses que són aquí…), fins i tot sabent que la temperatura de l’aigua no seria la mateixa a aquestes alçades d’any, l’experiència al moll pesquer de Ñuro és molt i molt recomanable. Un bus i un col·lectiu et deixen per quatre “duros” enmig d’un poble totalment pesquer, situat a uns centenars de metres d’un moll d’important moviment, amb un tràfic intens de vaixells descarregant tonalades i tonalades de peix fresc i lluent, fruit del gran oceà. Un poble amb poquíssims recursos, sense canalitzacions d’aigua. Un poble que d’esquena al mar, sembla tret dels deserts més desemparats. Un poble que d’esquena al desert, sembla esperar una nova explotació turística. Unes línies blanques sobre el terra marquen el camí d’un nou clavegueram i sistema de canalització d’aigua que els permetrà deixar pel passat els camions cisternes que encara avui hem vist circular. Unes ratlles que abastiran d’aigua a un poble oblidat per la terra i alimentat pel mar. Una infraestructura que arribarà gràcies a una nova urbanització de cases d’alt stànding que s’està construïnt just a l’altra banda del penya-segat. Un poble on fins avui en dia, qualsevol peix és més barat que un tomàquet,on un kilogram de lluç val 1 sol (uns 0,28 euros). Mentres els pescadors matiners arreglen les seves xarxes als porxos de les seves cases, o els nens juguen a caniques pel carrer, o gent del poble conversen assentats esperant l’espera, … gent i gent descarreguen al moll les tonalades de peix que els ofereix el mar. Una tonyina de 110 kgs. agafa el protagonisme enmig de les plenes caixes de lluços i peixos varis… Un centenar de persones trafiquejant en un entorn preciós i tranquil, envoltats d’ocells voladors, centenars de pelícans i tortugues grandioses esperant algun oblit o rebuig del primer punt de descàrrega. Un lloc totalment quotidià, perfecte per a una família catalana que els encanta barrejar-se en un entorn local receptiu i acollidor. A més, tenint l’opció extraordinària de submergir-se i banyar-se amb tortugues. Els nostres dos rossets s’han atrevit a tirar-s’hi, des de dalt del moll, baixant per uns grans pneumàtics de camions posats al ciment del moll. L’aigua freda i el respecte que provoquen els grans animalons, els ha fet retirar-se abans del què haurien desitjat, encara que amb una justa recompensa per a uns valents santpedorencs amb ganes de viure noves sensacions amb les grans recompenses que ens ofereix la natura. Sense tenir una zona específica de bany pel visitant, sense tenir ni unes simples escales per descendre cap a l’aigua, … senzillament a mar obert, enmig dels pelícans, peixos i tortugues. Surant com un animaló més, compartint un hàbitat ric i poblat. Nedant i movent els nostres cossos amb molta menys agilitat que els nostres acompanyants. Un cop a l’aigua, veus que s’acosten… pujant de l’invisible fons del moll, primer creant una sombra, sent divisada amb més claretat posteriorment, fins aconseguir-hi nedar de forma paral·lela, podent compartir uns moments més que especials amb un “bitxo” tan i tan enorme. El seu cap en forma d’esquelet, la gran closca, les aletes-cames, el seu moviment suau però continu, i sobretot aquell moment de respecte quan se t’encara sense desviar el seu recorregut, senzillament exhibint-se i marcant un terreny que se l’han anat treballant durant anys i anys, preciós.