La platgeta de Negombo ha sigut la nostra “parada i fonda” durant uns dies de relax, descansant del ritme intens de visites amb els avis backpakers de St. Joan i esperant la llarga i burocràtica setmana necessària per obtenir el visat de la Índia. Aquest viatge està farcit d’activitats, trasllats, visites culturals, canvis d’allotjament, … tot amb un ritme elevat i dinàmic, moltes vegades sense massa temps per descansar, així que uns dies de més tranquilitat es posen molt bé. L’energia dels papis per veure i descobrir nous llocs, o el fet de voler compartir contínuament noves vivències amb la gent del món, sumat als jocs incansables dels nostres dos vailets amb més gasolina que el F1 del Vettel i que amenitzen tot moment ( sigui el que sigui i a on sigui…)… Sempre s’agraeix uns dies de “parón”. De fet, amb un parell de dies un servidor ja en té de sobres… Tot i que algun altre membre de la família, descendent dels rèptils, a qui li encanta el sol i la platja, agraeix més dies de contacte continu amb el sol entre remull.Compartir petits espais en els baratíssims i atapaïdíssims mitjans de transport públic forma òbviament part del nostre viatge. Els passos administratius tampoc en són una excepció, com per exemple l’obtenció del visat de la Índia. Després de presentar la primera sessió de formularis típics… avui tocava la corresponent recolecta. A les 06:00 els carrers encara estaven buits, i semblava que no trobaríem ningú a l’estació de tren. Els nervis estaven a flor de pell per veure si arribaríem a temps a la plaça. Només un tren ens podia portar per arribar a l’hora pels visats. Tots els comparsistes començaven a aparèixer i la plaça St. Pere ja començava a estar pleneta. Ja en els darrers minuts, una allau de nous patumaires fan omplir de gom a gom el tren cap a Colombo. Ja només pujar, comencem un primer salt de Turcs i Cavallets. A la plaça ja no hi cabia ningú més, tots il·lusionats, amb l’energia de bon matí per a saltar el primer i més que desitjat ball de Patum. Les empentes, l’aglomeració, la il·lusió i l’emoció intensificava aquest moment. Els nans, gegants, masses, … tot a petar!!! Ja apunt d’arribar a Colombo, el moment amb més sentiment encara havia d’arribar amb el més que esperat salt de l’àliga. Novament una nova onada de patumaires desesperats se sumen a la festa i pugen a un tren que botava al ritme del timbal. Espectacular com sempre!! A l’arribada a la capital singalesa, la plaça St. Pere es trasllada a dalt d’un autobús. Un autobús dels anys 60 retra homenatge a aquesta festa centenària amb un atapaidíssim primer salt de plens. És en aquell moment quan ens adonem que estem a l’epicentre de la festa bergadana amb els nostres dos petitons. Déu meu quina festa!!! Gent de totes les edats, saltant unànimament els innumerables bots de la carretera mentres esquivem les espurnes dels plens i plens de la plaça. La calor es feia present i feia pujar una temperatura alta típica de finals de primavera. Finalment peta el darrer petard del darrer ple i la gent comença a abandonar una plaça que aniria perdent la seva vibrantor per moments. Mentres descansem de l’intens bullici de la patum, fem els tràmits corresponents per aconseguir el visat, visitem un xiquiparc petit d’un centre comercial i ens dirigim novament a una plaça que es resisteix a acabar un primer dijous de Patum. En aquest moment tenim la sort d’acompanyar la guita amunt i avall novament per l’autobús. Ja se sap, moments de relax on sembla que la plaça està més buida que en cap altra moment, mentres que altres ocasions te la trobes de cara i tothom se t’amorra, buscant un espai impossible de trobar. Ja al tren podem viure els moments més especials del dia, amb el darrer salt de plens. Els patumaires ja ben suats, després d’un dia laboral ple de salts intensos, ens decidim tots junts a disfrutar d’aquest segon salt ple de melancolia i de records. Amb les panxes plenes de pollastres alast, patates fregides, rotis i com no amb més barreja a sobre que quan havíem començat el primer. SALTEM I SALTEM SENSE PARAR!! Els somriures rebentaven unes cares cansades de la llarga jornada però contentes de saber que un cop més podíem disfrutar d’una de les festes més maques del món. Tots junts, abraçant-nos i cantant una melodia única que el Bernat dirigia de forma excepcional. Ja a l’arribar, altra cop, moment més relaxat… el moment pels berguedans… el moment per uns tiravols amb més espai… i novament amb un solista que acompanyava aquest moment tan especial, un rosset català-català, mig Berguedà mig Bagenc, i amb ganes d’explotar d’alegria enèrgicament amb una nova Patum. Diem adéu a Sri Lanka recordant els camps de te, els temples, coves i més temples, els elefants i altres animals corrent lliures pel parc natural, les pluges tropicals, el sol radiant, les platges i les inoblidables postes de sol…saltant eufòrics per haver conegut un país encantador i divers, enmig d’un salt de plens…

Ens llevem tots quatre junts com cada dia, i trobem a faltar els avis…notem una sensació ambigua de felicitat per haver passat uns molt bons dies junts i a la vegada d’enyorança al veure que ja han tornat cap a casa. Novament els avis ens han acompanyat en una part d’aquest viatge tan especial. La seva simplicitat i la seva gran capacitat d’adaptació viatjant, ho ha tornat a deixar molt fàcil, aquest cop, en aquest país tan petit i a la vegada amb atractius tan diferents. Els seus jocs, xerrades i mirades amb els nens i les seves incansables ganes de veure món, competien per agafar lloc durant aquests apretats i intensos dies. Inclús en el darrer i teòric dia de descans, decidim fer una sortida ràpida a Colombo, la capital del país, una ciutat oblidada per les guies turístiques però que guardava algunes sorpreses pels vallencs voltaires. Aprofitem el desplaçament a la capital per anar a tramitar els quatre visats per la India, i després de realitzar tots els lents passos burocràtics obligatoris per la seva tramitació, decidim donar una volta per un dels barris més densos i amb més caràcter d’aquesta atapaïda i frenètica ciutat asiàtica. Amb poca estona, el Joan i la Dolors amb els seus néts van poder admirar diferents formes divines visitant temples de diferents creences en hores punta de pregària. Primer, un dels temples hindús més típics del barri de Pettah, Kathiresan, enclavat en un carreró típic d’aquestes ciutats urbanitzades tal i com Vishnu va volguer fa uns centenars d’anys. Justament aquí, el meu sogre es va trobar en la seva salsa. El Joan va començar a buscar el seu millor espai entre uns músics tocant un soroll de trompeta i timbal estrident i els sacerdots hindús que començaven a adorar a les seves formes divines entre ofrenes i canelabres amb foc. La meva sogra amb una cara de sorpresa i d’anàlisi, mentres els dos petitons buscaven la primera fila per no perdre’s ni un moment de la vistosa i intensa pregària. Algunes noves cares s’acostaven per retre també homenatge a Vishnu, Shiva, Brahma o a Ganesh. Tot i això, poca gent comparant amb el següent temple religiós situat a uns centenars de metres. Just quan es feia fosc, quan els musulmans s’ajunten per realitzar una de les oracions principals del dia, omplint de gom a gom la “Gran Mesquita” de Colombo. La intensitat de la pregària es notava i ens ho transmitien en cada oració que sentíem o cada moviment que observàvem. La sala principal plena d’homes amb un ritme coordinat i definit, desprenia una força especial. El respecte mutu seguia dominant qualsevol de les nostres visites en aquests epicentres religiosos. A menys d’un quilòmetre de distància, ens trobem amb una església plena de catòlics fent la pregària del dimarts. La barreja de religions convivint armònicament en poc espai omple de força aquest centre històric-cultural. En aquesta ocasió, el fet que ja tinguem més present les litúrgies de la religió cristiana ens fa saltar-nos la visita i seguir endavant amb aquest tast plurireligiós de la capital. Ja de camí de tornada, càntics budistes es camuflaven enmig d’un caos circul·latori amb el tuk-tuk com a protagonista.Uns dies preciosos amb uns avis entregats. Una recompensa a una estimació sense fronteres. Uns jocs incansables plens de mirades de complicitat i estimació. Unes abraçades que tornaven a demostrar un amor familiar que com diu la meva dona, fan créixer com a persona!!!! Moltes gràcies avis per venir!!! A reveure avis! Ja us esperem de nou!

Una zona diferent, un altre país dins d’aquesta gran natura verda i rica que forma Sri Lanka. Només entrar al Parc Natural ja t’adones que alguna cosa especial hi ha entre aquests grans arbres, estanys, arbustos i camins enfangats. Yala National Park és un exemple de la vida salvatge animal, un espai protegit per assegurar la continuïtat d’espècies tan i tan perseguides. L’espectacle animal comença. Una guineu després de caçar un conillet és l’aperitiu d’aquest Safari asiàtic amb família. Els 12 ulls no paren de donar voltes per intentar ser el primer en veure un nou animaló i poder-lo presentar a la resta de la família. Ocells de tot tipus ens donaven una benvinguda amb un sol radiant d’un diumenge amb famílies singaleses apunt per disfrutar d’un dia vibrant en el bosc salvatge del sud de la illa. Búfals estirats banyant-se en tolls d’aigua mentres uns ocells devoren el miler d’insectes del seu voltant. Tot d’una, el conductor del nostre 4×4 para el vehicle i tira enrera a la recerca d’algun ésser viu invisible per a la família catalana. Uns moviments suaus i lents movent les branques d’uns arbustos atapeïts són el preludi de la troballa del dia. Una família d’elefants digerint part dels seus kilos i kilos de menjar necessaris per satisfer la seva gran gana diària. Primer un elefant imponent, després dos de més petits seguint les passes de la mare, de la gran mare (mai millor dit). La nostra presència tranquil·la i silenciosa sembla passar inadvertida en un principi. Al cap d’uns minuts, un cop ja identificats, semblem amenitzar un àpat frondós i suculent. Els sogres ben distrets al veure com aquests animals salvatges, minut a minut, s’acosten cap al nostre vehicle. El Bernat no pot obrir més els ulls, mentres que l’Abril es pregunta on és el pare elefant… Resulta que els mascles van sols i només “vuelven por casa por Navidad” (és a dir quan busquen alguna cosa…). Aprop i més aprop… La meva sogra ja comença a tirar-se enrera i a dubtar de la pau d’aquestes bèsties tan grosses. “Oh!! però vols dir que no faran res…?”. Del silenci admirador anem passant cap a un silenci entre respectuós i temerós. La Karina i un servidor havíem vist “manades i manades” d’elefants en els nostres safaris a l’Àfrica, sobretot a Chobe National Park a Botswana, o a l’Etosha National Park del nord de Namíbia, però mai aquest animal en estat salvatge se’ns havien acostat tant i tant… De fet, la mare, la imponent mare (la mare que la va parir!!), se’ns posa finalment al davant del vehicle, amb una posició mostrant una actitud d’anàlisi envers al nostre vehicle i de prioritat sobre la nostra presència. El seu moviment plàcid i suau de la cua se substitueix per un moviment d’exploració d’una trompa gruixuda i ferma. De sobte, ens girem i veiem a una nova família elefantina acostant-se per participar amb aquesta festa sorpresa de final incert. Aquest cop una gran elefant amb un bebé seguint-la justa sota d’ella, protegit pel voluminós cos de la seva mare. Lentament, amb el seu moviment tranquil que els caracteritza, seguint un camí recte i directe cap a un cotxe carregat amb la família catalana. Finalment rodejats, amb tot d’elefants per tots els costats del nostre jeep obert per tot arreu, apunt per formar part d’un sandwich immens (en principi sempre m’havien dit que els elefants no eren carnívors…), o millor dit, d’un bon entrepà de pa amb tomàquet si tenim en compte els vermells braços de la meva sogra després d’un dia de safari amb un sol tropical radiant. M’aixeco per intentar gravar el moment quan la nova visitant em deixa anar un crit d’advertiment mentres protegeix a la seva cria. El conductor repeteix ara amb un to ja més sec i suau que no ens movem cap dels 6 i restem inmòvils. Les grans potes, amb les seves immenses ungles tornen a moure’s, el cap es gira encarant novament una casa plena d’arbres i matolls, les orelles tornen a doblar-se endavant i enrera com les mans d’un director de música clàssica i la cua donant novament voltes. Tornem a la calma i descans inicial, la mateixa que transmet tot elefant en llibertat. Cocodrils, búfals, iguanes, un tipus de mofetes, porcs senglars, gasel·les i altres antíl·lop, galls d’indis i ocells i més ocells… El protagonista i el més buscat de la pel·lícula, el lleopard, se’ns amaga al nostra pas. Què hi farem… No tenim mai sort amb els felins… L’entorn espectacular, amb aigua per arreu, abres que recorden la sabana africana, baixos arbustos que omplen les grans panxes dels elefants, … un paradís per contemplar a una vida salvatge en estat pur que tan ens agrada. Ja fora el parc, dins la població més propera, un altre paisatge verd Srilanquès torna a fer-se present. Plantacions d’arròs i d’altres vegetals, palmeres i palmeres, llacs naturals, un plaer continu i incansable per a un país que finalment ha retrobat una pau que omple d’actitud positiva a la seva població. Una població que ha hagut de conviure amb una guerra civil (com ha passat en molts països després d’un període de colonització) llarga i basada en atacs terroristes dels tigres tamils, perseguits per un poder singalès sense fre. Actualment, amb un nivell de vida molt superior al dels darrers països que hem visitat (com Myanmar o Cambodja) però encara amb un 20% de la població sota el llindar de la pobresa. Tot i això, bona part de la gent poden gaudir d’una vida agradable (tot i no poder ser comparada amb el nivell estàndar europeu), amb vivendes ja més acceptables, i inclús en molts casos, ben acabades i amb un encant especial. A les 07:30, ja amb el sol per sobre les palmeres, brillant amb força mentres els núvols de l’horitzó preveuen un nou dia amb pluja tropical. En un camí de terra estret entre un gran llac ple de diferents tipus d’aus i plantes de lotus per una banda, i llargues plantacions d’arròs entre palmeres per l’altra. La vida circulant amunt i avall, pares portant els seus nens a l’escola amb moto o bici o tuk-tuk, senyors amb els seus saris pedalant velles bicis, dones passejant amb un paraigua de doble funcionalitat, un senyor banyant-se amb sabó al costat de la resclosa, … Just abans d’un esmorzar amenitzat per una serp més llarga que el Bernat arrossegant-se pels jardins de la preciosa Guest House situada als vorals del llac.Ara, de camí llarg de tornada, 7 horetes dins d’una furgoneta. L’Abril s’estira buscant uns minuts de “nonetes” robats pel joc i carinyo dels avis d’aquests dies tan intensos. Mentrestant, el Bernat cantant unes cançons de manera apassionada, amb els ulls mig tancats i la cara amunt, tot un aspirant a la nova edició d’Operación Triunfo “Special Gangnam Style”, assegut entre els seus estimats avis amb qui ha jugat i fet infinitat de petons durant tots aquests dies.

Els anglesos no s’ho van pensar ni un parell de cops a conquerir aquest paradís del te. Una illa relativament gran, verda de dalt a baix, amb pluges durant tot l’any i amb una varietat de verds que amplien el ventall actual de Pantones. Hem començat el dia a Nuwa Eliya, la “Little England”. No és per menys, al conservar molts edificis provinents de la colonial època britànica, com la nostra guesthouse de 6 habitacions amb sostre de bambú i pell de zebra inclosa sobre la paret principal del menjador (provinent de Kenya, altre país colonitzat pels britànics).El trajecte amb tren de Nanu Oya a Ella, al centre sud de la illa, és l’exemple màxim de la riquesa natural del país. Immenses plantacions de te en fileres atapaïdes d’aquesta planta de tronc gruixut, semblant a la d’un cep, i amb una gran cúpula de fulles brillants que simulen una immensa i suau catifa verda, sobre un mar de turons i muntanyes.Els arbres s’alcen pel mig de les plantacions, donant un toc romàntic a un entorn banyat per unes contínues corrents d’aigua provinents d’uns densos i grisos núvols i d’una blanca i dispersa boira. Altres zones amb la via del tren aixecada sobre alts turons amb vistes espectaculars per cada banda de les finestres del tren, gaudint d’àmplies valls o inclús d’esplanades immenses, riques i plenes d’embassaments, rius i llacs. Boscos nets sobre els mil metres amb alts i gruixuts pins o altres denses varietats tropicals. Persones al voltant de la via, esperant per creuar mentres saluden, riuen, o descansen de les pujades i baixades de l’accidentat terreny. Un somriure blanc i sa que destaca entre el negre de les seves cares. Algunes petites estacions plenes de famílies musulmanes, hindús, budistes o catòliques, amb nens petits en braços de les iaies, joves jugant, o grups de dones plenes de colors dels seus alegres i llampants vestits. Ponts i túnels per salvar relleus díficils de transitar, amb pronunciades valls entre boscos i cultivacions de te. Una part final amb plantacions d’arròs escampades en terrasses, aprofitant l’aigua sobre l’accidentat terreny, entre palmeres allargades i densos rierols plens d’aigua marrona i salvatge. Definitivament, una de les passejades amb tren entre paratges naturals més maques que hem fet mai (conjuntament amb el trajecte que vam atravassar el Taman Negara de Malaysia, el Flambassen de Noruega o “El tren del fin del mundo” de Ushuaia a l’Argentina), talonera d’un petit trekking a un petit Coll Baix tropical enmig de les verdíssimes (a no poder més…) valls de Sri Lanka. I per recuperar el cos, res millor que un bon te singalès, provinent d’un d’aquests camps com el que ens vam passejar ahir, just abans de visitar una centenària fàbrica d’aquesta classe d’infusió tan reconeguda.Mentrestant, els nens juguen desenfrenats amb uns avis que s’adapten a tot terreny,a tot menjar, i a tot el què se’ls hi posi pel davant, sempre amb ganes de veure i viure aquesta fantàstica experiència amb els seus petits rossets.

Algunes llàgrimes enmig d’unes sensacions que es transmetien amb les mirades i amb les llargues i fortes abraçades, amb poques paraules, amb rialles obertes, amb emocions que sobresortien entre exclamacions d’alegria. Una arribada tan intensa com esperada, amb els nens volant abraçats a uns avis totalment entregats per aquesta segona trobada, 4 mesos després. Primer un i després l’altra, i a l’inversa. És molt maco veure com s’abracen avis i nets amb una explosió de sentiments difícil de comparar. Ja a l’arribada, dient un fort Hola!! familiar i un Hola!! a un nou país, Sri Lanka, apunt per ser explorat per uns avis amb molta energia per fer carretera i manta i anar a visitar el primer Patrimoni de la Humanitat d’aquest nou país del viatge, el golden temple de Dambulla. Un petit, preciós i místic complexe religiós ubicat en unes coves al capdamunt d’una muntanya de pedra negra, plena de monos macacos, i de vigilants vestits de blanc amb les antenes posades tot controlant a una família contenta i “esberada” amb tantes ganes de veure un monument com de jugar a pilla-pilla amb els nens.No es podia defraudar a uns avis de Sant Joan, acostumats a un alt ritme de visites i activitats en els seus viatges. El lloguer d’una furgoneta amb conductor,per un cost impensable per als europeus,ens permet marcar un ritme turístic d’Indurain en els millors temps. Carreteres envoltades de boscos densos, amb moltíssimes palmeres, grans arbres formant uns espais verds només trencats per uns preciosos i escalinats camps d’arròs grocs apunt de segar.Pel camí, pobles rurals amb moltíssimes cases amb el seu encant,majoritàriament amb un bo nivell de vida,sobretot si ho comparem amb els llocs d’on venim, grangers cuidant els seus terrenys, dones amb els seus lluents vestits caminant pels enfangats camins, nois amb velles bicicletes, tots envoltats per una naturalesa salvatge i plena de vida animal, alguna zona ja més urbana als voltants de Kandy (segona ciutat del país) rodejat de pobles interessantíssims amb una barreja cultural al·lucinant (dones hindús passejant amb el seu sari i tika (marca roja o negra gravada entre les celles), budistes amb el seu loggyi, catòlics amb texans, i homes musulmans amb la seva blanca Taqiyah (tipus de gorra rodona blanca), mentres que la majoria de noies musulmanes vestides de negra, algunes d’elles inclús amb niqab. Finalment, Polonorawa, el segon Patrimoni de la Humanitat, una de les tres ciutats antigues dels diferents imperis singalesos gairebé mil·lenaris que ens deixa una bona mostra dels temples més importants i del palau reial de l’antiga capital. Avis amunt i avis avall, nens amunt i nens avall, per la dreta, per l’esquerra, temple per aquí, escultures per allà, alguns frescos, calor i plugims, refrescos i sucs de taronja verda, cocos, rotis, monos, iguanes, passejades entre locals i monjos budistes, palmeres, imatges de buda, … Un entorn preciós que fa recordar a l’únic i incomparable Temples d’Angkor. Una dotzena de restes arqueològiques amb un atractiu cultural incontestable però amb un cost econòmic injust pel turista. El govern grava preus abusivament caríssims pels estrangers que desitgem visitar cada un dels monuments o zones arqueològiques del país (els locals tenen preus infinitament inferiors). Com per exemple, els 20 euros de l’entrada d’avui a la roca de Sigirya. El lloc és imponent, elegant, majestuós, i inclús amb la pluja i els sogres romàntic. Una immensa muntanya rocosa de forma rectangular enmig d’una extensa vall va ser el lloc escollit per un rei singalès per ubicar-hi la seva residència reial. Amb un camí accentuat de pujada, deixant enrera una part de les ruïnes de l’antigua capital, enfilant-se roca amunt per descobrir uns frescos d’una cova penjada al mig del no res, camí del cim, marcat per unes gegantesques potes de lleó que donaven l’entrada a l’escalada final cap al palau reial. Amb un entorn verd i ric, de naturalesa amb boscos frondosos i aigua abundant en els múltiples llacs naturals, acompanyats d’un ruixat tropical mentres ens recollíem com podíem sota la immensa pedra del lleó. Allà al mig de la pujada, el rei i la reina (avis), el princep i la princesa (Bernat i Abril) i uns servents (Karina i un servidor com a “xerpa”), compartint uns moments de tranquil·litat mentres es prenien decisions importants de la dinastia Solà-Sobré-Flotats. La petita princesa, amb veu decidida, centrava el seu discurs amb la seva voluntat de disposar jocs dinàmics per a la propera baixada a la poblada vall. El petit príncep, tot meditant, confirma la seva intenció d’organitzar un torneig competitiu de gladiadors. El rei, donant ordres sobre la imminent importació de nou tabac provinent de noves terres conquerides, per tal d’assegurar la seva dosis diària de Rosly i poder seguir degustant el seu principal i desitjat luxe diari. La reina, contenta com sempre, buscant el benestar de la família. Mentrestant, la servent de la família reial i un xerpa servidor observant un paisatge romàntic i salvatge entre boscos, selva, núvols, ruixats i boira. Un moment preciós en un entorn únic. Pel camí, aconseguim amenitzar la vetllada reial amb un espectacle improvitzat d’un encantador de serps. Minuts abans d’un primer ensinistrador, aquest cop de lizards gegants afamats a la recerca de peixets de riu. Gràcies per venir!!!!! Avui fa 7 mesos que vam començar aquest gran passeig familiar pel món!!!