Fa un mes i mig li deiem Gooooooooooddddd Mooooorning Vietnaaaaaaaaam!!!! eufòrics i emocionats per seguir vivint la nostra experiència en un nou país ple de nous atractius per als nostres ansiosos ulls. Una part del viatge molt activa, dinàmica, amb contrastos continus i sensacions apassionants. El nostre pas per Vietnam ens ha encantat i ens ha fet viure unes experiències inolvidables amb els nostres dos petits. Des del nostre pas per la Bahia de Halong per la part de Cat Ba i el passeig en barca de Tam Coc amb els avis, la visita de la tieta Elena pels dinàmics i caòtics carrers de Hanoi, el mercat de Can Cau amb els H’mongs, les coves de Phong Nha-Ke Bang, la imponent ciutat imperial de Hue i els palaus dels seus voltants, la preciosa Hoi An i les llargues i amenes passejades en bici, l’Aniversari del Bernat a Ho Chi Minh, els mercats flotants del Delta del Mekong o el nostre descans sobre la fina sorra de Phu Quoc. Ens queda un gust amarg per la bàsica situació econòmico-familiar que parteixen la majoria d’habitants i per la seva falta d’higiene a les llars i als innumerables rius. Per sort, Àsia està en ple creixement i això es nota amb el moviment econòmic de part de la població, així com en certes noves infraestructures… garantint-los un futur dinàmic i esperançador (ara bé, per a una bona part de la societat partint de molt i molt avall). També deixem enrera el trànsit desorganitzat i massificat de motos, els barrets cònics femenins, els innumerables camps d’arròs, els múltiples gargalls i escopits dels locals, els milions de cables penjats pels arbres i cases, les tonalades de brossa tirada pel terra, els infinits somriures dels vietnamites (contrari al què diu molt turista sobre la gent del nord), els innumerables plats boníssims de la gastronomia del país, els múltiples passejos en barca sobre les contaminades aigües, les habitacions a 8 euros, o les motos carregades amb els objectes més inversemblants… D’aquesta darrera n’hem fet una votació per tenir els top 5 en insòlit:
5è – Una moto carregada amb un armari immens al darrera
4t – Una moto amb un sofà de mides impressionants (tipus Chezlong)
3r – Un noi conduint ràpidament la moto amb una mà i arrossegant una parada (punt de venda amb rodes) amb l’altre. Probablement la parada amb unes dimensions aproximades de 2x2x1,5 metres.
2n – 5 persones sobre una mateixa moto (això vist en múltiples ocasions)
1r i clar guanyador- Una parella de treballadors portant uns vidres grandiosos i un tub de claveguera. El de davant conduint i el de darrera aguantant amb una mà els immensos trossos de cristall i amb l’altre (encara li sobrava una mà al tio…) aguantant sobre l’espatlla un llarg tub de clavegueram.
Adéu Vietnam!!!! Per cert, mentres abans d’anar a dormir li deiem al Bernat que marxaríem en pocs dies s’ha posat a plorar… diu que no vol marxar de Vietnam! Que li agrada molt aquest país!!

Avui el vent estava bufant amb una certa força a la part oest de l’illa. Dia perfecte per anar a la part est i disfrutar d’una de les platges més boniques de Phu Quoc, Sao Beach. Una platja de sorra fina, fina, fina i blanca, blanca, blanca. Una sorra que sona al trepitjar-la i que engull lentament les suaus onades del mar calmat i preciós que l’envolta. Palmeres a tocar la sorra ambienten un entorn de pel·lícula amb una selva frondosa, mentres l’aigua reflexa tonalitats verdes i blaves. Un cop a dins una extensa zona d’aigua calenteta i poc profunda envolta la llarga cala amb forma de mitja lluna. El dia es fa curt en un entorn tan bonic amb un cel totalment obert i amb un sol que brilla sobre les blanques i vermelles espatlles dels quatre turistes en busca del paradís tropical. L’Abril, per la seva banda, buscant contínuament l’Anna per jugar com mai dins i fora l’aigua. El Bernat, a estones, compartint rialles amb elles o intentant-les impressionar amb els seus múscols blancs i infantils. En altres moment netejant les algues de la platja amb una escombra de ferro, fent un pols amb un noi negre “caxíssim” (de pel·lícula!!), construint una gran zona emmurallada amb la sorra, nedant simulant un tauró, pujant a sobre d’una excavadora que s’ha plantat per uns moments en l’epicentre de les 4 amaques del restaurant, o fent Kayak pels voltants de la platja amb el seu pare. Un Kayak que ens ha fet recordar la preciosa passejada que també vam fer a l’illa de Kapas (Malàisia), i que ens ha permès veure a un parell de monos “macacos” saltadors entre els arbres, uns corals bastant deteriorats i coincidir amb uns quants barcos pescadors que tornaven cap a casa després d’un dia de feina intens a alta mar. Com a contrapartida a aquest paradís tropical, hi seguim trobant el bàsic nivell de vida dels locals. Mentres uns quants van gaudint de l’entrada de divises (sobretot de russos que no necessiten visat per entrar a Vietnam), encara en trobem molts aliens a aquest nou “Business” ric i prosper. Molta gent encara viu en cabanyes al costat del mar esperant la collita marina del dia. Aldees de pescadors humils que lluiten diàriament per guanyar poc més del necessari per viure. Pel camí, una infraestructura precària apunt de ser millorada per encabir als nous milers i milers de turistes que han d’aterrar en el nou aeroport apunt d’estrenar i dormir en un del centenar de nous complexes que estan apunt d’inaugurar. De totes maneres, moltes famílies estan creixent econòmicament amb nous comerços orientats la turisme (restaurants, agències de viatge, hotels familiars com el què estem nosaltres, …). A més, els preus que es mouen dins l’illa són molt superiors als de la resta del país, fet que poden tenir una via d’estalvi ja més factible. Àsia és així, i està ple de contrastos i en constant creixement i inclús l’illa tropical de Phu Quoc no n’és una excepció (desgraciadament, Vietnam encara parteix de massa avall).Per cert, per si no n’hagués tingut prou a la illa de Sibu, m’han tornat a acribillar les “sandflies” (mosques petites de sorra). Finalment hem descobert que actuen directament quan estàs en contacte amb la sorra (normalment fina i blanca i aigues calentetes). M’han atacat mentres m’he estirat “rotllo nàufrag” per uns instants buscant el moment Nirvana. Per sort, en aquesta ocasió, només he sigut jo (ningú més ha pillat) i me n’he sortit prou bé (només unes 50 picades entre esquena i cames). Això de les platges paradisíaques i salvatges tropicals té aquestes coses… Si algú es pregunta i per què als altres no els han pillat els petits insectes voladors… doncs, ells s’assentaven a on tocava, a sobre les amaques. I per sopar hem compartit les centenars de tallarines que hem recollit al matí de la fina sorra de la platja de davant del nostre hotel, en un sopar amb els nostres companys danesos, quina millor manera per acabar el dia. Unes tallarines descobertes pel Bernat i l’Abril després de remanar i remanar la sorra mentres jugaven. Un cop trobat el seu hàbitat, hem començat tots a fer gran la collita per poder tenir una bona tapa fresca per sopar.

Arribem al darrer destí abans de sortir de Vietnam direcció Cambodia, l’illa de Phu Quoc. Ferry des de Rach Gia i amb un parell d’horetes ens plantem a l’illa més paradisíaca del Vientam. Una illa relativament gran si la comparem amb altres que hem estat durant el viatge. De fet, un cop a l’arribada compartim un minibus d’aquests estretets per poder-nos arribar a una zona on hi ha una sèrie de resorts, per sort de categories diferents. Durant el trajecte empatitzem amb una parella danesa amb dues nenes encara més rossetes que els nostres (de fet, aquests no donen dubtes de la seva procedència). Després d’una recerca pels resorts de la zona intentant buscar un bungalow de qualitat mitjana, tancat hermèticament per evitar l’entrada de més bestioletes, però amb un preu inferior als 270 USD que ens demanàven en el més luxós, finalment ens decidim per l’habitació de sobre la recepció on ens havia deixat el minibus. Preu mòdic (25 euros), salvant així les plantes baixes o bungalows bàsics que oferien dos serveis en un (dormir més espectacle animal). Viatjant 15 dies o un mes som els primers que ens agraden els bungalows, intentant buscar experiències i viure més intensament i a primera mà les sensacions que t’ofereix el lloc. Ara bé, un cop ja portes un cert temps, una certa garantia de menys bestioles a l’habitació es valora de forma positiva. Sense luxes però sense espectacle… A veure, i si finalment hi ha espectacle que sigui dels divertits és clar…Jocs, descans, natacio, crema solar, castells de sorra,curses a la sorra,palmeres, pinya fresqueta, ice coffee, aigua calentona,peixets saltadors, barquetes de pescadors, tombones,sombrilles, xiringuitos, postes de sol precioses, passejadetes, bons sopars amb vinet… No m’estranya que prolonguem l’estada…L’Abril i el Bernat radiants en un entorn i una temperatura que òbviament els ho deixen molt fàcil. Sobre els 30 graus i amb un sol dels que pica i aigua calentona en una illa tropical amb platges de sorra fina. Com que no ho volem deixar perfecte i sabent que per aquestes dates a casa fa molt fred, podem dir que l’aigua no és tan transparent com a les Perhentian, Kapas o Gili Air (Balears o Costa Brava, …). No sabem si són els sediments de la selva que deixen un to verdós en unes aigües bastant clares, o bé l’efecte de les aigües contaminades de la costa vietnamita, que tot i estar lluny-lluny de l’illa afecten a la seva qualitat. De totes maneres, una aigua molt millor que el nord de Bali, i perfecte per banyar-nos. La seva temperatura i poca profunditat del mar també ajuden a fer-hi estades llargues, convivint moments interessants i algun contacte amb algun dels milers de crancs o peixets que t’envolten. L’Abril, explosiva com és ella, demostrant la seva simpatia i ganes de divertir-se amb l’Annna (filla de la parella danesa), inclús sense entendre’s (com a mínim parlant…). La nostra riallera princesa porta uns dies que la seva actitud és molt i molt bona. Suposo que es va fent gran i en certs moments te n’adones més. La seva actitud una mica gelosa envers a altres nens i nenes s’ha substituit per jocs, balls i inclús per regals d’alguna nina a altres nenes. Et veiem créixer i n’estem molt contents… Bravo Abril!!! Per cert, no me n’he pogut estar al veure passar una moto d’aigua… un cop pactat el preu he pogut viure la meva primera experiència sobre aquest vehicle tan potent. Mare de Déu!!! Quina força!!! Després d’uns quants “Albert ves alerta, no corris, pensa on estem, no et facis mal, …” he agafat l’aparell i a tot gas!!!! Una adrenalina que encara flota per les tranquil·les aigües de l’illa. Un mar en repòs que ressalta encara més les precioses postes de sol que podem veure cada nit. Un dels moments estrella del dia, on tothom ens trobem a la platja per contemplar una de les meravelles de visitar una illa. Una barreja de colors fascinant, una explosió amb taronges, blaus, grocs, vermells, grisos, … Un espectacle visual per a uns ulls ja cansats i envoltats per unes sombres vermelletes, mostra del dia radiant i calorós. Avui, un vaixell pescador amb dos nois amb les seves canyes de pescar trencaven el llarg reflexe del sol just abans de caure sobre el mar. Una sombra que feia el moment encara més idíl·lic i romàntic. Inclús els dos petits, entre cansats i espectadors voluntaris, han presenciat el moment amb admiració i calma. Una prova més que es van fent grans i que estan disfrutant del que veuen i viuen…

A pocs països del món pots gaudir de bons serveis a un preu tan econòmic pels europeus. Hotel bàsic però correcte, esmorzar complert en pastisseria “pija” de la ciutat, dinar, cinema 3D (l’Abril s’ha quedat dormida a mitja pel·lícula), un parell de taxis dins la ciutat, “caballitos” i sopar, tot per menys 15 euros per cap. Vietnam és barat pels euristes (i no diguem pels noruegs, o els Australians, o els Japonesos, …), i si evites les zones turístiques és increïblement barat. Les atraccions que hem trobat valien entre 0,20 cèntims i 0,60 cèntims i algunes d’elles de duració il·limitada com el castell inflable o els peixets. Ja al principi, als nens els posem un límit de tiquets perquè no es pensin que això és “xauxa”. En general, tant el Bernat com l’Abril (sobretot el petit gran home), són conscients del preu que ens costen les coses i del què és barat o car. De la mateixa manera com molts serveis són econòmics, també hi ha moltes ocasions que ens tirem enrera d’algun tema pel preu. No es pot fer tot amb un pressupost de 80 euros al dia pels 4 (20 per cap). Ara bé, si evites luxes turístics, es poden tenir molts luxes quotidians per la gent local com un cinema 3D o “caballitos” a preus molt i molt baixos. És una gran sort i una pena per a la majoria d’habitants del sud-est asiàtic que no puguin fer el mateix visitant la nostra terra. Viatjar per Àsia té moltes coses bones i una d’elles és la de poder compartir el número creixent de serveis (i cada cop de més qualitat) que utilitzen diàriament els seus habitants. Avui hem acabat el dia per menys de 60 euros, cost total pels 4 (menys de 15 euros per cap), i fent activitats vàries amb 3 àpats complerts i l’hotel. Inclús hi ha hagut algun dia que hem acabat amb 12 euros per cap (uns 50 euros)…Per cert, just abans d’escriure aquestes quatre línies, quan estava dutxant a l’Abril, ens ha aparegut una rata a l’habitació… Una rata de tamany considerable (també per l’estàndar europeu) que ha fet un sprint més ràpid que el Bolt enfadat a la final de les passades Olimpíades. Com que no he pogut veure si marxava, hem estat fent una recerca amb la gobernanta (molt agradable i riallera al veure el panorama) per tota l’habitació. Mentrestant, l’Abril, el Bernat, i la Karina sobre el sofà, espectadors de luxe en la tribuna improvitzada. Finalment entenem que l’enorme, veloç i àgil rossegador ha atravessat la porta per sota (on hi havia un considerable espai fins a terra) i ha marxat probablement destí a una altra habitació. La senyora rient ens ha marcat el camí de la rata cap a fora l’habitació. Segurament ja tenen un circuit muntat per les seves curses vàries… I això estant en una tercera planta!!! Sort que era la darrera nit… i mira que hi estàvem molt bé en aquest hotel senzill… Aquesta anècdota m’ha fet recordar el vespre anterior a l’aniversari del Bernat, que vaig sortir a comprar un pastisset i una espelma mentres la Karina posava els peques a dormir. Vaig arribar just quan tancaven les darreres botigues, i en una d’elles vaig veure com un senyor estava preparant unes gàbies de tamany considerable (aproximadament uns 30x30x40 cms) amb uns trossos de cansalada fresca, d’aspecte força atractiu, penjats amb un filferro. Ja sabem que en tot Vietnam escasseja el formatge (apart del Caserio, és clar), però resulta que les rates, o ratasses, ja necessiten un cert tiberi per poder ésser atrapades… Coses d’Àsia!!!

Bip, bip!!! són les 04:25 h. i ens preparem per anar a veure l’atracció estrella del Delta del Mekong. No hi ha cap altra manera per veure els mercats flotants que llevar-se ben d’hora al matí, ja que l’hora de plegar el marca el fort sol de les 9 del matí. Tot esperant que la senyora amb qui vam pactar el nostre trasllat en barca apareixi al moll que vam quedar, caminem de fosc per la ciutat i compartim els primers moments del dia (bé, els darrers de la nit) amb les primeres persones que trepitgen el carrer (alguns homes de negocis, uns primers esportistes matiners, uns carnissers tallant carn com si haguessin de tancar en 5 minuts, …). Ja al fons del passeig veiem a la dona amb un somriure d’orella a orella esperant-nos amb ganes d’emprendre ja el llarg camí cap als dos mercats flotants. Fosc, completament de nit, pugem a la petita barca i engeguem el “tuc,tuc,tuc,tuc,puf,puf,puf…” per poder començar el trajecte de 6 hores. Al cap de poc, ja es va fent de dia i comencem a veure els primers somriures del parell de bitxets que portem al davant de la barca. La lluna es difon entre els quatre núvols prims quan el sol comença a sortir amb força per sobre les palmeres que voregen el riu. Tota una vida sobre el Mekong que es va despertant, va agafant color i bullici, amb un dinamisme més propi del migdia que no de les 6 del matí. Els nens amb bicicleta pugen sobre el ferry que els porta a l’altra banda del riu per començar l’escola a les 07:00 h.. L’horari solar en aquest país marca les prioritats i l’agenda. Vivendes bàsiques i precàries aixecades per pals de fusta enclavades dins l’aigua contaminada ens van acompanyant durant el trajecte. La manca d’higiene en tot el Delta del Mekong i en tots els rius que hem vist al Vietnam és preocupant. La falta de canalitzacións d’aigua i de clavegueram, la poca mentalització de la població, les diferències culturals amb occident, … tot plegat crea un pupurri marró grisós digne de reportatges del “xapapote”. Tot i l’aigua (H2O + BBTR99 + XX2 + KKT3K9 + …), l’aparador és increïble. És un d’aquells llocs estrella del viatge i pel turista. Sobretot quan hem arribat al segon mercat, un de més petit i pintoresc, amb el sol enlluernant a la multitud remant en embarcacions carregades de tot tipus de mercaderia, en un entorn verd de palmeres i un cel blau radiant. La càmara treia fum… Els nens no paraven de veure el què els envoltava,estaven en silenci i amb uns ulls mes oberts que unes taronges. El dinamisme d’un mercat sobre les tranquil·les aigues del Mekong. Embarcacions grans majoristes amarrades esperant vendre a l’engròs el seu producte estrella, lligat a la part superior d’una canya, per a poder ésser identificats per als seus compradors. Els barrets cònics femenins no paraven de brillar enmig d’un quadre ple de colors diferents, tants com fruits i productes del mercat. Un cop a l’epicentre de l’activitat comercial, els rems substituïen els petits i sorollosos motors, buscant un ritme de navegació compatible amb la jornada de compra-venda. Els diners passaven d’una banda a l’altra mentres els productes es passaven de mans en mans o senzillament es llençaven. Tot i la frenètica intensitat del moment, continuaven sortint aquells somriures ja tan familiars al veure els dos rossets donant voltes per allà al mig. Abans d’emprendre el camí de tornada, decidim comprar una pinya per farcir de vitamines als dos petitons. Després d’uns minuts de tranquil·litat i de “boca-badeig” perpetu, girem i ens dirigim cap a uns canals estrets plens de vegetació amb cases amagades amb una vida similar a la nostra de Santpedor. Aquí als voltants dels rius hi trobem vivendes molt i molt precàries, situades al voral dels rius, fetes de tot tipus de material reciclat (com planxes de ferro) o amb fusta o palla, i amb una brutícia difícil d’explicar. Vietnam té molts contrastos, apart dels 4 rics, per sort hi ha molta gent que està començant a tenir una bona qualitat de vida (motos noves, algun cotxe, i serveis varis, encara res a veure però amb l’estàndar europeu). Tot i això, una gran quantitat de gent, probablement la majoria (o empatada amb el grup anterior) encara parteix d’un nivell molt bàsic, amb poc superhàbit per poder consumir poca cosa més que algunes cerveses, cafès o pagar la factura de les quatre trucades de mòbil i la gasolina de la seva moto atrotinada (avui en dia, dos dels serveis primaris després dels fisiològics). I per sota, un grup encara bastant nombrós amb unes condicions més mínimes, sobretot higiènicament parlant. Els catalans en general (com en tot sempre hi poden haver excepcions, és clar…), som uns privilegiats de poder disfrutar d’una qualitat de vida admirable (inclús en plena crisi). Molta gent en el món ha de subsistir en condicions de vida molt bàsiques.

Ahir dia de transfer per arribar a Can Tho, capital del Delta del Mekong. Tirada llarga de bus amb classes d’anglès incloses i entrepans de salsitxa. Els nens s’amenitzen el recorregut de maneres diferents i saben gestionar com ningú el temps d’alt de l’autobús. Jocs, més jocs i més jocs, precedits d’algunes classes d’anglès, i quan començaven a estar cansats cap al darrera de l’autobús per compartir els darrers moments amb algun jove vietnamita amb ganes de jugar i acariciar a dos nens rossets. Avui ens hem agafat el dia en calma, a poc a poc, sense un objectiu clar i definit. L’atractiu principal de la zona, els mercats flotants ho deixem per l’endemà. Tot i la desorganització del dia, sempre acabes tenint experiències diferents a quan vius al teu lloc habitual. Tot passejant pel voltant del riu Mekong lliguem un acord amb una senyora perquè ens porti l’endemà a les 5 del matí a visitar dos mercats flotants, un recorregut d’uns 40 kilòmetres durants 6 hores d’una barqueta per només nosaltres 4 per uns 15 euros. A l’agència del davant (que segur que acaben llogant a la senyora) et demanen més del doble. Encàrrecs varis com portar uns 4 kgs de roba bruta a la “laundry”, comprar pasta de dents i quatre gasses estèrils per ampliar l’stock per cas de necessitat, … Tot caminant acabem visitant una escola pública primària, part implícita del nostre projecte del viatge. Realment ha sigut molt interessant… Per tot el país es veuen escoles molt ben construïdes i acabades, inclús en zones rurals o en barris d’urbes més desestructurats on les vivendes són més precàries. L’escola està situada al centre de Can Tho, capital de província del Delta del Mekong. El seu tamany era considerable amb múltiples classes per albergar als 1600 alumnes. Classes amb una mitjana de 42 nens, instal·lacions molt netes i un ordre i respecte digne d’admirar. Al principi ens pensàvem que no trobaríem a ningú per poder-nos comunicar, però finalment ha baixat la professora d’anglès, qui molt amablement ens ha ensenyat les instal·lacions. Un edifici quadrat de tres plantes amb un pati central per les activitats físiques i esbarjo, amb una bandera de Vietnam isada al davant d’un mural del Ho Chi Minh amb un nen. Una figura beneïda arreu del país gràcies a la seva victòria en el procés de liberalització contra els francesos, en un posat totalment paternalista abraçant a un nen. Cada dilluns al matí canten l’imne nacional mentres la bandera puja i puja. Segurament ens recorda a alguna cosa… El país continua liderat per un partit comunista obligat a obrir-se al món, però mantenint el control de l’opinió pública i de tots els òrgans i serveis públics. La qualitat de les escoles (tenint en compte com està la resta del país) mostra que el país va veure clar després de la seva última, desgastadora i horrible guerra (acabada al 1975, la coneguda “Guerra del Vietnam” amb els americans com a agradables protagonistes) cap a on havia de començar a invertir, i l’educació va ser per sort el primer. Visita realment interessant mentres l’Abril buscava els gronxadors o imitava als nens que feien educació física. El Bernat intentava seguir la conversa per moments tot i que l’energia de l’Abril l’arrossegava per instants cap al joc i rialles.Aprofitem la calor sofocant per banyar-nos en un piscina municipal, clorada a no poder més, i disfrutar amb companyia de nois vietnamites d’un parell d’hores de refresc. Ens excedim del pressupost i finalment acceptem abonar l’entrada; 0,60 cèntims d’euro per persona i els nens gratis. Tot fresquets i ja gairebé de nit, passegem pels carrers comercials fora de la zona turística tot mirant algun possible restaurant interessant. No hem de caminar ni 100 metres per veure al fons d’un carrer estret, el típic cartell gran il·luminat de colors diferents amb un símbol d’una marca de cervesa. Una marisqueria típica asiàtica ens estava esperant. Peixeres immenses amb tot tipus d’animalons marins; peixos, peixots, peixarros, gambes, angules, crancs, cloïsses, ostres, cargols de mar, i serps. Mmmm!!! Perquè no?? Agafem un peixarro dels grossos, unes quantes cloïsses i una serpeta que treia la seva llengua llarga i vermella mentres el cambrer l’agafava escanyant-la per poder-la pesar. Acordem el preu de la mariscada o “serpentada” (ara no sé com es diu això…) i cap a la taula. El Bernat, tot emocionat i excitat vol formar part d’aquesta experiència gastronòmica. Just al moment de treure-la de l’olla amagada sota el caldo de verdures, passa un senyor en un estat bastant ebri que es para al nostre davant, ens mira, es posa la mà en horitzontal al cap (com un militar) i es tira un “rot” (perdó, una erupció vocal) d’una força envejable. De fet, jo crec que aquí s’entrenen per veure qui fa la guarrada més forta. Els sorolls més rellevants sempre són quan volen fer un escupit (perdó, un llançament còncau de saliba). Sense exagerar, avui durant la nostra “serpentada” potser hem escoltat mig centenar de “collada amunt” amb un so de “j” inspirada (o sigui, impuls intern del tòrax direcció a la faringe amb so greu i humit per expulsar els líquids indesitjats del sistema gàstric) per tal de llançar al mig del terra del restaurant un bon “sipiaju” de tamanys considerables. Pensem que és un esport nacional que volen potenciar perquè sigui olímpic. Té fidels seguidors i autèntics especialistes tant en la preparació com en el llançament. Aquesta era la part acústica que envoltava la taula. Pel què fa a la part visual, manades de grups d’homes asiàtics de negocis totalment ebris, caminant com serps (mai millor dit) buscant un lavabo situat en un horitzó difícil d’arribar. Tot el què per nosaltres és símbol de “grolleria” o de mala educació, per a ells és símbol d’agraïment i de mostra d’ampatia cap als companys de negocis. Com més borratxo i groller siguis, més bé t’ho estàs passant i per tant més mostres la teva alegria del moment.Per cert, el Bernat devora la serp com ningú i segueix amb la seva evolució creixent dins de la degustió de tot tipus de gastronomia. Bravo Bernat!!! L’Abril, ni se l’ha mirat.

Els nostres ulls privilegiats han tingut l’opció de viure insitu les diferències dins la ciutat. Després d’una passejada per veure una Notre Damme amb maons rojos, un cafè i orange juice amb classes, una Post Office (com a edifici emblemàtic de la ciutat), alguna sessió fotogràfica provinent de càmeres de joves asiàtics, el Palau de la Reunificació reconstruït segons les bases del fabulós gust comunista, … hem entrat en un dels milers i milers de carrers estrets de Ho Chi Minh que condueixen a zones de vivendes de la gent local de poder mig-baix (per nosaltres molt baix). El carrer, d’un metre i mig d’amplada, era l’únic accés per als residents del barri. Els veïns hi entraven a peu o en motocicleta enmig de les corregudes dels nens petits, d’alguna tuberia de cloaca gotejant i de nens que tornaven de l’escola. Mentrestant, com no, veient l’estret escenari, el Bernat ha improvitzat un encierro protagonitzat per l’Abril, dos nens del barri, la Karina i ell mateix com a brau potent i viril. A la sortida, tot just a 15 metres de distància, botigues de roba i complements de luxe. Una zona plena dels típics edificis neoclàssics francesos (una de les poques restes agradables de les etapes colonitzadores), jardins i amples avingudes. Hotels de luxe, restaurants, cafeteries caríssimes i botigues de primeres marques per satisfer al client exclusiu de la zona. Una exclusivitat que l’hem volgut tastar per uns moments pujant a la 23ª planta de l’Hotel Sheraton i contemplar l’irregular Skyline de l’antiga Saigon mentres preníem un Mojito. Agafem la zona estrella del bar de l’àtic ocupant una primera taula de taburets pels papes i una segona taula auxiliar més gran pels dibuixos i manualitats dels nens, ocupant mig Pub-Longe en plena posta de sol. Un cop instal·lats i ben carregats amb ampolles d’aigua pels nens (comprades abans de pujar en un xiringuito de la cantonada), demanem només un Mojito (curiosament el més barat de la llista de preus) per compartir. Al veure la negativa a prendre cap altra consumició, el cambrer tot educat ens informa de l’estelar oferta Happy Hour d’una segona consumició gratuïta després d’acabar la primera beguda sol·licitada, això sí, sense la possibilitat de compartir-la. Però què ens diu? A nosaltres precisament que ho compartim tot des de fa més de 17 anys… Esperant que adquiríssim una segona consumició doble per la meva estimada companya de viatge.Li responc de forma clara, sèria i segura que ningú més prendrà res, i que les dues consumicions seran per mi solet. Segurament, si busques al diccionari “incredibilitat” sortirà a partir d’avui la foto de la cara d’aquest cambrer. Tot i això, la meva cara segura, directa i 35 anyera el fa recular i dirigir-se cap a la barra per preparar el primer Mojito de la vetllada. Llatins com som, aquesta oferta única i perfecte per a la nostra butxaca ens permetia disfrutar de dos mojitos pel preu d’un, 8 euros (car per ser Vietnam però ja un preu més raonable) i compartir “d’estranquis” aquest gust entre els nostres dos paladars. Amagats de la mirada de la mitja dotzena de cambrers (com quan fumàvem amagats de petits o copiàvem algun exàmen), acostàvem puntualment el got del gustós i meravellós Mojito als preciosos i carnosos llavis de la meva assedegada Karina. Les altes i frondoses plantes kentya de la sala permetien camuflar-nos per poder-nos hidratar conjuntament. Tot sigui per seguir el pressupost marcat! Quin luxe!!! I molt millor compartint-lo és clar!!!

El primer dels dos viatges més especials de la nostra vida va començar tot just fa 6 anys. Un viatge emocionant, intens, ple de sensacions, que et fa madurar com a persona i que et fa aprendre més que res en el món. Una experiència única que et fa créixer amb una barreja de sentiments difícil d’explicar: amor,protecció, sensibilitat, paciència, comprensió, generositat, paciència (ai que ja l’havia dit…), alegria, intensitat, carinyo, paciència (ai que em surt de nou…), exaltació, comunicació, complicitat … Sentiments a flor de pell diaris, que es transformen amb expressions contínues reflexes d’una nova estimació diferent a la dels pares, parella o amics. Ser pares no és gens fàcil, i en moltes ocasions ens equivoquem. Els nens ens ensenyen diàriament i ells aprenen del què veuen de nosaltres. Ells imiten i repeteixen el què viuen a casa (bé, en el nostre cas a “fora de casa”). El Bernat es fa gran!!! Continua sent un pou d’innocència amb les seves cares d’admiració després d’un truc de màgia absurd o després d’una broma irònica… El Bernat és molt GRAN, i igual de gran té el cor!!! i gràcies a ell hem après i seguim aprenent molt com a persones i sabem valorar molt més les petites coses de la vida. 6 anys!!! Moltes felicitats guapo!!! El viatge l’està provant i veiem que està completament adaptat i disfrutant vivint i veient món. Veu moltes maneres de viure diferents i pensem que enten que tothom d’entrada és bona persona, sigui d’on sigui, visqui a on visqui, sigui negre o blanc o rosat o canari, …i que hi ha diferents religions,costums,maneres de vestir,de parlar…de moment als països que hem estat la gent és molt maca i somriu molt i els encanten els nens,els nens estan rebent carinyo de les persones que ens trobem al llarg del viatge i ells se senten molt a gust, al Bernat li agrada molt veure temples! El seu punt tímid el va deixar a Malàisia i ara ja no té fre a demanar el què sigui a qui sigui. És comunicador i enten molt i molt quan li parlen en anglès (òbviament excepte quan hi ha algun americà amb poques ganes de deixar-se entendre i que no vol treure’s la sabata de la boca ni que li posis una hamburguesa als dits). La seva energia masculina es fa notar cada cop més, encara que el seny li compensa algun sobreexcés. Com no, conjuntament amb la seva germana (de la qual ja en parlarem d’aquí un parell de mesos) s’adapten al què els hi presentem durant el viatge (nits de tren amb bots continus, busos llarguíssims, allotjaments bàsics, menjars en tot tipus de “restaurants” (o millor dit locals o parades que ofereixen menjar…), s’adapten millor que nosaltres fins i tot! Tot i això, després d’un dia de transfer amb un bus de 5 hores molt intens surt una xerrada tipus:
PAPA: “Avui agafem un bus per veure la ciutat de Saigon”
BERNAT: “No, un bus avui no…”
PAPA: “Sí que anirà bé per veure la ciutat, Bernat. És un bus públic de línia i així et porta pels llocs sense haver de pagar tant com un turístic”
BERNAT: “D’acord doncs, i de quantes hores?”
PAPA: “Bernat…, és un bus públic que ens dóna una volta pels carrers de la ciutat i prou…”
Arribats a l’hotel al vespre després d’un dia intens i emocionant, tornem a fer skype amb els avis de Sant Joan i el Bernat els explica content tot el què ha fet, ells sempre han viscut al costat del Bernat tots els seus aniversaris,l’han vist créixer dia a dia, i en aquest dia especial també hi han sigut presents malgrat la distància. Just abans d’adormir-se el Bernat ens ha agraït el dia, aquest dia que li vam preparar ja fa un parell de setmanes, agafant un bitllet d’avió en antel·lació per tal de poder cel·lebrar el seu aniversari en un parc temàtic a la ciutat de Ho Chi Minh. Un parc on han pogut jugar a ser treballadors de tot tipus; bomber, policia, metge, pilot d’avió, mecànic, pastisser, … Kizciti, un parc que han obert pràcticament per nosaltres. Una rèplica (o còpia vietnamita) de la ja coneguda universalment com Kidzania. Ara, mentres els ulls ja se li tancaven, amb veu carinyosa i de les que t’arriba al fons del cor com a pare… ens comenta en veu baixa que ha sigut un dia fantàstic i que s’ho ha passat molt molt bé, i ens dóna les gràcies al papa i a la mama mentre l’abracem amb força cantant-li de nou el “moltes felicitats” amb l’espelma del 6 que apaguem els 3 junts (l’Abril ja està adormida). 1000 petons més per cada galta i bona nit tresor!!! Molta salut per tots!!!!

Molts anys d’història com a port comercial important del sud-est asiàtic han acompanyat aquesta ciutat i l’han convertit en una joia en el litoral vietnamita. Comerç i comerç provinent d’imperis importants com el xinès, l’anglès, l’holandès, el japonès o el francès… amb la particularitat que no es recordarà com una ciutat colonitzada. El ric comerç de la zona i la seva posició central en el país van ajudar a mantenir-se com a motor econòmic d’una zona rica i transitada durant la seva història. En aquesta ocasió, una desgràcia va acabar “d’ajudar” a mantenir tots els edificis històrics. La seva situació geogràfica, al voral del riu Thu Bon és propícia a les inundacions, fet que va provocar que bona part de les empreses i noves vivendes fossin construides a Ga Nang, quedant Hoi An intacte dels atacs francesos o americans o de les noves construccions modernes del segle XX. El resultat és senzillament una ciutat encantadora, amb un gran número d’edificis centenaris amb un estil arquitectònic i decoratiu profundament asiàtic. Una preciositat de ciutat!!! Com quan l’Abril em demana en veu baixa a l’orella per amagar-nos ràpidament del Bernat i la mama i jugar així a un “cucamagar” espontani. Vaja tela amb la peque de la casa. Darrera el Bernat creix i creix, disminuint el seu número de marranades i accentuant uns somriures d’orella a orella que desperten la rialla i admiració de la població vietnamita. Avui, després de dinar, han improvitzat un concert en un dels carrers cèntrics de la ciutat Patrimoni de la Humanitat. Una selecció variada de cançons, entre les quals “Mas Style” com a gran Hit modern, o “El Sr. Ramon enganya les criades, el Sr. Ramon enganya tot el món, les pobres c…” com a gran clàssic han protagonitzat una sessió musical amb un gran número de seguidors. Després de la traca final, una gorra espontània al terra, just al davant de les dues cadires dels dos joves cantants santpedorencs, ha permès rebre la recompensa econòmica tant d’algun turista com d’algun venedor de les botigues properes. Després s’han comprat un gelat cadascun amb els diners guanyats! Al matí, només sortir de l’hotel, hem trobat unes bicicletes de lloguer per uns 0,80 cèntims d’euros/dia. Impossible de regatejar (i sinó m’han timat potser 0,3 euros per bicicleta/dia), no ens ho hem pensat dos cops i amunt i avall, sota un sol tropical amb ganes de tornar-nos a donar aquell color morenet perdut durant la nostra estada al nord (sobretot per la contaminació de Hanoi). Carrers amb un encant únic, edificis històrics, dones amb barret cònic transportant fruites, verdures o tot tipus d’article per vendre, temples, més motos i bicis i una manada considerable de turistes (i això que estem a finals de novembre…). Els peques s’ho han passat “teta”, revivint les nostres passejades amb bici per Roda de Barà i Comarruga. Inclús hem aconseguit una cadireta per l’Abril, sorprenent pel país on ens trobem!!
La vida gastronòmica de la zona ajuda a fer encara més plàcida l’estada. Tot una sèrie de plats locals boníssims per tots els paladars (sobretot pel del Bernat!) són oferts per la majoria de restaurants de la població. Caipirinyes i mojitos a 0,85 cèntims d’euro, cerveses a 0,11 cèntims d’euro (sí, sí, no m’equivoco, a 0,11 cèntims) també acaben d’ajudar a que un mateix tingui moments d’inspiració divina sota un cel clar i un sol cremador i ambiciós per superar els 30 graus de justícia. No podem obviar que la seguretat que t’ofereixen la majoria de països del sud-est asiàtic (amb les corresponents precaucions) et fan encara més agradable i tranquil·la l’estada. Passejar sense presses en bicicleta quan es fa fosc; o compartir moments de jocs amb els nens de nit en una plaça buida i tranquil·la; o arribar a l’estació de busos carregat amb totes les motxil·les (la nostra casa) i parar-te en un petit parc ple d’atraccions com a recompensa pels nens pel llarg trajecte mentres es fa fosc i encara hem de buscar l’allotjament; o anar a treure diners al vespre en un caixer; o jugar i jugar amb els nens de dia i de nit; … En general, la gent és molt maca a tot el món, però a l’Àsia la gent és molt maca, agradable i pacífica, amb ganes de viure i deixar viure. Repeteixo que sempre hi ha excepcions que confirmen la regla, i que sempre hi ha d’haver unes precaucions bàsiques a tenir en compte. A part, cada país compta amb unes diferències culturals pròpies que accentuen alguns trets diferencials en el seu comportament. Per exemple, al Vietnam, sobretot al nord, tenen un caràcter més sec i en alguns casos més arrogant (suposo que també castigat pels maltractaments que ha rebut durant la seva història i durant el darrer segle). De totes maneres, un cop salvats un parell de mocs al veure que no compres o no utilitzes alguns dels seus serveis, el somriure surt al veure el dos rossets jugant i enriulant-se pel seu voltant. Avui, gràcies novament a la gràcia ocasionada pels moviments juganers dels dos bitxos, he tingut l’opció de conversar amb una senyora de 50 anys amb un admirable nivell d’anglès. Com que els encanta parlar de la família, nens, fills, … ho hem aprofitat i hem indagat una mica sobre les seves vides familiars i les seves particularitats. En poques paraules, el canvi generacional amb el nou jovent actual vietnamita és espectacular. Han passat de viure una guerra que els va deixar a la misèria a començar a prosperar comercialment i professionalment (repeteixo que més lentament que altres països propers), d’anar a peu o en bici a circular amb motocicleta, de malnutrir-se a tenir cada dia un bon plat a taula (això no vol dir que hagi de ser un menú de 3 plats amb copa de vi i rosli com fem al nostre país), de tenir 6 ó 7 fills a tenir-net 2 ó 3, … Un canvi generacional que encara ha de gaudir unes millores considerables en el benestar. Veiem encara situacions familiars molt justes i bàsiques en certes zones. De ben segur que les condicions laborals i salarials del país també són molt precàries. I sinó que m’expliquin com podem fer un trajecte de gairebé 4 hores en un autobús de 32 lliteres per uns 3 euros per cap, tenint en compte que el combustible ja val uns 0,80 cèntims d’euro.