Hué, la capital imperial del segle XIX de Vietnam, conserva les relíquies arquitectòniques més importants del seu moment d’esplendor. A principis del segle XIX la dinastia dels Nguyen van traslladar la capital de Hanoi a Hué amb l’ànim d’unificar al màxim les dues Vietnams, la del nord i la del sud. Durant uns quants regnats els emperadors van viure dins de la ciutat púrpura prohibida, situada just al ben mig d’una immensa Ciutadela enmurallada. La Ciutat Imperial dins de la ciutadela conserva palaus d’una bellesa imponent i a la vegada detallista. Una elegància asiàtica incontestable exhibida de forma majestuosa al llarg del gran número de palaus. I si no fós pels bombarejos dels francesos durant la guerra de la independència d’Indoxina i dels americans per la guerra del Vietnam, trobaríem en peu bona part dels seus edificis històrics, formant una zona de dimensions espectaculars. Déu ni do!! quin rotllo!!! Ja sabeu que podeu trobar més informació a google… El Bernat i l’Abril viuen aquest parell de dies de visita cultural amb tot tipus de moments: fent de soldats guardians d’algunes de les sales dels temples, fent de models per les fotografies i fotografies amb els turistes asiàtics, llegint algun conte o fent algun dibuix, mirant algun audiovisual, senzillament passejant, inventant jocs espontanis, rondinant una mica, perseguint un lavabo per una nova necessitat fisiològica o “esbarallant-se” per ser el primer en beure de l’ampolla d’aigua. Els ha tocat uns pares que els agrada saborejar aquests llocs tan especials i que volen gaudir-ne amb tranquil·litat, intentant reviure per moments sensacions d’altres temps. Gestionar a la perfecció visites de 4 a 5 hores en aquests complexes culturals tan únics és complicat… encara que la nota final és molt positiva. Són nens de 3 i 5 anys i és normal que durant el transcurs d’aquest temps hi hagi moments de tot tipus (com alguns d’hiperactivitat accelerada masculino-infantil o “rabietis aguda” per alguna acte de tossuderia femenino-infantil). La Ciutadela recorda a la Ciutat Prohibida de Beijing, encara que no conserva tants edificis imperials, i molts es troben en mal estat. A més, pels voltants de la ciutat s’hi troben tot un seguit de tombes on hi ha enterrats els diferents Emperadors de les Dinesties Nguyen. Avui, hem decidit visitar-les tot negociant un passeig amb una barca només per nosaltres quatre. Finalment, després de la regatejada corresponent (inclòs el “NO, NO, It is too expensive” del Bernat) aconseguim fer una ruta per dos dels temples funeraris més imponents de la zona Nguyen. Més de 5 hores de barca per nosaltres solets per uns 15 euros, amb coca-cola, cafès i alguna postal de record inclòs. Tenint en compte que l’habitació ens costa uns 15 euros (amb 4 esmorzars complerts inclosos), podem pensar que arribem bé al pressupost diari de 80 euros (20 euros per cap – que l’Abril ja ocupa i menja lo seu, i del Bernat ja no diguem…). El paisatge dels voltants de Hué, com no, ha sigut molt i molt interessant. La gran quantitat d’embarcacions que portem a l’esquena en llocs únics no ens frena a trobar l’interès cap a una zona totalment diferent a la de casa nostra; embarcacions-vivendes al llarg de la ribera del riu, búfals pastorant pels camps propers, algunes pagodes i temples presidint un entorn natural verdíssim, nens jugant o pescant, barques filtrant sorra del fons del riu per vendre-la pel sector de la construcció, algun senyor dutxant-se amb l’aigua marrona del riu, … Els passejos en barca relaxen tot veient com l’aigua rellisca suaument sota la vegetació del voral i tot escoltant els suaus esquitxos creats per l’embarcació i els desmesurats crits a rebentar del Bernat treient l’adrenalina restant del seu cos (que no és poca!!!). Finalment parem per veure dos dels testimonis arquitectònics de la “ostentositat” dels nostres col·legues Nguyen. Dos conjunts immensos aixecats amb gust enmig d’un entorn natural i envoltats d’estanys artificials. Una mostra clara de la potència i gust del seu imperi, similar a les ungles de l’Abril en la dinastia dels Solà-Sobré. Tot seguint les petjades de la dinastia Nguyen hem anat marcant les nostres, unes de més humils i senzilles en un camí preciós cap a la volta al món amb família.

Tot i les adverses prediccions metereològiques que auguraven uns dies de tempesta, finalment hem pogut gaudir d’un parell de dies al Phong Nha-Ke Bang, Parc Nacional Patrimoni de la Humanitat. Vietnam és tan llarg que té tres climes de pluges diferents repartits pel seu territori. Ara, per exemple, és època de pluges pel centre (on ens trobem en quests moments). Son Trach, la població més propera al parc, disposa d’una mitja dotzena d’hotels senzills i d’alguns restaurants. Tot i el cartell que pot presumir a l’entrada del poble com a membre de la llista gloriosa de la Unesco, els seus habitants viuen i conviuen com si el turista estranger fós invisible. Apart dels propis cartells dels Hotels i dels 4 senzills modestos restaurants, la resta és d’un perfil molt autèntic i local. Només hem pogut trobar un parell de persones en tot el poble, i recordo que teòricament és una població enclavada en una zona potencialment molt turística, que “xapurregen” l’anglès. Ens trobem en situacions realment molt còmiques com:
– Vas a 2 restaurants diferents i veus exactament la mateixa carta,aixo si la troben perque els costa prou de trobar! Reflexe que els és igual copiar els uns dels altres, i la falta de ganes en diferenciar-se de la resta.
– No hi ha taxis al poble, ni cotxes oficials de trasllat de turistes. Per exemple, per fer la sortida d’avui, vaig buscar un dels pocs cotxes del poble perquè ens pogués portar per diferents llocs del parc nacional. Amb mímica i gràcies a l’apartat de llengua vietnamita de la guia “Lonely Planet”, ens vam poder entendre per dir-los la ruta que voliem fer l’endema.Avui, el senyor no s’ha presentat, encara que ha costat poquíssim trobar-ne un altre amb ganes de portar a la família catalana durant més de 6 hores en un parell de “highlights” de la zona. Tot (cotxe, conductor i gasolina) per 23 euros. És increïble, sobretot tenint en compte que aquí la gasolina va gairebé a 1 euro. Si comptes bé els 100 kilòmetres fets amb un tot terreny no entenem com els hi surten els números…
– Entres a restaurants i o no tenen cartes o no saben parlar absolutament res en anglès,ni una paraula vull dir.En un d’ells he preferit entrar a la cuina i decidir el mejar que volíem, tot i que ben poca cosa hi havia, “insitu”.
– Perruqueria amb rates pel sostre. Podem dir que vam llogar el saló de bellesa del poble per nosaltres per uns 5,5 euros. Tallat pel Bernat i pel papa, rentat i estirat en planxa per la Karina i manicura i pedicura per la petita de la casa que com sempre amb el seu somriure s’emporta la millor part. Mentrestant, una familia de rates passejant pel sostre de porexpan. És increïble com hi poden haver tantes rates pel món. Avui mateix m’ha semblat veure una llebre-rata sortint d’una casa tot ben satisfeta i saltant d’alegria. És un poble amb un parc nacional situat al centre nord del país, un pèl apartat de les rutes preferides pels grans tour-operadors. Tampoc hem vist viatgers independents, fet que ens sorpren per l’atractiu de la zona. De tant en tant, apareixen petits grups turístics amb furgoneta provinents de Dong Hoi (capital de la província), encara que de forma comptada.La zona és molt maca, i és novament un paratge natural format per grans formacions rocoses que s’enfilen sobre valls planes amb plantacions d’arròs i rius. En aquesta ocasió, diferenciant-ho de Tam Coc (Ninh Binh, Vietnam), és una zona més boscosa i selvàtica amb una gran extensió de muntanyes, algunes d’elles ja més altes, creant un atractiu natural imponent i de grans magnituds. Durant la visita d’avui hem vist una de les coves més grans del món, “The Paradise Cave”, amagada a la part superior d’una d’aquestes muntanyes del parc, accessible després d’una caminadeta molt agradable. Una cova de 31 kilòmetres de llarg, representant la cova seca més gran del món, on s’accedeix per una petita entrada donant pas a una autèntica primera sala imponent i de gran profunditat. Ja dins la cova, i durant el recorregut transitable, el Bernat ha fet de policia, demanant en anglès un “password” a cada turista que passava per poder seguir endavant; un servidor convencent a una guia vietnamita que no crides amb el seu megàfon per dins la cova fins que li he fet parar; i l’Abril sol·licitant un lavabo inexistent de forma urgent. Coses de viatjar amb nens… A la tarda passejada per una zona habilitada pel visitant dins la imponent selva, amb el grau de dificultat just i perfecte pel nostre ritme familiar. Ens quedem amb el verd-blau turquesa de l’aigua del riu, insòlit pels nostre ulls i fruit de la barreja de l’aigua natural del parc i dels sediments que genera. Ja que finalment ens vam poder fer entendre amb el personal del restaurant d’ahir, hem decidit tornar a sopar al mateix lloc. Després d’uns quants intents fallits per variar de menjar (entre el què no tenien i el què no volien fer i el què era car…), decidim repetir el simple plat de vedella i la sopa amb noodles d’ahir. Entre les converses absurdes catalano-vietnamites d’avui i amb l’ajuda del resumit apartat “Frases útils en vietnamita de la Lonely Planet”, voldria destacar la cara que han fet quan els hi he demanat: “Poden trucar a la Policia si us plau !!?”

En vàries estades, i enmig de diferents experiències sensacionals pel nord de Vietnam, avui deixem definitivament Hanoi. La caòtica capital del Vietnam ens ha sorprès pel seu caràcter, tant de la gent com de la precària infraestructura. Abans d’arribar pensàvem amb un Hanoi més desenvolupat, seguint els passos de la gegant Xina (amb el canvi impressionant que han fet les seves grans ciutats), o inclús, seguint la inèrcia de la propera Malàisia i de la gran Kuala Lumpur. Un cop a Hanoi, i després d’haver-la recorregut en bona part (zones cèntriques i suburbis), ens deixa un record especial. Una barreja de sensacions. La més evident és que les guerres castiguen severament i injustament a una població, i en aquest cas “La Guerra del Vietnam” va ser molt dura i molt llarga. Vietnam i el seu nord ha sortit d’un punt de partida més endarrera i molt més difícil, i això es nota. Avui, mentres els “peques” feien els seus deures, m’he dedicat a acabar d’observar per l’estret i brut balcó de l’hotel, l’intens i frenètic trànsit de motos dels carrers de l’Old Quarter. Els nens van evolucionant de mica en mica. Recordo les primeres sessions de lectura del Bernat a Malàisia i sobretot a Indonèsia. Sessions molt dures, on ell començava a aprendre el so de les lletres “lligades”. Ara, ja es mou amb més “soltura” i suposo que el fet de llegir més ràpid encara l’engresca a fer-ho més i més. En alguns moments quan la feina de professor m’ho permetia, he volgut fer una de les últimes fotos, segurament de les menys vistoses, però de les més reals de la ciutat. Cables i cables penjats, amb les típiques estretes façanes de cases brutes i negres de la contaminació, motos carregades amb tot tipus de mercaderia, richjaws per turistes amunt i avall, motos aparcades sobre la vorera impedint el pas dels vianants, gàbies amb ocells (un dels animals domèstics preferits dels vietnamites), petits comerços carregats de gènere, arbres amb sobredosi de diòxid de carboni, dones amb barret cònic carregades i carregades d’articles per vendre…

Aquestes senyores són una mostra més de la difícil situació que viuen part dels habitants de la capital. Moltes d’elles provenen de zones rurals amb l’il·lusió i esperança de poder estalviar un grapat de dongs per quan tornin al poble amb la seva família. Hanoi és especial i segurament és de les poques ciutats del món que botigues normals a peu de carrer venen còpies, falsificacions, o tares de primeres marques. Botigues amb cara i ulls, que paguen tributs (o suposadament els paguen), botigues dels baixos de les cases amb el seu nom i cartell i tot ben arreglat, venent imitacions de les imitacions. Des de les més típiques còpies de texans, calçotets, passant per jaquetes, anoracs i motxil·les. Va ser molt bo quan un dia vam voler llogar una pel·lícula en DVD per veure-la a l’hotel. Aquí no les lloguen… senzillament es va a una de les botigues de DVD i jocs d’ordenador i s’adquireix directament una còpia falsa pirata per uns 15.000 dongs (uns 0,60 cèntims). Important recalcar que no són parades del carrer ambulants, sinó botigues amb nom i cognom i amb els seus cartells, vidrams, …Per la tarda hem “pindulat” pel “Parc de Lenin”, un parc amb molta vida situat al barri francès i amb un parell de llacs que l’envolten. Havent vist les atraccions turístiques més significatives de la ciutat (o les que realment volíem visitar) hem destinat aquestes darreres hores per gaudir d’aquells moments que van tan bé, destinant-los a l’esplai, a la mobilitat i als nens. Allà hem pogut moure les cames, jugar primer a “pilla-pilla”, a “fórmula 1”, a avions, a trens (últimament com que freqüenta aquesta modalitat de transport, tot enganxa), han pujat a un parell de “caballitos” de 0,40 cèntims d’euro i en un parell de “parques” (bastant insòlit aquí al nord de Vietnam). Al final hem acabat el Bernat i jo jugant a pilota amb varis grups de vietnamites, i l’Abril i la Karina fent una classe d’aeròbic a l’aire lliure amb uns altaveus dignes de “Amnesia” i unes 100 dones preparades per moure el seu cos durant una bona estona pe runs 20.000 dongs (una senyora passava a cobrar els 0,80 cèntims d’euro de la sessió). L’Abril s’hi ha estat ben bé uns 20 minuts, i ha sigut l’estrella mentres feia el seu cop de meluc. La Karina també s’hi ha recreat una bona estona. Al parc hi ha una vida increïble!!! Amb jocs i esports de tot tipus: rondos o partidets de futbol, bàdminton, un joc típic de Hanoi que consisteix en passar-se amb els peus una pilota tipus bàdminton, partideta de fitxes pels més ganduls (joc de taula molt comú al Vietnam), gimnàs a l’aire lliure amb tot tipus de peses rodimentàries, les ja comentades classes d’aeròbic, jogging (altrament dit “córrer”), alguns corredors amb patins, pescadors, …Al vespre hem tornat a sopar amb l’Elena, que encara està a Hanoi per feina. Ha sigut una casualitat boníssima que ens ha permès poder compartir novament uns petitíssims moments amb família. Una abraçada tieta i bon retorn cap a Ginebra. Un petonàs al Marcel!!Aquests vagons ja són un pèl més justets que els anteriors que vam agafar, tot i que n’hi ha de sobres. Fa uns moments hem conversat amb una parella de Bèlgica que també estan fent la volta al món amb nens. En el seu cas tenen dos nens de 10 i 12 anys i tenen una ruta ja molt clara, definida i amb uns bitllets de la volta al món ja pre-reservats. Hem conversat una bona estona tot compartint temes obvis d’experiències en els països visitats, així com temes relacionats amb les classes i l’organització familiar. Interessant!!! Ara, els nens i la Karina ja estan dormint plàcidament mentres el soroll del tren i l’aire condicionat “a petar” amenitzen la nit (ara aniré a queixar-me per segona vegada a veure si em tornen a fer cas i puc tornar a fer baixar una dotzena de graus…aquí només funciona la mímica). Següent parada “Dong Hoi”, ja cap al centre del país, on voldríem visitar un parc nacional i on es preveu per aquests dies un temps de pluja amb alguna que altra tempesta. A veure… a veure… Per cert, m’encanta escriure mentres el tren es va movent, i les llums dels carrers-carreteres-cases-gasolineres van passant, o inclús quan la foscor regna en una zona exterior incògnita i inhabitada. Per aquí, pel Vietnam!

Cada dissabte, només a 9 quilòmetres de la frontera amb Xina, se cel·lebra el mercat de Can Cau. Un mercat on es reuneixen la gent dels poblats ètnics més propers i on s’agrupen setmanalment per vendre els fruits que els ofereix la seva terra o alguns dels seus animals. L’essència del mercat està intacta tot i la visita puntual dels turistes. L’enclavament és excepcional. Just sobre un turó i enmig d’una zona enfangada envoltat per un paisatge únic, entre terrasses d’arròs, boscos i pics superiors als 2000 metres. La multitud de colors de la trobada és espectacular. Els vestits dels Hmongs, els animals, la roba per vendre, la carn, els elements decoratius, … tot coloreja una atmosfera irrepetible. A la nostra vida viatgera la Karina i jo ja portem uns quants mercats i sens dubte, aquest de Can Cau és un dels que ens deixarà un record especial. Es fa inevitable recordar el mercat dels dilluns de Djenné a Mali o un dels mercats ètnics del sud d’Etiòpia (“cuyo nombre no puedo acordarme”). Aquest mercat és molt i molt viu, intens, amb moviment, encara que amb un ritme de venda similar al de Catalunya avui en dia. La gent passeja, s’ho mira, s’ho remira i s’ho estudia abans de comprar, amb molta més oferta que demanda. Per fer el trajecte de 18 kilòmetres que separa el mercat del nostre poble, preferim utilitzar el bus local (1 hora i 1/4 de camí), per desplaçar-nos conjuntament amb els compradors-venedors i per estalviar un bon grapat de dongs al no llogar un transport especial. El viatge d’anada i tornada no ens deixa indiferents i vivim de primera mà el caòtic desplaçament públic que disposen els locals. Sobretot en el trajecte de tornada, on ens trobem amb un bus “a petar”, similar al primer salt de plens de la patum del dijous. Carregat fins a la mèdul·la per dins i amb tot tipus d’embalatge per sobre creant una alçada de vehicle digne d’admirar. Semblava impossible cabre-hi a dins,però en aquests països tenen una habilitat sobrenatural de buscar espai allà on no n’hi ha. La Karina amb els dos rossets noruecs els fan entrar per la porta del conductor, aconseguint un estret lloc privilegiat amb el genoll clavat al canvi de marxes. A mi, al veure’m ja més grosset (tot i no engreixar-me durant el viatge), em diuen que entri per la porta habitual de passatgers. Quan dono la volta veig la porta oberta amb la gent penjada aguantant-se com podia en el parell de barres laterals. Boníssim!! M’afegeixo com no a la festa i comparteixo uns primers metres com a paraxocs lateral de la furgoneta. Comptats per sobre com vaig poder, a dins érem unes 50 persones compartint un espai amb un munt de mercaderia i animals varis, tot i tots per un minibus d’unes 20 places. Aquest fet que per nosaltres és una atracció, per a ells és la normalitat. I al nostre país que ens queixem quan el seient està una mica brut o no és de pell… És bestial pensar com viu la gent de les ètnies que tenim al davant, com sobreviuen amb el poc que tenen i amb el poc que comercialitzen… Es fa difícil entendre com algú avui en dia pot portar una vida tan diferent a la dels països industrials, o tan diferent a la que poden trobar just 18 kilòmetres més avall, vivint aillats del món, en un espai propi enmig de les muntanyes a uns 1500 metres i en una autosuficiència sorprenent pels nostres ulls (potser menys per la dels nostres avis o besavis). Evidentment, la civilització els arriba, encara que amb unes pinzellades molt i molt petites. Algunes famílies amb una mica d’estalvis ja comencen a utilitzar el bus o inclús la moto pels seus desplaçaments. Mentrestant, la resta, la immensa majoria, segueix caminant kilòmetres i kilòmetres per arribar el mercat. És molt curiós com una de les noves necessitats després de les purament primàries és el mòbil, tot i que en aquesta zona el seu ús encara és molt excepcional. Els Hmongs conviuen en petits poblats per diferents llocs del sud-est asiàtic, i aquí al nord del Vietnam, són l’ètnia més representativa. Avui en el mercat de Bac Ha, hem pogut veure dues dones vestides totalment de color negre, descalces i pentinades diferents. Segurament corresponien a un altre grup, i amb una altra cultura, creença, religió, i probablement varietat lingüística. La vida d’aquestes ètnies ha viscut en bona part de la història apartada de la resta dels país, i han aconseguit mantenir les tradicions i la forma de vida dels seus antecedents. Les nostres generacions són les que estan obstaculitzant o ajudant (segons el punt de vista en que es miri i com es miri) a canviar les seves vides. Durant la guerra del Vietnam, en aquest cas sí que malhauradament, van tenir una influència directa dels americans. Aquests, van “sucar” a aquest grup ètnic per tal d’impedir l’avanç del comunisme pel sud-est asiàtic. El resultat va ser, com no, desastrós. Milers de persones van morir per un grapat de diners i un cop perduda la guerra bona part van ser maltractats i expulsats del seu país, exiliats en camps de refugiats.Tornant al món global, sopem en un restaurant recomanat per uns noruecs jubilats que també viatgen de forma independent, i aconseguim la recompensa amb un “grilled duck” boníssim. Com no, al restaurant ens trobem part del personal en estat ebri, entre ells el de l’oficina de turisme del govern que ens ha ajudat a treure els bitllets de tren de tornada cap a Hanoi, un guia turístic que acompanya a una parella de “guiris” i a algun que altre individu. De totes maneres, res a veure amb el sopar d’ahir que va ser tot un sopar-espectacle en un restaurant que van obrir tot just aquesta setmana i que suposo que encara estaven en festivitat inaugural. Dos nois totalment borratxos feien de cambrers-cuiners, uns clients que s’arrossegaven i petonejaven als nostres dos petitons ( lAbril ja n’estava ben cansada i amb raó) amenitzaven la festa, mentres la propietrària s’ho mirava des de la terrassa amb uns ulls ben tancadets (més asiàtics del normal…) després d’engollir-se litres d’alcohol. De fet, en cada restaurant que hem anat a aquí Bac Ha ens hem trobat gent amb una “taja” considerable. Hem pogut comprovar que és un acte de cortesia, amabilitat i inclús d’empatia. Com més “fatal” vas (o fas veure que vas…) més compenetració i amiguisme manifestes amb el teu acompanyant. Sort que s’ho agafen per riure, abraçar-se i caminar d’abracet… Bona nit i a fer nones!!!!

L’excés d’oferta turística cap a Sapa ens ha fet optar per una altra localitat al nord del Vietnam, propera ja a la frontera amb Xina. Bac Ha, és coneguda pel seu mercat del diumenge i tota la massa turística provinent de Sapa s’hi desplaça per veure un dels mercats amb més afluència de població ètnica del nord de Vietnam. La resta de dies, és una localitat tranquil·la i aliena a l’afluènia de tot “guiri” amb càmara impacient per capturar la millor fotografia d’una senyora gran amb la vestimenta típica i les dents negres. Avui hem arribat a les 06:00 del matí a Lao Cai després d’un trajecte amb tren que se’ns ha fet curt, molt curt. Un trajecte de nit tranquil·líssim i molt agradable que ens ha permès salvar-nos d’un “tostón” de viatge amb bus. Tot i l’agradable viatge de 9 hores, avui hem trobat una vietnamita al restaurant on hem dinat que encara estava marejada… però crec que era més per l’alcohol que s’han begut amb els seus amics que pel propi “zum-zum” del tren. Un cop baixar del tren a Lao Cai, ha començat un d’aquells trasllats que tant m’agraden. Només sortir de l’estació, veiem que tota la “manada” d’occidentals es dirigeixen majoritàriament cap a autobusos o miniautobusos d’agències turístiques amb destinació a Sapa. Algun dubte surt al nostre cap sobre la quantitat de serveis de que disposarem a Bac Ha, ja que no veiem cap vehicle amb aquesta destinació. Seguim endavant i un parell de persistents comissionistes no paren de seguir-nos per encabir-nos cap a un autobus públic amb direcció al nostre destí. Són aquells moments interessants de viatjar pel teu compte on es van barrejant varis factors: quants busos hi haurà direcció Bac Ha durant el dia? Ens haurem d’esperar molt si no agafem aquest minibus? La pressió dels nois s’incrementa i n’apareix un altre de més agressiu… El preu del trajecte comença a oscil·lar amunt i avall com l’índex Nikey, apareix un minibus i tot s’accelera més, són d’aquells moments que et fan sentir com si el món s’acaba… La calma és la gran aliada per un bon final. Ens dirigim serenament cap a l’estació de busos amb la intenció d’informar sobre la fluctuació del preu i saber l’horari de busos. Llavors salta l’acompanyant del xòfer i em ve al meu darrera amb una doble intenció, que entri al minibus omplint-lo per poder sortir abans i que no anem a l’estació per liar-la més. Em dirigeixo al noi, obviant la insistència dels comissionistes i dient la nostra senzilla voluntat d’anar a Bac Ha sense fer cas a cap dels insistents personatges. El preu baixa a una cinquena part de l’inicial, costant-nos 2 euros per cap (Abril gratis) per un trajecte d’una hora. De totes maneres, una de les ferotges llebres salta dins a l’autobús en marxa i reclama una comissió ja difícil d’abonar. Finalment, després d’una discussió sèrie i desenfrenada entre ells amb crits inclosos (típica del nord de Vietnam), el felí comissionista aconsegueix esgarrapar alguns “dongs” de la treballada intervenció final contra el conductor. Fins a data d’avui, havíem vist que els acompanyants dels minibusos insistien als potencials clients per pujar al seu vehicle i poder rentabilitzar al màxim el trajecte. Avui ja hem vist petites màfies de comissionistes ambulants. Interessant! Un cop a dins, ens trobem una barreja explosiva i difícil d’explicar amb paraules. Acabem una vintena de persones al vehicle d’aspecte totalment diferent. La meitat del minibus amb dones de grups ètnics diferents, i la segona meitat amb gent local (em refereixo a local com a persona que viu fora d’aquestes ètnies de la zona), i una família catalana amb nens rossets de Santpedor compartint seients enmig d’ells i de la mercaderia variada (cistelles de verdura i fruites, caixes i caixes de cartró, sacs de pinso per porcs, algun pollastre dins d’algun sac, maletes, un cabàs immens de gambetes de riu vives, i moltes altres coses que m’he perdut), l’Abril dient : “Mama, quina pudor!” i tapant-se el nas.Les dones que anaven pujant portaven vestimentes fetes a mà de colors molt vius i variats, amb un tros de roba al cap i faldilles llargues. La més gran d’elles se m’assenta al meu costat, força àgil per l’edat que aparenta i se’m “espatarra” descalça ben còmode amb els peus sobre tot el material. Una senyora agradable que despertava somriures a l’intercanviar frases curtes amb mi sense cap tipus de conexió dialèctica. Al darrera, tot un espectacle!!! La Karina amb el Bernat assentats al costat de dues dones més amb indumentària típica d’una de les ètnies locals que l’estaven fent petar… Al darrera, una altra senyora vomitant tot l’esmorzar després dels revolts tancats per pujar el port de muntanya. Al davant, la típica noia vietnamita (“pijeta” vestint) amb la mascareta que li arribava gairebé a les celles. Mentrestant, el bus en marxa, l’ajudant baixa del sostre per acabar d’arreglar la mercaderia ja impossible d’encabir dins del vechicle. I l’Abril, on era l’Abril?? Doncs com no ja la tenim a la falda del noi més guapo de l’autobús!. Un noi d’uns 20 anys amb un abric perfecte per portar a Suècia en aquestes dates i un mòbil amb música màquina que escolta ben fort. Una barreja explosiva per un trajecte amb un paisatge que recordava la nostra experiència (ja amb els nens) del nostre viatge a Chiapas de l’estiu passat. Arribem a Bac Ha i mentres les noies estan a la perruqueria (rentar amb super massatge capilar, tallar i assecar per 2 euros cadascuna), busquem amb el Bernat la millor habitació del poble. Com que hi volem estar unes 4 ó 5 nits, intentem buscar la millor. La majoria d’oferta continua sent bàsica (correcte) però repetitiva i basada en preu. Finalment, anem al millor hotel de la localitat (no ens “esverem”… que estem parlant d’un 2 estrelles d’Àsia), amb la seva millor habitació a la tercera planta i amb vistes a les valls properes : 18 euros amb esmorzar inclòs per tots quatre. Dinar de noodles i alguns spring rolls i cap a jugar a futbol al parc del poble. Dos golets i una assistència m’han convertit en el MVP del partit. Als 18 anys hauria d’haver vingut cap a Àsia i potser hauria pogut tenir més futur dins del món futbolístic… El Bernat segueix els passos del papa i arrassa en un partit prebenjamí!!! L’Abril, única jugadora femenina en tot el camp, al darrera del seu germà corrent i corrent tot perseguint una pilota impossible d’atrapar. Collons què rapid que van les esferes!!! Ens ho hem passat teta!!!

Deixem enrera Hanoi, només per uns dies, i ens dirigim cap al nord de Vietnam, just a la frontera amb Xina, per visitar una de les regions  més rurals del país. Hem escollit el tren com a mitjà de transport, no tan freqüent en els nostres viatges. De fet, passar una nit al tren només recordem al sud de l’Índia, on vam gaudir de la companyia d’unes quantes cuques al nostre vagó, de Cochin a Bangalore, quan encara no tenia ni cabells blancs ni arrugues. La sortida de Hanoi ha sigut increïble!!! Si la ciutat es veu caòtica des de l’asfalt, es veu primària des de la via. Una via que quan l’havia vist per la ciutat em pensava que ja era intransitada. Una via que atravessa carrers estrets enmig de la ciutat, gairebé tocant vivendes per banda, tallant l’intens trànsit de la contaminada ciutat, i oferint un paisatge bastant precari amb una realitat més que simple i bàsica per una grandíssima majoria de hanoiencs. M’ha quedat gravat a la memòria, enmig del miler de vivendes, un apartament de planta baixa, just tocant a la via, d’una habitació amb el frigorífic, la moto, un matalàs prim al terra i una porteta cap a una altra sala (que tan podia ser el lavabo-cuina com una segona habitació amb 4 o 6 o 10 persones més); també un pis sense finestres amb dos mantes al terra i una parella conversant mig estirats apunt de dormir; un pis mig destroçat amb una pantalla plana (és com començar la casa per la teulada), pisos i pisos amb condicions higièniques bastant bàsiques enmig d’una desurbanització preocupant. Aquest país va ser molt castigat per les contínues conquestes per part dels xinesos (el recepcionista del nostre hotel ja ens ha demostrat la seva animadversió cap els xinesos, dient que els han intentat conquerir en una dotzena d’ocasions durant la història), colonitzacions dels francesos, batalles contra els japonesos i la guerra amb els americans dels darrers anys. Parteixen doncs amb desavantatge i amb molt més desgast respecte els seus països veïns, com Xina o Malaysia. Veiem una societat jove canviant i amb ganes d’arreglar el país. Un país que ho necessita i que està desitjant fer passos de valent per millorar les condicions de vida de molts dels seus habitants. Pràcticament tots els carrers de la capital (a excepció d’algun barri residencial concret, el barri de les embaixades o el “French Quarter”) són estrets amb circul·lació densa, cases brutes per fora per la contaminació, i majoritàriament poc higièniques o netes per dins, milions de cables penjant pels arbres o pals malmesos. Contràriament vesteixen de forma elegant i neta, donant molta importància a la seva aparença personal en la seva vida social i lluint un “show off” vital per demostrar un suposat status. Per exemple, es poden veure numerosos casaments “a lo grande”, amb ganes de demostrar als amics i familiars que “aquí hi ha pela tu…”.Els joves de la capital ja busquen un estil de vida diferent al dels seus pares marcant un canvi generacional important. Un clar exemple és la taxa de natalitat que s’ha rebaixat a la meitat en qüestió de 20 anys,o el número creixent de motocicletes que contaminen diàriament aquesta intensa ciutat. Si aquest ritme de vida segueix pujant i les motos es converteixen en cotxes es trobaran amb un problema important de saturació viària.Els nens i la Karina ja dormen a les estretes lliteres del compartiment que hem agafat per nosaltres (tot un luxe) després de netejar-nos les cames i braços a la pica de l’estret lavabo del tren, treient tot el color negre de la contaminació de la ciutat. Sembla impossible, però cada dia treiem “ronya i ronya negra” del fum i polució de la ciutat. Un problema greu pels habitants d’aquí que podran tenir en alguns anys problemes respiratoris importants. Ara ja són les 23:30 i gràcies a les classes repetidíssimes de mecanografia del “Maestro” (per altra banda super efectives) encara puc estar escrivint enmig del sacseig continu del tren que ens deixarà prop de Bac Ha (població amb una riquesa ètnica important, o això diuen…). Bona nit i a fer nones al tren… que demà a les 06:00h ja arribem… El Bernat estava super emocionat de dormir al tren! Fins ara la parelleta més fotografiada del sud est asiàtic estaven acostumats a barques de tot tipus, busos, carros, cotxes i avions. Ara els hem introduït un nou element de transport que segurament s’anirà repetint al llarg de la nostra visita al Vietnam. Emocionant!!!

Coincidències de la vida han fet que en menys de dues setmanes ens trobem amb els avis de St. Joan i la tieta Elena a Vietnam. Un viatge de feina a Hanoi de l’Elena ha permès que ens poguéssim veure i disfrutar d’un parell de dies intensos amb la tieta de Ferney-Voltaire, tornant a veure l’atracció estrella “Badia de Halong”, però aquest cop pel sentit contrari, des de Halong city. Aquesta és l’opció més típica, escollida i massificada per tots els tour operadors de Hanoi, encara que ens feia gràcia també conèixer-la. 4 hores de bus intens, amb avançaments inversemblants, arrambades úniques sobre altres vehicles, frenades i pitades contínues, separen la capital del país del port turístic de Halong amb unes 200 embarcacions amarrades disponibles per oferir el típic tour programat. L´imponent paisatge compensa aquest servei tan impersonal. Amb la tieta hem pogut degustar novament aquest Patrimoni de la Humanitat, després d’un bon sopar amb fondue, aquesta vegada ha canviat la fondue suïssa per la vietnamita, i contemplant l’endemà el paisatge espectacular de Halong Bay, visitant coves de gran profunditat i alguna platja pintoresca. Els nens i nosaltres hem estat molt contents de poder disfrutar i xerrar llargues estones amb la tieta!!! Gràcies per haver vingut abans i poder disfrutar junts d’aquests dos dies, ens tornem a veure d’aquí una setmaneta a Hanoi quan baixem del nord!!!

Han sigut uns dies molt intensos i molt divertits. El bon ritme que portaven els avis (acostumats a viatjar amb tour-operadors que no deixen temps ni per anar al lavabo) i la seva gran predisposció i fàcil adaptació a tot tipus d’activitats i àpats, han fet encara més fàcil aquests dies tan especials. Just després de disfrutar com ningú durant el dia i la nit de barca enmig d’un mar envoltat de formacions rocoses Patrimoni de la Humanitat, vam sortir de Cat Ba i vam agafar una barca i 4 busos per anar a Ninh Binh, ciutat propera a Tam Coc. Aquesta zona està plena de turons càrstics, plantacions d’arròs, i algun riu que voreja tranquil·lament les fotogèniques muntanyes, aconseguint el merescut pseudònim de “La badia de Halong terrestre”. Una experiència relaxant, amb uns avis tot decidits a pujar sobre unes petitíssimes barquetes metàl·liques per contemplar i disfrutar amb nosaltres d’aquest autèntic espectacle visual. Pel planer camí fluvial, ens trobem a pescadors caminant pel riu amb l’aigua gairebé fins al coll arrossegant tot tipus d’eina per a la captura d’alguna bona peça, alguns venedors ambulants, algunes barquetes amb gent local desplaçant-se riu avall, i una colla de turistes fent fila de forma separada i pausada per disfrutar d’aquest indret tan sensacional. A les nostres barquetes, passàvem del silenci absolut per observar el paisatge, a moments esbojarrats amb bromes de tot tipus i rialles. Després de les barques aprofitem el dia per visitar un parell de pagodes. Curiosament als avis els va agradar més la gran, amb jardins amples, i amb un contingut històric més rellevant, i a nosaltres una de més petita enclavada enmig d’un dels turons típics de la zona amb un entorn més natural i recòndit. De nou a Hanoi, aprofitem el darrer dia dels avis per visitar “El temple de la Literatura”, un conjunt arquitectònic preciós amb una història mil·lenària i una semblança inevitable a la imponent i majestuosa “Ciutat prohibida” de Beijing (òbviament amb molt més petit, encara que també amb molt d’encant). No podien marxar els avis sense veure el mausuleu de “Ho Chi Minh”, mentres l’avi explicava a un Bernat interessat les seves batalletes de la mili abans del canvi de guàrdia. Aquest monument a l’ídol de la nació i artífex de la independència colonial recorda al mausuleu de Lenin de Moscú. Són llocs solemnes que imposen la mirada del visitant i que es fan respectar. Aquí vam arribar massa tard per veure la tomba, tal i com vam fer en la capital russa. El Bernat no para d’insistir-nos per anar-hi un altre dia. Ell ja comença a entendre moltes coses i parts de la història, amb els seus imperis, dinasties, colonitzacions, …Bravo avis!! Moltes Gràcies per venir!!! Us esperem aviat!!!

;

Ens llevem d’hora. Pel tiet Fred, hora normal, a les 6 del matí. Ens espera un dia molt intens. Un dels dies memorables del viatge. Després de contractar el recorregut amb barca abans del tifó amb una agència local de Cat Ba, ens decidim a començar, just després del fatídic temporal, la nostra experiència d’un dia i una nit per les aigües de la badia de Halong. Les previsions del temps són bones i ens auguren en teoria uns bons dies. Sense cap imprevist anem cap a un dels molls pesquers de l’illa i emprenem el viatge cap a l’interior de les abruptes muntanyes trocejades fa molts anys per la cua d’un drac (o així ho explica la llegenda…). Una barca senzilla i agradable només pels “Sobre’s i Flotats” i un servidor, amb dos capitans i un ajudant. Un veterà vietnamita amb experiència naval consolidada, i un jove rosset català de Santpedor amb ganes d’aprendre per les insinuades curves dels estrets canals naturals marins del mar de la Xina. El recorregut ha sigut relaxant, tranquil, i en certes ocasions majestuós i imponent. Una meravella mundial, una joia de la natura, un espectacle impressionant, una visita imprescindible, un dia inoblidable, … Increïble!!! Les numeroses fotos que s’han vist de la badia donen una pista de l’indret, però la realitat mostra una zona extensa d’illetes i més illetes punxegudes, com icebergs de pedra, creant una zona d’aigües tranquil·les pel pas dels vaixells pesquers i de les embarcacions turístiques. El més sorprenent és la vida de la regió. Pobles sobre l’aigua amb plataformes sobre dipòsits de plàstic buits, amb casetes de planxes metàl·liques, barquetes petites i embarcacions més grans, i petites piscifactories casolanes. Una vida inesperada en una zona salvatge, entre el mar i la terra, entre les roques i les onades, entre els monos i els peixos, … Costa molt imaginar-se una vida en aquestes plataformes, a 10 kilòmetres de la terra ferma (una hora amb les seves barquetes), esperant sortir a alta mar per aconseguir subsistir i tirar endavant amb la família. En el món hi ha tantes maneres de viure diferents… posar-te amb la vida d’aquestes persones és tan sorprenent i costa inclús veient-ho en primera persona… El dia dóna temps per molts moments diferents: lectura del Bernat amb la iaia, jocs amb les nines de l’Abril, banyadeta per les brutes aigües de la badia, xerrades més profundes de les habituals amb els sogres, descans sobre la “cutxoneta” de la coberta, jocs desenfrenats amb els “peques”, el Bernat conduint l’embarcació durant 30 minuts, o fer kayak per les fosques coves i estrets canals marins. Al capvespre, parem en una de les vivendes flotants aillades de la zona per comprar el peix que ens menjarem per sopar. Aprofitem per fer un cafè amb llet fortíssim (que m’ajuda a estar despert aquestes hores) i conviure uns moments amb la família d’una vivenda habitual de la zona. Tots ells comparteixen la seva cuina-sala d’estar-menjador-lavabo-entrada-terrassa-cambiador- amb tot visitant que vulgui adquirir algun dels seus articles d’oferta: peixos, peixots, “peixarros” (un de 40 kilograms), minisupermercat, cafeteria, local lloguer de kayaks, … Un nen de dos anys comença a rondinar amb la seva iaia distreient-lo just abans que es faci fosc. Per alguns instants, cadascú de nosaltres en llocs diferents, observem part de la seva vida quotidiana, amb moviments normals per ells però inusuals i llunyans per nosaltres. La vida en una plataforma enmig del mar no és habitual per nosaltres, i menys enmig d’un espai natural. S’acosta el sopar i l’hora de dormir. Riures i “carcajades” s’encadenen a l’organitzar la petita sala. Enretirem llits per ajuntar-los i poder dormir més còmodament. Descobrim llaunes i ampolles de plàstic mentres un escarbat surt de sota un llit amb el código CL (“cagando leches”) buscant la pole per guanyar al Fernando Alonso en el proper Gran Premi. La lluna plena brilla sobre el mar, reflexant una nit clara i tranquil·la, amb un mar cansat i en repòs després de l’esforç passat, una exposició d’estrelles, sombres negres de les muntanyes que ens rodegen, soroll d’esquitxos provocats per petits saltirons d’alguns peixets sobrevivents de la caça marina massiva que els rodeja, llums de les quatre casetes de pescadors de la zona, la familia sota coberta dormint i sommiant amb els angelets, una música oriental del mòbil del capità sonant i un airet diví acariciant-me mentres escric les quatre línies del dia. Olé!!!!!

Tots juntets, a l’habitació de l’hotel, els nens jugant amb els regals de les cosinetes i amics que ens van portar els avis, la Karina mirant de trobar una previsió meterològica optimista, l’avi mig estirat al llit jugant amb l’Abril mentres es maquilla els llavis (millor dit, pintant-se la boca del nas a la barbeta) i la iaia parlant per Skype amb la tieta Elena. A fora un tifó de força considerable ens ha ofert l’aventura del dia. Ens hem llevat ja al matí amb un fort temporal que només ens ha permès contemplar el paisatge ferotge de la platja amb el mar esverat des d’un hall de l’hotel. Just abans d’agafar el taxi per anar a dinar al centre del poble de Cat Ba hem decidit fer una atrevida i curta caminadeta amb l’avi per la carretera que voreja les cales. La força del vent es feia cada cop més notòria, tot i això decidim fer la sortida familiar del dia i després de comprovar que les paradetes del mercat de Cat Ba estaven tancades per la tempesta, decidim centrar la nostra activitat del dia en un bon dinar en un restaurant del poble pesquer. Caldereta de peix i vegetals (tipus “fondue” que el començal ha de bullir-se el peix en l’olla situada sobre el fogonet), vinet, unes patates rosses i molta gana. La força de les onades es fa cada cop més present i ara ja invaeixen en ocasions part del passeig. Ràfegues fortes i puntuals són el pròleg d’una història que tot just acaba de començar.Continuem tranquil·lament la ruta gastronòmica amb un altre cafè amb iogurt a la cafeteria del costat. Es va fent fosc, molt més aviat de l’habitual, amb un cel dinàmic, boirós i cobert de capes de densos núvols blancs carregats d’aigua. Quan demanem un taxi comencem a veure que tot s’embolica i que cada cop està tot molt més isolat. Ens demanen el triple pel trajecte i comencem a veure que en aquests moments pot ser inclús barat. A l’arribar a l’hotel ens trobem l’inici del temporal fort. Buit de turistes però plè de moviment (bàsicament pel vent del tifó), trossos de palmeres al terra, plantes escampades per tot arreu, la recepció (majoritàriament construïda amb vidralls grandíssims) amb la porta principal protegida amb estretes barres de fusta per evitar una trencadissa imminent (fet que ens ha fet entrar per amb dificultat per una porta del costat), el personal de l’hotel protegint-se en zones segures i amb cares de respecte i en algun cas “espitació”, un soroll de fort vent continu i descontrolat, corrents d’aigua per tot arreu sense una clara direcció, … El perill d’un possible accident amb els vidres de la recepció ens fa decidir d’emprendre un llarg i inacabable camí de 30 metres fins a les escales de l’edifici de la nostra habitació. Un parell de treballadors de l’hotel (un d’ells amb casc) decideix acompanyar-nos, per assegurar al màxim la seguretat dels nens durant el curt però intens trasllat. Només sortir, un cop fortíssim de vent, fa recular al cap de l’expedició cap a les escales més properes. Un cop allà, ens trobem amb mitja dotzena de treballadors que s’eixopluguen i que es protegeixen també del tifó enmig de les parets amples de la planta baixa. Voluntats contraposades de seguir o no endavant fins al final provoquen moments tensos. Els nostres “xerpes” ens refugien per uns minuts en una altra habitació de l’hotel, mentres es decideix per “walky talky” i amb la presència final del director de l’hotel que ve a parlar amb nosaltres amb un casc i lot per informar-nos que vindrà més personal de l’hotel equipat per ajudar-nos a arribar a la següent escala del bloc on es troben les nostres habitacions. Posem l’únic casc disponible al cap de l’Abril (a coll del papa) i emprenem el camí de 15 metres. La iaia amb un senyor a cada banda equipats amb lots, jaquetes i bon calçat, agafant-la fort i corrent tant que gairebé no tocava de peus a terra, seguidament un ajudant més per cadascun de nosaltres que ens subjecta fort el braç i jo al darrera amb lAbril, només uns llargs segons i aconseguim arribar al destí amb menys problemes que en la primera part. Tota una experiència… Ara, a l’habitació dels sogres, sopant ja 4 galetes, uns “caserios” i uns pots de llet que hem pogut comprar en el minisuper del costat de la cafeteria. Mentrestant, l’aigua esquitxa fortament les finestres de l’habitació i el soroll del vent bufa colpejant tot el què troba. A fora… un espectacle continu que segueix i segueix!!! Fins quan??? Portem un dia i no fa pinta de parar… Al contrari, això s’envela…Per sort estem els 6 juntets a l’habitació del millor hotel on podíem estar en aquests moments.

CONSEQÜÈNCIES DEL TIFÓ INESPERAT: Un teòric canvi de direcció d’última hora del catastròfic fenòmen metereològic, segons ens explica el Director de l’hotel l’endemà del dia del tifó, va causar un número indeterminat de morts i desapareguts encara a dia d’avui, i de múltiples destrosses. El director de l’hotel (d’origen Taiwanès) ens va criticar durament el servei de meterologia del país, mancant-li temps per poder aplicar el plà de seguretat i posant en risc la vida de molta gent i la destrossa posterior d’infrastructures. Ell ens va comentar que hi havia hagut uns 18 morts, mentres altres fonts del poble parlaven de 7, i alguns de 50 desapareguts. El dia posterior era molt insert tot… El què tothom deia és que havia agafat a tothom desprevingut, sense capacitat de resposta, i el què és pitjor amb moltes vides en joc. Vides de gent que treballa gràcies al mar; sobretot pescadors que van sortir igualment mar endins, i habitants de cases flotants (habitatges sobre plataformes marines properes a la costa) desprotegits i indefensos pel violent vent desenfrenat. A l’hotel, contínues destroces per arreu amb arbres partits i arrancats, rajoles trencades, teulades malmeses, pèrgoles i petites construccions de fusta tombades, llums pel terra, mobiliari malmès, … Per sort, per l’arribada dels sogres vam decidir reservar un allotjament superior a l’habitual, obviant altres opcions més ajustades al nostre pressupost diari, i que normalment oferien unes instal·lacions menys segures o fermes (com bungalows de fusta i palla). Una breu passejada al centre ens fa adonar dels múltiples danys del tifó: teulades tortes i en alguns casos caigudes, arbres arrencats amb la mateixa rajola de la vorera, pals de llum per la carretera, branques per tot arreu, cartells tombats i trencats, …, i el pitjor, les restes trocejades de dos restaurants flotants colpejant amb la força de les onades els dics del port de Cat Ba Town. Plats de plàstic, retalls de tarimes de fusta, caixes de porexpan, embalatges varis, jaquetes, i tot de pertinences poc pesants flotaven al costat del moll, conseqüència de la brutal tempesta del dia anterior i imatge trista de la llastimosa pèrdua d’alguns habitants del poble. Encara recordo els restaurants flotants, amb un cartell il·luminat, reclamant la visita de turistes i locals, un d’ells ha desaparegut i els trossos es trobaven dins de l’aigua.