Diem adéu a Xile! Un país amb uns encants de primer nivell, encara que repartits en distàncies llarguíssimes al llarg de la seva inacabable costa pacífica. Amb una gent encantadora, segurament amb un dels caràcters més propers al nostre, amb una gastronomia generosa i receptiva a noves modalitats importades, amb un vi excel.lent, amb una economia creixent remolcada per una “locomotora” carregada de minerals per ser exportats, amb una policia NO corrupte que permet marcar unes primeres bases de civisme i d’organització vitals per a una societat civilitzada. Un país, per altra banda molt marcat per una economia capitalista que segueix paràmetres nord-americans. Una economia, que segons diuen els locals, poc repartida, i que per culpa d’una oferta oligàrquica només els més rics poden gaudir dels boníssims serveis que ofereix el país. Per exemple, esquiar és digne només d’uns quants. Només el forfait ja costa uns 60 euros, impossible per a una societat que el seu salari mínim és d’uns 320 euros. Els plans ADSL són igual que cars que els del nostre país o inclús superiors, i els bitllets d’avió exageradament cars i dominats per l’omnipresent companyia LAN. Diem adéu a Xile sense veure el preciós sud. Sempre ens quedarà en el record la increïble Patagònia Argentina que vam conèixer ara just fa 3 anys, per compensar el fet de no veure les famoses Torres del Paine…Tot i trobar moltes coses encara a meitat de preu que Europa, molts serveis ja estan a cost europeu. El cost d’oportunitat ens ha fet decidir anar a conèixer un nou país en aquesta llarga i interessant experiència, Colòmbia, dient així adeú a un país on ens hem sentit molt i molt còmodes, inclús dormint en barracons (pel seu elevat preu hoteler). Santiago, la seva capital, una metròpolis amb un centre atractiu i en plena remodelació, enclavada als peus dels Andes més alts, en una esplanada contaminada que abraça a uns 5 ó 6 milions de somriures amb ganes d’ajudar-te i donar-te la més càlida de les benvingudes. Un centre que combina edificis moderns amb alguns de neoclàssics, amb la majoria d’edificis en estat de reforma, augurant encara uns nous anys de brillantor econòmica. Els “cafés con piernas” com a toc distintiu, ple de noies amb minifaldilla ensenyant unes llargues i rectes cames que esperen la fixa mirada d’alguns bavosos executius amb ganes de trobar una autoestima perduda en els calaixos (també amb gent normal amb ganes d’olorar i degustar un bon cafè, i de pas, mirar les cames…). Amb un barri Bellavista que ofereix un punt de calma en una ciutat “atrafagada”, un cerro alegre que et permet adonar-te de l’autèntica urbe que et rodeja, i un centre històric amb carrers peatonals i edificis amb encant. No passarà a la història per ser la ciutat més maca, segurament ni estarà en les 100 primeres. Ara bé, la seguretat ciutadana, la bona economia del moment, la simpatia dels seus habitants, els seus voltants andins, la proximitat a la costa, i el seu parell de bonics barris, la converteixen en una bona població per als seus alegres ciutadans.
Diem adéu a Xile, a la dinàmica Santiago, a la bohèmica Valparaíso, a les sorprenents cales d’aigua transparent de Bahía Inglesa, a la minera comercial Antofagasta, i al preciós i immens desert d’Atacama que mai oblidarem. Diem adéu al seu vinet boníssim i barat, al seu menjar generós, a la seva amabilitat i al seu sol del nord. Fins aviat!

Parets pintades, brutícia pels carrers, gossos ambulants, cagarades contínues, amb poques zones verdes, infraestructura urbana mal cuidada, cases destroçades, vidres d’ampolles d’alcohol per arreu… Ningú diria que estem parlant d’un lloc amb un encant especial. Valparaíso, Patrimoni de la Humanitat, és un lloc bohemi per excel·lència, una població portuària amb una història digne d’aquesta gran classificació. És d’aquells llocs que com més temps hi destines, més t’agrada. Carrers plens de grafitis, molts d’ells autèntiques obres d’art, tallers d’artesans, galeries d’art, botigues amb detalls originals, tot amb un toc deixat que convida a relaxar-te i a observar els regals que t’ofereix una arquitectura molt peculiar i pròpia. És inevitable pensar amb l’entranyable i romàntica Lisboa. El seu relleu amb pujades i baixades contínues et fa recordar aquells turons de la capital portuguesa amb els seus barris de la Mouraria i Alfama carregats d’encant i de porqueria. Valparaíso, oblidada durant els darrers 50 anys, comença ara a treure el cap amb un toc elegant. La societat mitjana i alta va exiliar cap a la propera, rica i preciosa “Viña del Mar”, més moderna, amb més facilitats per a la nova i comercial vida xilena. Valparaíso, amb un caràcter i un estil propi que pot enamorar a molts i que de ben segur, pot decepcionar a molts altres. Els seus edificis històrics van rebent mostres d’amor amb noves reformes que estan netejant, poc a poc, una cara bruta però preciosa (molt similar a la dels meus fills després de jugar amb la bruta sorra de la plaça Victòria del centre de la ciutat). Alguns es converteixen en preciosos restaurants, altres càlides cafeteries, d’aquelles que enamoren a la Karina, i plenes d’una societat xilena amb ganes de fer moure els seus pesos, altres es transformen en hotels boutique, i altres en comerços elitistes. La resta, la immensa majoria, continuen sent baixos abandonats, cases en un precari estat de conservació, petites botiguetes de barri i algun hostal o alberg econòmic i acollidor que permet allotjar a una família catalana de dos nens rossets al preu més baix de la ciutat. Els ascensors que permeten pujar als “cerros” dónen un toc especial. La manca de pàrkings en tota la zona, les infinites pujades i baixades, la dificultat en la mobilitat privada entre els accidentats barris ha provocat que en general sigui una ciutat tranquil·la viàriament. Una tranquil·litat que arriba fins al mar, just al costat del mercat de peix, on uns lleons marins ( o llops marins, encara hem de saber ben bé la diferència…) reposen vagament sobre la fina sorra de la platja, esperant que diàriament puguin atrapar part de les sobres dels peixos frescos dels comerciants pescadors. Entre carrers i passejos, els nostres petitons es troben a uns espontanis nen i nena catalans i de la seva mateixa edat, que resideixen al Cerro Alegre. Els jocs es desenfrenen i es multipliquen… Que si pilota, que si tobogan, que si pilla-pilla, … Sense parar les hores passen i finalment acabem totes dues famílies disfrutant d’un brillant sopar d’amanida i truita de carbassó en un relaxant menjador de casa seva amb vistes a mitja ciutat. Una trobada molt agradable que s’ha repetit en una segona tarda, jugant durant hores entre alguna partida de futbolin, molts passes de pilota, cotxes i camions de joguina, …Entre jocs i passejos, els dies per Xile passen. L’activitat comercial del país és frenètica. Els carrers comercials són plens de persones amb ganes de fer “rular” una moneda enèrgica. Un país amb un ritme comercial al·lucinant, ara en ambient totalment nadalenc (estrany quan un porta sandàlies…). Amb uns carrers plens de botigues, i d’uns shopping malls de tamanys espectaculars. Antofagasta, ciutat minera ubicada just al costat del mar, és l’exemple més exagerat. En aquest cas, apart de la creixent economia, se sumen la gran quantitat de miners i miners, que omplen bona part del seu temps lliure en les llargues cues de les aglomerades caixes registradores. Un país on hem hagut de doblar el nostre pressupost diari respecte del seu veí de Bolívia. Ara bé, amb unes condicions molt diferents. Hem passat dels menús de 1euro a uns de 4 ó 5 euros. Això sí, amb unes peces de carn més grans i tendres, amb un vi que ens està fent pujar l’àcid úric com en els millors moments (l’únic producte bo i barat a Xile) i una oferta gastronòmica més rica i variada que fa disfrutar més que mai els nostres quatre paladars.

– Bernat, què t’agradaria fer pel teu “cumple”?? Crec que estarem en un lloc de platja, podem intentar anar amb bicicleta, amb cayak, quads…o fer una excursió en cavall (sempre que “los pesos chilenos” ens ho permetin…).
– Papa i mama, m’agradaria que em regalessiu joguines, ja sabeu quines, i jugar tot el dia amb vosaltres!! Tot el dia!!! Amb les espases noves, i la nova “metralleta blava automàtica”.
– Però fill, si estem sempre junts i juguem molt durant tots els dies …
– Papes. Jugar, tot el dia. TOT!!! I no val anar a fer encàrrecs, o busos, o … Jugar!!!
Doncs aquest és el màxim regal que li fem al nostre fill. 24 hores junts durant els darrers 480 dies i encara vol estar més junts i amb més jocs, i ser per un dia el màxim i únic centre d’atenció. Per sort, podem destinar tot el 26 de novembre per jugar majoritàriament i desenfrenadament al què més li agrada en aquesta etapa (després de l’etapa dels jocs amb avions i empatat amb el futbol) : a guerres, lluites, salts, curses, … La Karina mai a la vida hauria dit que es passaria unes quantes hores del matí d’aniversari del seu fill perseguint-lo per un grandiós càmping amb una espasa i una pistola a les mans perseguint al seu fill. Nosaltres que sempre havíem sigut contraris a aquest tipus de jocs…Una autèntica persecució digne del Tom i Jerry, o en aquest cas, just davant del mar, com del Mel Gibson corrent pels carrers de Miami. El Bernat eufòric, dirigint l’orquestra bèl·lica i manant en tota decisió de cada part del joc. Xuxeries i Nutella a dojo per esmorzar,caramels a tothora, pistoles amunt i avall, sessións de judo, enfrontaments letals, lluites desenfrenades, més xocolates i macarrons amb tomàquet barrejats, … També ha triat tots els menús del dia, sort que ens ho ha deixat fàcil…, i ha pogut manar i anar a dormir a l’hora que ha volgut…Un descontrol anàrquic que emborratxava la meva ment. Jo, acostumat a una educació més rígida i ordenada, inclús en dies de cel·lebració… Aquest descontrol en dies especials és més propi de la Karina que ho viu amb tanta eufòria com l’homenatjat…Déu meu!!! I amb pistoles… amb el què sempre m’havia tan oposat!!! Però en aquesta ocasió i després de les 1.001 negatives a comprar-li, vam pensar que estàvem creant un “efecte contrari” i ens van fer repensar…i què carai, ara a intentar que en aquests prematurs anys d’innocent infantesa ho mati tot, tot i TOT!!! A veure si així ens en cansem i tanquem aquesta etapa bèl.lica! Tots corrent amunt i avall, al so que tocava en cada moment… Aquest 26 de novembre, complint un desig que ens demanava a crits el nostre fill. L’Abril assumint un paper secundari digne dels Òscars. Tots il·lusionats i excitats per fer realitat un dia de somni infantil. Tots sabem que els nens necessiten i volen temps per estar amb ells. Nosaltres ens pensàvem que ja li donàvem tot i més durant aquest viatge, i encara veiem que en poden demanar més… Per aquest aniversari hem tingut tota la disponibilitat del món, i per aquest dia, el Bernat ha sigut l’autèntic Rei de l’animada festa. El 27 de novembre es desperta sota un sol radiant… el Bernat, conscient del seu rol novament quotidià i coneixedor de l’excepcionalitat del dia anterior, torna a brillar per la seva sorprenent maduresa. Ni un senyal o intent d’agafar part de tota la màniga perduda d’aquell dia anterior tan espectacular. Una nova mostra d’aquella preciosa, tendra i preuada teoria de la meva dona, de donar al màxim en dies i moments tan assenyalats! Amb un entorn d’aigües turqueses en una platja sorprenent per trobar-nos en aquest tram de la llarga i seca costa pacífica sudamericana. Un parell de cales amb aigües transparents que brillen sota el pas de l’elegant vol de les gavines i dels pelícans.

Xile ja és una altra història… Acostumats a agafar infinitat de minibusos que et deixen gairebé a les portes de tot arreu, o inclús amb aquells tuk-tuks que t’esperaven a la cantonada, o a molt estirar algun taxi (cada cop menys per l’ajust en el nostre pressupost, però que tot i això, eren baratíssims) per fer aquell trasllat carregats amb les motxil·les cap al centre del poble mentres busquem un allotjament… Ara, ja no trobem els bruts i atrotinats minibusos, els tuk-tuks ja ens queden en el record, i quan veiem un taxi girem la cara cap a una altra banda. La fàcil comunicació en la majoria de països que hem estat era al·lucinant, òbviament provocat pel poc poder adquisitiu del poble i la conseqüent falta de transport privat, provocant que innombrables minibusos carregats d’usuaris ofereixin de forma contínua transport per arreu a preus “irrisoris”. Ara, entrem a un país on els cotxes (i sobretot pick-ups) es fan presents amb un nombre força considerable, un país amb unes condicions de vida ja molt més semblants a casa nostra. San Fernando s’ha convertit més que mai amb el nostre patró!! Només 2 busos per dia per desplaçar-te a un altre poble, o taxis a preus desorbitats (de moment no hi hem pujat però segur que estan ben nets i cuidats) i la falta d’aquella abundant mobilitat pública, ens fa canviar tot plantejament en quant a desplaçament.
Per sort, prop de San Pedro d’Atacama hi ha sortides a pocs quilòmetres, però que en alguns casos, no eximeix el fet d’haver de caminar una horeta o dues pel mig del no res tot buscant el nostre destí final. Moments on sabem que no hi ha cap més solució (conseqüència del nostre viatge low cost, ara pel desert) i que tot i alguna mirada entre la Karina i jo (sobretot quan veiem a una furgoneta d’algun tour amb tots els turistes ben assentadets amb aire condicionat i el seu snack) seguim endavant amb nous jocs i idees per animar al parell de petitons que estan caminant o pedalant. Les ganes de veure nous indrets i una mica d’imaginació per crear nous jocs encoratgen encara més la nostra voluntat de seguir coneixent racons d’aquest desert tan fotogènic. Que si el Valle de la Luna, que si el Valle de la Muerte, que si “Valle de la Pepita” o del “Pepitu” … llocs encantadors amb paissatges àrids on els secs, pelats i escardillats turons plens de minerals sobresurten sobre eternes planures de terra, barrejant-se amb fines capes blanques de sal entre algun arbust perdut i grans dunes, conseqüència de la completa erosió de les delicades roques en estat de descomposició. Un entorn dur per unes cames cansades de pell sequíssima sota el dur sol del desert de 2.500 msnm, i agradable d’altra banda per uns ulls poc habituats a tal espectacle visual. Un lloc perfecte per fer caminadetes de 7 o 8 kms. o pedalades de 30 o 40 kms., inclús amb els nens, tot fent el nostre Operación Triunfo per amenitzar els moments més crítics o monòtons. Casualment per cert, guanyava majoritàriament la petitona Abril, que al saber que novament era la guanyadora dels càntics, seguia caminant i caminant entre aquells divertits saltirons mentres, sense adonar-se’n, avançava i avançava metres… El Bernat gràcies a la seva gorra i a una nova pistola (aquest cop d’aigua) encarava totes les decisions amb força i energia. Apunt de fer 7 anys, tot un “fenòmenu”!!!

San Pedro és un lloc perfecte per fer estada. El seu clima desèrtic, segons diuen el més àrid del món, a uns 2.500 metres sobre el nivell del mar, auguren uns dies de bon temps, amb molt de sol i sense mosquits (a part de les sandflies que es troben pel camí dels voltants de rius o llacs). Un entorn brutal, un desert amb paissatges novament de primer nivell, una experiència contínua de nous espais per ser fotografiats i disfrutats amb tranquil·litat. L’excel·lent ubicació del poble facilita poder realitzar excursions precioses a poca distància. El nostre viatge en low cost i les nostres ganes de cremar energia tot fent esport, ens fan escollir la bicicleta com a mitjà de transport més utilitzat, apart d’algun dia de San Fernando. Excursions curtes, però segons el punt de vista de qui està pedalant…molt llargues, ens permeten entrar en valls precioses amb uns encants especials i extraordinaris. El Bernat, increïblement fort, marcant en bona part dels casos un ritme sobre la bici difícil de seguir, amb una valentia i esforç que evidentment el recompensa amb el mallot groc d’aquest Tour de França. Una primera etapa d’uns 30 quilòmetres, assolint com a gran objectiu “El Valle de la Luna”, amb un port de primera que començava a marcar les diferències a la general. Sortint a ple sol de migdia, per poder cursar la llarga i dura etapa desèrtica. L’Abril, mentrestent, retransmetent el tour, dins del “carrito” de premsa que la portava com una marqueseta amunt i avall pel camí. La primera etapa reina d’aquesta edició del nostre Tour es passejava per les immenses i impressionants valls del desert andí. Un Bernat novell en la competició, amb només 6 anys, dominant una etapa a més de 30º de temperatura on el fort vent tallava el gran “pelotó”. La Karina, la primera en la classificació femenina, mostrava tot el seu caràcter positiu, inclús en els moments més durs, quan els seus fillets començaven a flaquejar…Durant l’etapa de descans, fem una caminadeta de 7 ó 8 quilòmetres, aquest cop direcció a una “Quebrada” impressionant. Digne del Siq de Petra, sense la sorprenent aparició del Tresor en el seu final, però amb el joc continu de dos petitons (els nostres tresors) amb ganes d’amagar-se i de soprendre’ns entre les estretes esquerdes de les empinades muntanyes. Un caminet encantador i a la vegada intrigant, entre ziga-zagues contínues, sortint de racons gairebe perduts, i recuperant un camí gairebé invisible. Un passeig entre jocs d’un encant especial. La segona etapa reina del Tour passava per arribar a la “Laguna Céjar”. Un total de gairebé 40 quilòmetres pel mig del desert. Sortint a una hora dura, amb un fort sol a sobre, amb un Bernat conscient de la distància i de les seves possibilitats. El gairebé inexistent vent facilita la primera hora del camí. Mentrestant, el petit de 6 anys natural de Santpedor, líder provisional del Tour, segueix marcant un ritme que el portarà directe al capdamunt del podium dels Champs Elisées. Tothom era conscient que el moment clau de la jornada estava en el retorn, quan els rivals estaven a l’expectativa de veure el nivell de forces del flagrant líder, tot esperant la típica “pájara”, que permetés per fi als contrincants poder intentar fer aquella escapada històrica que els portés cap a la victòria. Però, novament, el mallot groc, Bernat Solà Sobré, va seguir marcant el ritme, gairebé sense mostrar moments de “flaquesa”, demostrant de forma incontestable, qui seria l’etern guanyador d’aquesta nova edició de la gran competició francesa. Mentrestant, els diferents periodistes, entre ells l’especialista Abril Solà, seguia retransmetent aquesta brillant edició sota el famós helicòpter del Tour, gravant imatges increïbles del desert més àrid del món, amb unes llagunes pel camí que permetien als ciclistes prendre’s un bon bany revitalitzador. Amb una sorpresa molt agradable per a tots, els permetia flotar per la superfície gràcies a la gran quantitat de minerals que contenia la mateixa, i sortir ben salats salats. Bernat, felicitats!!!! Tot un gran ciclista de 6 anys!!!!