Després de dues nits a Mersing, decidim tirar amunt per la costa est direcció a un poble que uns “guiris” ens han dit que és molt interessant i a la “Lonely Planet” també el pinten molt bé. A Mersing dubtàvem d’estar-hi només una o dues nits després del nostre safari indoor a Pulau Sibu. Finalment, els bitllets de bus estaven exhaurits pel dia següent, per tant, dia de relax en aquest poble gran de la província de Johor. Esmorzars deliciosos a una cafeteria excel·lent on preparen una espècie de cafè amb molt de gel que ens recorda als “frappé” de les illes gregues i que tans bons records ens porten!!! tornarem a illes gregues!! sopar boníssim a un restaurant al costat del port, jocs incansables tots quatre junts durant 3 hores a varis parcs a la zona de la platja, nosaltres esgotats, els nens no es cansarien mai, mini-passeig cowboy a cavall en un “ruedo” de 10 metres de diàmetre, fotos pel visat de Vietnam, crema postpicades, i espectadors d’un enterrament xinès pels carrers de la localitat. Un soroll de tambors ens va fer sortir ràpid de l’habitació pensant en alguna festa d’un diumenge d’agost. Una filera de músics, encapçalats per un camió amb unes boles grans blanques amb lletres xineses i amb un sèquit de persones al darrera d’un cotxe amb el sarcòfeg del familiar. Just al costat nostre es paren per fer unes pregàries ràpides just al davant d’un restaurant xinès, ja tot preparat pel baquet, on hi havia una taula a l’exterior amb “incens” cremant. Un enterrament xinès. El nostre perill principal actualment a Mersing són les clavegueres vistes a peu de les voreres. La merda de tots els ciutadans, que no és poca, ens voreja per tota la ciutat i crea un entretingut joc d’equil•libri per no caure-hi en cap moment, amb la dificultat afegida que alguna de les múltiples i diferents olors que et persegueixen et pugui marejar per desequil·librar-te. Després d’esperar una estona el bus, hem iniciat el camí cap al nord, direcció Cherating.El camí cap a Cherating, petita i preciosa població costera, ha sigut molt entretingut. Les 5 hores d’autocar han passat molt més ràpid del previst. Una paradeta de 15 minuts per menjar un pollastre preparat en una de les paradetes cutres a peu de carretera (per cert, cruixent i boníssim, el Bernat s’ha cruspit 3 cuixes), una segona aturada de 5 minuts a la capital de la província, i durant el camí jugar i jugar amb els peques. És curiós com molta gent local volen fer-se fotos amb els nens i agafar l’Abril amb braços o els dónen galetes i coses de menjar. No sempre són fàcils els transfers, depèn del dia, del nostre estat anímic, del nivell d’exaltació dels nens, …Realment s’han portat molt bé i hem pogut jugar, pintar i inclús començar a fer alguna suma portant amb el Bernat, no se’ns ha fet gens pesat, i fins i tot la Karina ha fet una dormideta mentre jo jugava amb els nens.Les classes encara no les hem començat ja que esperem també l’inici del curs escolar (o sigui que encara estem de vacances…), encara que el Bernat en certs moments li agrada i inclús ho demana. A l’exterior avui hem vist algunes zones puntuals un pèl precàries, amb cases molt més bàsiques fetes de fusta, palla i materials poc resistents (encara que en alguns casos amb un cotxe a la porta) amb els seus animals de pastura pel carrer (sobretot vaques i cabres) . De totes maneres, a poca distància d’aquestes barraques, estaven construint noves urbanitzacions amb casetes petites iguals però d’obra per tal de substituir les velles i deteriorades. També pel camí hem vist centres comercials, refineries, alguna zona industrial amb fàbrica de cotxes, … Són contrastos molt interessants que segur que fa uns 15 anys eren encara molt més accentuats. Ara, per sort, la gent viu força bé, i en molts casos molt bé. Hem de deixar de banda els estàndars europeus de vida i sobretot pel què fa a la higiene (sobretot en carrers, lavabos i cuinesque en això sí que hi ha diferència). Aquí es veu “soltura” a l’hora de gastar i no hi ha ni un local de lloguer, es veuen cartells que busquen persones per treballar i en general una activitat econòmica molt dinàmica. I fins i tot algun Ferrari que al tiet Joan Ramon ja va conduir a Itàlia!La conducció, per exemple, ens ha sorprès moltíssim. La gent condueix de forma organitzada, respecten bastant les senyals, els motoristes porten casc i no es veu massa a tota una mateixa família sobre una mateixa moto o multitud de gent a darrera de camionetes tal i com veus a molts altres països. A excepció d’alguns avançaments intrèpits que arraconen els altres vehicles al voral, dels nens petits drets al seient de davant amorrats al parabrises sense anar lligats, d’alguns nens petits de poble conduint motos sense casc, del nul respecte al vianant, de la invisibilitat dels 5 primers segons del semàfor en vermell, la resta d’aspectes referents a la circulació són en general molt positius i semblants als del nostre país. Referent a l’educació, no parem de veure escoles i més escoles amb un format d’ edifici gairebé idèntic per totes les escoles, i moltes. Això ens fa pensar que és una sòlida base pel futur d’aquest país, un país ja molt avançat i que si no fós per la moneda i pel menjar econòmic, no acabaria sent una destinació gens barata pel turista (òbviament, encara molt més econòmica que Europa). Bé, ara descanso en un sofà, del nostre apartament que hem agafat en un dels hotels que hi ha al poble. Des que vam tornar de la illa que no agafem reserves amb antel.lació per internet i preferim veure abans l’hotel i les seves habitacions. Sobretot ara que ja han acabat les seves festes i que ja comença la seva temporada baixa. Per tant, a les 17:00h l’autobús ens ha deixat al peu de la carretera nacional (que per sort no plovia com 20 minuts abans que queia una altre de grossa), i després de caminar tots 4 mig kilòmetre per una carretera amb les nostres motxil.les i el cotxet (encara l’anem arrossegant, tot i que la major part de dies el deixem en el mateix hotel) hem començat a mirar allotjament. Just el primer Hotel és el que deia la guia que tenia piscina i ens venia molt de gust, sobretot pels nens. Mmmmmmmm!!!!!! Piscineta verdeta, verdeta, verdeta, com els múltiples rius de la selva. Increïble! Estàvem apunt de marxar després de les més que falses explicacions del recepcionista afirmant que era tema de la tempesta… quan em trobo el “jefe” i propietari de l’establiment. Doncs bé, hem fet una aposta, si la piscina demà a la tarda, a les 15:00h encara està verda doncs ens regala la primera nit d’hotel. Perfecte, ara esperem que estigui semi-verdeta demà i al punt per demà passat, ja que si tot va bé aquí ens hi estarem unes 3 o 4 nits. Per cert, el “pavo” (em refereixo al “putu jefe”), tot xulet com és ell (i com a mi m’agraden), m’ha explicat mitja vida (dues dones: una de britànica a Sidney amb dos filles a USA i una altra a Kuala Lumpur) i m’ha fet endevinar la seva edat… com no, hem tirat avall i l’hem fet més que feliç durant una estoneta. De seguida però s’ha anat a assegurar que el cap de manteniment (absent a l’hotel durant els darrers 10 dies, pel què ha provocat el mal estat de l’aigua de la piscina) tirés el clor adequat a la “Swiming-pool” al capvespre.