Sembla que ja arribem… la caminadeta de 30 minuts s’ha fet més llarga després d’entretenir-nos cada 200 metres per veure petites sargantanes, ocells, o aquesta espècie tan peculiar, híbrid d’una fusió de cactus-pi. La platja és llarga, bastant llarga. La sorra és d’aquelles paradisíaques, blanca i finíssima. Al notar-ho en els peus, ens ajupim a l’instant per comprovar si hi habiten les malvades sandflies. Per sort, no en veiem ni una… cap!!! Els nens ja es posen a córrer amunt i avall, intentant buscar un espai en l’extensa planura per jugar a un dels seus jocs preferits de platja, la preparació de creps. S’hipnotitzen en un parell de metres quadrats, enmig d’un espai natural increïble. Un dels “highlights” de l’illa i de l’arxipèlag no podia decebre. La Karina ja comença a buscar la foto del watsaap pel nostre proper i gran dia de la diada. El mar blau trencat en tonalitats diferents es va acostant amb onades que es frenen en la llunyania i que arriben descansades en la llarga i extensa platja de sorra fina i clara. De sobte, una sombra negra sembla sortir d’una de les roques volcàniques que acoloreixen la blanca platja. Movent-se tranquil·lament es va acostant cap on som nosaltres, onejant el seu cos amb estil, com diu l’Abril, com si fos una model. M’acosto, és el meu moment… Una dels milers i milers d’iguanes marítimo-terrestres de l’illa decideix passejar-se pel meu costat per compartir una mitja horeta d’aquesta intensa tarda de setembre. Acabem la bahia i decideix enfilar-se per les negres i foradades roques que delimiten aquesta preciosa platja. Intentant fer el mateix, però amb menys soltura, la segueixo acompanyant i inclús intentant dialogar, sense tenir ni una resposta a cap de les meves insòlites preguntes. Ella, decidida, segueix amunt tot buscant alguna cosa que em perdo. La pedra calenta i negra no sembla ser el seu “apeadero” definitiu i continuem la nostra passejada fins arribar a la sorra blanca que voreja els típics arbustos de l’àrida zona. Allà, just allà, ens assentem, ens mirem mútuament, mig desconfiats encara, però amb ganes de passar una estona tranquil·la i sense activitat. Ella, ben estiradeta, diria “escarxofada”. Mentres, jo m’assento tranquil·lament a menys de 2 metres per intentar establir conversa. Els seus ulls es van tancant, el seu cos immòbil i relaxat descansa sense tombona buscant els últims rajos de sol d’una tarda que acabaria totalment gris i plovisquejant. Mentrestant, em distrec fotogràficament i seguint provant un diàleg impossible que es converteix en un monòleg sense sentit. “Las Galápagos” t’ofereixen paisatges i una varietat d’animals única en el món. Un inculte com un servidor aprecia fàcilment que aquest espai és especial. Apart de les espècies tant de flora com de fauna que són identificades com a úniques en el globus terraquis, un s’adona només passejant que està en un ecosistema totalment diferent. Avui, passejant pel voltant d’unes salines, hem arribat a un punt totalment inòspit. Uns arbustos ben secs, al costat d’uns manglars, amb aquests arbre-cactus tan característic, tot sobre aquestes pedres volcàniques rogenques i negroses, … Un paissatge peculiar, curiós, diferent, impossible de comparar-ho amb cap altre lloc que haguéssim estat en anterioritat. Com si el nostre món s’hagués transformat, com si la desorientació agafés protagonisme en un espai com abandonat. Tot just abans d’arribar a “Las Grietas”, un canyó natural provocat pel pas mil·lenari de la lava d’un volcà, ara ja, tranquil i adormit. Una zona inundada per aigua marina, creant una piscina natural i transparentíssima. Amb el cap ja a dins la netíssima aigua, les vivències s’accentuen. Tot flotant, et dóna la sensació d’estar passejant pel preciós Siq de Petra (Jordània) després d’una irreal i impossible inundació. L’excepcionalitat del lloc continua present inclús quan vas a comprar la tonyina per sopar (aproximadament al mateix preu que els pèsols). Un petit moll situat a l’est del poble, és punt d’entrada del peix fresc. Una tonyina a menys de 3,5 euros/kilo (preu rebentat tenint en compe la cara, vull dir, caríssima Galápagos), més que perfecte pels nostres sopars al petit apartament que ens ajuda a economitzar la nostra estada a les luxoses illes. Unes illes amb unes restriccions ambientals que ajuden a la preservació d’un ecosistema únic. Unes mesures molt necessàries per evitar que l’home destrueixi, com en tants altres llocs, espais naturals de valor incalculable (a casa nostra en tenim bons exemples). Unes normes però torejables com sempre per segons qui, amb la possibilitat de tenir un edifici de 3 pisos pel consolat italià just a primera línia de mar en una preciosa cala, amb piscina i yate inclòs; o amb la possibilitat de construir nous centres d’interpretació medioambientals en zones totalment verges quan hi ha varis edificis abandonats com a antics centres d’investigació (a partir d’ara començaré a demanar més sobre els resultats de tots els centres d’interpretació científics, d´aquí excloc evidentment tots als referents a la medicina; o els residus abandonats al voral del mar plens de materials de construcció per la construcció d’un hotel de luxe; o la pintura caiguda directament al mar pel manteniment d’una grua elevadora d’embarcacions per als científics del centre d’investigació Darwin; … Això sí, el rigorós accés a molts llocs potencialment d’interès medioambiental resulten estar totalment controlats i restringits per a 4 tour operadors amb llarguíssimes i exclusives llicències d’explotació que afavoreixen a les seves grans, sucolentes i agraïdes butxaques. Un exemple clar, és la platja de “Las Bachas”, situada a poca distància del moll construït per accedir a l’aeroport de Bartra. La impossibilitat, en aquest cas, de facilitar amb un petit i curt caminet l’accés a aquesta platja del nord de l’illa, continua afavorint als interessos d’aquestes quatre amistats. Un nou i bàsic control en l’entrada a aquest espai natural, tampoc comportaria cap dany extraordinari en el medi, tal i com es poden experimentar en altres zones. Tot i això, la cura i respecte a la naturalesa es respira per arreu, i és la premisa bàsica i essencial per seguir mantenint aquest imperi natural. Una cura i respecte al medi amb la simpàtica i madura parella d’israelians que disfrutaven del preciós i espectacular paisatge d’avui, mentres desgraciadament continuaven defensant la presència del llastimós mur de palestina (com a única via per a la seguretat del seu país) sense tenir cura, i menys respecte, cap a les milions de persones que segueixen acorralades dins dels mues i sense ser capaços en molts casos de passejar-se i disfrutar del món com ells mateixos poden fer tal dia com avui. Els ocells se t’acosten com en cap altre lloc, els passejos gairebé a bracet amb iguanes són increïbles, i els llops marins s’estiren sobre el mateix moll pesquer tot buscant un descans després de les llargues banyades en les fresques aigües de l’arxipèleg…