Un paissatge sec i dur. Un entorn poc animador per a una societat amb molt pocs recursos. Chennai, Tirupati o Anantapur, són poblacions amb un alt nivell de pobresa i amb la desgràcia afegida de no oferir grans atractius paissatgístics ni culturals i de tenir un clima molt sec que poc ajuda a poder cultivar les terres. Òbviament, són destinacions poc freqüentades per turistes (ni per backpackers i evidentment menys pels grans grups turístics). El nivell d’oferta de serveis és molt limitat, i basat en satisfer una gran massa de població local d’un baix nivell de vida. A més, les seves àmplies diferències culturals amb occident, les seves fortes i arrelades creences i tradicions, acaben de convertir-lo, segurament, en el lloc on ens ha costat més adaptar-nos al seu tipus de vida. Durant gairebé 8 mesos viatjant amb un pressupost baix, hem passat per moltes zones poc turístiques, que han omplert els nostres sentits d’un atractiu encantador i hem pogut compartir més que mai els serveis públics i privats que ofereixen i disfruten els mateixos habitants de cada país. Aquí a l’Índia hem fet 700 quilòmetres per vies de tren i carreteres atravessant una “tierra de nadie” , sense paper higiènic, ni pràcticament menjar no picant pels peques, amb porqueria per tot arreu, ni una cafeteria o supermercat amb “condicions” … Un autèntic repte pel viatger amant de noves experiències i un pas més,superat amb rialles i dosis de paciència i jocs, per una família amb ganes d’aprendre d’un món tan diferent. Finalment, arribem a Bangalore, la captial del I+D+I de l’Índia, un oasis fins ara no vist en un país on per fi veiem una societat mitja que pot i té ganes de disfrutar de nous serveis,inèdits per a una majoria de la societat relegada en una tercera, quarta, cinquena, o sisena, o … posició (depenent de la casta). Uns “pedazo” Doughnuts cremosos i increïbles a preu indi entre unes boques infantils obertes de bat a bat com mai amb ganes de tastar “capritxos”, algunes passejades per algun carrer comercial (contenint-se en la compra, sobretot les dones, per seguir amb el pressupost diari marcat inferior si és possible a 15 euros per cap -allotjament, àpats, transport, …), un viatge amb el nou skytrain de la ciutat amb somriures i crits d’alegria dels nens per pujar-hi, jocs de “pilla-pilla” sobre asfalt en zones privades sense cotxes, pujades i baixades per escales mecàniques, passejos amb autorichshaws sota una intensa pluja, alguns dibuixos animats fantàstics en anglès a la televisió de l’habitació de l’hotel, plats deliciosos en sopars a bons restaurants i econòmics, … Tastos de luxes en un zona, on ara sí, es viuen i veuen els grans contrastos de l’Índia. Tota aquesta modernitat de la capital de TEKENAKA no pot amagar la realitat social d’aquest país. Dues converses que podem aprofundir ens reconfirmen aquesta diferència cultural tan accentuada: el taxista que ens porta a l’aerport per una banda,que també es va casar en matrimoni concertat, que no accepta intercanvis de castes diferents i que pensa seguir la tradició amb el seu fill; i l’altre noi més jove i modern amb qui parlem que pensa casar-se també de forma concertada i rebre la dot ja que la seva futura esposa s’haurà de quedar a casa sense treballar fora per tal de cuinar,netejar la casa i cuidar d’ell i dels fills…(aquest darrer és un noi jove amb texans i ben vestit treballant en una botiga moderna a l’aeroport internacional de la ciutat). Convençuts, portes en fora assegurant que el matrimoni concertat és el millor pels fills i que l’experiència del pare és sempre positiva a l’hora d’escollir la dona amb qui haurà de compartir el seu fill la resta de la seva vida, i portes endins per poder rebre una bona dot que faciliti la vida de la família del marit durant uns quants anys. Ens separa un món amb aquesta societat tan i tan complexa…