Ara ja s’està fent de nit, espero que avui no em piquin tantes vegades com ahir. No sabíem que a la illa hi havia unes mosquetes petites que piquen i no t’adones al moment però et van picant i matxacant mica en mica, no vam veure els típics mosquits i vam pensar que no calia repelent… A la meva esquena hi tinc més de 100 picades, sort que la Karina i els nens estan bé, només una mica a l’esquena del Bernat però gairebé ni es queixa. Ara estic escrivint des de la terrasseta d’una de les cabanyes cutres que té aquest resort de la illa. L’experiència és molt i molt interessant. La illa és petita i molt maca. La nostra cabanya està en una zona on gairebé s’uneixen les dues platges de cada costat de la illa, apunt de separar-se en dues. La platja de l’est és preciosa, amb sorra fina i blanca, aigua transparent (no turquesa), i una selva amb palmeres com a fons d’escenari. Ara està caient un xàfec altra vegada i encara crea un ambient més salvatge i interessant. Cap al nord el mar ja es barreja totalment amb els núvols de la tempesta, i només quan llampega es diferencien els dos blaus. Cap al sud, una línia separa del gris fosc dels núvols de tempesta del blau gris del capvespre. Quan es fa fosc, és dels moments que més m’agrada del dia, havent rigut, menjat, jugat, conversat i viscut una nova experiència amb tota la família. Avui un pèl més neguitosos per les picades del petit mosquit inofensiu. Després de dinar hem decidit anar a caminar una estona per la illa a veure què trobavem… i desconeixent la realitat total d’aquestes illes hem descobert que són habitades per gent local. En moltes d’aquestes illes hi ha pobles petits, amb casetes de fusta i planxes de ferro (bàsiques però amb un bàsic confort). En aquest cas les cases estaven disperses per una gran extensió d’herba baixa, palmeres altíssimes i cagades de vaca. Hem conversat amb vàries persones molt amablement i tranquilament, com és habitual en aquest país i ens han comentat que hi habiten unes 200 persones i uns 8.000.000.000.000.000 de mosquetes petitetes nascudes per picar!!. Tenen una escola realment gran pel volum del poble, una petita “police station”, 4 botiguetes juntes (algunes d’elles encara tancades pel “Hari Raya Aidilfitri”), i moltes vaques pasturant a partir de la tarda pel mig del poble, omplint d’excrements el pas de les 4 motos que hi passegen i dels nens que hi juguen.
Un cop hem arribat a l’extrem de la illa ens hem banyat a una platgeta i hem jugat amb una barca que mentres hi estàvem s’ha clavat a la sorra pel descens de la marea.Just quan hem tornat ens ha començat a ploure i hem decidit fer el què mai solem fer quan estem a casa : Caminar, córrer, riure i jugar sota la pluja! Doncs ens ha ben pillat i hem rigut moltíssim. L’Abril ha corregut i saltat potser durant gairebé 2 kilòmetres. Ara, continuo a la terrasseta i va plovent de valent altre cop i la cortina d’aigua no em fa veure ni els arbres que tinc a 10 metres. Espectacular. Són moments molt i molt tranquils. L’ordenador se m’està començant a mullar per la força del vent. Encara no entenc com no hi ha goteres a la terrassa. Dic això perquè, les condicions de la cabanya són bastant precàries. Ens hem hagut d’ajustar a un Resort pel nostre budget i evidentment no tot pot ser de flors i violes. Ahir a la nit la Karina es va despertar per treure un escarbat del llit. Avui, just quan ens anàvem a dutxar he vist amb la llinterna que portem (ja que la llum del lavabo no anava) un tipus de “iguana” (o diga-li draguet petit o “camaleó” o immensa sargantana de dos pams) just sobre la dutxa. No era tan gran com el què hem vist caminant, ja que aquest potser feia amb cua inclosa entre 80 cms i 1 metre. Safari fora i dins de casa. Ho vaig a comentar amb un dels responsables del “resort” (si es pot dir així), i em demana que de quin color és… què vol dir això? deixem-ho aquí. Després d’aquesta excessiva comoditat decidim escurçar l’estada de 4 a 3 nits. Entro a dins l’habitació ja que l’ordenador se’m pot inundar… Parlant d’inundacions, no puc deixar de parlar de l’autèntica inundació que vam viure en un dels trasllats que hem fet per tal d’arribar a aquesta illa. Amb l’autobús de Johor Bahru a Mersing, vam trobar una zona de la carretera totalment inundada. Aproximadament uns 300 metres de carretera impracticable amb més de mig metre d’aigua de profunditat. Un cotxe al mig ben parat, crec que amb l’aigua per sobre el motor, assenyalava la zona més profunda del caos aquàtic. Pel costat hi passaven a tota pastilla quatre tot terrenys atrevits i el nostre autocar. El Bernat s’ho passava d’allò més bé, mentres que l’Abril començava a qüestionar-se temes quan veia la seva mare preguntant-me si era millor baixar de l’autocar… Els nens estan ara relaxats jugant sobre el llit mentres la Karina va mirant les fotos del dia i a ells com juguen.