Diem adéu a Xile! Un país amb uns encants de primer nivell, encara que repartits en distàncies llarguíssimes al llarg de la seva inacabable costa pacífica. Amb una gent encantadora, segurament amb un dels caràcters més propers al nostre, amb una gastronomia generosa i receptiva a noves modalitats importades, amb un vi excel.lent, amb una economia creixent remolcada per una “locomotora” carregada de minerals per ser exportats, amb una policia NO corrupte que permet marcar unes primeres bases de civisme i d’organització vitals per a una societat civilitzada. Un país, per altra banda molt marcat per una economia capitalista que segueix paràmetres nord-americans. Una economia, que segons diuen els locals, poc repartida, i que per culpa d’una oferta oligàrquica només els més rics poden gaudir dels boníssims serveis que ofereix el país. Per exemple, esquiar és digne només d’uns quants. Només el forfait ja costa uns 60 euros, impossible per a una societat que el seu salari mínim és d’uns 320 euros. Els plans ADSL són igual que cars que els del nostre país o inclús superiors, i els bitllets d’avió exageradament cars i dominats per l’omnipresent companyia LAN. Diem adéu a Xile sense veure el preciós sud. Sempre ens quedarà en el record la increïble Patagònia Argentina que vam conèixer ara just fa 3 anys, per compensar el fet de no veure les famoses Torres del Paine…Tot i trobar moltes coses encara a meitat de preu que Europa, molts serveis ja estan a cost europeu. El cost d’oportunitat ens ha fet decidir anar a conèixer un nou país en aquesta llarga i interessant experiència, Colòmbia, dient així adeú a un país on ens hem sentit molt i molt còmodes, inclús dormint en barracons (pel seu elevat preu hoteler). Santiago, la seva capital, una metròpolis amb un centre atractiu i en plena remodelació, enclavada als peus dels Andes més alts, en una esplanada contaminada que abraça a uns 5 ó 6 milions de somriures amb ganes d’ajudar-te i donar-te la més càlida de les benvingudes. Un centre que combina edificis moderns amb alguns de neoclàssics, amb la majoria d’edificis en estat de reforma, augurant encara uns nous anys de brillantor econòmica. Els “cafés con piernas” com a toc distintiu, ple de noies amb minifaldilla ensenyant unes llargues i rectes cames que esperen la fixa mirada d’alguns bavosos executius amb ganes de trobar una autoestima perduda en els calaixos (també amb gent normal amb ganes d’olorar i degustar un bon cafè, i de pas, mirar les cames…). Amb un barri Bellavista que ofereix un punt de calma en una ciutat “atrafagada”, un cerro alegre que et permet adonar-te de l’autèntica urbe que et rodeja, i un centre històric amb carrers peatonals i edificis amb encant. No passarà a la història per ser la ciutat més maca, segurament ni estarà en les 100 primeres. Ara bé, la seguretat ciutadana, la bona economia del moment, la simpatia dels seus habitants, els seus voltants andins, la proximitat a la costa, i el seu parell de bonics barris, la converteixen en una bona població per als seus alegres ciutadans.
Diem adéu a Xile, a la dinàmica Santiago, a la bohèmica Valparaíso, a les sorprenents cales d’aigua transparent de Bahía Inglesa, a la minera comercial Antofagasta, i al preciós i immens desert d’Atacama que mai oblidarem. Diem adéu al seu vinet boníssim i barat, al seu menjar generós, a la seva amabilitat i al seu sol del nord. Fins aviat!