És increïble com un nen de 6 anys pot entendre la lògica de les sumes i restes portants i a la vegada estigui tan il.lusionat donant de menjar a un tronc de fusta que caga regals. Però per on li surt el pot de Nutella tan gran si el tió és més estret? és una de les mil preguntes que ens fa el Bernat sobre la màgia del tió… La fantàstica innocència infantil pot amb tot raonament. És un encant veure’ls picar i picar un tros de tronc amb la il·lusió de rebre una recompensa limitada per l’espai de les motxil·les,però no per això menys valorada. Les demostracions d’alegria i entusiasme són tan enèrgiques que el personal de recepció de l’hotel, present a l’entrega de premis, no podia contenir el somriure. És preciós poder reviure sensacions passades, i entrar per moments en una fantasia il·limitada, incansable i encantadora. Les expressions de la cara barregen sensacions d’emoció, intensitat, sorpresa i descontrol, tant en el moment que canten enèrgicament com quan destapen la tovallola per descobrir el nou regal. Aquí a Siem Reap, la Port Aventura Cambodjana, està plè de turistes i es fa fàcil establir converses o sopars amb altres estrangers. Un sopar amb la família belga que també estan fent la volta al món amb els seus nens i que ja ens vam trobar en dues ocasions a Vietnam, una xerrada amb una noia de Kuwait amb la seva parella marroquina (residents a Londres i guanyant-se la vida amb la venda de productes de segona mà per internet), un senyor metge jubilat que treballa en un Hospital financiat per una ONG, retrobada en un dels temples d’Angkor amb una parella catalano-basca que ens vam conèixer a Hanoi, intercanvi de sensacions amb una parella americana que estan viatjant durant 6 mesos… Els turistes ens movem pels mateixos entorns dins una bombolla irreal (com la dels nostres nens amb el tió), visitant uns enclavaments turístics, i aquí a Angkor Wat (la joia cultural per excel·lència del sud-est asiàtic) encara és més evident. Sobretot quan en aquest país, sortint de 6 o 7 destinacions clares i marcades (sobretot Phnom Penh i Siem Reap, i posteriorment Battambang, Kampot, Shiakovil, i la zona dels dofins d’aigua dolça), la resta no disposa pràcticament d’infraestructura turística. Evidentment, els problemes del país són uns altres de més importants. Avui, he intentat averiguar si tota la part nord del país tocant la frontera amb Tailàndia, disposa d’alguna oferta hotelera amb unes mínimes condicions. Després d’una bona estona de recerca (inclús en l’oficina de turisme de la ciutat) es confirmen totes les afirmacions de la guia Lonely Planet. Una gran extensiò de terreny (com en altres regions de Cambodja, per no dir la majoria), només amb poblets petits o zones rurals allunyades, sense cap tipus d’Hotel o Guest House amb un mínim de garanties (sobretot anant amb nens). A excepció d’algunes Guest House que utilitzen les mateixes cabanyes d’on viuen, no existeix oferta d’allotjament. Cambodja es troba desgraciadament en un altres status, sortint d’una posguerra, amb misèria pels carrers, i amb tot un país per aixecar amb el deure de destruir una corrupció pública present arreu. Com en el cas del bamboo train on un 20% del preu del tiquet d’entrada era pel policia, o l’empresa privada (segurament dirigida per un amic del president) que gestiona els drets d’accés d’Angkor Wat (amb un preu de 20 USD l’entrada per persona/dia), o els 105 dolars mensuals que ha de pagar el venedor d’aquarel·les al policia del temple per poder estendre la lona al terra per ensenyar les pintures. El trànsit intern comercial o turístic a Cambodja, a excepció dels 4 “ricaxons” amb tot terreny, és nul. La seva prioritat en moltes ocasions és la subsistència… De fet, cap persona local amb qui hem parlat durant una bona estona ha estat en cap altre província dins del país. Això sí, Siem Reap gràcies a la seva proximitat amb Angkor, disposa de 400 hotels (no m’he descontat… els he contat un a un) segons dades de l’oficina de turisme, 15 de 5 estrelles gran luxe, numerosos restaurants, bars musicals, pubs, vols en globus/avioneta/helicòpter, carrers comercials, … Un motor econòmic brillant pel país i sobretot pels 4 rics que paguen salaris de 40 euros mensuals als seus treballadors. Tot i això, una mina de divises perfecte per intentar encarrilar algun dia el futur del país de forma correcte.
– Què fort papa!!! (exclama el Bernat), el tió va volar ahir per anar a buscar la Nutella del supermercat del costat!!!!
– I com ho saps que és del super del costat? (pregunta la Karina mentres el Bernat mira l’etiqueta del preu)
– Doncs perquè ahir vaig veure que hi havia 3 pots i avui quan hi hem anat només n’he vist 2 !