Unes 12 hores de viatge ens separaven les precioses i úniques Galápagos del nostre proper destí. 5 hores de busos, algunes hores d’espera en terminals o aeroports i un parell d’hores de vol és el camí per arribar a Puerto López, la capital de “las ballenas jorobadas”. Ens llevem ahir en un dia grisós, típic d’aquesta època de l’any en aquesta zona de la costa equatoriana. Al pis de dalt de l’hostal es posen a fer obres i comença novament la recerca per un nou allotjament. Empaquetem i desempaquetem, empaquetem i desempaquetem… Després de valorar en vàries ocasions un parell d’allotjaments ens decidim novament pel més econòmic. Just quan arribo amb les maletes ens comenten que aquella habitació ja estava ocupada per aquella nit però que ens deixàven l’habitació senzilla de baix (antes muerta que senzilla…) per dormir-hi aquella nit (que van acabar sent un parell…). D’aquelles habitacions que ens recorden al sud-est asiàtic, sense finestres, amb el terra de ciment, sense pintar, … Durant el dia els nens no trobaven ningú a la platja per jugar, els deures tampoc sortien molt bé, el vent començava a bufar, el to deixat del poble no ens convencia i tampoc acompanyava, … vaja, no acabàvem de trobar el què al lloc… Ens llevem des de la nostra “puzilga” sabent que avui serà un dels bons dies… Ens espera la sortida en barca per anar a veure les ballenes. Surto descalç a fora, uns rajos de sol prometedors em comencen a escalfar la meva calva creixent. El soroll del mar sembla recuperar aquell to més dolç i romàntic. Aquesta zona més isolada del final del poble ens promet donar bon feeling, els carrers per asfaltar, el punt deixadet i les quatre palmeretes ens donen el bon dia. De pet a esmorzar les nostres pastes a la cafeteria popular del poble i apunt per començar la nostra primera experiència amb ballenes. Només pujar a la barca coincidim amb un equip d’hostessos de KLM en ple dia lliure. L’únic home del grup es mostra totalment entusiasta al veure que som catalans, i davant de 4 noies espanyoles molt agradables que hi havia assentades al nostre costat de la petita embarcació, ens treu ell el tema de la reconeguda i mediàtica cadena humana, i ens pregunta sobre la nostra òbvia voluntat a ser independents. Una resposta clara i contundent, tal i com ell estava esperant, amb veu alta, amb orgull, seguretat i il·lusió, i amb un convenciment fruit de les nostres fortes arrels al nostre país i a les nostres 4 barres. Només sortir tenim la sort de topar-nos amb un grapat de “piqueros de patas azules” que ens diuen adéu mentres comencem a encarar mar endins. Ens hi acostem fins gairebé donar-nos la mà a l’ala… L’Abril se’ls mira de dalt a baix tot confirmant que el color blau clar és el protagonista de les seves potes. Un color totalment pastel i brillantment soprenent. Un regal només a la sortida, tot augurant un dia complert de noves sensacions. Mitja horeta més tard, un cop ja lluny del port, mentres el Bernat i l’Abril seguien amb els ulls ben oberts per si eren els primers a veure algun salt de ballena, apareixen unes sombres fosques i petitones que sobresurten del mar… Enmig d’exclamacions d’admiració els dofíns comencen a brincar per sobre les onades, nedant en manades de desenes i desenes, ensenyant les seves petites i dretes aletes sobre el seu corbat i atlètic cos. Els seus ràpids i compenetrats moviments es camuflen entre les onades i l’aire lliure, els seus cossos onegen-volen-neden-salten-juguen-ballen i segurament riuen mentres ens veuen bocabadats al seu costat. Un cop acabat el seu joc ens diuen adéu amb un salt espectacular, des de la seva part posterior, amb una sincronització espectacular, digne de les fonts del Burj Kahlifa. L’espera es va acumulant, les cares comencen a fer-se llargues, ja hem sobrepassat el minut 25 de la pròrroga i tothom segueix a l’espectativa per si veiem definitivament el gol que estem buscant. Els menys fanàtics de la trobada ja mig dormint, alguns encara observant com en el primer minut, altres drets sense saber la posició òptima per l’esquena, altres conversant enmig del soroll dels motorets de la lanxa ràpida. De sobte, un crit i tots girats per trobar el gran regal natural d’avui. El Bernat i l’Abril posant-se de puntetes, corrent cap a l’altra banda de la barca, cridant, intenant agafar l’òptima posició per no perdre’s ni un detall del què seria una autèntica experiència natural. Una mare amb la seva cria lluint-se al nostre costat, passejant lentament, com si anessin de bracet direcció al cole. Una imatge tendra i a la vegada impactant. Una mare grandiosa, immensa, mostrant-nos la seva gran esquena durant bona part del temps, amb l’espiracle en plena acció bufant l’aigua salada amunt com un autèntic jet d’eau. Al seu costat, el seu fillet/a d’uns 7 o 8 metres fent salts i salts d’alegria, esquitxant aigua per arreu, tot provocant un soroll al·lucinant al caure novament sobre l’aigua. Sorprenent veure tal magnitud fent salts, donant voltes sobre el seu propi eix, com si d’un peixet es tractés… Tot enmig d’un moviment suau i dolç d’una mare aparentment tranquil·la però que controlava en tot instant les posicions de tots plegats. Un moment que compaginava el romanticisme familiar de la mare i la cria flotant juntes sobre el Pacífic, el dinamisme de la balena petita en plena acció, el nostre respecte envers a la imponent aparició de la mare, i la tendresa dels nostres dos rossets a l’exclamar aquells “ooooooooh” d’admiració envers a aquelles bèsties immenses en ple estat natural. Les balenes, els dofins, els piqueros, … i sobretot el sol. Aquella vitamina tan sensacional que ens fa veure i viure la vida, disfrutant-la amb una energia radiant i espectacular. La zona dels xiringuitos avui deixaven de tenir aquella sensació d’abandonament per tenir aquell toc atractiu, inclús la platja bruta d’excrements de gos ja es veia més neta i plena de gent jugant a volei o a futbol, i sobretot la nostra filla es lluia com mai en un improvitzat “desfile” de models amb la sensual música dels potents bafles del “baretu”, just abans de jugar durant una bona estona amb uns nous amiguets del poble. Ai sol, solet!!!