El nostre camí Inca.

IMG_1133Són les 8:30 del matí i quedem parats just al davant d’una corda que barra el pas de la carretera que ens ha de portar a la petita població de Potolo. El nostre taxista surt del cotxe decidit amb el seu carnet i un bitllet crec de 10 Bolivianos (un euro aprox.). Després d’un parell de somriures i algun cop a l’espatlla, el policia aixeca la barrera i seguim el camí. Havíem considerat dues opcions per conèixer la zona de Potolo: 1- utilitzant els poquíssims busos públics cap a la isolada i pobre població, fent alguna nit en aquestes zones rurals, i take it easy… 2 – contractar un econòmic taxi de 33 euros/tot el dia, fent una caminada recollint-nos al final d’un marcat camí inca per les peculiars valls de l’entorn sucreny, conèixer algunes de les petites i isolades aldees de cases majoritàriament de fang de tota la zona i retornant novament a el Sucre sense haver de fer bosses novament. IMG_1151Evitant la típica opció d’un tour amb furgoneta turística (més car, amb més gent i que no, senzillament, no em va…), escollim aquest cop l’opció del taxi per nosaltres solets (a ser amortitzat el cost en un parell de dies). Una opció que ens permet veure novament la realitat de les vies bolivianes, on en menys de 15 minuts tornem a trobar un altre control. El xòfer amb cara de circumstàncies, torna a sortir amb un altre bitllet per fer “más de lo mismo”. Tornem a passar la “cutre” barrera i seguim endavant. Bolívia té una gent preciosa, amb un caràcter molt semblant al dels seus veïns , potser rient i expressant més la seva alegria gràcies a la presència dels nostres dos rossets viatgers. El fet és que tots els habitants viuen en un país que parteix de molt avall, on Evo Morales ha aconseguit el respecte a la societat indígena i ha començat a invertir en educació i drets humans. IMG_1141Ara bé, en altres aspectes la falta de priorització, el descontrol i la corrupció continua dominant en la vida quotidiana. Uns coliseums (pavellons) o uns camps de futbol desproporcionats en petites poblacions sense clavegueram (com el del poble d’uns 10.000 habitants d’Achacachi, amb un estadi digne de segona divisió A espanyola i amb la merda dels habitants corrent pels carrers), una de les piscines olímpiques més grans de sudamèrica en un entorn sense carrers asfaltats, una policia acostumada a rebre propines per tot servei, i uns forts impulsos de l’Evo que enlenteixen la millora dels aspectes bàsics del país i alguns assessors de govern amb poca visió a mig-llarg plaç. IMG_1159Amb aquest entorn el ciutadà comença a veure la llum amb un país que partia d’un passat molt crític, marcat pel racisme, la incomprensió i l’analfabetisme. Una actualitat que ha de portar mica en mica cap a la prosperitat, però que encara li manca una fulla de ruta clara sense corrupció i amb unes prioritats més bàsiques i sòlides. Mentrestant, nosaltres seguim el nostre passeig, després de sucar a un parell de policies per poder passar per una carretera que està en obres durant els últims 4 anys. Amb un sistema de pas de vechicles molt peculiar (crec que programat per intentar putejar al màxim a la pobre gent de la zona) i marcat inflexiblement des de l’inici de les obres. Amb la possiblitat de només transitar abans de les 8:00 del matí, de 12:00 a 13:00 i a partir de les 18:00 durant aquest 4 darrers anys (inclús en fase d’asfaltament).IMG_1104 El pas per aquesta mateixa zona durant el nostre camí de tornada encara deixa més evident les absurdes normes estipulades pels alts dirigents (la resta creuen i no qüestionen, pobre d’ells…). Són les 16:00 h i arribem al primer control de tornada, sabent que haurem d’esperar un parell d’hores perquè obrin el pas (a no ser que hi hagi alguna altra sucada…). Un petit reg de quitrà abans d’asfaltar un dels dos carrils serveix d’excusa per seguir mantenint l’eterna norma i el pas totalment barrat. Mentres els passatgers dels 3 cotxes que estem esperant per passar cap a Sucre conversem amb el llarg (en tots els sentits) cowboy que barra el pas, una dotzena de vehicles de l’empresa constructora i un parell de trailers es passegen pel nostre davant (òbviament atravessant la zona prohibida) sense ordre ni control. Un petit reflexe de com fer normes absurdes que puguin durar una eternitat, mentres putegen la vida quotidiana del ciutadà. Igual que quan vaig ajudar a tramitar la denúncia de robatori del noi novazelandès que li van robar la maleta en el bus cap al Sucre. IMG_1161De la policia a tràfic, de tràfic al banc, del banc a tràfic, de tràfic a la policia per tornar al cap de 24 hores per tenir el senzill informe de denúncia. Un país amb només una empresa productora de ciment, amb la prohibició de McDonalds però amb la presència de Burger King i molts altres fast food, amb la Coca-Cola més barata que l’aigua, amb molts pobles sense accés a l’aigua o sense clavegueram, amb molts nens treballant pels carrers (encara que molts comparteixin part del seu temps laboral amb l’escola) i tancant l’accés a l’únic parc infantil de la capital a ple sol de mitja tarda… 5_BOLIVIA (91)Són exemples (alguns d’insignificants que hem viscut) que reflexen un país que encara li queda molt en organització, en prosperitat i benestar ciutadà, i que espero que l’Evo o qui el segueixi, pugui prioritzar més en sentit comú que en impulsos, per assegurar una millor vida per al seu poble (que repeteixo que prové de molt i molt i molt avall, i que en molts aspectes s’ha fet una gran obra).IMG_1147
Parem just al costat d’on van matar a un dels líders de la revolució Boliviana contra els espanyols per començar una caminada d’un parell d’hores per un recorregut ja fet pels inques fa més de 500 anys. Fem el nostre camí inca, una baixada agradable, tranquil·la, enmig d’un paisatge peculiar amb una barreja explosiva de colors diferents de tonalitats vermelloses, grogues, verdes, marrones i grises. Amb l’Abril amb ganes de jugar a cuca-magar entre les empinades roques, el Bernat cantant estridentment, la Karina disfrutant d’un sol sorprenent i un servidor gaudint d’un dels moments que més m’agrada: caminar tranquils per la muntanya amb família. 5_BOLIVIA (58)A baix el taxista esperant amb el dipòsit de gasolina gairebé buit, tot creuant els dits per no quedar-nos tirats en les buides carreteres de la província del Sucre…

Els comentaris estan tancats.