Uns dies emboirats, grisos, enmig d’un hivern suau però humit i sense treva. Uns dies de colors apagats, d’amagats somriures, d’alguns mocs penjants i d’alegria continguda. Un temps seriós que se t’encomana, que et traspassa els forros polars i que et conquereix uns rostres amb ganes de viure-ho tot intensament. Senzillament, la falta de sol, d’aquesta energia tan necessària pels catalans, i tan vital per la Sobré. Ella, que somriu de dia i de nit, que tot ho positivitza i ho agraeix. Ella que dinamitza qualsevol “parón” dels nens o que whatsaapa en qualsevol senyal de wifi. Ella, activa i decidida, somrient i alegra com sempre, perdent i perdent potència per culpa d’aquest sol desaparegut. Ella que escalfa els motors fàcilment gràcies al seu sistema fotovoltàic-hormonal tan necessari per a la seva energia diària. Ella, amb el dipòsit en reserva, amb la bateria sota mínims… Ella, finalment, aconsegueix el primer raig de sol de Perú. El nostre primer raig de sol de Sud-Amèrica, en plena temporada seca, però a la vegada, plena de boirina baixa al llarg de la costa central del país. Les seves fonts de reserva, l’agulla del seu marcador comença a donar senyals de vida… de sobte s’activen tots els sistemes neurològics habituals. Just a mitja passejada per Trujillo, al voltant del migdia, quan el sol ha començat a fer senyals de presència. Sota un fanal d’una casa colonial de color granatós, just al costat d’una galeria de fusta preciosa que sobresurt d’un d’aquests milers d’edificis històrics d’aquesta gran urbe d’un milió i mig d’habitants. És allà on el seu rostre ha començat a canviar, on la seva cara s’ha elevat mirant el cel, amb els seus ulls tancats i la seva boca mig oberta. És en aquell moment quan tota la brillantor d’aquest lloc històric ha sobresortit i s’ha il·luminat. És Llavors, justament llavors, quan ha recuperat de forma immediata l’ona expansiva de la seva força. Recuperant ràpidament aquell somriure i vitalitat que tant la caracteritza. La font de la plaça d’Armes, les esglésies, les innombrables cornises dels edificis, els portals amb treballades talles, les faroles, els reixats protectors dels finestrals, les galeries de fusta, tots els detalls d’aquest centre de Trujillo han començat a agafar aquella tonalitat que fins llavors s’havien camuflat. Inclús les interessants ruïnes de Chan Chan, restes arqueològiques destacades de l’imperi precolombí dels Chimus (anterior als inques), han destacat més que mai sobre un entorn sec i desèrtic. Milers de metres lineals de les construccions de fang de les vivendes, “huacas” (temples) i palaus d’uns 800 anys, han agafat unes tonalitats groguenques espectaculars contrastant amb l’intens blau d’un cel sereníssim. Ella ha retornat. Ella s’ha retrobat, i ens ha fet retrobar novament. El sol i els seus somriures, una correlació directa i brillant.