Amb una pedra volcàncica sorprenentment blanca, Arequipa et dóna la benvinguda a una ciutat colonial amb estil singular. Els carrers del centre històric, ben conservats i amb un caràcter molt especial, enmig d’una zona àrida per excel·lència, als peus d’alts volcans i prop dels canyons més alts del món. Una presentació merescuda per una ciutat que ens ha sorprès. Alguns estrets carrerons amb el seu color blanc com a protagonista ens ha recordat la preciosa, interessant i dura Jerusalem. El seu clima àrid, les seves muntanyes sequíssimes del voltant, el seu color clar que predomina la vista des de la nostra terrassa de la rooftop del nostre preciós i econòmic apartament (troballa increïble amb negociació llarga i intensa) ens ha fet pensar en una de les ciutats úniques que hem visitat en el món àrab, Yazd d’ Iran. Inclús, una preciosa placeta petita darrera la catedral amb unes sòbries escalinates, encarant per sota un encantador portal un preciós i estret carrer peatonal amb terrassetes (tema totalment insòlit en gairebé tots els llocs urbans que hem estat en aquest viatge) m’ha fet respirar la romàntica plaça del Rei de Barcelona. Una barreja de records que hem sentit a l’intentar percebre o classificar mentalment aquesta preciosa ciutat blanca amb un caràcter totalment propi, amb una bella fusió d’un colonialisme ben conservat i d’un ambient sec i totalment àrid als peus d’uns altíssims volcans amb una història inca d’especial interès. La visita al museu Santury (no som ni de bon tros de visitar molts museus, però aquest gairebé el considerem de visita obligada) et fa reviure una de les cerimònies inques més destacables i dramàtiques al mateix temps. El Bernat i l’Abril amb els seus sentits ben oberts han entrat en aquesta intensa història sobre una petita nena de 13 anys que va ser sacrificada per benerar als Déus de la civilització inca. Segons les seves creences, els moviments sísmics i les explosions volcàniques d’aquesta zona eren manifestacions divines en senyal de rebuig o de càstig. Per tal de buscar un perdó i una benedicció a la seva pròpia societat, sacrificaven a unes nenes joves cuidades i educades des del seu naixement per al seu cruel sacrifici diví. Després d’un llarg ritual que incloïa una llarga caminada entre els alts pics dels altiplans, una intensa cerimònia acabava amb la mort d’un nen o nena petita per a la recerca de la benedicció divina. Aquests actes religiosos es realitzaven en la part superior dels cràters d’aquests volcans que ratllen els 6.000 metres. Com a conseqüència, alguns d’aquests cossos, i en especial el de la “Juanita” (nom posat pels espanyols en memòria a l’antropòleg John, descobridor i cap de l’expedició), s’han trobat impressionantment en molt bon estat gràcies al fred de les cimes de les muntanyes i a no estar en contacte amb el sol, éssent trobades a pocs centímetres sota la superfície d’aquests alts pics andins. El boníssim treball realitzat al llarg de tot el projecte des del seu descobriment, passant pel seu estudi en laboratori i per la posterior exposició en un bellíssim museu en una encantadora casa colonial, ha permès poder veure el cos congelat de la nena en perfecte estat en una vitrina totalment refrigerada a -20ºC. El Bernat i l’Abril miraven a la Juanita amb vista perduda, tot pensant amb la dura realitat d’aquella escena. A la part final de la visita guiada i amb unes interessants explicacions només per nosaltres quatre, l’Abril al coll de la Karina li pregunta : -“Mama, tot això que ha explicat és de veritat?” Segurament pensant en pel·lícules o contes de final tràgic on li acabem dient que és només una pel·lícula i no és real. Però en aquest cas la resposta és : -“Sí Abril, és veritat, però això va passar fa molts i molts anys princesa.”Tot un treball antropòleg, que tot i el meu esperit crític que busca les grans contradiccions de la vida científica i ecològica, només em permet comentar-ne el millor del millor, un BRAVO amb majúscules! Un cafè en un del miler de locals amb encant del centre, uns dibuixos que relaten aquestes vibrants i sàdiques històries a ulls de dos nens sorpresos i inquiets, unes xerrades tot recordant la increïble i real vivència de la Kumari que encara avui en dia es manté viva a la capatial de Nepal, jocs varis de nou de restaurant o museus, i mirades de complicitat amb una cançó que feia anys que no escoltava: “Otro día más sin verte” de “Jon Secada”.