Una autèntica “boda gitana”. Això és el resum de l’esplèndida i increïble festa d’aniversari de la nostra petitona. Segurament una segona fase de “Party infantil” portada a l’extrem, després de la insuperable ( i amb un altre nivell, és clar) Walt Disney amb els avis, que va ser inoblidable. Aquest cop, hem fet coincidir expressament una data tan especial, la dels 5 anys, amb 3 ó 4 dies d’autèntica bogeria infantil. Vaja, una gincama de jocs i atraccions que premia a un parell de rossets que no han parat de seguir els nostres passos per arreu on anem. Podríem dir que ja va començar amb un dia de piscina enmig d’un verdíssim entorn natural a San Gil, just abans d’agafar el bus de nit cap a Barranquilla, l’autèntic epicentre de la festa per l’Abril, i flagrant perla del Carnaval del Caribe. Un segon dia en un petit però acollidor mini-parc d’atraccions, on per un preu mòdic van poder rebentar d’alegria en senzills jocs a l’aire lliure. El tercer dia de la “boda gitana” havia de ser el definitiu, però l’estrella es va fer esperar ja que estava tancat Divercity. Un sorprenent canvi d’última hora d’horaris va propiciar un nou dia d’activitats amb pel·lícula de cine inclòs. Joder, joder, joder, això no s’acaba mai…El quart dia ja va ser el definitiu a “Divercity”, un paradís infantil on els nens juguen a ser de grans, podent treballar de pilot d’avió, bomber, investigador privat, o treure’s el carnet de conduir mentres l’Abril està a la perruqueria, just abans d’anar a comprar al supermercat. 4 dies destinats exclussivament als peques. 4 dies!!! Una sort de poder fer-los rebentar d’alegria i disfrutar al seu costat. De fet, ells són els primers que segueixen rient i jugant mentres caminem amunt i avall per les serralades andines. Viatjar amb nens comporta un temps addicional, i no parlo pel “festín” de l’aniversari, sinó pel temps que necessiten pels seus jocs, per les trobades i trobades espontànies amb altres nens entre pilotes, nines, cotxets, o senzillament dibuixos en la bruta i arrugada llibreta d’exercicis. L’energia que gasten i que hem de gastar contínuament és inacabable. La intensitat del viatge es repeteix dia rera dia, sense pauses… De fet, no ens parem de preguntar, que tranquil.la i lleugera la vida del backpacker que es va passejant amunt i avall amb tot el temps del món per ell, amb ell i en ell. Molts d’ells jaient sobre hamaques durant hores i hores amb una llauna de birra i l’Ipad treient fum en plena zona wifi, just abans d’anar a un car restaurant indicat en la Lonely Planet plè de guiris degustant per dinar el seu plat de pasta i pizza, mentres els meus fills segueixen escurant la fantàstica sopa del menú dels baixos de la senyora que prepara menjar “corriente” a un parell o tres d’euros. Collons què bé que viuen!!! I n’hi ha un munt!!! Descalços, amb barba d’un parell de mesos, amb alguna rasteta, i fotent-se plats de 6 euros per dinar i sopar sense perdre la zona wifi que els permet mantenir els pels de punta!! Tot un món el dels salvadors de la humanitat. Òbviament hi ha de tot en el món … No per això tothom ha de ser així, ni molt menys. Ni tothom s’ha d’arrossegar… Però no deixa de fer gràcia, com mitja comunitat backpacker camina descalça, o jau tot el dia en hamaques o senzillament panduleja per carrers on el wifi fa de semàfor, o et truca al seu papa perquè li enviï més calers.Bé, un cop m’he carregat ja a un bon col·lectiu, no puc deixar de comentar els desafortunats barris perifèrics de Ciénaga, departamento de Magdalena.Un autèntic abocador de porqueria on milers i milers de persones conviuen sobrevivint per a una subsistència totalment miserable. Més que un barri pobre, una filera llarguíssima de comunitats que conviuen durant quilòmetres entre la més desagradable porqueria, recordant inclús a imatges que Índia et deixa gravades als nostres petits caparrons. Fileres de vivendes (per dir-ho d’alguna manera) acumulades sense espai, entre carrers de metre i porqueria que inunda totalment el terra d’aquests barris que endureixen encara més la vida de la classe baixa colombiana. Amb nens jugant entre la misèria, amb un futur difícil d’optimitzar, enmig d’un entorn totalment desfavorable per a una evolució cap a una vida digne i minimament decent. Colòmbia, un nou país d’extrems, com tot Sud-Amèrica i Àsia. Un país que et fa pensar molt. Un país on la classe mitja-alta (encara minoria) desfila durant les vacances lliurament per bona part del seu preciós i ric país. Un país on costa entendre els preus de les coses. On bona part de la població cobra entre 150 i 300 euros i que un menú molt complert val entre 2 i 3 euros, però que les cerveses de 0,80 cèntims salten amb una alegria considerable ja a primeres hores del matí. On un bitllet de bus ja comença a tenir el seu cost i s’omple de gom a gom. Un país on les pantalles planes (presents gairebé arreu, a excepció dels barris més desafavorits) valen el mateix que al nostre país. Un país on l’aparent normalitat sembla dominar els carrers, però que continua tenint els índexs d’homicidis més elevats del món. Un país on la gent es passeja amb total “paxorra” però que té a un gran nombre de guerrilles mig-actives concentrades en certes zones. Un país amb molts contrastos i molts pensaments diversos i molts estils de vida totalment oposats. L’aire fresc bufa suaument, l’alta temperatura diurna suavitza i és l’hora d’aprofitar aquest airet diví que et regala les muntanyes dels peus de “La Sierra Nevada” de nit (Ah!! i gairebé sense mosquits!!). Minca i la seva tranquil·litat és un paradís de relax per aprofitar uns dies de caminades entre rius, rieres i cascades. Com si fossim uns eterns seguidors de la riera de Merlès, aprofitem el nostre pas pel Caribe per disfrutar encara més d’aquesta densa naturalesa en un lloc encantador sota els pics més alts dels andes colombians. Rieres i més rieres, sota cascades i més cascades. Entre les nostres amigues, les putes sandflies (ho sento, però no trobo un adjectiu més suau per aquestes autèntiques mosquetes petitíssimes xucladores de sang) i algun interessant grup de turistes colombians que deixen rastre per allà on passen. El globus d’or el donaria a una numerosa família de Medellín que després de menjar el seu caldo en un autèntic foc de fusta fet a terra, ens comenten que Santa Marta i els seus voltants és molt brut i que prefereixen a la seva moderna, tecnològica i neta ciutat capital del Departament d’Antiòquia. Seguim disfrutant riera amunt per conèixer un pelet més els païssatges encantadors del “Pozo Azul”, mentres els dos petitons grimpen algunes petites parets de pedra que ens trobem pel camí. Just quan tornem ens trobem amb un autèntica exposició de brutícia per tot arreu, amb troços de les ampolles de vidre de cervesa trencades pel voltant del riu i una col·lecció de bosses de plàstic de colors totalment diferents. Té collons! Per cert!!! Res a dir als habitants de Medellín i al poble colombià en general, al contrari, gent d’una afabilitat i amabilitat extraordinària i per ressaltar, i molt. M’agradaria fer un incís especial al tracte rialler i cordial i honrat de la població colombiana (ara bé quan demà em foten la cartera…). Però bé, la guarreria encara és un tema cultural que ha d’evolucionar molt en aquests països de Sud-Amèrica (encara que estan molt millor en general que Àsia, els queda molt per entendre el respecte a una naturalesa que ens dóna a tots la vida). Caminadetes de dues o tres horetes, amb remullades i algun trajecte amb moto quan el destí ja és un pelet lluny. Un lloc de fàbula per a l’amant de la natura. Un nou regal natural entre un bosc més que frondós a tocar del mar Carib.