Ens llevem a Phnom Penh en una Guest House del centre, amb una habitació excel·lent relació qualitat-preu,amb piscineta a la terrassa (com el Bar Catalunya de St. Joan de Vilatorrada en els millors temps). Aprofitem el primer matí per anar a tramitar el visat de Myanmar (Birmània). Seguim els passos burocràtics de l’embaixada Birmana (amb el seu cotxe oficial, xòfer, …), fent-nos recordar els pletòrics anys del Tripartit amb el gran multiembaixador Carod Rovira. Ja havíem advertit als nens de portar-se molt bé dins l’embaixada i de no cridar l’atenció ja que era un tràmit important a fer. Myanmar no és un país fàcil per accedir-hi a no ser que hi arribis via aeri i amb el visat corresponent. De fet, en els requisits per a l’entrada sol·licitaven més informació de la que disposàvem, com una business card o bé en algun lloc esmentaven un bitllet d’avió. L’accés terrestre està molt complicat i un cop anem a recollir el visat intentarem indagar sobre les fronteres transitables (ja que n’hi ha que només hi pots entrar per visitar la província d’on es troba el pas fronterer). Tot el què ens poguem estalviar en bitllets d’avió millor que millor, ja que aquí no hi ha companyies de baix cost. Pràcticament només existeix la companyia aèria del país, encapçalada per algun amiguet dels de dalt. Per cert, avui, mentres tornàvem cap a la Guest House al vespre (després d’acabar el dia en un “parque” preciós en una plaça cèntrica al sud del Palau Reial), ens hem trobat amb un miler de monjos budistes que tornàven de resar per la mort del rei de Cambodja, tot just fa aproximadament un mes. Les autoritats són les autoritats… i més en aquest país que fa menys de 30 anys que van patir una guerra civil enmig del règim ultracomunista Khmer Roig (tipus Stalin). De fet els carrers de la capital es continuen veient contrastos encara més marcats que a Vietnam. Es veuen alguns nens descalços recollint escombreria, families mig vivint als carrers del voltant del mercat enmig de la brutícia que aquest genera, més venedors ambulants que mai, … Aquesta injustícia severa castiga a classes socials baixes de països emergents i subdesenvolupats, i els nens no en són cap excepció desgraciadament. A Vietnam és residual, tot i així recordaré sempre el malentès en una petita botiga-sabateria de barri quan un esporàdic sabater va agafar les sandàlies del Bernat per començar-les a arreglar. No vam veure que es tractava d’un nen fins que ens vam aixecar i vam sortir de l’estreta i carregada botiga. Què malament ens vam sentir!!! Aquell nen havia d’estar a l’escola i no arreglant sabates… Quan li preguntàvem sobre la seva educació, ell només deia “No Money, no money for the school”. La nostra sensació al Vietnam és que l’educació és una inversió principal pel govern i els nens acostumen a anar a l’escola. Tot i això, amb la nostra curta experiència i sense haver entrat en inspecció (evidentment) hem trobat algun parell de sabaters joves pel centre de Hanoi, alguns nens en alguna cantera al Nord de Vietnam (tocant la frontera amb Xina) o alguns nens pescadors pel Delta del Mekong. “Entenem” que són fets aïllats dins del país. En un dia a Phnom Penh, desgraciadament hem pogut palpar un major número de nens en edat escolar intentant guanyar algun Rial enmig de la selva urbana de la capital. Algun cartell sobre els drets humans sobre els nens també alerta sobre aquest fet. Sense saber mai si fas ben fet o no, nosaltres, quan viatgem no acostumem a tractar mai amb nens ni donar cap tipus d’obsequi, regal i menys diners (excepte aquest malaït malentès amb el nen sabater). En alguns casos hem cregut que les escoles poden ser una bona via per donar algun present que pugui ser útil pels més necessitats.