Arriba el dia que hem de dir adéu a Nepal. Un país que no estava previst dins del nostre itinerari inicial, i que al final s’ha convertit en el destí amb l’estada més llarga de tots els que hem estat. Segurament els paisatges himalaiecs, la pau de les seves muntanyes, els seus tès matinals, la selva de Chitwan, la barreja de l’hinduisme amb el budisme, el mix de cultures centenàries, el seu agradable clima, les facilitats pel turisme, els preus barats, … tot això ha ajudat a fer-nos allargar el viatge. Ara bé, si hi ha una cosa que ens l’ha fet especial,a part de la visita del Marcel i family, i que ens ha fet sentir com si estiguéssim a casa, és la seva gent. Un tòpic que s’utilitza en molts països i que aquí hi volem fer una especial dedicació. La nostra passada per Myanmar ens va marcar en aquest aspecte i tampoc volem fer cap classificació. Això sí, Nepal és un bon exemple d’amabilitat, senzillesa i honestedat. Com sempre i a tot arreu, pots trobar gent de tot i a totes hores. Ara bé, la immensa majoria dels habitants d’aquest preciós país són un brollador d’entrenyables somriures i de mirades netes i transparents. Ara mateix, just abans d’arribar a l’hotel per dormir aquesta darrera nit abans de marxar, hem comprat un gelat en una de les milers i milers de botiguetes de carrer de 2 m2 (que tan venen un refresc, com un pot de cola d’enganxar instant o un respall de dents). La senyora, cansada de treballar tot el dia i amb el seu nen de 5 anys al costat, somrient com ningú, i mirant als nostres fills amb una tendresa i una senzillesa admirable. Una mostra com les 10.000 que ens anem trobant durant el nostre pas per qualsevol dels carrers, carreteres, camins, pistes forestals o “trails” del país. Els dies tranquils, els que no hi ha cap producte turístic a consumir, són els que ens fan aprofundir més sobre la realitat de la gent que viu a cada país, aquí a Nepal amb la dura vida de molt bona part de la gent que hi viu. Recordo, per proximitat, dues xerrades durant els darrers dies de Sauraha a Chitwan. La primera amb el “jefe” (altrament dit, el “putu amu”) de l’hotel. Una persona que després de parlar-hi uns quants dies finalment li toquem la fibra i ens comencem a explicar filosofades de la vida (vaja un jo quan m’hi poso…). En plena zona hindú del sud de Nepal, influenciada i maltractada pel també present sistema de castes, ens comenta el seu desacord i la seva lluita rebel contra aquesta injustícia social. La seva posició en castes altes (fill del propietari de l’hotel i amb contactes al govern), el feia invulnerable a qualsevol maltractament en aquest sentit. Doncs ell mateix, va començar a revolucionar-se i a trencar tota tradició marcada per aquestes normes socials, jugant-se un status envejable per molts i odiat per ell mateix. No volia seguir la normativa d’haver de separar-se del seu millor amic a l’hora de menjar (perquè era d’una casta inferior), o de no veure aigua de casa d’un colega o de tants i tants actes absurds que el rodejaven diàriament. Uns incompliments que per nosaltres són obvis i normals, però que al seu país (i sobretot a l´ Índia) són motiu de marginació i exclusió social. Una fortalesa, que com diu ell, li serveix per combatre les innombrables hipocresies que existeixen al món. També recordo com ahir mateix, la cerveseta que vaig fer en un dels típics i petits xiringuitos bruts de Nepal, mentres la Karina i els peques veien un espectacle de danses tradicionals asseguts a primera fila (òbviament per menys d’un euro per cap). La senyora propietària del petit local, al principi tímida i com pensativa, em serveix la fredíssima cervesa (sorpresa tenint en compte els continus talls de llum al país) i s’assenta a uns 3 metres de distància. Al cap d’uns minuts comença la típica conversa de “Where are you from?”, “How is Nepal?”, “How long have you been here?”, per anar entrant amb el tema familiar “Are you married?”, “How many children do you have?”, … L’ambient rarament fresquet d’aquell vespre a Chitwan, la cerveseta al puntet i el fet de disposar temps de sobres, van portar a aprofundir més i més amb la xerradeta. Una dona jove i vidua de 39 anys i amb un nen de 21 estudiant uns cursos a la ciutat més propera. Una dona ben conservada i que feia el seu goig parlant orgullosament del seu fill. La intensitat amb les seves frases amagava una deixadesa cap a ella mateixa i cap al seu futur. Mostrava un desencís cap a la seu ésser i una falta d’il·lusió cap a una vida alegra i plena. Unes quantes preguntes més i l’aparició d’algun familiar acaben de dibuixar el mapa d’aquesta senyora. Canviant ja el to i passant a un xiuxiueig baixíssim i poruc, entenc que viu sola a sobre el bar, just al costat de la família del seu ex-marit. Una família que la controla, que l’obstrueix psicològicament i que la vol mantenir etiquetada socialment amb el seu cognom. Una opressió que es digereix quan traga la saliba al sentir-me a parlar de la lluita cap a la llibertat. Cap a una vida allunyada del “què diran…” i dels prejudicis socials d’aquesta societat tan arrelada a aquestes doctrines i tradicions tan tancades (com el cas de la Kumari). Un esforç molt superior al que van haver de fer alguna generació anterior a la nostra a Catalunya, per sortir no només del murmureig popular i del què està bé o mal fet segons els altres. Una lluita difícil que pot acabar excloent-la a ella i al seu fill d’una bona part de la població enterrada per les seves pròpies imposicions basades pel “putu” sistema de castes vertical, amb els corresponents càstigs i exclusions. Amb un to esperençador i amb el cap un pèl més aixecat, mostrant una inèrcia clara als meus comentaris, em confirma que té un possible pretendent amb qui contacta la major part del temps via sms. Una possible nova relació que li fa pessigolletes a la panxa, que li estimula il·lusió i que amb un pas més que valent, la pot fer reviure (o potser viure, ja que igual el primer casament va ser pactat o de conveniència) una riquesa interior d’amor i llibertat com la que podem gaudir qualsevol de nosaltres. Al Nepal notem amb molta més intensitat que a la Índia, aquestes ganes de canvi, aquestes ganes de deixar enrera aquestes tradicions i tortures socials que en el cas del país veí, porta a l’assassinat de milers de dones o a l’exclusió social de qualsevol qui s’atreveixi a capitanejar aquest vaixell de valents. Demà deixem Nepal, havent après moltíssim d’una gent maltractada per uns polítics que només inverteix en temes militars (presents arreu del país) i en tenir unes bones butxaques per omplir-les de comissions. D’uns governants corruptes que obren les portes a innombrables ONG’s perquè tapin com puguin 4 dels 4000 forats socials. Uns dirigents d’una democràcia jove (d’uns 5 anys), massa feble i amb poc convenciment, més centrats en posicionar militarment els seus soldats i en mantenir un control policial sobre el territori, que en servir al seu poble i millorar-los i facilitar-los una mica més la vida. Potser encara enclustrats en una història marcada per la presència de petits imperis independents reunificats en un sol país. Sigui el què sigui, un Govern que poc mira per la seva gent i frustra les il·lusions de milions de persones amb un gran cor.