Un somni fet realitat,un miracle d’un senyor que va destinar tota la seva vida a intentar ajudar a un col·lectiu marginat en un injust i sofert sistema de castes. Només trepitjar l’Índia durant una setmana, es fa realment molt complicat imaginar-se com Vicenç Ferrer va poder introduir-se a la complexa societat índia i tenir el poder de convicció suficient com per reintroduir socialment a la casta més desafavorida. Dia a dia, pas a pas, abraçada rera abraçada, maó a maó, somriure rera somriure, omplint un present ple de treball i decisions per aconseguir un futur inimaginable per a una de les zones més pobres d’aquest complicat estat asiàtic. Va ser capaç de convèncer a un poble oprimit dins d’unes incomprensibles normes socials, i poder excavar un llarg pou ple d’aigua, esperances i noves il·lusions. És especialment en aquest moment inicial on ens deixa més al·lucinats, quan havia de foradar aquesta intrencable barrera cultural. Amb la seva capacitat brillant d’empatia,una ferma decisió de lluitar per una causa dura i real, per intentar solucionar uns problemes presents i palpables en el dia-dia, i un treball incansable. ADMIRABLE és poc!!! És un adjectiu que es queda molt i molt curt!! Actualment estem parlant que la Fundació Vicenç Ferrer, coneguda a Andhra Pradesh com la RDT (Rural Development Trust) és com un mini-estat dins d’una zona pobríssima i semi-desèrtica, oferint uns necessaris serveis socials subvencionats per unes contribucions, que enlloc de provenir d’uns tributs d’una població que ho abona a un govern que fins fa poc els tenia completament oblidats, provenen d’unes lloables i ben invertides ajudes solidàries de 130.000 espanyols (55.000 dels quals són catalans). Aquests serveis van destinats per cobrir les necessitats bàsiques socials d’un col·lectiu de castes més marginats; “els dàlits” (intocables), “els grups tribals” i els “grups chenchu” (que ocupen els boscos centrals de l’estat d’Andhra Pradesh). Pel què al nostre país són persones, aquí són gent de classe social molt baixa, amb pocs estudis, pocs recursos econòmics, i amb una forta i soferta tradició cultural que els priva d’evolucionar i que pateixen un injust càstig continu de rebuig i marginació de la mateixa societat. No obstant, en els últims anys, amb l’accés a l’educació i noves oportunitats de feina, la situacio socio-econòmica dels “dàlits” ha millorat molt, gràcies al treball constant de la RDT.Les dones amb una dosis extra de sofriment per l’incomprensible “dot” (aportació econòmica o material que ha d’aabonar la família de la dona a la família de l’home en el moment del seu casament), i que és en molts casos,el principal problema que les pot portar a l’esclavisme moral o inclús a la mort (en cas de famílies que no poden acabar de pagar la dot, la família de l’home les pot arribar a matar per tal de tornar-se a casar i rebre una nova dot). Persones discapacitades abandonades i marginades. Nens petits desnutrits, en estat d’extrema pobresa en condicions de vida inhumanes, amb la falta d’algun membre familiar, amb un elevat nombre de germans, i en un entorn envoltat de misèria. Per tota aquesta massa social i en especial per aquests col·lectius més desfavorits, s’ha anat construint mica en mica un autèntic imperi humanitari que segurament ni el mateix Vicenç Ferrer hauria sigut capaç d’imaginar-s’ho el dia que va arribar per primera vegada a l’Índia. Múltiples centres sanitaris, 3 dels quals hospitals generals, centres especials d’atenció pels discapacitats (amb tallers, obradors, …), impuls social i econòmic per a fomentar l’escolarització, treballs educatius continus en reforç per primària i subvencions amb beques per l’accés universitari; programes socials per a la sensibilització cap a la dona i cap al seu corresponent reforçament moral per lluitar contra la discriminació que pateix la dona en una societat masclista i abusiva; multitud de programes ecològics (construcció d’embassaments, reforestació, excavació de nous pous, …); subvenció en la construcció de vivendes dignes; … Tota una xarxa de serveis que arriben a cobrir una immensa àrea, dels quals 2.500.000 de persones se’n poden beneficiar (ho he repassat vuit cops i no sobre cap 0). Només 15 euros al mes per un apadrinament… Una simbologia que va significar el cop de Marketing perfecte per aconseguir un capital necessari per mantenir unes instal·lacions i uns serveis (que en un país desenvolupat són teòricament públics) per a un col·lectiu desenterrat de la pura misèria. Veure l’Hospital, les seves sales, els nens en incuvadores, pares abraçats amb els ulls plorosos esperant que el seu fill se’n pugui sortir, nens en ple tractament mèdic lluitant per un futur amb possibilitats, … Totes les infrastructures i serveis mèdics i assistencials què al nostre país considerem normal. Normal… i inclús en constant crítica… No ens oblidem!! No és normal!! És un autèntic privilegi!! Un privilegi que hem de lluitar per conservar!! És inevitable pensar en la injustícia d’un món tan i tan desigual… i per què a nosaltres sí i a uns altres no… Uns altres que també tenen cares i ulls, que tenen uns noms, uns pares i mares, germans, amics, una casa, una salut…i en molts casos un cor immens…La força d’aquest lloc, 10 anys després de la nostra primera visita, aquell cop evidentment sense nens, contínua sent viva. Ara però, sense el Vicenç Ferrer, sense el “Father” com li deien aquí… Sense el seu caminar pausat, les seves bromes, les seves frases planeres i a la vegada, plenes de sentit, … Això sí, amb la mateixa essència, il·lusió i energia per seguir fent realitat la seva gran obsessió. A cada centre, sigui el que sigui, impera un respecte impressionant al professor, metge, professional, … Una herència d’un treball amb una metodologia i uns valors que poca gent al món ha sabut divulgar tant i tant intensament. Fa gairebé 4 anys de la seva mort, i hi ha frases seves o inclús xerrades que continuen sortint en boca dels seus col·laboradors:
– “Pobresa i sufriment no estan per ser enteses, sinó per ser resoltes”
– “Em van enviar els Jesuites per batejar als cristians de l’Índia. Vaig arribar i no hi havia aigua… Vaig pensar immediatament que havíem de construir algun pou per trobar-ne… finalment no vaig gastar ni una gota per cap bateig…”La seva presència continua viva també a l’ànima de molta gent que ha vist que gràcies al seu treball i esforç, ell i els seus poden viure, i poden viure amb unes condicions socials dignes (molt i molt diferents de les que tenien abans de la seva arribada). Per això no és d’estrenyar que molts habitants de la zona situïn a la figura de Vicenç Ferrer per davant de la de Déu (tot i saber la importància que representa l’hinduisme per a tots ells). Ell va deixar l’ordre jesuita per la gent, no volia “trabes”, ni trampes burocràtiques o missatges religiosos confosos. Es va convertir segurament en un nou profeta, aquest cop humanitari. Qualsevol qualificatiu és poc, quan veus la quantitat i quantitat i quantitat de gent, de famílies, de persones, de cares humanes en patiment però amb la il·lusió de veure com un fill pot seguir endavant… El projecte segueix viu, ara dirigit per la seva dona Anna Ferrer i el seu fill Moncho, persones vitals per un projecte real d’una “embergadura” espectacular. Una realitat amb les portes obertes a tot visitant que vulgui palpar i comprovar de primera mà, que cada senzill euro es destina a famílies i famílies amb nous somriures d’eterna il·lusió i agraïment.