Els nostres ulls privilegiats han tingut l’opció de viure insitu les diferències dins la ciutat. Després d’una passejada per veure una Notre Damme amb maons rojos, un cafè i orange juice amb classes, una Post Office (com a edifici emblemàtic de la ciutat), alguna sessió fotogràfica provinent de càmeres de joves asiàtics, el Palau de la Reunificació reconstruït segons les bases del fabulós gust comunista, … hem entrat en un dels milers i milers de carrers estrets de Ho Chi Minh que condueixen a zones de vivendes de la gent local de poder mig-baix (per nosaltres molt baix). El carrer, d’un metre i mig d’amplada, era l’únic accés per als residents del barri. Els veïns hi entraven a peu o en motocicleta enmig de les corregudes dels nens petits, d’alguna tuberia de cloaca gotejant i de nens que tornaven de l’escola. Mentrestant, com no, veient l’estret escenari, el Bernat ha improvitzat un encierro protagonitzat per l’Abril, dos nens del barri, la Karina i ell mateix com a brau potent i viril. A la sortida, tot just a 15 metres de distància, botigues de roba i complements de luxe. Una zona plena dels típics edificis neoclàssics francesos (una de les poques restes agradables de les etapes colonitzadores), jardins i amples avingudes. Hotels de luxe, restaurants, cafeteries caríssimes i botigues de primeres marques per satisfer al client exclusiu de la zona. Una exclusivitat que l’hem volgut tastar per uns moments pujant a la 23ª planta de l’Hotel Sheraton i contemplar l’irregular Skyline de l’antiga Saigon mentres preníem un Mojito. Agafem la zona estrella del bar de l’àtic ocupant una primera taula de taburets pels papes i una segona taula auxiliar més gran pels dibuixos i manualitats dels nens, ocupant mig Pub-Longe en plena posta de sol. Un cop instal·lats i ben carregats amb ampolles d’aigua pels nens (comprades abans de pujar en un xiringuito de la cantonada), demanem només un Mojito (curiosament el més barat de la llista de preus) per compartir. Al veure la negativa a prendre cap altra consumició, el cambrer tot educat ens informa de l’estelar oferta Happy Hour d’una segona consumició gratuïta després d’acabar la primera beguda sol·licitada, això sí, sense la possibilitat de compartir-la. Però què ens diu? A nosaltres precisament que ho compartim tot des de fa més de 17 anys… Esperant que adquiríssim una segona consumició doble per la meva estimada companya de viatge.Li responc de forma clara, sèria i segura que ningú més prendrà res, i que les dues consumicions seran per mi solet. Segurament, si busques al diccionari “incredibilitat” sortirà a partir d’avui la foto de la cara d’aquest cambrer. Tot i això, la meva cara segura, directa i 35 anyera el fa recular i dirigir-se cap a la barra per preparar el primer Mojito de la vetllada. Llatins com som, aquesta oferta única i perfecte per a la nostra butxaca ens permetia disfrutar de dos mojitos pel preu d’un, 8 euros (car per ser Vietnam però ja un preu més raonable) i compartir “d’estranquis” aquest gust entre els nostres dos paladars. Amagats de la mirada de la mitja dotzena de cambrers (com quan fumàvem amagats de petits o copiàvem algun exàmen), acostàvem puntualment el got del gustós i meravellós Mojito als preciosos i carnosos llavis de la meva assedegada Karina. Les altes i frondoses plantes kentya de la sala permetien camuflar-nos per poder-nos hidratar conjuntament. Tot sigui per seguir el pressupost marcat! Quin luxe!!! I molt millor compartint-lo és clar!!!