Ahir dia de transfer per arribar a Can Tho, capital del Delta del Mekong. Tirada llarga de bus amb classes d’anglès incloses i entrepans de salsitxa. Els nens s’amenitzen el recorregut de maneres diferents i saben gestionar com ningú el temps d’alt de l’autobús. Jocs, més jocs i més jocs, precedits d’algunes classes d’anglès, i quan començaven a estar cansats cap al darrera de l’autobús per compartir els darrers moments amb algun jove vietnamita amb ganes de jugar i acariciar a dos nens rossets. Avui ens hem agafat el dia en calma, a poc a poc, sense un objectiu clar i definit. L’atractiu principal de la zona, els mercats flotants ho deixem per l’endemà. Tot i la desorganització del dia, sempre acabes tenint experiències diferents a quan vius al teu lloc habitual. Tot passejant pel voltant del riu Mekong lliguem un acord amb una senyora perquè ens porti l’endemà a les 5 del matí a visitar dos mercats flotants, un recorregut d’uns 40 kilòmetres durants 6 hores d’una barqueta per només nosaltres 4 per uns 15 euros. A l’agència del davant (que segur que acaben llogant a la senyora) et demanen més del doble. Encàrrecs varis com portar uns 4 kgs de roba bruta a la “laundry”, comprar pasta de dents i quatre gasses estèrils per ampliar l’stock per cas de necessitat, … Tot caminant acabem visitant una escola pública primària, part implícita del nostre projecte del viatge. Realment ha sigut molt interessant… Per tot el país es veuen escoles molt ben construïdes i acabades, inclús en zones rurals o en barris d’urbes més desestructurats on les vivendes són més precàries. L’escola està situada al centre de Can Tho, capital de província del Delta del Mekong. El seu tamany era considerable amb múltiples classes per albergar als 1600 alumnes. Classes amb una mitjana de 42 nens, instal·lacions molt netes i un ordre i respecte digne d’admirar. Al principi ens pensàvem que no trobaríem a ningú per poder-nos comunicar, però finalment ha baixat la professora d’anglès, qui molt amablement ens ha ensenyat les instal·lacions. Un edifici quadrat de tres plantes amb un pati central per les activitats físiques i esbarjo, amb una bandera de Vietnam isada al davant d’un mural del Ho Chi Minh amb un nen. Una figura beneïda arreu del país gràcies a la seva victòria en el procés de liberalització contra els francesos, en un posat totalment paternalista abraçant a un nen. Cada dilluns al matí canten l’imne nacional mentres la bandera puja i puja. Segurament ens recorda a alguna cosa… El país continua liderat per un partit comunista obligat a obrir-se al món, però mantenint el control de l’opinió pública i de tots els òrgans i serveis públics. La qualitat de les escoles (tenint en compte com està la resta del país) mostra que el país va veure clar després de la seva última, desgastadora i horrible guerra (acabada al 1975, la coneguda “Guerra del Vietnam” amb els americans com a agradables protagonistes) cap a on havia de començar a invertir, i l’educació va ser per sort el primer. Visita realment interessant mentres l’Abril buscava els gronxadors o imitava als nens que feien educació física. El Bernat intentava seguir la conversa per moments tot i que l’energia de l’Abril l’arrossegava per instants cap al joc i rialles.Aprofitem la calor sofocant per banyar-nos en un piscina municipal, clorada a no poder més, i disfrutar amb companyia de nois vietnamites d’un parell d’hores de refresc. Ens excedim del pressupost i finalment acceptem abonar l’entrada; 0,60 cèntims d’euro per persona i els nens gratis. Tot fresquets i ja gairebé de nit, passegem pels carrers comercials fora de la zona turística tot mirant algun possible restaurant interessant. No hem de caminar ni 100 metres per veure al fons d’un carrer estret, el típic cartell gran il·luminat de colors diferents amb un símbol d’una marca de cervesa. Una marisqueria típica asiàtica ens estava esperant. Peixeres immenses amb tot tipus d’animalons marins; peixos, peixots, peixarros, gambes, angules, crancs, cloïsses, ostres, cargols de mar, i serps. Mmmm!!! Perquè no?? Agafem un peixarro dels grossos, unes quantes cloïsses i una serpeta que treia la seva llengua llarga i vermella mentres el cambrer l’agafava escanyant-la per poder-la pesar. Acordem el preu de la mariscada o “serpentada” (ara no sé com es diu això…) i cap a la taula. El Bernat, tot emocionat i excitat vol formar part d’aquesta experiència gastronòmica. Just al moment de treure-la de l’olla amagada sota el caldo de verdures, passa un senyor en un estat bastant ebri que es para al nostre davant, ens mira, es posa la mà en horitzontal al cap (com un militar) i es tira un “rot” (perdó, una erupció vocal) d’una força envejable. De fet, jo crec que aquí s’entrenen per veure qui fa la guarrada més forta. Els sorolls més rellevants sempre són quan volen fer un escupit (perdó, un llançament còncau de saliba). Sense exagerar, avui durant la nostra “serpentada” potser hem escoltat mig centenar de “collada amunt” amb un so de “j” inspirada (o sigui, impuls intern del tòrax direcció a la faringe amb so greu i humit per expulsar els líquids indesitjats del sistema gàstric) per tal de llançar al mig del terra del restaurant un bon “sipiaju” de tamanys considerables. Pensem que és un esport nacional que volen potenciar perquè sigui olímpic. Té fidels seguidors i autèntics especialistes tant en la preparació com en el llançament. Aquesta era la part acústica que envoltava la taula. Pel què fa a la part visual, manades de grups d’homes asiàtics de negocis totalment ebris, caminant com serps (mai millor dit) buscant un lavabo situat en un horitzó difícil d’arribar. Tot el què per nosaltres és símbol de “grolleria” o de mala educació, per a ells és símbol d’agraïment i de mostra d’ampatia cap als companys de negocis. Com més borratxo i groller siguis, més bé t’ho estàs passant i per tant més mostres la teva alegria del moment.Per cert, el Bernat devora la serp com ningú i segueix amb la seva evolució creixent dins de la degustió de tot tipus de gastronomia. Bravo Bernat!!! L’Abril, ni se l’ha mirat.