-Toc, Toc, Toc- sona la porta a les 9:00h. del matí despertant-nos a tots -Qui deu ser a aquestes hores? pregunta encuriosida la Karina. – No ho sé – responem tots plegats. L’Abril s’aixeca i se’n va cap a la porta tota decidida: – És un caga tió – afirma amb un to suau, tranquil i amb la total normalitat,com si cada dia trobéssim tions a la porta… El Bernat s’aixeca de sobte i exclama l’arribada del nostre company volador “tió”. Una Màgia sorprenent l’ha fet volar mig món per arribar a la porta de la nostra habitació de l’Hotel. Amb un somriure de banda a banda, unes pestanyes llargues i negres, unes galtes rosades i alegres, amb un cos petitó, rodó i allargat, afamat com ningú amb ganes d’il·lusionar encara més a un parell de petitons amb un carinyo entrenyable.
Durant tot el matí ha faltat temps per adorar-lo, cuidar-lo, alimentar-lo i mimar-lo. Una increïble entrega i mostra d’afecte demostrada en moments concrets, sense continuïtat però sense perdre la intensitat que caracteritza als nens. La mateixa per nedar a la piscina fent carreres disputades per ser el campió mundial de Siem Reap, just abans de començar la nostra segona incursió als omnipotents Temples d’Angkor. 
Ahir vam poder fer un primer tast durant la posta de sol, observant Angkor Wat i la seva imponent entrada, reposant sobre una pedra d’un temple secundari situat just al seu davant. Uns moments tranquils i inspiradors, amenitzats per algun ball de l’omnipresent “Gangnam Style” de Santpedor amb la seva especial Chirlreader, i per la presència propera d’una petita serp escorredissa movent-se entre les herbes i les pedres.
Aquests temples estan situats enmig d’un bosc frondós amb una intensa vida local pels seus voltants. Fa molts anys va ser la ciutat més important i gran del món, coincidint amb plena edat mitjana a Europa. Una ciutat sota el domini dels Khmers on es construien temples per adorar als seus Déus hindús o el reflexionar davant del seu buda (un imperi amb aquesta dualitat de religions – Hindú/budista segons les preferències del seu emperador). 
Els temples són els únics edificis supervivents, relíquia imperial religiosa per excel·lència del sud-est asiàtic, i font d’informació de moltes tradicions i formes de vida dels locals dels s. IX a s.XII. Els temples eren els únics edicificis que podien ser construïts en pedra, mostra de l’eternitat dels seus Déus. Unes pedres explorades i descobertes 800 anys després pels dos petitons rossets catalans. L’encant, els detalls, el secretisme i la foscor dels racons es barreja amb la solemnitat i l’elegància del conjunt. Una barreja explosiva, una joia històrica, un Patrimoni mundial de la Humanitat de primer ordre, la Màgia d’Angkor, i la Màgia del tió. 
El gran número de temples i la seva magnitud dilueix les “manades” de turistes, permetent disfrutar-los i gaudir-los de moltes maneres diferents enmig d’una zona boscosa i de gran encant; moments a l’interior fosc d’un temple asseguts al costat d’una dona gran religiosa i devota al seu buda, o bé observant les parts més salvatges on les arrels dels arbres penetren enmig de les pedres integrant-se com a part implícita del mateix temple, jugant a soldats entre les columnes de les llargues sales auxiliars, fotografiant els innumerables detalls i relleus, grimpant les ruïnes de les parts destroçades, bocavadant davant el canvi espectacular de colors del cel mentres el sol ens torna a dir adéu entre les fulles dels arbres de la plana cambodjana, o conversant amb tranquil·litat amb un venedor local d’aquarel·les. Una xerrada intensa on novament tornem a palpar la duresa de l’habitant cambodjà.
Una realitat allunyada dels temples, dels hotels de luxe i de tot el macro-muntatge turístic de Siem Reap, digne d’una nova zona de Port Aventura. Una vida més amb un passat horrorós i un present complexe i difícil. Després d’una hora de seure pel voltant, de jocs varis amb els nens i de veure’ls vendre les seves pintures als quatre turistes d’aquest temple secundari, neix una conversa més profunda i amb un contingut difícil de pair. Quan tot just tenia 8 anys, enmig de la guerra civil dels anys 90, els Khmer Rojos (els ultracomunistes seguidors de Pol Pot) van disparar i matar al seu pare al seu davant, amb el temps just per posar-se a córrer, fugir i escapar de nous trets, perseguidors d’una esquena jove, innocent i tendra.
L’accés a un Monasteri budista li va garantir una certa educació, seguretat i necessitats mínimes cobertes durant 10 anys d’adolescència-joventut. Posteriorment, un cop passat l’horror de la guerra va conèixer la seva dona amb qui ha tingut dos fills d’edat similar al Bernat i l’Abril. La senzillesa, amabilitat i inclús tendresa de les seves paraules encara el lloaven més. Novament sentim frases en referència a la nostra sort (referint-se a la dels occidentals o gent de països del primer món) de poder disfrutar d’una realitat a Europa, que inclús en plena crisi, es troba a anys llum d’una vida dura i castigada,com la seva o la de tants d’altres cambodjans. La seva cordialitat i respecte en aquestes paraules sinceres i evidents encara penetraven amb més força (una força necessària que ell i els seus necessiten per tirar endavant diàriament). Per sort, aquest turisme de masses que mou la zona de Siem Reap és un motor econòmic viu i important que vitalitza una esperançadora classe mitja de moment gairebé inexistent (salari mensual d’un professor o policia és d’uns 40 euros).