Un darrer sopar al davant de l’estació central de trens de Bangkok, amb unes taules de plàstic sobre la carretera, amb onades de cloaques però assaborint un cop més un menjar boníssim, una mostra més de la increïble qualitat culinària d’aquest país. No s’ha de freqüentar bons o cars restaurants per degustar plats realment sensacionals. Avui mateix, altra cop viatge de 5 hores en tren, hem pogut tastar diferents productes elaborats de forma natural i artesana, podent disfrutar d’una àmplia selecció de tapetes asiàtiques. Arròs de vegetals amb “chili”, preparats de coco, boletes de farina d’arròs amb fruita carmelitzada, galetes d’arròs amb fils secs de cacahuet, arròs dins d’una canya de bambú, … Tots els venedors amb una cantarella similar es van passejant amunt i avall del tren oferint les seves especialitats i buidant al cap d’uns minuts les seves bosses i cistelles plenes de menjar. Un autèntic plaer en un país que deixa molt fàcil poder menjar en qualsevol parada del carrer, sigui d’on sigui. Fet que en segons quins llocs en altres països del sud-est asiàtic, l’aspecte del menjar (sigui per la diferència cultural, habits o per la manca exagerada d’higiene) ens havia fet tirar enrera, sobretot anant amb els dos petitons.
Els nens han acabat la seva dosis de transport ferroviari cantant i saltant mentres baixaven del tren. La seva energia és impressionant. Entenen molt bé el concepte de viatjar i dels corresponents trasllats. Aquest tren de 5 hores valia 3 euros per tots 4, enlloc dels 33 euros que ens hauria costat l’express que tardava 3,5 hores. Ells ja no qüestionen i comprenen més que ningú el concepte del pressupost del viatge. Cada cop més, estem convençuts que els nens, amb amor, dedicació i imaginació, tenen una major capacitat d’adaptació i de resistència a tot el què se’ls hi vingui. Una Guest-house tipus alberg backpacker situat al darrera de l’estació de Bangkok els ha permès gaudir d’un petit temps lliure adicional abans de sopar, podent disfrutar d’uns nous jocs inventats “made by Bernat” de policies i bombers, tot just abans de descansar per encarar un nou país, Birmània.
De sobte:
– Bernat!!! què passa!!! Per què plores??? Aquest plor no és normal?? Bernat aixeca la cara si us plau!!!
Mentrestant el Bernat segueix plorant agafat a la panxa de la seva preocupada i preciosa mare. L’equip de recepció mira de forma preocupant el tema sense entendre res. L’Abril para de córrer per venir a veure què està passant.
– Em sembla que ja sé què és… – comento mentres em miro el Bernat amb un plàtan mig obert.
Encara mig plorant de l’emoció, el Bernat s’acaba d’arrancar la petita dent incisiva que li ballava des de feia dies. Tot parat, sense dir res, obrint un cop més el seu gran cor per ensenyar-nos la dent i tots els seus sentiments, i així poder compartir novament un moment tan especial de la seva vida.
– La deeeeennnt!!!!! Bernat!!!!! La primera dent!!!!!! – comencem a cridar tots dos eufòrics (en aquest cas papa i mama).
El Bernat no sabia ben bé què li estava passant per dins mentres les llàgrimes li anaven baixant avall, tot plorant de sentiment. Era una sensació estranya que no ens va saber explicar. Suposo que la mateixa que compartíem nosaltres, amb un sentiment barrejat d’alegria i melancolia al veure que es va fent gran. Realment no sé si tothom fa el mateix espectacle que vam fer a la recepció del Youth Hostel quan veus a un fill com li surt la seva primera dent… No hauria dit mai que arribaria a viure tan intensament la caiguda de la primera i petitíssima denteta de llet del meu “peque”. Realment va saltar molt més que una dent, van saltar emocions que ens van fer tornar a abraçar a tots quatre, per enèssima vegada en aquest llarg i intens viatge, amb molta molta força, i durant una bona estona…
El Bernat va començar a caminar a Porto (Portugal), a nedar a Oaxaca (Mèxic), a anar amb bicicleta a St. Benet (Catalunya), i li ha caigut la primera dent a Bangkok (Tailàndia). Bravo Bernat!!!!