Battambang és una petita ciutat a l’oest de Cambodja que passa en segon pla per la majoria de turistes que prioritzen amb la coneguda i famosa ruta de Phnom Penh a Siem Reap (Temples d’Angkor). La vida del turista es passeja paral·lela a unes realitats que moltes vegades només apreciem darrera d’una finestra d’autobús o sobre el tuk-tuk o entre visites culturals i temples d’un toc encantador i fascinant en un entorn Indiana Jones 100%. L’activitat com a turista passa per identificar els enclavaments paisatgístics,culturals, històrics i disfrutar-los al màxim, alguns intentant conèixer més sobre el passat i el present del país i la seva gent, i d’altres sense ni això. La vida que envolta a aquests atractius turístics acaben d’omplir el decorat de l’obra de teatre que presenciem tots plegats. Aquesta escena però té una vida, té unes vides que es diuen Cambodja. El seu passat i el seu present, la seva terra i el seu clima marquen el transcurs dels seus dies. Famílies i famílies vivint en zones rurals, en situacions marcades per una història recent cruel (amb un genocidi fa 35 anys i una guerra civil fins als anys 90), fent difícil fins a l’actualitat qualsevol avanç o projecte de futur. Ara les noves generacions poden començar a lluitar per intentar fer-se un lloc en el món i poder sortir d’un pou fosc i profund. Avui, hem decidit tornar a agafar el tuk-tuk tota la tarda per perdre’ns pels voltants de Battambang i palpar més d’aprop la vida rural de la zona sense entretenir-nos en cap dels interessants temples de la zona. Per sort, comencem a veure vivendes amb certes condicions i moltes d’elles amb un encant especial. Cases aixecades per pilastres, amb l’estructura de formigó o amb fusta de qualitat, amb finestres de colors pastel destacant-se de les parets aixecades granatoses, amb un pati ampli per emmagatzemar part dels fruits recollits dels seus propis camps, amb palmeres de diferents tipus donant un aire encantador, tranquil i pausat. D’altra banda però, moltes i moltes d’altres cases resten en unes precàries condicions, i algunes d’elles en la plena misèria. El nostre conductor del tuk-tuk, un senyor jove o noi gran (més o menys de la meva edat), és un exemple més de la complicada vida de les darreres dècades a Cambodja. No sap la seva data de naixement ja que els seus pares no el van censar al coincidir amb el fatídic genocidi del Pol Pot. Durant la guerra va perdre un germà i un tiet, encara que ell va seguir treballant com ningú per tirar endavant (primer com a germà gran i després com a pare de família). Amb el millor anglès de la ciutat, que ha apès del carrer i posant-hi moltes ganes i interès, i una mirada transparent hem pogut conversar amb ell i profunditzar en certs temes que a vegades són difícils de tractar, tant per la seva duresa com per la dificultat de la llengua. La nostra sort, la sort de la nostra generació a Catalunya és incalculable. Amb treball, esforç i responabilitat molts podem gaudir de luxes com el què estem disfrutant nosaltres ara (o com el que va a esquiar al cap de setmana, o de vacances a la Costa Brava, o a sopar a fora amb els amics, o a un cap de setmana a Port Aventura o de camping a Fornells de la Selva o en productes tecnològics punters o cotxes amb tot tipus d’acabats). El conductor del nostre tuk-tuk difícilment podrà sortir mai de la seva rutina diària. Sense Seguretat Social que el protegeixi a ell i a qualsevol de la seva família, ampliant mica en mica uns estalvis per tornar els diners al banc quan els va necessitar per pagar un bon metge i poder-se curar quan va patir una espècie de “tifus” i perquè la seva filla de 6 anys (com el Bernat) pugui seguir estudiant per tal de tenir un futur més esperançador. Ell encara ha pogut optar a comprar un tuk-tuk, feina prou ben remunerada comparada amb moltes d’altres, sobretot quan pot arraplegar algun turista i fer-li algun passeig guiat amb el seu brillant anglès. Ens diu : “Vosaltres teniu molta sort!” , amb un to familiar i inclús carinyós. Una evidència tan clara com dura a la vegada. Una frase que sents poc, massa poc per la diferència que ens separa en les nostres vides, però que segur que molta gent del país pensa. Quan personalitzes, quan poses un nom i un cognom, uns ulls i una cara en aquestes vides anònimes, quan dónes forma a una família sota un sostre de planxa de ferro, quan profunditzes amb el futur dels fills i la salut familiar, quan … Els carrers sense asfaltar olmplen de pols vermella als vorals plens de vegetació, palmeres i bàsiques vivendes de palla o fusta. Les motos i bicicletes empolsinen uns camins irregulars i plens de sotracs per les precioses valls planes de Cambodja. El sol s’amaga ja a la tarda darrera les palmeres amb un to taronjós fort mentres els pastors surten amb els seus petits ramats de vaques aprofitant l’aire fresquet del vespre, la millor hora del dia. Els nens juguen i juguen, el Bernat i Abril s’afegeixen als jocs, molts nens van descalços, aprofiten qualsevol cosa que troben per convertir-la en el joc explosiu del moment. Una corda elàstica ha sigut suficient per saltar i saltar durant mitja hora, intentant superar-se els uns als altres i ser el “Sergei Budka” de la tarda. El Bernat, amb l’alçada d’un nen de 10 anys (aquí són molt més baixets que a Europa) es queda a mitja competició mentres l’Abril mostra els seus saltironets entre els seus nous companys tota presumida i dolça. Els camps verds del voltant omplen els carros d’hortalisses i el riu de cabal baix (mostra que la temporada seca ja ha arribat) dificulta la feina als centenars i centenars de pescadors de riu. Una vida difícil i dura. Precisament, la zona més precària ha coincidit amb un petit poblet o zona de pescadors musulmans on una senyora s’ha encuriosit en tocar la pell i el nas del Bernat mentres el seu nen despullat a coll s’ho mirava amb cert respecte. Els dies assolellats i calorosos passen, enmig d’un entorn molt especial, d’un païsatge pla i preciós, al final de la “rainy season” amb un terreny verd i fèrtil apunt per recollir el fruit d’un treball llarg i dur. La realitat de la vida rural a Cambodja segueix vivint amb incalculables somriures que desperten tots els sentits i amb l’esperança de tenir uns anys de pau amb un futur amb més possibilitats per les noves generacions, podent fer realitat projectes enterrats per la guerra i el passat, al costat de les inhumanes mines anti-persones.