Ja estem a Laos!!! Una nova experiència ens espera en un altre país d’aquesta meravellosa part del món. Després d’una jornada maratoniana de trens, busos, pas fronterer i tuk-tuk arribem a Vientiane, capital de Laos. Una ciutat amb estructura de poble, amb un ambient al centre relaxat entre carrers estrets colonials. Poc més de 200.000 tranquils habitants comparteixen un espai extens i pausat, on grans urbanitzacions i complexes hotelers s’estan aixecant als vorals del riu Mekong, mostrant un canvi important en l’obertura de l’ultracomunisme que va dirigir el país durant les darreres dècades. Uns darrers cent anys d’història molt semblants als de Vietnam, marcats pels conflictes amb els francesos durant l’antiga Indoxina, i amb els americans durant la guerra del Vietnam. Una guerra que no els va tocar només de resquitllada sinó que els va castigar severament. Segons hem llegit, van caure tantes bombes a Laos durant 8 anys de guerra com a Europa durant la segona guerra mundial (gairebé res…). Els occidentals (per dir-ho d’alguna manera) ens hem passajat pel món provocant guerres i matant a gent com nosaltres, sigui durant l’època colonitzadora, o ja posteriorment per interessos comercials, per la recerca de minerals i energia, o per les pors i temors de la guerra freda. Déu ni do. Encara no sé com ens somriuen…L’Abril està preciosa, la seva mare li ha començat a fer unes cuetes que encara milloren lo insuperable. Els seus saltironets quan parla demostren una alegria continua i exhultant, una energia vital que explota els seus sentiments. Uns sentiments molt tendres, amb unes ratxes de petons espectaculars cap a un papa “embobat” entre temples, paradetes de menjar i la seva filla. La Karina mentrestant buscant els seus estimats “iced coffee with milk” mentres passegem amb bicicleta per un centre amb un caire colonial i tranquil. El Bernat assaborint un suc de pinya “delicious” tot buscant o mig enredant al seu pare per una sessió frenètica de lluites al mig de l’estreta vorera. Uns minuts d’intensa activitat física descontrolada per fer baixar la sobredosi adrenalina infantil que corre dins les venes del nostre fill, sobretot després d’una sessió llarga d’exercicis d’escriptura i lectura. Moment perfecte perquè un de nosaltres dos (els dos que estem en un segon pla…) pugui fer alguna escapada, o aprofitar per realitzar alguna gestió. Tot treient diners en el banc BCEL (el millor pel tipus de canvi a Laos), m’he escapat a visitar un dels innombrables temples budistes que imperen la ciutat. Aquests conjunts arquitectònics estan compostos per una zona amb edificis principals com a temples religiosos i unes vivendes auxiliars per als monjos i els seus estudiants. Casualment, mentres m’he assentat a observar-los com dinaven en el Hall de l’edifici principal, un d’ells se m’ha adreçat amb un “Hey, how are you doing?” amb un accent americà 100%. Resultava ésser un noi estudiant universitari d’Estats Units, fill d’una parella de Laos que va emigrar al país nord americà quan hi havia la guerra del Vietnam, i que estava fent un estada d’una setmana compartint vida amb els monjos budistes. La seva predisposició a compartir uns moments i sensacions per ensenyar-me el què fes falta sobre el budisme, han permès que poguéssim aprendre una mica més sobre una religió-filosofia molt interessant. Una vida sense desitjos és la clau per poder tenir una ment lliure i tranquil·la, necessària per reflexionar i inspirar-te per aconseguir un estat mental amb plenitud. Uns desitjos que són quotidians a casa nostra, i en moltes ocasions excessius. Les dones no poden mantenir cap tipus de contacte amb els monjos, ja que vulnerarien aquest estadi interior de tranquil·litat i puresa, absenta de qualsevol desig. Les dones, encara que de forma residual, vesteixen de color blanc i també poden dedicar la seva vida a la reflexió per aconseguir una espiritualitat profunda i plena. Una vida religiosa en comunitat, basada en la convivència, l’ensenyament, l’estudi d’un mateix i en la simplicitat. Amb les portes sempre obertes permeten l’entrada a tot turista o individu mentres ells fan qualsevol activitat quotidiana. Creuen en la reencarnació i en el fet d’arrossegar les conseqüències positives i negatives d’altres vides anteriors. L’autogestió de l’ànima és un dels punts vitals per controlar qualsevol impuls i per evitar qualsevol adversitat provocada per les múltiples “causa-efecte” que comporta l’existència. Molt interessant!! Això sí, aquesta simplicitat extrema per poder arribar a acostar-se a l’estat mental de Buda està a l’abast de pocs monjos o “Master Monks”. Mentrestant, molts d’ells interrompen la seva calma espiritual amb algun whatsaap o vídeo de Youtube a través dels seus iphones pirates.