L’arribada no podia ser més intensa i senzillament real. El taxi ens deixava en un dels extrems de la ciutat antiga. Els carrers estrets i plens de porqueria només deixaven passar alguna moto i vianants. L’Abril s’acabava d’adormir als braços d’una mare amb cara de circunstàncies mentres veia que ens esperava una caminada considerable entre aquests carrers plens de tot i amb un sol esplendorós per buscar un allotjament de vàries nits. Només baixar del cotxe vaig descarregar les motxilles sobre la primera reprisa mínimament no bruta, mentres la Karina sortia amb l’Abril als braços ben adormida. El Bernat també amb els ulls mig tancats després del trajecte amb taxi d’una horeta i d’una nit curta de transfer a Delhi. Tots tres asseguts al terra de l’entrada d’una de les 150.000 estretes i petites botiguetes, just al davant d’un dels 150.000 grans i profunds bassals de cloaques que ofeguen els bruts carrers de la ciutat. Al davant, dos comissionistes pressionant per oferir-nos qualsevol guesthouse a preu regalat, canvi de moneda, tour en barca i el què faci falta… Uns minuts de repòs, una dosis extra de paciència, uns caramels dinamitzadors, unes quantes bromes i una nova sessió d’optimisme (i no serà per menys…) i endavant! Carreguem motxilles amb la petita a les espatlles durant els primers metres, mentres els carrers es van estrenyent de mica en mica. Per una banda s’agraeix el fet que no passin ni auto-richshaws, ni cotxes, ni richshaws, ni gairebé cap moto. Per altra banda però, la merda s’acumula en majúscules en zones cada cop més, més, més … Bé… Mentres esquivem a mitja dotzena més de comissionistes, desenes de persones que demanen diners, tres abocadors urbans, altra gent que vol una foto amb els nens,una dotzena de cabres, mitja dotzena de vaques i mig centenar de gossos, arribem a una guesthouse que ens havien recomanat uns amables cambrers d’un bar. Una entrada digna de reportatge, salvant tot tipus de brossa natural i química enmig d’una col·lecció variada de bestiar. La recepció serveix de parada pel Bernat i l’Abril amb la companyia de la seva riallera mama mentres intento aconseguir un allotjament amb millor relació qualitat-preu, cosa que aconsegueixo! Ja estem a Varanasi!!! ens mirem emocionats amb la Karina mentre els dos rossets estan descansant en un sofà mirant una peli índia d’una petita i atrotinada televisió abans d’emprendre l’última caminadeta cap a la guesthouse que ens farà de casa a Varanasi.
Aquesta arribada també es podria narrar així:
“Són les 12:00h. del migdia, arribem amb temps de sobres per buscar un allotjament per fer estada llarga a un dels destins més interessants de l’India. Els nens no paren d’obrir uns ulls desperts per l’intens moviment de l’entorn. Animals passant pel costat amenitzen una recerca de guest-house pels estrets carrerons del centre de Varanasi. L’escenari és brutal: edificis amb una decoració al més pur estil indi, una deixadesa en l’entorn que li dóna un encant especial, unes botiguetes estretes i amb personalitat, gent i gent al carrer, cabres i vaques passejant com a senzills vianants compartint un espai reduit, … En pocs minuts trobem una entrada única d’una de les millors Guesthouse econòmiques de la zona amb una entrada digne de National Geographic. Uns darrers metres amb les parets blaves i edificis històrics donaven la benvinguda a l’establiment. Finalment aconseguim allotjar-nos en una altra guesthouse per aconseguir una millor relació qualitat preu”.
Ara, estirat al llit, apunt d’anar a dormir, amb campanes i tambors sonant pel carrer, des de les dues petites finestretes de la nostra guesthouse es veu un dels ghats més importants de Varanasi, apunt per descobrir noves sensacions. De moment veiem a desenes i desenes de persones dormint al carrer, molts amb minusvalúes, altres vestits de taronja creient i practicant una fe arrelada com un arbre mil·lenari, tots davant d’un Ganges apunt per rebre demà de nou a milers i milers de visitants amb ganes de purificar les seves vides. Tota una experiència apunt de viure amb els nostres dos petits rossets que es passegen per Varanasi escapant-se de les càmeres i telefòns dels indis que no paren de voler-se fer fotos amb ells, i els pobres ja estan una mica atabalats de tanta foto…